Explorar los documents (62 total)

vignette_20679.jpg
Lou Mayrau medouquin
CIRDOC - Institut occitan de cultura

Lou Mayrau medouquin, tèxte medoquin anonim per l'enròtlament dins las armadas de Loïs XIV

Lo document entitolat Vers composés par M..., sur le départ de François Baudouin et ses compagnons médoquins allant à l'Armée, sovent designat per Lou Mayrau medoquin, es una brocadura anonima, sens data nimai mencion d'estampaire, coneguda per un sol exemplari descobèrt tardivament dens las colleccions de la Bibliotèca municipala de Nantes.
Se lo tèxte poiriá èsser contemporanèu del contèxte istoric que descriu (darnièr tèrç del sègle XVII), , lo sieu estampatge e la siá difusion estampada son probable posterioras de pròche d'un sègle. Enlà la raretat de l'obratge – ne'n coneisson pas qu'un sol exemplari – son subjècte emai sa provenença, lo parçan de Bordèu, fan qu'es excepcional dins lo còrpus de l'escrich occitan d'Ancian regime.
Lo tèxte es correntament intitolat per son primièr vèrs, Lou Mayrau medouquin (Lo vaquièr medoquin), que designa lo sieu personatge principal, un cèrt François Baudouin, lauraire proprietari d'a l'entorn de L'Esparra, dins la partida landesa de Medòc (actuala Gironda). Las de la siá vida de pagès, Baudouin contra, dins aqueste recit en vèrs a la primièra persona, coma respond favorablament a la sollicitation d'un oficièr recrutaire, M. de Rouchon, vngut li prepausar de s'engatjar dens las armadas reialas. Aprèp ager mes los sieus afars en òrdi al prèp del notari de L'Esparra, Baudouin se ronça dins lo recrutament d'una tropa de companhs parats a lo sègre a la guèrra. Se plaça a lor cap, amb de vam mas non sens una cèrta gravitat, l'espèctre de la mòrt al combat planant en permanécia. Lo tèxte s'arrèsta al moment que s'avian per los Paises-Basses e Maastricht que s'agís de tornar prene a l'enemic.

Una òbra unenca e misteriosa dins lo còrpus de l'escrich literari occitan

Descobèrt per Pierre-Louis Berthaud en 1938 per la siá segonda edicion de 1851 – tanplan rara coma l'edicion originala – de còps que i a gaitada coma una engana literària del sègle XIX, cal esperar las annadas 1980 per que François Pic 'trape enfin l'edicion originala del tèxte dins las colleccions de la Bibliotèca de Nantes. Se François Pic confirma las conclusions de Pierre-Louis Berthaud sus l'autenticitat del tèxte – e non pas una fabricacion del sègle XIX - l'estudi de l'edicion originala, mai que mai los sieus caractèrs materials e iconografics, sembla orientar de cap ad una impression bordalesa de la segonda meitat del sègle XVIII. François Pic identifiquèt los motius utilizats per l’estampaire emai la gravadura plaçada en frontispici. Sas recercas an desmostrat que s’agissiá de motius d’usatge en cò de fòrça estampaires de Bordèu e de Tolosa al sègle XVII. Alan Viaut, especialista de l'occitan gascon, a publicat una edicion critica del tèxte en 1990 dins la revista Garona. Segond èl, los marcaires cronologics nombroses e precises que malhan lo tèxta semblon indicar que s'agís plan d'un tèxte compausat e difusat al moment de la guèrra de Olanda, emai se n'es estampat que fòrça mai tard.

Lo caractèr excepcional d'aquel tèxte ven tanben de la siá provenença. Lo parçan de Bordèu n'a pas conegut l'abonda de produccion estampada occitana que coneisson d'altres foguièrs, de la Renaissença a la Revolucion. Per Medòc, s'agís del sol tèxte literari conegut pel periòde.

Un tèxte de propaganda dins lo contèxte de la guèrra de Olanda ?

Lou Mayrau medouquin sembla fòrça èsser un tèxte de propaganda per l'enròtlament de pageses medoquins dins l'armada de Loïs XIV, alavetz en guèrra contra una brava partida d'Euròpa. Lo tèxte fa d'efièch fòrça referéncias dirèctas a la guèrra de Olanda que, de 1672 a 1678, opausèt o reialme de França e son aliat anglés a Espanha, al Sant-Empèri roman germanic emai a las Províncias-Unidas (actuals Paises-Basses).

Baudouin parla d'anar a la guèrra contra l’Amperure d’Allemagn , lou Flamand, qu'a mes sourdats en campagne per fin de tourna dens Mestriq (Maastricht) lo prince d’Orange. Un còp dens la plaça, lodich prince d'Orange se veirà encauga (empreisonar) dens la vila. Totas aquelas indicacions poirián far referéncia a un episòdi precís de la guèrra de Olanda : lo sèti de Maastricht per las armadas del prince d'Orange e dels Paisses-Basses espanhòls per fin de tornar prene la ciutat als Franceses en 1676. L'accion se passariá doncas en 1676 e non pas en 1672 coma l'indica una mencion sus la pagina de títol.

Guèrra costosa, la guèrra de Olanda fasquèt l'objècte d'una intensa propaganda ostila al reialme de França a travèrs Euròpa. De mai, de temptativas de sedicions contra Loïs XIV, encoratjadas per los Habsbourg dins lo reialme de França, espeliguèron, mai que mai en Normandia emai dins las províncias meridionalas (Guiana, Lengadòc, Provença, Dalfinat). Dins aquel contèxte politic e militari complicat pel rei de França, la creacion e la difusion de tèxtes de propaganda en lenga del pòble coma Lou Mayrau medouquin sembla d'a fons plausibla, emai se lo mai grand mistèri demòra sus l'autor e sas motivacions realas. Es de signalar qu’en 1672, la senhoria de L’Esparra aparteniá a la granda familha gascona de Gramont qu’un membre Antoine IV de Gramont (1641-1720), s’es illustrat justament coma general pendent la guèrra de Olanda. Autrament dich, n’es pas impossible que le tèxte emane directament del ròdol d’aquela poderosa familha gascona, una de las mai poderosas del reiaume emai d’Euròpa. Lo Mayrau medouquin, vist aital, far pensar a una levada d’òst senhorial (lo drech del senhor de levar de tropas) de la maison Gramont sus las sias tèrras medoquinas. Mas rès ne permet çaquelà d’aplejar aquela ipotèsi.
vignette.jpg
Versions occitanas de la Declaracion dels dreches de l'òme e del ciutadan
Escarpit, David
Assié, Benjamin

[imatge id=20512] La Declaracion dels dreches de l’òme e del ciutadan es probable lo tèxte mai celèbre de la Revolucion francesa. S’agissiá, per la tota novèla Assemblada constituenta, de redigir la tièra dels dreches fondamentals a partir dels quals seriá establida la Constitucion.
La Declaracion foguèt adoptada lo 26 d’agost 1789 e donèt luòc, per sa portada universala, a fòrça traduccions, emai tanplan adaptacions, pastiches o versions, coma la famosa « Declaracion dels dreches de la femna e de la ciutadana » redigida emai publicada per Olympe de Gouges en 1791.
Autanlèu coma foguèsse adoptada, dins un contèxte politic favorable a la revirada de tèxtes oficials en lengas de França - los istorians an poscut parlar de « politica de las traduccions » per lo primièr periòde revolucionari marcat pel Decret del 14 de genièr 1790 prevesent que « lo poder executiu farà revirar dins tots los idiòmas de la França los decrets de l’Assemblada nacionala » - mantas reviradas occitanas de la Declaracion dels dreches de l’òme e del ciutadan foguèron recensadas.

Aquel article establís l’inventari de las diferentas reviradas e versions occitanas de la Declaracion dels dreches de l’òme dempuèi la Revolucion fins a las versions e reviradas contemporanèas.

Las reviradas de l’epòca revolucionària

Una granda partida de las reviradas occitanas dels tèxtes oficials, respondent al Decret del 14 de genièr de 1790 a malurosament desaparegut.
Lo tarnés Dugas emai sos collaborators avián notadament, als costats d’autres traductors mai ocasionals, produch un centenat de volums de revirada en occitan dels decrets e actes constitucionals. Sola una partida d’aquel còrpus es servada als Archius nacionals (AA 32, dossier 963 : traductions des textes et décrets de l’Assemblée nationale en occitan et autres langues de France pendant la Révolution).
La màger part de las reviradas de la Declaracion dels dreches de l’òme que son pervengudas fins a nosautres s’inscrivon dins aquel contèxte de la politica de las reviradas. Pasmens, la version mai celèbra, la de l’avocat bordalés Bernadau, es estada reculhida dins l’encastre de l'enquèsta de l’abat Grégoire qu’aprestèt son famós Rapport e que mercarà una virada de la politica lingüistica revolucionària a partir de 1793-1794.

