Explorar los documents (10 total)

vignette_60388.jpg
Viaule, Sèrgi
Emai se de costuma Sèrgi Viaule prèsa gaire parlar d’el, un còp de mai aquò’s sa volontat militanta que lo butèt a escriure aqueles tròces autobiografics. Non pas per « se passar la bròssa de relusir sus l’ego », coma o ditz tan plan dins son prefaci, mas perque sa « sola ambicion es de relatar una accion militanta pel menut, de far òbra de testimoniatge per las generacions actualas e futuras d’occitanistas ». Dins aquel libre se presenta clarament coma nacionalista e coma resistent a la francisacion d’Occitania. Cadun se farà son idèia suls combats que menèt dins sa vida. Ni per tot, cadun retendrà qu’es un dels rares occitanistas a aver butat sas conviccions fins a conéisser las jaulas de l’Estat francés. Lo relat de son itinerari de vida participa a l’escritura de l’istòria, fins ara pauc documentada, del movement occitanista de las annadas 1970-1980. Son testimoniatge es d’ont mai preciós per las generacions venentas d’occitanistas qu’elas devon dobrir d’autras dralhas de resisténcia adaptadas als temps que son los nòstres. Se conéisser l’istòria es indispensable per analisar lo present, de cap de biais pòt pas èsser un modèl per l’avenidor. A l’ora d’Internet d’autres metòdes d’accions radicalas devon èsser inventats. D’aquí l’importància de conéisser las experiéncias de nòstres davancièrs. Aquesta n’es una demest plan maitas.

vignette_58484.jpg
Viaule, Sèrgi
Sant-Perdols es una vilòta coma n’avèm maitas en Occitània. Viu al ritme del picatge de las oras, aquestas degrunadas pel relòtge pincat sul cloquièr de la vièlha catedrala, mas viu mai que mai per l’Amicala Rugbistica Sant-Perdosòla, lo club esportiu mai seguit de la ciutat. Tot aniriá planièr dins lo melhor dels univèrs, se un lendeman de partida a l’estadi de Trincamòla lo sonhaire de l’equipa Primièra aviá pas desaparegut. Alavetz, assassinat ? en fugida en Polinesia amb Miss Occitània ? suicidat ? envelat per de fòraterrenals ? partit amb la caissa del club ? victima d’una ascencion intempestiva al cèl coma la que patiguèt Nòstre-Sénher ? partit far l’ermita dins una cauna de Montanha Negra ?

D’evidéncia, a Sant-Perdols tot sembla possible, emai lo demai. Atanben lo capitani Marius Azemar ne vei de totas las colors per ensajar de tornar metre la man sul desaparegut. Son enquista va de rebombidas en rebombidas e se fa pas sens penetrar en prigondor las mors particularas -tras que particularas ?- dels vilandreses.
vignette_58316.jpg
Viaule, Sèrgi
Dins aquelas novèlas, l'autor se carga volontariament d'un carcan : començar e acabar cada novèla per la meteissa frasa. 

Concebre aquel recuèlh un bocin trucaluna li venguèt coma una inspiracion inesperada al moment del primièr confinament sanitari de la prima de 2020.

(A tots ; 230)
vignette_57474.jpg
Viaule, Sèrgi
L’espectacle es pas polit a véser. Brica. La dròlla deviá aver un quinzenat d’annadas. Tot lo costat drech de sa cara es estat esquiçat, arrancat, embrenicat e probablament rosegat. Se vei lo blanc de sas doas maissas e tanben las dentaduras. Polidas dents, perfièchament esmautadas e plan rengadas. Una denticion coma sola las presentatrises de television ne pòdon aver. La Paura, pareis sorrire. Mas d’una riseta calhada e freja. Coma semblan sorrire las esqueletas dins las salas de las facultats de medecina o dins las escòlas de la polícia scientifica. La vida li ven d’escapar, sorrís a la mòrt. Lo cap-adjudant Garriga se n’estrementís. Mas qual a pogut escometre un crimi tan espaventable ? Dins lo vilatge d’Arfons, pausat sus un planestèl de la Montanha Negra, totòm se coneis. Coma dins totas comunitats montanhòlas, desempuèi de sègles, regna entre sos estatjants una solidaritat desfisanta e sospechosa. Quand los unes desparlan, los autres se calan. Alavetz, lo capitani Azemar e l’adjudant Vialèlas, que menan l’enquista, devon far la tria. An de mal a trapar de pistas. Quand n’endralhan una, n’i a totjorn almens un per lor far cambeta. Amb aquò, los Anfonsòls son d’accòrdi pas que sus un punt : l’enquista avança pas pro lèu. E se totes dison pas que los gendarmas son de pigres, totes o pensan.
vignette_57413.jpg
Viaule, Sèrgi
Tròces de vida, lo vinten obratge de Sèrgi Gairal. Après una tièira de romans de tèmas variats, tot en occitan o bilingües, après la revirada de Dòn Quichòt (tròces causits) e dels Entremeses de Cervantes, après un recuèlh de mots crosats, un recuèlh d’istorietas, nos ofrís aicí un ramelet de quaranta tèxtes, "de remembres, d’anecdòtas, de scènas e situacions divèrsas, recentas o ancianas, comunas o excepcionalas, realas o somiadas, urosas o malurosas, una granda varietat de tèmas, lo rebat de nòstra vida de dròlles, de joves, d’adultes e de vièlhs." Tròces de vida, lo rebat de nòstra vida a un moment donat.

