Explorar los documents (3 total)

vignette_21606.jpg
Hilh de puta : sketch de Jean-Claude Coudouy
Coudouy, Jean-Claude
Lo « hilh de puta » est une histoire signée Jean-Claude Coudouy dans laquelle il met en scène les différentes façons d'exprimer le juron « Hilh de puta » que ce soit lors de l'étonnement, du bonheur ou encore de la colère. « Lo hilh de puta » a été joué pour la première fois en 1970 au Festival de Siros. Jean-Claude Coudouy ne s'expliquait pas le succès de cette histoire humoristique, « peut-être grâce à sa musicalité, l'intonation du “ Hilh de puta ”, une valse à trois temps.
vignette-laruns.jpg
Enregistrament de « La Plenta deu pastor » peu grop de Laruns
Coudouy, Jean-Claude
Sanchette, Georges
« La plenta de pastor » qu'ei ua canta escriuta per Jean-Claude Coudouy e Georges Sanchette .

Que deu la soa originalitat au tèma tractat, l'exòde rurau, atau com au hèit qu'estó estada creada tà estar cantada en polifonia. Lo grop Los Pagalhós que reprenó la canta suu son album « Los Pagalhós cantan lo Biarn » en 1983. « La plenta deu pastor » que hè partida de las quauquas cantas qui an traucat los arrius e qui son cantadas dinc a las termièras de Garona.

[imatge id=21609]Qu'estó la purmèra canta polifonica de creacion interpretada sus l'empont deu Hestau de la canta bearnesa de Siròs (64) en 1969.


Paraulas :

Aulhers de totas las contradas
Ca vietz audir nostes dolors,
Qu’ei fenit a jamei,
De veder tan d’aulhades
Sus los nostes camins
Tots pingorlats de flors.

Au bèth miei deu primtemps,
Vriuleta berojina
Que deishavas lo loc,
Tau banèth saboròs
Tu qu’ei seras tostem,
Çò qui’m va mancar hèra
Qu’ei lo son tan plasent
Deus charmants tringuerons.

Auprès de tu ma mie,
Que'n plori de tristessa
Sovien'te d'aqueth temps,
Un còp secat l’arrós
Qu’enviavam lo Pigon,
Guardar las aulheretas
E tos dus suu gason,
Cantavam ua cançon.

Adara tot solet,
Capsus de la montanha
Cò qui'm turmenta mes,
Que las nostes amors
Qu’ei de saber que lèu,
Sus aquera pelosa
Non cherirei pas mei,
Los petits anherons.
manciet-par-felloneau.jpg
Bernat Manciet legís un extrach de son roman Lo gojat de noveme
Manciet, Bernard (1923-2005)

Enregistrament inedit de Bernat Manciet qui lei l’incipit deu Gojat de Noveme, realizat ençò de l’autor, a Trensac, dens las Lanas (40), per Sèrgi Javaloyès, escrivan, director de la revista Reclams. 

Aqueth roman pareishut peu prumèr còp en 1964 (Tolosa, Institut d’Estudis Occitan) e mantun còp tornat editar (Reclams, 1995 e 2003), qu’ei ua de las òbras màgers de la literatura occitana deu sègle XXau.

« Lo gojat de noveme qu’ei lo nom qui balha Bernat, lo narrator, ad aqueth estrangèr qui cossira quauques dias cada an au Barralh puish qui’s torna gahar lo camin deu son hat. Ua annada, non torna paréisher. Lavetz, ua longa espèra que comença per ua familha abladada per la misèria e la soledat. Lo gojat de noveme que tornarà totun mes arren non serà com abans. Bernat qu’aurà a víver parièr dens aqueth monde a las acabalhas, a maugrat de la tuberculòsi qui l’estofa ; víver dinc au darrèr bohar, entà díser lo secret qui còr-hereish la soa amna d’òmi. ». Presentacion de l’editor, Lo Gojat de Noveme, edicions Reclams, colleccions « Òbras », 2003, Pau.

Bernat Manciet, (Sabres, 1923 - Mont de Marsan, 2005), escrivan d’expression occitana de Gasconha et francesa, qu’ei ua figura màger de la literatura occitane deu sègle XXau.

Incipit de Lo gojat de noveme. (Edicions Reclams, Pau, 2003).

"Après que lo sangarruaire se n'èra tornat de l'estanh d'Aurelhan, qu'i passava enqüèra los Mens que vienèn de la hèira de seteme, dab las velas blancas. Après qu'èran las palomas, e que cridàvam: "Oè...huu..." sus la lana. E après, lo maishant temps. Au borg, quan s'èran estupadas las lampas-carbut de las barracas, lors sers de Sent-Martin, e estupat lo hromatge deu pòste d'esséncia - pausa enqüèra qu'entenèm lo marchand de cotolius, la nueit, suu nòst camin - qu'èram dens l'ivèrn. Los gitanos hadèn huec, un ser, dus sers, quan s'escadèn de passar. Autament, los auts malestrucs, los deu Circ e los d'"eths auts", aqueths aquí vienerén pas se cauhar en çò de nòste sonque ua pausa: deu camin avant que vedèn lo larèr a hlamejar."