La revirada bordalesa de Pierre Bernadau

L’autor

Pierre Bernadau (1762-1852) es un avocat bordalés, per alhors istorian de Bordèu, erudit afogat de biografia emai ocasionalament poèta d’expression occitana. Aquò’s coma membre de la Societat dels Amics de la Constitucion que respond al questionari mandat per l’abat Grégoire, tot en li senhalant - ironicament ? - qu'a pas que saisi qu’imparfaitement le sens des questions [posées] aux patriotes. Dins la siá responsa, Bernadau a lo tesic de donar a Grégoire un apercebut aitanplan complet que possible de la realitat de l’occitan parlat a Bordèu emai dins son virat. Pren l’iniciativa de jónher a son mandadís una revirada de la sainte Déclaration des droits de l’homme. Bernadau explica aver realizat aquela revirada emai la de las lois municipales (creacion de las comunas lo 14 de decembre 1789) dins la langue mitoyenne entre tous les jargons en usatge dins las campanhas a l’entorn de Bordèu. Bernadau ditz qu’a fach aquelas primièras reviradas amb d’anotacions per èstre très-utiles aux paysans del Bordalés. La revirada de Bernadau s’inscriu doncas dins l’esperit del periòde de la « politica de las traduccions ». L’idèia èra de rendre intelligible al pòble non francofòn los progrèsses e dreches autrejats per la Revolucion.

Lo document

S’agís d’un manuscrit de 11 paginas datat de 1790 e contenent la revirada occitana amb lo tèxte francés donat en interlinha. Es religat al dintre d’un recuèlh de documents mandats a l’abat Grégoire dins l’encastre de son enquèste suls patois e servat dins lo fons de l’abat Grégoire a la Bibliotèca de la Societat de Port-Royal (còta : ms. REV 222).

Lo tèxte

La connaissance que j’ai des campagnes qui m’avoisinent m’a fait imaginer de traduire, dans la langue mitoyenne entre tous les jargons de leurs habitants, la sainte Déclaration des droits de l’homme et les Lois municipales, tant du 14 décembre dernier que celles décrétées depuis. Le tout est accompagné de quelques notes très-précises mais très-utiles aux paysans. J’espère que l’administration de la Gironde favorisera mon projet. J’aurais l’honneur de vous en adresser copie, si vous croyiez que l’Assemblée nationale, ou même le club des Jacobins, voulût accueillir mon hommage. »
Responsa de Pierre Bernadau à l'enquête de Grégoire, editada per Augustin Gazier, « Lettres à Grégoire (suite) » dins : Revue des langues romanes, 2e série, t. 3, 1877, pp.178-193. Consultable en linha sus Gallica.

Tanben coma per de nombroses traductors del periòde, Bernadau fa primièr una causida lingüistica, cercant a revirar dins una fòrma emai un nivèl de lenga occitana comprensible pro largament per delà las variacions localas. Causís l’occitan tal qu’es parlat a Bordèu, langue mitoyenne entre tous les jargons ça-ditz el.
Per sa situacion de pòrt emai de caireforc, mai que mai entre los domenis dialectals gascon e lengadocian, l’occitan parlat suls cais de Bordèu, onte Bernadau a d’alhors passat sa vida, es una mena d’occitan « unificat » de la ribièra de Garona (es l’occitan popular de Bordèu qu’un sègle après Bernadau, apelavan lo « pishadèir ») : los Tolosans, Peiregòrds, Agenés, Landés, Bearnés, Auvernhats que se crosavan e se rencontravan sul pòrt de Bordèu, podián tots comprene lo pishadèir. I trapam mescladas de fòrmas apartenent a las doas grandas variantas del territòri, coma los demonstratius aqueth (gascon) emai aquel (lengadocian). Bernadau utiliza los dos indiferentament dens sa revirada.
La revirada de Bernadau es reputada pauc fidèla al tèxte original. L’istorian Jacques Godechot en particular senhalèt que la revirada de Bernadau èra pas basada complètament sul tèxte de la Declaracion dels dreches de l’òme tal coma foguèt adoptada en 1789, mas sus una parafrasi mai o mens fidèla d’aquela. Es possible que Bernadau, al contra del Provençal Bouche, aja cercat a rendre intelligibla la Declaracion non solament en la revirant dins la lenga del pòble, mas tanben en reformulant de biaisses de dire que jutjava sens dobte tròp tecnics.

Per lo consultar

Consultar lo manuscrit original (Bibliotèca de la Societat de Port-Royal, ms REV 222) : https://occitanica.eu/items/show/20274
Augustin Gazier (1844-1922), que dirigissiá la bibliotèca de la Societat de Port-Royal, a publicat dins la Revue des langues romanes de 1874 a 1879 l’integralitat de la responsa de Bernadau a Grégoire, inclusent la traduccion de la Declaracion dels dreches de l'òme.
Consultar l’edicion d’Augustin Gazier dins la Revue des langues romanes : https://occitanica.eu/items/show/5126
Consultar la version manuscricha de l’edicion d'Augustin Gazier : https://occitanica.eu/items/show/19881

Autras traduccions de l’epòca revolucionària

Per èstre mai celèbra, la traduccion de Bernadau n’es pas la sola realizada a l’epòca revolucionària pel domeni occitan.

La Counstitucién francézo per Charles-François Bouche (1792)

[imatge id=20312] Charles-François Bouche (1737-1795), òme politic sestian fòrça actiu pendent lo periòde revolucionari, deputat del Tèrç als Estats general puèi a l’Assemblada nacionala, fa estampar en 1792 sus las premsas de l’Imprimariá nacionala La constitution française traduite conformément aux décrets de l'Assemblée-nationale-constituante en langue provençale et présentée à l'Assemblée-nationale-législative. S'i trapa en preambul una traduccion en provençal de la Declaracion.
Coma Bernadau, Bouche cercava una forma d’occitan provençal de larga comunicacion. Per contra, a la diferéncia de l’avocat bordalés, sa revirada de la Declaracion dels dreches de l’òme es jutjada de marrida qualitat sul plan de la lenga emplegada. Probable per respièch excessiu per la « sacralitat » del tèxte francés emai benlèu per la dificultat de revirar de nocions e biaisses fòrça tecnics per un locutor e erudit provençal de la fin del sègle XVIII, lo tèxte de Bouche es mai una mena de provençalizacion del tèxte francés que non pas una vertadièra traduccion.

En saber mai sus La Counstitucién francézo par Charles-François Bouche.

Traduccions perdudas

L’existéncia d’autras versions de la Declaracion dels dreches de l’òme en occitan es atestada emai los documents sián uèi introbables o definitivament perduts. La sociolingüista Brigit Schlieben Lange, especialista de l’occitan pendent lo periòde revolucionari, menciona dins un article de la revista Lengas la version d’un nomenat Larrouy en parlar de Bearn e datada de 1790. Es possible qu’aquela version siá servada dins lo fons AA32 dels Archius nacionals.
Tot parièr lo Dictionnaire des usages socio-politiques : 1770-1815, fas. 5 : Langue, occitan, usages (Paris : Klincksieck, 1991) cita una revirada occitana de la Declaracion atestada a Sent Micolau de la Grava, non luènh de Los Sarrasins per un document testimoniant qu’èra estada legida e comentada en « lenga vulgara » amb la Constitucion per tant de las rendre intelligiblas a tots los ciutadans.
A Gap, un nomenat Farnaud escriu als administrators del Departament d’Auts Aups per lis-i senhalar la siá revirada de la Declaracion emai de la Constitucion en langage vulgaire ou patois de ce pays. Pòt èsser Pierre-Antoine Farnaud (1766-1842) que foguèt secretari general de la prefectura dels Auts Aups jos l'Empèri. Es conegut per èstre l’autor d’un Noël patois compausat per lo prefècte Ladoucette, celebrant Napoleon, e cantat al temps de la messa de mièjanuèch de 1806, o de son paire Joseph-Antoine Farnaud (1731-1817). Lo tèxte de la traduccion es malurosament pas servat amb la letra als Archius departamentals dels Auts Aups (L417).
Per fin, Renat Merle, dins sa tèsi sus l'Écriture du provençal de 1775 à 1840 (Béziers : CIDO, 1990 cita la demanda d’una traduccion en provençal a Ais lo 7 de novembre 1790 : on réclame la lecture de la Déclaration des Droits de l’Homme en langue provençale. La proposition est mise aux voix et adoptée. Malgrat de virulentas oposicions, çò-ditz Renat Merle, una revirada foguèt realizada en provençal a la demanda dels ciutadans sestians. Es possible que s’agisca de la de Charles-François Bouche, que fasquèt estampar en 1792.

Adaptacions literàrias

La Déclaration versifiée en provençal par Félix Gras (1896)

[imatge id=20513] L’escrivan Fèlix Gras (1844-1901), lo « felibre roge », propausa una version de la Declaracion dels dreches de l’òme en provençal dins son roman istoric Li Rouge dóu Miejour (= Les Rouges du Midi, Avignoun : J. Roumanille, 1896). S’agís en realitat d’un cort extrach que, dins lo recit, es portat en pancarta e declamat per un federat de Marselha en rota per París. Sol lo primièr vèrs es, de verai, inspirat de la Declaracion : Lis ome naisson libre e soun tóutis egau. La seguida es un tèxte patriotic que repren los principis de la Revolucion.