Dins l’avantprepaus Sèrgi Gairal precisa que "l’escrich sufís pas per far viure una lenga, encara mens per l’aprene. Per parlar de lenga viva, la cal ausir. Per l’ensenhar e la transmetre, cal dispausar de testimoniatges orals." Es per aquò que propausa una version audio d’una seleccion de tèxtes del recuèlh qu’òm pòt escotar sul site sergegayral.fr
vignette_56040.jpg
Viaule, Sèrgi
Amb aqueste raconte Sèrgi Viaule nos mena suls mitics camins de Sant-Jacme. Cada caminada, cada experiéncia es unica. La seu, complida pendent dos meses e mièg en 2019, es prigondament generosa e poetica. Avèm aquí un jornal tengut jorn per jorn, un raconte a l’encòp imatjat e imaginatiu. Mai que d’una quista personala, es l’evocacion emocionanta d’una introspeccion. L’autor fa de longa l’anar-tornar entre l’endedins e l’endefòra d’un viatge intime e iniciatic. Una peregrinacion que lo marquèt per la vida. Aqueste Jornal d’un jaquet foguèt escrich a passes lents, sus un sendarèl pas totjorn luminós, per un ideós en cèrca d’estèlas. Libertat, poësia e frairetat son tantas pèiras que marquèron son caminament.
vignette_55724.jpg
Viaule, Sèrgi
La novèla sembla un genre literari que convenga plan a la lenga nòstra e Sèrgi Viaule s’i adona amb golardisa. Servam totes en memòria son recuèlh Fotuda planeta ! Amb aquesta Dança amb los voltres vos ne prepausam un florilègi de mai.

Los vint-e-quatre tèxtes recampats dins aqueste volume son totes desparièrs amb lor color pròpria, mas son tanben marcats de l’emprenta indelebila de l’autor. La de proposar una casuda inesperada per clavar cada pèça.

La pròsa de Sèrgi Viaule pòt èsser a l’encòp poetica e umoristica. D’unes tèxtes an un sens teatral afortit. D’un a l’autre passan prèstament del symbolisme al fantastic, e mai qualques còps tenon, perqué pas ?, un pecilh de naturo-romantisme.
L’autor escriu dins la lenga rica e naturala que li coneissèm. Una lenga que s’atissa de tòrcer dins totes los sens per li tirar tot son chuc.

(Colleccion A Tots n° 221)
atal-fasem.jpg
Viaule, Sèrgi
« Pour Sèrgi Viaule, ce roman est à la fois un hommage et un pari ! Il nous dit pourquoi : "C’est une hommage à Enric Molin (Henri Mouly) à qui je dois mes premières joies de lecture car les premiers romans que j’ai lus en occitan au début des années 70 étaient ceux de l’auteur rouergat, et seulement les siens. A l’époque, c’était d’ailleurs les seuls qui étaient disponibles. Je me suis régalé à la lecture de Grela d’abrial, E la barta floriguèt, Rambalhs de bòris, et d’autres titres encore... Ce sont eux qui m’ont marqué et qui m’ont accompagné.
C’est donc Enric Molin qui m’a ouvert la porte qui donne sur la littérature occitane, sur son univers et ainsi, qui m’a donné le goût de la lecture et de l’écriture.
Avec ce roman Atal fasèm, Sèrgi Viaule a donc voulu écrire un roman "à la façon de Mouly". Il a voulu conserver la même temporalité, le même milieu social et la même problématique de la misère sociale et matérielle. Sèrgi Viaule est un auteur que l’on n’ose plus classer ! » – IEO Editions

Langue : occitan languedocien

En savoir plus :
https://ideco-dif.com/ieo_edicions/a_tots/atal_fasem_ats_213/index.html 
Viaule.jpg
Viaule, Sèrgi

Publié dans la collection Messatges de l'Instiut d'Études Occitanes, ce recueil est une performence littéraire unique en son genre, une invitation poétique à déguster un peu chaque jour.

« ... pòdi parlar un pauc dels aicós de Sèrgi. M'i soi afeccionat. Ai descobert que d'unes semblan de provèrbis. D'autres son francament risolièrs. Mas subretot que Sèrgi mòstra una granda atencion a las bèstias e a las plantas ; als arbres e a tot çò que viu. Çò que per ieu ne fa lo prètz, al delà de la fòrma. Pas que per aquò val lo còp de lo legir.

Pensi qu'es fondamentalament amorós del monde e de las gents. Sos aicós son pas totes aimables. N'i tanben de plan tristes, pauc de francament desesperats, puslèu melancolics ». Sèrgi Labatut (estrach del prefaci).

 

Viaule-sergi.jpg
Viaule, Sèrgi
En aquesta debuta de sègle XXIen, la novèla es un genre d’expression de mai en mai usitat dins la literatura nòstra. Dins aqueste exercici singular, Sèrgi Viaule s’i fa de man de mèstre desempuèi bèl briu. Amb Una punhada de clavèls es tornamai una garba de vint-e-quatre tèxtes que nos ofrís l’autor albigés. Divèrses son los tèmas evocats, mas totes de factura classica. Cada novèla es una observacion aguda de la societat occitana en cèrca d’identitat dins una temporada d’exagonizacion forçada e de mondializacion despietadosa. La qualitat primièra del novelista es d’aver d’imaginacion, e l’autor ne manca pas. Cada pèça d’aqueste recuèlh carreja son fais de suspresas. Lo legeire anirà, tròç aprèp tròc, d’embalausida en encantament dins aquel recuèlh ont alternan umor e poesia.