Lis òmes naisson libre e son totis egaus.
Lo pòble fai sa lèi e i'a plus ges d'esclau.
A 'sclapat li cadenas, a dubert li presons,
La terra es tota sieuna e sieuna es la meisson !
Lo pòble es libre en tot : dins sis actes e si crèires :
Rèis, senhors ò marqués res a rèn a ié vèire !
L'òme qu'èra un esclau, l'òme qu'èra un darbon,
Es libre e non dèu còmpte en res, qu'a sa reson !
E viva la Nacion !
Félix Grax, Li Roges dau Miegjorn : transcripcion en grafia classica per Domenja Blanchard. Cressé. Éditions des régionalismes, 2016.
Consultar lo tèxte dins l'edicion originala sus Gallica.

La version teatrala d'André Benedetto (1976)

André Benedetto (1934-2009), comedian, autor e meteire en scèna a inserit un bocin de la Declaracion dels dreches de l’òme traducha en occitan dins la siá pèça Les Drapiers jacobins (Novèla companhiá del teatre dels Carmes d’Avinhon, creacion en 1976 pel festenal de Montalban).
Les Drapiers jacobins es una reflexion fòrça influenciada per Fèlix Castan sus la question de l’unitat nacionala al temps de la Revolucion emai una critica de la construccion de la « nacion jacobina », borgesa emai destructritz de las culturas popularas en rason del contengut de classa.
Atribuís al personatge del revolucionari montalbanés Gautier-Sauzin, que ne fa un brave robespierrista, una revirada occitana de la Declaracion dels dreches de l’òme. Se Antoine Gautier-Sauzin a ben de verai existit, ne sabèm en realitat pas grand-causa. Es l’autor d’una peticion servada als Archius nacionals contenent un vertadièr programa d’instruccion publica en occitan entitolat « Réflexions sur le genre d’instruction publique qui conviendrait à nos campagnes méridionales » . Lo caractèr excepcional d’aquela peticion n’a fach lo ponch de despart de la pèça de Benedetto. Çaquelà la revirada de la Declaracion dels dreches de l’òme es una pura invencion teatrala. André Benedetto balha d’alhors lo nom de la traductritz, Marie-Charlotte Chamoux. Repren tanben a la tirada seguenta la version versificada de Fèlix Gras.

Gautier-Sauzin, à Caminel - Te cau bèn ausir aquela declaracion, mon amic. Te la vau revirar dins nòstra lenga.
Lei drechs de l’òme :
«Lei deputats de tótei lei francés pèr lei representar, e que fòrman l’assemblada nacionala, enfaciant que leis abús que son dins lo reiaume e tótei lei malastres publics arribats vènon de çò que tant lei pichòts partioculars coma lei rics ò lei gents en carga, an oblidat ò mespresat lei francs drechs de l’òme, an resolgut de rapelar lei drechs naturaus, vertadiers, e que se pòdon pas far pèrdre ais òmes. Aquesta declaracion a donc estat publicada per aprene a tótei son drech e son deber, pèr fins qu’aquéstei que governan leis afars de la França abusen pas de son poder, pèr fins que cada ciutadan pòsque vèire quand li es mestier de se plànher s’agarisson sei drechs, e pèr qu’aimem tótei una constitution edificada pèr l’avantatge de tótei e qu’assegura a cadun la libertat. Es pèr aquò que lei dichs deputats reconèisson e declaran lei drechs seguènts de l’Ome e dau ciutadan davant Dieu e amb sa santa ajuda. »

André Benedetto, « Les drapiers hacobins ou La pétition de Montauban : Pièce en trois actes », dins Théâtre, 1. Paris : P. J. Oswald, 1976.

Traduccions contemporanèas

La Declaracion de 1789 es estada mantuns còps reescricha e completada (1792, 1795, 1848…) avant d’èsser gaitada coma un tèxte constitucional francés de plen drech. Son inspiracion es de conéisser dins la Declaracion universala dels dreches de l’òme adoptada per las Nacions Unidas lo 10 de decembre 1948. La portada universala d’aquela implicava que siá traducha dins totas las lengas del monde, oficialas o non, mantas traduccions occitanas foguèron realizadas en 1998 :

La Declaracion universala dels dreches de l’òme en occitan (lengadocian, grafia classica)

Consultar en linha sul siti del Naut-Comissariat de las Nacions Unidas als dreches de l'òme :
https://www.ohchr.org/EN/UDHR/Pages/Language.aspx?LangID=prv1

Sul meteis site se trapa tanben una revirada en auvernhat (grafia dicha Bonneau) : https://www.ohchr.org/EN/UDHR/Pages/Language.aspx?LangID=auv1

La traduccion dels escolans del collègi Jean-Jaurès de Sant-Africa

Publicada dins lo n°35 de la revista pedagogica Lenga e país d’òc, aquela revirada en occitan lengadocian es estada realizada per la classa de 4° bilingüa del collègi Jean-Jaurès de Sant-Africa (Avairon) dins l’encastre d’un trabalh d’educacion civica.
Consultar la traduccion dels escolans del collègi de Sant-Africa : https://occitanica.eu/items/show/20514

vignette_20310.jpg
La Counstitucién francézo per Charles-François Bouche (1792) : una traduccion provençala de la Constitucion de 1791
Assié, Benjamin
Cet imprimé révolutionnaire en occitan, bien que sorti des presses de l’Imprimerie nationale en 1792, n’est pas exactement un imprimé officiel. Si elle répond au décret du 14 janvier 1790 prévoyant la traduction des lois et décrets « dans tous les idiomes qu’on parle dans les différentes parties de la France... », cette traduction de la Constitution de 1791 en occitan provençal reste une initiative personnelle du député aixois Charles-François Bouche qui obtient cependant, cas rare si ce n’est unique pour ce type de document, qu’il soit imprimé par l’Imprimerie nationale. En effet, la très grande majorité des traductions des actes officiels répondant au décret de 1790 est restée à l’état de manuscrits, et pour une grande partie, semble perdue. [imatge id=20315]

Le document

Référence

La counstitucién francézo, traducho, counfourmamén eis Décrèts dé l’Assémblado naciounalo counstituanto, én lénguo prouvénçalo, é préséntado à l’Assémblado naciounalo législativo / par Charlé-Francés Bouche… Dins Paris : dé l’imprimarié naciounalo. 1792 = La constitution française, traduite, conformément aux Décrets de l’Assemblée nationale constituante, en langue provençale, et présentée à l’Assemblée nationale législative / par Charles François Bouche… A Paris : de l’imprimerie nationale. 1792.

Description physique

XV - 271 p., in-16 (15 cm).

Exemplaires connus

On connaît moins de dix exemplaires conservés de la Counstitucién francézo, ce qui révèle sans doute un assez faible tirage. L’inventaire du texte occitan de la période révolutionnaire de François Pic recense neuf exemplaires connus :

  • Archives nationales : AD/I/45
Exemplaire contenant une note manuscrite. Pas de description en ligne. Non consultable en ligne.

  • Bibliothèque nationale de France : 8-LE3-291
Description en ligne. Non consultable en ligne.

  • Bibliothèque interuniversitaire de La Sorbonne : HFR6-43
Description en ligne. Consultable en ligne. 

  • Bibliothèque de Marseille : 7227
Description en ligne. Non consultable en ligne. 

  • Aix-en-Provence, Musée Arbaud Aix-en-Provence : R.41
Pas de description en ligne. Non consultable en ligne.

  • Chicago, Newberry Library : coll. Bonaparte 4239
Description en ligne. Non consultable en ligne. 

  • Collections privées : Les trois autres exemplaires mentionnés sont dans des collections privées.

Documentation complémentaire 

Lettre de Charles-François Bouche à la municipalité d’Aix, Paris, le 8 juillet 1792. Archives municipales d’Aix-en-Provence, LL 314.
Cette lettre accompagne l’envoi de sa traduction imprimée à la municipalité. Il y donne des informations intéressantes sur la difficulté de réalisation : « Vous trouverez beaucoup d’imperfections dans cette traduction. Quelques-unes viennent de moi, sans doute ; mais beaucoup s’y sont glissées par la faute du compositeur qui ne savait pas bien lire et prononcer. Ce compositeur, c’est un Italien, le seul ouvrier qu’après trois mois de recherches, j’aie pu trouver dans cette ville, capable, jusqu’à un certain point, de ce genre de travail. »

L’auteur et l’œuvre

Charles-François Bouche

[imatge id=20312] Député d’Aix, Charles-François Bouche (1737-1795) est originaire des Alpes-de-Haute-Provence (Allemagne-en-Provence). Il est élu député du Tiers-État à Aix pour les États Généraux de 1789. Il devient maire d’Aix en 1790. Il était membre de l’Assemblée lors de l’adoption de la Constitution le 3 septembre 1791. Il meurt en 1795 à Paris. Ardent partisan de la Révolution dès 1789, il s’illustre en particulier pour le rattachement du Comtat venaissin à la France et la défense de la ville d’Aix face à Marseille dans le nouveau découpage départemental.
Petit-neveu d’Honoré Bouche (1599-1671), historien de la Provence, il est lui-même l’auteur d’un Essai sur l’histoire de la Provence (Marseille : Jean Mossy père et fils, 2 vol., 1785) et de plusieurs articles dans le Dictionnaire des hommes illustres de Provence de Claude-François Achard (1751-1809), auteur d’un Vocabulaire français-provençal. Bouche est donc un érudit provençal bénéficiant d'une certain culture linguistique voire philologique. 

Le contexte : la « politique des traductions (1790-1793) »

On connaît assez bien les intentions et le contexte de production de la Counstitucién francézo grâce à la lettre-préface que C.-F. Bouche publie en provençal en introduction de sa traduction : « Eis habitans deis déspartaméns deis Bouquous-daou-Rhôné, daou Var é deis Bassos-Alpos » [Lettre-préface de C.-F. Bouche]
Bouche inscrit son travail dans le sillage du décret de 1790 et donne un bon témoignage de ce que fut la réalité de ce que certains historiens à la suite de Ferdinand Brunot ont appelé « la politique des traductions » pour caractériser une période de débats et de positions relativement libérales sur la question de la pluralité linguistique possible dans la communication officielle qui a marqué les débuts de la Révolution. Ce moment s’achève en 1793-1794 avec la mise en place de la politique linguistique « d’éradication des patois » autour du Rapport de l’abbé Grégoire.
Comme chez l’avocat bordelais Bernadau qui traduit la « sainte » Déclaration des droits de l’homme, Bouche n’hésite pas à sacraliser l’Assemblée nationale et ses décrets, parlant dans son adresse aux Provençaux de « vouëstro benfactrisso é l’évangélisto daou moundé... ». Parmi l’œuvre bienfaitrice de ce nouveau régime : l’intention d’instruire le peuple non francophone et de contrer les fausses informations et mauvaises traductions censées être véhiculées par les adversaires de l’Assemblée.
Il met également à jour les difficultés de mise en œuvre qui ruinèrent au moins autant que les oppositions politiques la politique dite « des traductions » : il se décide à traduire et faire publier lui-même une traduction de la Constitution en constatant que personne d’autre n’en prend l’initiative. Dans sa Lettre à la municipalité d’Aix, Paris du 8 juillet 1792 (Archives municipales d’Aix-en-Provence, voir ci-dessus) il dit tout le mal qu'il a eu à trouver un compositeur compétent pour préparer l’impression du texte et les nombreuses erreurs qui en découlent.
Enfin, comme d’autres traducteurs, Bernadau en particulier, il fait preuve d'une réflexion sur la langue à employer dans sa traduction, recherchant une forme « unifiée » qui puisse être comprise par une population assez large, en dépit des parlers et variations locales : « dins aquesto traduccién, n’ai pas trabailla per leis habitans d’un cantoun, puleou qué d’un aoutré. Ai agu én visto touteis leis prouvénçaoux, é, én counséquansso, me siou sarvi daou léngagi lou pu généralamén réspéndu, aquo és-à-diré, d’aquéou qué l’o coumprén partou...»

Le contenu : une traduction jugée médiocre 

L’ouvrage de Charles-François Bouche s’ouvre par une lettre-préface en provençal, dans laquelle le député s'adresse à ses concitoyens et expose ses intentions. Il donne ensuite la traduction de la Déclaration des droits de l’homme et du citoyen, texte original français en page de gauche gauche, traduction provençale à droite. Il fait de même pour le texte de la Constitution de 1791. Ces actes officiels sont suivis de plusieurs documents que Charles-François Bouche rajoute : La lettre du Roi acceptant la Constitution, datée du 13 septembre 1791, le procès-verbal de la séance de l'Assemblée nationale du 14 septembre 1791, la réponse du Président de l’Assemblée au Roi.
La traduction de la Déclaration et de la Constitution a souvent été jugée médiocre. On a pu évoquer le problème de la technicité du lexique des actes constitutionnels et du formalisme du style, comme difficulté pour un Provençal du XVIIIe siècle, bon connaisseur de l’histoire et de la littérature provençales, mais maniant une langue peu maîtrisée dans sa syntaxe et sa lexicographie pour restituer une traduction qui ne soit pas une simple provençalisation du texte français. En bon Patriote sacralisant ces textes (Déclaration et Constitution), il a aussi pu faire preuve de prudence et vouloir respecter à l’excès le texte original français (à l’inverse de Bernadau pour la version bordelaise qui prend de grandes libertés par rapport à l'original). Bouche avoue lui-même dans sa lettre-préface avoir cherché à transposer aussi littéralement que possible. En revanche, dans sa traduction des lettres du Roi et du Président de l’Assemblée, dont les textes sont moins techniques, le député aixois montre sa connaissance et ses capacités à traduire dans un provençal plus riche et plus naturel.

Éditions et études

La Counstitucién francézo n’a jamais fait l’objet d’édition intégrale.
La plus importante se trouve dans :
  • Claude MAURON, EMMANUELLI François-Xavier (dir.), Textes politiques de l’époque révolutionnaire en langue provençale, I, Textes en prose (Discours - Adresses - Traductions), Saint-Rémy de Provence : Centre de recherches et d’études méridionales, 1986.
siege-jerusalem_detail.jpg
La Canso de San Gili : l'introbabla cançon dels Tolosencs a la Primièra crosada
Assié, Benjamin
La Canso de San Gili - Cançon de Raimond de Sant-Gèli en occitan modèrne - fa referéncia a un fragment de tèxte en ancian occitan publicat per Alexandre Du Mège (1780-1862), erudit tolosenc dins son edicion de l’Histoire générale du Languedoc dels benedictins Devic e Vaissète (Tolosa : J.-B. Paya, 1840-1846).
[imatge id=20515] L’òbra es coneguda sonque pels extraches e mencions donats per Du Mège, siá un fragment de quinze vèrses que racontan un episòdi de la presa de Jerusalèm, la reddicion de la Torre de Dàvid a Raimon IV, e qualques autras informacions donadas de faiçon indirècta (traduccion d'una estròfa sus la batalha de Dorilèa, una lista de noms de cavalièrs). Es Du Mège que dona lo nom de Canso de San Gili a çò que presenta coma una cançon de gèste en occitan que conta las valentiás del comte de Tolosa Raimon IV - o Raimon de Sant-Gèli – a l’ocasion de la Primièra crosada.

Jamai l’òbra es pas estada mencionada autrament que per referéncia al tèxte d’Alexandre Du Mège e lo manuscrich que n’es extrach, que l’erudit tolosenc ditz que l’a en man, es demorat totalament introbable fins a l’ora d’ara a un tal punt qu’a animat dempuèi lo mitan del sègle XIX un long debat sus la quita existéncia d’aquesta òbra e sa natura vertadièra : s'agiriá d'un fragment de la famosa Canso d’Antioca, sola cançon de gèste sus la Primièra crosada coneguda en occitan ? lo testimòni d'una tota autra òbra epica occitana desconeguda e extraviada ? un fals fabricat a la fin de l'Edat Mejana ? o inventat per Du Mège el-meteis ?

Apelacions de l'òbra :

Títol unifòrme o convencional :

Canso de San Gili

Autras apelacions :

< cap d’autra apelacion pas coneguda

Descripcion fisica o exemplars conservats :

Coneissèm l’òbra sonque per las qualques indicacions donadas per Alexandre Du Mège, a tres còps, de las nòtas e addicions de son edicion de l’Histoire générale du Languedoc.
Dona d’extraches e qualques nòtas de contengut a partir d'una còpia que datariá, segon el, de 1779, que seriá estada facha sus un manuscrich de la fin del sègle XIII. Sens qu’òm sàpia se fa referéncia al manuscrich d'origina o a sa còpia modèrna, Du Mège indica que proven de la Bibliotèca dels Cordelièrs de Tolosa.
Du Mège indica tanben que la Canso de San Gili comportava 72 estròfas mas que ne manca un certan nombre. Dona pas lo tèxte complet que d’una sola cordilha de quinze vèrses, e ditz que n’es la 38ena.
En defòra de Du Mège que menciona aquel manuscrich en 1843-1844 dins l'Histoire générale du Languedoc, lo manuscrich o tot autre supòrt d’una Canso de San Gili son pas jamai estats identificats ni mencionats, aquò val fòrça suspicions a la quita existéncia del manuscrich que l'erudit tolosenc - reputat gaire fisable - ditz qu’a en sa possession.

Contengut e posteritat de l'òbra :

Tot çò conegut de la Canso de San Gili : Alexandre Du Mège, 1841-1844

La descobèrta, cap a 1840, d’una cançon de gèste occitana sus la Primièra crosada, vint ans abans las primièras mencions del fragment de la Cançon d’Antiòca occitana (la Canso d’Antioca, Madrid, Bibliotèca de la Real Academia de la Historia, codex 117) auriá degut èsser considerat coma un eveniment màger de l’istòria de la literatura medievala. Pasmens, Alexandre Du Mège l’evòca de faiçon fòrt marginala dins sas nòtas e addicions a l’Histoire générale du Languedoc e dona pas qu’una partida infima, siá una cordilha de 15 vèrses (HGL, t. VI, ad., p. 39) que conta la reddicion de la Torre de Dàvid, e qualques autres elements de contenguts (HGL, t. III, ad., p. 108 e 110) d’un biais indirècte : la traduccion d'una cordilha sus la batalha de Dorilèa e l’ensenhador d'una autra que conten fòrça noms de cavalièrs. L’edicion de la cordilha de 15 vèrses (HGL, t. IV, ad., p. 39), es represa amb qualques variantas e una traduccion dins lo tòme VI de la descripcion de las Galeries historiques du palais de Versailles (partida 2, p. 11).
Notam que Du Mège es luènh d'èsser expèrt en lenga o literatura occitana de l'Edat Mejana e que tota son òbra d’erudit, d’arqueològ e d’istorian demòra considerada coma la d’un non especialista, relativament autodidacte, de las aproximacions e errors nombrosas.
Lo brèu passatge ont Du Mège cita fòrça noms de cavalièrs occitans, es a dire dels familiars del comte Raimon dona una primièra existéncia de la Canso de San Gili, citada coma font dins mantun nobiliari, en particular loNobiliaire toulousain d'Alphonse Brémond (Tolosa : Bonnal et Gibrac, 1863) o encara La Noblesse de France aux Croisades de Paul-André Roger (París : Derache, 1845).

Las primièras suspicions : Camille Chabaneau, 1883.

Lo dorsièr de la Canso de San Gili, pres sens resèrva coma autentic pel Nobiliaire toulousain per exemple, es reobèrt per Camille Chabaneau (1831-1908), plan mai expèrt en lenga e literatura occitana de l'Edat Mejana. Dins un article consacrat als manuscrits occitans « perduts o extraviats » publicat dins la Revue des langues romanes,Camille Chabaneau repren lo tèxte donat per Du Mège en exprimissent tota sa malfisança sus l'autenticitat o la quita existéncia d’aquesta òbra, indicant que Du Mège lo poiriá fòrt plan aver inventat « coma a inventat tantas causas mai. » Pasmens, Camille Chabaneau dona pas cap d’argument e se liura pas a cap d’estudi de la lenga, de l’estil o del contengut del tèxte.

Sus la pista de la Canso d’Antioca : Paul Meyer, 1884.

Al meteis moment, lo filològ Paul Meyer (1840-1917), qu’aviá simplament senhalat la Canso de San Gili sens se pausar mai qu’aquò la question de son autenticitat dins l'introduccion a son edicion de la Canso de la Crozada (La Chanson de la Croisade contre les Albigeois, París : Renouard, 1875), decidís de lançar mai seriosament l'enquèsta a l'ocasion d'un article consacrat a la descobèrta recenta del fragment de la Canso d’Antioca, cançon de gèste del cicle de la Crosada en occitan conservat a Madrid.
Se coma Chabaneau, exprimís totas sas reticéncias a se fisar de Du Mège, comença per indicar que li « sembla segur que lo manuscrit dels Cordelièrs a existit realament », en particular perque segon el « ni Du Mège ni cap de sos contemporanèus es pas estat capable de lo fabricar. »
Coneissent d’ara enlà lo fragment de la Canso d'Antioca, Paul Meyer va mai luènh en prepausant una parentat entre los dos tèxtes que poirián quitament èsser dos fragments d'una meteissa òbra.
Notam qu'a la tota fin de l’article Paul Meyer fa un viratorn e inserís una darrièra nòta que convida al final a la mai granda prudéncia sus l'autenticitat del tèxte mencionat per Du Mège : « Ai ensajat, en revesent una darrièra pròva, de remetre en bon provençal [ancian occitan] los vèrses de la Canso de San Gili citats per Du Mège, ai pas pogut me defendre de concebre de grèvas suspicions sus l’autenticitat d’aquel tròç », finís son post-scriptum en listant mantuna incoeréncia sintaxica dins l’estròfa de la Torre de Dàvid.

Esclairatges recents : Carol Sweetenham e Linda M. Paterson, 2003 ; Philippe Wolff, 1978.

En 2003 pareis l’edicion critica de la Canso d’Antioca jos la direccion de Carol Sweetenham e Linda M. Paterson. Los dos autors, grands especialistas de la literatura occitana de l'Edat Mejana, tòrnan dobrir a aquela ocasion lo dorsièr de la Canso de San Gili al tot començament de lor estudi. En reprenent totes los arguments e totas las pistas donadas per Paul Meyer mai d’un sègle de per abans, los dos especialistas de la literatura occitana de l'Edat Mejana capitan pas de reglar la question entre l’ipotèsi d’una òbra inventada o d’una òbra qu’a pogut existir e extraviada.
En revenge, escartan definitivament l’ipotèsi d’un fragment complementari al fragment de la Canso d’Antioca de Madrid tot en reconeissent que lo fragment mencionat per Du Mège pòt fòrt plan aver existit : « cresèm pas que la dicha Canso de San Gili aja fach partida de la version de la Canso d'Antioca a la quala aparteniá lo fragment de Madrid. Mas a un interès possible dins lo quadre de la mai larga tradicion de la crosada occitana » (traduch de l'anglés).

Se l’estudi lingüistic e literari a pas permés de resòlvre lo mistèri de la Canso de San Gili, l’istorian especialista de l’Occitània medievala qu'es Philippe Wolff dona çaquelà un esclairatge interessant que sembla èsser passat inapercebut dels especialistas de literatura. Per Philippe Wolff, l’examèn dels noms dels Crosats citats pel document de Du Mège pòrtan en realitat los noms de familhas capitularas tolosencas de la fin de l'Edat Mejana e aquò lo mena a conclure que « La Canso de San Gili seriá doncas estada interpolada o fabricada al sègle XV, per tal de provesir a mantuna familha de pròvas de noblesa anciana e militara. »

 Conclusion

Malgrat totes los repròches faches a Alexandre Du Mège coma erudit gaire fisable, sembla doncas fòrt pauc probable que siá estat capable o quitament qualqu'un de sa generacion, de crear un tal fals de 15 vèrses, cèrtas corromputs sintaxicament, mas en ancian occitan e que, a la primièra lectura, los rendon pas completament improbables a d’especialistas de la lenga e de la literatura occitana de l'Edat Mejana.
I a doncas una fòrta probabilitat per qu'un manuscrit, sens dobte modèrne, a plan existit e que Du Mège l’a pogut consultar per n’extraire sos qualques passatges. L'esclairatge de l'istorian Philippe Wolff semblariá privilegiar lo scenari d’una òbra fabricada plan mai tard que lo sègle XII-XIII, que pòt explicar sa paura qualitat sintaxica. La Canso de San Gili poiriá doncas èsser una forma d’enganada literària, contrafaiçon d'una literatura epica occitana anteriora, per fin d'illustrar qualques familhas notablas del Tolosa de la fin de l'Edat Mejana en recèrca d'ascendéncia gloriosa.
Vignette_Dico_rimes.jpg
Le Dictionnaire de rimes languedociennes de Henri-Pascal de Rochegude
Bertrand, Aurélien

Resumit

Lo Dictionnaire de rimes languedociennes es un manuscrit de Henri Pascal de Rochegude (1741-1834) redigit a l'entorn de la fin del sègle XVIIIen.
Ric de mai de 13.000 mots, permet de conéisser la prononciacion de l'occitan albigés del temps de Rochegude. Foguèt segurament escrich parallèlament al Recueil de chansons et poésies modernes que compila de cançons seleccionadas per Rochegude.
Lo manuscrit es prèst per èsser estampat mas demòra uèi encara inedit.

Manuscrit du <i> Parnasse occitanien </i> (Roch ms 1), bibliothèque Pierre Amalric (Albi)

Ressourças numericas


Documents conservats per la Mediatèca Pierre Amalric (Albi) e presentats individualament :

 

- Lo manuscrit definitiu del Dictionnaire de rimes languedociennes

- Dictionnaire de rimes languedociennes (Roch Ms 24)

- Lo borrolhon manuscrit del Dictionnaire de rimes languedociennes

- Borrolhon del Dictionnaire de rimes languedociennes (Roch Ms 23)

ms9_vignette.jpg
Lo Recueil de chansons de Henri-Pascal de Rochegude
Bertrand, Aurélien

Resumit

Lo Recueil de chansons et autres pièces en langue méridionale es un manuscrit de Henri Pascal de Rochegude (1741-1834) copiat devers la fin del sègle XVIII. Conten 201 cançons e 12 pèças en vèrs d'inspiracion, de fòrmas, de talhas e de tematicas fòra divèrsas. A qualques excepcions prèp, totas las cançons son redigidas en occitan.

Manuscrit du <i> Recueil de chansons et autres pièces en langue méridionale </i> (Roch ms 9), bibliothèque Pierre Amalric (Albi)

Presentacion del contengut

Lo Recueil de chansons et autres pièces en langue méridionale es un manuscrit de Henri Pascal de Rochegude (1741-1834) copiat devers la fin del sègle XVIII. Conten 210 cançons e 12 pèças en vèrs d'inspiracion, de fòrmas, de talhas e de tematicas fòrça divèrsas. A qualques excepcions prèp, totas las cançons son redigidas en occitan.
Las cançons se pòdon classificar segon lo biais seguent :

 

- 157 cançons d'amor,
- 25 cants religioses, principalament de cants de nadal,
- 9 cançons de taula o per beure,
- 11 cançons d'inspiracion borlesca,
- 6 cançons de caractèr politic (en relacion amb los temps revolucionaris)

 

L'ensem de las pèças es classat per òrdre alfabetic dels primièrs vèrses e numerotat cronologicament dins aqueste òrdre. Per d'unas, una precision sus l'autor o las persona qu'inspirèt la cançon es indicada. Qualques títols de cants figuran sens cap de tèxte : dins aqueste cas, son pas numerotats. Sus mantun cants figura la mencion « notada », sens que cap particion, ça que la, las venga completar.

 

Las cançons d'amor

 

De las 158 cançons d'amor repertoriadas, los dos tèrç meton en scèna las dificultats dels rapòrts amoroses entre pastres e pastoras, sovent sul tèma d'un amor pas partejat, pas totjorn tròp sincèr mas conscienciosament dramatizat.
Dins d'unas d'entre elas, un vintenat, l'amor es partejat e consomat. La cançon ven allusiva e coquina.
Aquestas cançons son fòrça caracteristicas de la segonda mitat del sègle XVIII que lo motiu de la pastorala i demòra fòrça popular entre los nòbles e los borgeses « esclairats » qu'i veson una resurgéncia de las amors païsanas anticas tant coma de l'esperit libertin. 
Aquesta seleccion volontària testimònia benlèu del gost personal de Rochegude. 

 

Los cants religioses

 

Los cants religioses son majoritàriament de « nadalets », cants de Nadal. 14 son del curat de Busque (vilatge de la region de Graulhet), 2 de M. Plomet, prèire de Montpelhièr, un del curat de Fresigne, un de Massol dich « le prébendier », 5 d'autors non mencionats.
Dos autres cants son dels « stabat mater », cant sus la Passion. Enfin, una darrièra cançon conta lo malcontentament d'un curat censurat.

 

Las cançons per beure e las cançons borlescas

 

Aquestas cançons celèbran generalament lo plaser del deslassament bucolic entre monde de bona companhiá.
S'i retròba tanben una algairada entre una femna e son marit ibronha, doas galejadas contra las moscas, una contra las piuças, doas trufariás contra los uns o los autres, de cants que i es question d'aucèls e un cant sus la vielhesa e la mòrt que benefícia de referéncias a la cultura antica coma a la mitologia.

 

Las cançons politicas

 

Aquestas cançons demòran complicadas a comprene en abséncia de lor contèxte politic de composicion. S'i retròba pasmens :

- un cant qu'evòca la proliferacion dels lops en França que sembla de s'accelerar dempuèi la Terror
- una cançon sus l'oportunisme politic bastida a l'entorn de la figura de la giroleta que seguís lo sens del vent, que siá reial o republican
- una cançon suls regrets d'estatjants de la parròquia de Castras que son curat, refractari, n'es caçat
- una cançon sus la fidelitat a la glèisa catolica
- una cançon d'amor dedicada a una figura complicada d'identificar, benlèu Enric IV.

 

Las pèças divèrsas 

 

D'unas pèças pòdon èsser classadas a part, que son pas de cançons. Entre aquestas :

- Requista del P. Filip Cleric als juges de Besièrs en 1740, sul brutitge de las carrièras de Besièrs
- Dins Besièrs de tots temps se veirà de falords, que s'i vei de prèires se faire raubar lor dinnar pendent una parida de pesca
- Los gorraus de Pechelicon, sur les figues
- los pelegrins d'Emmaüs, traduccion de l’Evangèli de Luc n°24
- lo conte ditz qu'una cigala, traduccion de la faula de la Fontaine « La cigale et la fourmi »
- S'aimatz lo lengatge "patois", un tèxte umoristic sus las qualitats atribuidas a la lenga d’òc.

 

Ressorsas numericas

 


Documents conservats per la Mediatèca Pierre Amalric (Albi) e presentats individualament :

 

 

 

- Los manuscrits del Recueil de chansons et autres pièces en langue méridionale

 

- Recueil de chansons et poésies modernes (Roch Ms 9 a)

- Tables incomplètes du manuscrit 9 a (Roch Ms 9 b)

Glossari-vignette.jpg
Lo Glossaire occitanien
Bertrand, Aurélien

Resumit

L’Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (ou Glossaire occitanien) es un lexic occitan medieval-francés, publicat d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Parnasse occitanien. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.

Autras versions del títol

Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (fòrma complèta del títol dins l'edicion de 1819)

Manuscrit du <i> Glossaire occitanien </i> (Roch ms 1 bis), bibliothèque Pierre Amalric (Albi)

Presentacion del contengut

Pensat coma una ajuda a la compreneson de la lenga d'òc dels sègles XI,XII e XII, l'Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (ou Glossaire occitanien) posa dins los tèxtes literaris emblematics d'aquestas epòcas : la Cançon de la Crosada contra los albigeses, lo Breviari d’amor, lo roman de Gerard de Rosselhon, lo roman Jaufré, lo Tractat de las vertuts e dels vicis, la Vida de Sant Honorat de Lerins e un Novèl Testament.
Posa tanben dins los divèrses diccionaris que possedís coma aqueles de Pierre Borel (1620?-1671), Gilles Ménage (1613-1692), du Cange (1610-1688), sens n'èsser totalament satisfach, e aquel de Boissier de Sauvages (1710-1795) que li es mai utile.

Dins lo prefaci de 18 paginas que dobrís lo recuèlh Rochegude expausa sa teoria sus l'origina e l'evolucion de la lenga d'òc, teoria fòrt pròcha de la retenguda per la majoritat dels linguistas contemporanèus.
I afortís que l'occitan es pas la lega maire de las autras lengas romanicas e que cada lenga s'es probablament bastida en posar dins lo lexic de l'una o l'autra de sas vesinas. Descriu tanben los fenomèns de diglossia e de substitucion linguistica qu'exprimisson l'idèia que las lengas se substituisson las unas a las autras en foncion dels rapòrts de poténcia politica o economica que las ligan.

Los manuscrits

La version publicada de l’Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours representa pas qu'una part del trabalh fach per Rochegude. Los manuscrits e versions preparatòrias del glossari son accessibles çai-jos.


Ressorsas numericas


Documents conservats per la Mediatèca Pierre Amalric (Albi) e presentats individualament :


- Lo manuscrit definitiu de l'Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours

- Second tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude qui contient la version définitive du Glossaire occitanien à partir du feuillet 363 (Roch Ms 1 bis)


- Lo manuscrit de la version preparatòria del Glossaire occitaninen

- Glossaire occitanien pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours et des autres ouvrages écrits en cet idiome (Roch ms 17) 


- Los manuscrits de las addicions e correccions al Glossaire occitaninen

Additions et corrections au glossaire occitanien : aditions et corrections (Roch Ms 18 a)

Additions et corrections au glossaire occitanien : mots à ajouter (Roch Ms 18 b)

Additions et corrections au glossaire occitanien : mots du glossaire occitanien apppuyés, éclairés et confirmés par un ou plusieurs exemples (Roch Ms 18 c)

Additions et corrections au glossaire occitanien : exemples qui sont dans le dictionnaire languedocien de Sauvages (Roch Ms 18 d)



- Los manuscrits de las sorgas literàrias del Glossaire occitanien

- Recueil de textes romans du Nord et du Midi (Roch Ms 2)
-
Recueil des divers ouvrages des XIIIe et XIVe siècles (Roch Ms 4)



- Los manuscrits de las tièras de mots extraches de sorgas literàrias e filologicas del Glossaire occitanien

Mots extraits de Beda, partie 1 (Roch Ms 19 a)

- Mots extraits de Beda, partie 2 (Roch Ms 19 b)

Mots tirés du dictionnaire de Sauvages (Roch Ms 19 c)

Mots tirés du Nouveau testament (Roch Ms 19 d)

Mots tirés d'Honorat de Lerins (Roch Ms 19 e)

Glossaire non identifié (Roch Ms 19 f)

Mots provençaux de l'histoire des albigeois, en vers, par de Tudele (Roch Ms 19 g)

Glossaire des mots provençaux extraits des troubadours (Roch Ms 20 a)

Mots absents du dictionnaire languedocien et celui de Sauvages (Roch Ms 20 b)

Mots tirés du banquet d'Augié Gaillard (Roch Ms 20 c)

A la fin des fables causides de La Fontaine en bers gascouns (Roch Ms 20 d)


- Lo manuscrit d'un diccionari anotat per Rochegude

Dictionnaire méridional annoté par H. de Rochegude (Roch Ms 21)


- Lo manuscrit d'un glossari dels trobadors

- Glossaire des troubadours (Roch Ms 27)


Accedir a las versions estampadas del Glossaire occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Edicion de 1819


Accedir a totas las ressorsas a prepaus del Glossaire occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Veire la tièra de las resultas jos aqueste ligam


Ressorsas bibliograficas

Edicions :

Toulouse : Benichet Cadet, 1819

Parnasse_vignette.jpg
Lo Parnasse occitanien
Bertrand, Aurélien

Resumit

Lo Parnasse occitanien, ou Choix de poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux  (ou Parnasse occitanien) es una antologia de tèxtes de trobadors publicada d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours, paregut la meteissa annada. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.

Autras versions del títol

Le parnasse occitanien, ou Choix de poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux (fòrma complèta del títol dins l'edicion de 1819)

Manuscrit du <i> Parnasse occitanien </i> (Roch ms 1), bibliothèque Pierre Amalric (Albi)

Presentacion del contengut

Lo Parnasse occitanien es una antologia de tèxtes de trobadors publicada d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours, paregut la meteissa annada. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.
L'antologia, prèsta tre 1797, serà publicada pas que 24 ans mai tard, probablament per de rasons financièras. Tanben la version manuscrita de l'antologia conten de còpias de tèxtes de mai d'un cinquantenat de trobadors fin finala absents de la version estampada.

Los tèxtes presents dins lo Parnasse occitanien son directament copiats dels cançonièrs medievals o de las còpias del filològ Jean-Baptiste de La Curne de Sainte-Palaye (dich « Sainte-Palaye) (1697-1781) entre autres. Son precedits d'una prefàcia de 18 paginas, e tanben, quand es possible, de la « vida » (biografia del trobador) e de la « razo » (explicacion) del tèxte copiat.  

Lo prefaci del Parnasse occitanien permet a Rochegude de presentar e de justificar son agach critic suls tèxtes qu'edita tant coma sul trabalh de sos predecessors (Sainte-Palaye e son editor l’abat Millot al sègle XVIII mas tanben Jean de Nostredame al sègle XVI). 
Son trabalh, emai siaguèsse saludat per la critica en França e en Alemanha, l'autre país dels romanistas, coneisserà pas qu'un ample relatiu en comparason a la de son correspondent lo romanista François Just Marie Raynouard (1761-1836), establit a París.   

Les manuscrits

La version publicada del Parnasse occitanien representa pas qu'una part del trabalh d'antologia. Las versions preparatòrias e manuscrits del Parnasse, acompanhats de lor presentacion individuala, son accessibles çai-jos.


Ressorsas numericas


Documents conservats per la Mediatèca Pierre Amalric (Albi) e presentats individualament :


- Los manuscrits definitius del Parnasse occitanien

- Accedir al Premier tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude (Roch Ms 1)

- Accedir al Second tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude (Roch Ms 1 bis)



- Los manuscrits de trabalh del Parnasse occitanien

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°1 (Roch Ms 10 a)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°2 (Roch Ms 10 b)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°3 (Roch Ms 10 c)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°4 (Roch Ms 10 d)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°5 (Roch Ms 11)

- Accedir a Le parnasse occitanien, copie de travail n°6 (Roch Ms 12)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°7 (Roch Ms 13)


- Los manuscrits de las sorgas del Parnasse occitanien tirées des collections du philologue Jean-Baptiste de La Curne de Sainte-Palaye (1697-1781) (dit « Sainte-Palaye »)

- Accedir a las Pièces (occitaniennes) tirées des mss. de Ste Palaye (Roch Ms 14 a)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, seconde partie (Roch Ms 14 b)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, troisième partie (Roch Ms 14 c)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, quatrième partie (Roch Ms 14 d)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, cinquième partie (Roch Ms 14 e)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, sixième partie (Roch Ms 14 f)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, septième partie (Roch Ms 14 g)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, huitième partie (Roch Ms 14 h)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, neuvième partie (Roch Ms 14 i)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, dixième partie (Roch Ms 14 j)


- Lo manuscrit de la sorga del Parnasse occitanien tirée de las Rasós de trobar del trobador catalan Ramon Vidal de Besalú

- Accedir a l'Extrait des Rasós de trobar (Roch Ms 15)


- Lo manuscrit de la sorga musicala del Parnasse occitanien tirada del manuscrit dich « chansonnier d'Urfé »

- Accéder aux Airs notés du manuscrit d'Urfé (Roch Ms 16)


Accedir a las versions estampadas del Parnasse occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Edicion de 1819


Accedir a totas las ressorsas a prepaus del Parnasse occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Veire la tièra de las resultas jos aqueste ligam


Ressorsas bibliograficas

Edicions :

Toulouse : Benichet Cadet, 1819

Genève : Slatkine reprints, 1977

Lo_fablier_occitan - Copie.jpg
Le fablier occitan de Prosper Estieu, une illustration de la « convivéncia » par les fables
CIRDÒC-Mediatèca occitana

Resumit

 En 1930, Prosper Estieu publica un de sos darrièrs recuèlhs originals, Lo fablièr occitan, que recampa de faulas del monde entièr, traduchas en occitan. Emai siá pas estat pensat aital, apareis coma una emanacion originala de l’idèia de « convivéncia » dins la literatura occitana de la debuta del sègle XX.

Referéncia bibliografica del recuèlh

Prosper Estieu de face. Archives départementales de l'Aude, fonds Prosper Estieu, cote 120J19

ESTIEU, Prosper. Lo fablièr occitan. Castèlnòudari : Societat d'Edicions Occitanas, 1930, 168 p.

Note d’étude

Lo fablièr occitan es un recuèlh compausat de 72 faulas occitanas de 10 a 60 vèrses, de còps manlevats a Esòp (621-564 av. J.-C.), Fèdre (14-50 ap. J.-C.), al Coran o al folclòre occitan ancian. Es compausat de cinc libres que semblan classar las faulas per grandas sorgas d’inspiracion ont se mesclan sens ierarquia de moralas e tematicas crestianas, musulmanas, paganas emai politeïstas (per las faulas inspiradas per Esòp e Fèdre), sens portar tòrt a la coeréncia de l’ensemble. 

Retrobam dins aquelas faulas la quita idèia de la « convivéncia » tala coma es definida a l'ora d'ara per Alem Surre-Garcia :

 

«  L'art de viure ensems dins lo respècte de las diferéncias en tèrmes d'egalitat »

La coabitacion d'una multiplicitat de culturas es pas gaire susprenenta dins un tal  recuèlh puèi que lo genre literari de la faula se bastiguèt sus la tradicion de recuperacion de racontes ancians, en particular amb las òbras d'Esòp e de Fèdre.

Al delai de las importantas reinterpretacions culturalas inerentas al genre de la faula, Lo fablièr occitan se plaça tanben dins la dralha del movement Orientalista alara de mòda en Euròpa occidentala tant dins lo domeni de la literatura que dins lo de las arts plasticas. Prosper Estieu, sensible a aquel movement literari e artistic s’es fòrça largament inspirat del grand autor francés Victor Hugo, que s’èra el tanben ensajat al genre coma dins son recuèlh de poèmas Les Orientales (1829). Prosper Estieu, accompagné de sa famille, devant sa presse d'imprimerie d'où sortent les numéros de la revue <i> Mont-Segur</i>. Archives départementales de l'Aude, fonds Prosper Estieu, cote 120J20


Pasmens Lo fablièr occitan es pas la sola òbra de Prosper Estieu a faire resson a la nocion de «convivéncia». En efècte, Estieu se clinèt sus l'Edat Mejana tre los primièrs numèros de la revista Mont-Segur (1901-1904), qu'estampava del sieu domicili e al dintre de la quala pausava coma question centrala l'influéncia contemporanèa de la civilizacion medievala occitana, largament dubèrta cap a l’Orient. 
Per ne saber mai sus Prosper Estieu e son òbra : http://vidas.occitanica.eu/items/show/2077

Vignette_carte_postale_Vedrines.jpg
A prepaus de la cançon de Védrines
CIRDÒC-Mediatèca occitana

En 1912, a l'escasença d'eleccions legislativas extraordinàrias dins la circonscripcion de Limós, l'aviator Jules Védrines inspira una cançon en occitan encara coneguda e cantada a l'ora d'ara.

Contèxt istoric e resumit dels faits

A l'escasença d'eleccions extraordinàrias al pòste de deputat de la circonscripcion de Limós, aprèp l'eleccion d'Étienne Dujardin-Beaumetz coma senator d'Aude, l'aviator Jules Védrines foguèt al centre d'un escandal politic que se'n parla encara a l'ora d'ara.
Colleccion particulara

En efècte, Charles Toussaint Védrines dit Jules Védrines, nascut lo 29 de decembre de 1881 a Saint-Denis dins lo departament de la Seine, arribèt lo 10 de març de 1912 a Quilhan per una fèsta de l'aviacion organizada dins aquesta vila sus convit del conse Paulin Nicoleau. A aquesta escasença, e aprèp aver rescontrat Ernest Ferroul dins son burèu narbonés, decidiguèt de se presentar a las eleccions legislativas que se devián debanar lo 17 de mars de 1912 dins la circonscripcion de Limós (per pròva la letra de depaus de candidatura validada, datada de l'11 de mars de la meteissa annada).

Es a aqueste moment que comencèt dins Nauta-Valada d'Aude una corsa electorala en avion. Jules Védrines se presentèt contra Jean Bonnail, ja elegit dempuèi bèl brieu a diferents pòstes (conse e conselhièr general), quatre autres candidats se declarèron tanben mas qu'obtenguèron pas gaire de voses fin finala (Jean Vidal, Antoine Garrouste, Jacques Faure e Didier Cousturier).
En una setmana Védrines percorriguèt doncas la circonscripcion tota amb l'ajuda de son avion e distribuïguèt quitament sa profession de fe en la getant per dessús bòrd, dels aires. Dins cada vila o vilatge ont se pausava s'organizèron d'acamps que lo public li espèrava nombrós per escotar sos discorses, l'arribada de son avion era en se un eveniment. Aquela setmana de campanha electorala foguèt doncas enferonida, los articles de premsa nombroses e fòrça divisats, en foncion del jornal que i pareguèron, las afichas, los cants e los documents prefectorals testimònian de la vivacitat dels escambis e de la fervor que capitèt de soslevar Jules Védrines mentre que Jean Bonnail era largament pressentit per èsser elegit.
La batalha s'anonciava doncas sarrada. Mas al ser del 17 de mars de 1912 foguèt plan Jean Bonnail, candidat del partit radical socialista e polin d'Étienne Dujardin-Beaumetz que foguèt elegit amb 7691 voses contra 7002 per Védrines. Lo nombre de voses obtengut per cada candidat es encara uèi de prene amb precaucions puèi que chifras diferentas apareisson suls documents oficials que se pòdon consultar.
En seguida de l'anóncia de las resultas una part de la populacion se soslevèt e s'enseguiguèron nuèits de desbordaments e d'agitacions.
Aquelas resultas foguèron confirmadas qualques meses aprèp per la Cambra dels deputats.

Musica

La cançon dita «Cançon de Védrines» foguèt escrita sus l'aire de la Valse Brune (musica de Georges Krier - particion disponibla sul site www.partitionsdechansons.com). Coma un molon d'autras cançons de l'epòca las paraulas èran pausadas sus de musicas conegudas per la màger part de la populacion (aires d'operetas, danças, imne nacional etc.)

Paraulas

Colleccion particulara

Mantuna sorga atèstan de l'escritura de las paraulas d'aquesta cançon al moment dels faits en mars de 1912. En efècte, un article del Télégramme datat del 21 de mars de 1912 e un article de l'Éclair del 22 de mars de 1912, balhan los dos primièrs coblets e los dos primièrs repics de la cançon.

Si la cançon dita « Cançon de Védrines » sus l'aire de la Valse Brune es la mai coneguda, n'existisson d'autras sul meteis tèma e escritas a la meteissa epòca. Dins los articles de premsa de l'epòca n'i a una, publicada dins lo Télégramme del 17 de mars de 1912, qu'apareis pas dins lo cançonièr prestat pel M. Vives e qu'èra estada compausada sus l'aire del Se canta.

Lo cançonièr prestat pel M. Vives conten trenta-una cançons de las que cinc son en occitan (compresa la que lo tèxte n'es balhat çai-jos). Lo cançonièr qu'avèm poscut recuperar e numerizar a cò de M. Vives, eiretièr d'un cafetièr de Limós, per el, es pas datat mas es compausat pas que de cançons a l'onor de Jules Védrines. Dins la version balhada dins aquel i a un tresen coblet e un tresen repic.

Vaqui sa transcripcion e sa traduccion :

  Occitan : grafia de l'autor Occitan : grafia classica Francés
Titol Bédrino (aire de la Balso bruno) Védrines (aire de la Valse Brune) Védrines (air de la Valse Brune)
Coblet 1 Et qu’es aco que s’entends dins las brumos
Qu’es aquel bruch ?... Es un aousel sans plumo
Qué fa teuf-teuf… Qué rounflo… Qué fumo
Mounto descend et biro coumo bol.
Le cap lebat, nostré poplé frissouno
Serco d’aysels qué pot estre a quel fat
Mé coumo ben de debets Carcassouno
Cant à plein gargalhol
E qu’es aquò que s’entend dins las brumas
Qu’es aquel bruch?... Es un aucèl sens pluma
Que fa tuf-tuf... Que ronfla... Que fuma
Monta descend e vira coma vòl.
Le cap levat, nòstre pòble frissona
Cèrca dels uèlhs que pòt èsser aquel fat
Mas coma ven de devers Carcassona
Canta a plen gargalhòl
Qu’est ce qu’on entend dans les brumes
Quel est ce bruit ? C’est un oiseau sans plume
Qui fait tuf-tuf… Qui ronfle… Qui fume
Monte, descend et tourne comme il veut.
La tête levée notre peuple frissonne
Cherche des yeux qui peut être ce fou
Mais comme il vient de vers Carcassonne
Il chante à pleins poumons
Repic 1 Ah ?... ço qué brounzino
Y lé courachous Bedrino
Qu’arribo sur sa machino
Coumou passérat,
Pareil à l’esclaïré
Aqui es a soun affaïre !
Quilhat amoun naut din l’aïré
Filo coumou rat.
Ah?... çò (Aquò) que bronzina
Es le coratjós Védrines
Qu'arriba sus sa maquina
Coma un passerat,
Parièr a l'esclaire
Aquí es a son afaire !
Quilhat amont naut dins l'aire
Fila coma un rat
Ce qui bourdonne
C’est le courageux Védrines
Qui arrive sur sa machine
Comme un moineau
Pareil à l’éclair
Là il est à son affaire
Perché là-haut dans les airs
Il file comme un rat.
Coblet 2 Dins le cel bleu et lis coumouo glaco
Aïtats amis aquel punt dins l’espaco
Que paüc à paüc groussis et se desplaço
Qu’aïgidomen escalado tant naut
Es un utis faït de boues et de télos
Per le mena cal pas estre nigaut
Cresé qu’un joun crebara las estelos
Nostre soulel tant naut !
Dins le cèl blau e lis coma una glaça
Gaitats amics aquel punt dins l'espaci
Que pauc a pauc grossís e se desplaça
Qu'aisidament escalada tant naut
Es un utís fait de boès e de telas
Per le menar cal pas èsser nigaud
Cresi qu'un jorn crebarà las estèlas
Nòstre solelh tant naut !
Dans le ciel bleu et lisse comme la glace
Regardez amis ce point dans l’espace
Qui peu à peu grossit et se déplace
Qui habilement escalade si haut
C’est un outil fait de bois et de toile
Pour le conduire il ne faut pas être sot
Je crois qu’un jour il crèvera les étoiles
Notre soleil si haut !
Repic 2 Le balent Bedrino
A chabal sur sa machino
Dins l’ether pur qué brounzino
Filo coumou rat.
Pareil à l’esclairé
Aqui est as soun affairé
Es quilhat se ten en l’airé
Coumou passerat
Le valent Védrines
A caval sus sa maquina
Dins l'etèr pur que bronzina
Fila coma un rat
Parièr a l'esclaire
Aquí es a son afaire
Es quilhat se ten en l'aire
Coma un passerat
Le vaillant Védrines
A cheval sur sa machine
Dans l’éther pur qui bourdonne
File comme un rat.
Pareil à l’éclair
Là il est à son affaire
Il est perché, il se tient en l’air
Comme un moineau.
Coblet 3 Si les anciens que soun morts à la guerro
Ou dins le leit se lebaboun de terro
Elis can pas jamai saput ço quéro
Que de boula sariou al desespouer.
Lai mas sul cap d’aban pareil miraclé
Estabousit un frissoun dins lé quer
Samagaîrou en criden y lé diablé
Que descend dé l’infer.
Si les ancians que son mòrts a la guèrra
O dins lor lèit se levavan de tèrra
Eles qu'an pas jamai sauput çò qu'èra
Que de volar serián al desesper
Las mans sul cap davant parièr miracle
Estabosits un frisson dins le cuèr
S'amagarián en cridant es le diable
Que descend de l'infèrn.
Si les anciens qui sont morts à la guerre
Ou dans leurs lits se levaient de terre
Eux qui n’ont jamais su ce que c’était
De voler seraient au désespoir.
Les mains sur la tête devant pareil miracle
Stupéfaits, un frisson sur la peau
Se cacheraient en criant c’est le diable
Qui descend de l’enfer.
Repic 3 Ah ?... ço que brounzino
Y le moutur de Bédrino
Qu’a chabal sur sa machino
Filo coumou rat
Pareil à l’esclaire
Aqui es a soun affaïré
Semblo que nado dins l’aïré
Coumou passerat.
Ah?... çò (Aquò) que bronzina
Es le motor de Védrines
Qu'a caval sus sa maquina
Fila coma un rat
Parièr a l'esclaire
Aquí es a son afaire
Sembla que nada dins l'aire
Coma un passerat.
Ce qui bourdonne
C’est le moteur de Védrines
Qui à cheval sur sa machine
File comme un rat.
Pareil à l’éclair
Là il est à son affaire
On dirait qu’il nage dans les airs
Comme un moineau.

Entresenhas al subjècte de la creacion de la cançon

Segon un article paregut dins lo Télégramme del 27 de mars de 1912, las paraulas d'aquesta cançon serián estadas escritas per Gabriel Buche, felibre narbonés, mantun còp recompensat per sos poèmas als Jòcs Florals de Tolosa e de Besièrs. Era tanben lo president de la Cigalo Narbouneso.
Pasmens, d'un autre costat, segon çò que nos diguèt M. Louis Vives, deteneire del cançonièr manuscrit que conten la version balhada çai-sus, pareis impossible qu'aquesta cançon aguèsse poscuda èsser escrita per una persona que seriá pas de Limós.
Lo mistèri demòra doncas sus l'identitat de l'autor d'aquestas paraulas. Pel moment cap pròva formala es pas estada descubèrta que confirmariá l'una o l'autra de las ipotèsis.

A l'ora d'ara

Un pauc mai de cent ans aprèp, lo remembre d'aqueles eveniments demòra fòrça viu. Es pas rare qu'una sortida del carnaval de Limós se'n inspire per exemple. Foguèt estat tanben lo subjècte de l'espectacle presentat pel festenal limosenc Cuivrée spéciale de 2012 per d'enfants de las escòlas de la comunautat de las comunas. D'articles pareguèron dins la premsa locala a l'escasença del centenari de la venguda de Védrines dins Aude. Un memòri de recèrca de màster 2 sus aqueste subjècte foguèt tanben sostengut en 2014 : "L'afaire Védrines" e autres.
sus 7