Explorar los documents (21 total)

Vignette_sibylle.jpg
Version occitana del cant de la Sibila
Bertrand, Aurélien

Resumit

Lo cant de la Sibila es un cant anonciator de la fin dels temps que sa version mai anciana coneguda remonta al sègle XX. Una version occitana del tèxte es conservada als archius departementals d’Erau.
Son apellacion « Sibila » fa referéncia a la portada divinatòria del tèxte, que Sibila èra lo nom donat dempuèi l'antiquitat a las profetessas que podián ocasionalament faire òbra de divinacion. Fòrça popular en Castilha, en Catalonha, en Itàlia e en França pendent tota l'Edat Mejana, es uèi subretot interpretat dins las glèisas de Malhòrca, Catalonha e Sardenha per las Matinas de Nadal, la nuèch del 24 de decembre.
La version malhorquina del cant de la Sibila es estat inscrich en 2010 per l'UNESCO sus la lista representativa del patrimòni cultural immaterial.
Existisson de nombrosas variacions del tèxte, sovent acompanhadas d’un acrostic (estròfa ont las inicialas de cada vèrs, legidas dins lo sens vertical, compausan un nom o un mot-clau), de còps de lor musica e mai rarament encara d’un títol. [imatge id=21092]

Autras versions del títol

< « Version romane du chant de la sibylle » (version romana del cant de la Sibila) (anciana apellacion)

< « Ell iorn del iuzizi » (incipit de la version occitana)

< « Canto de la Sibila » (version castelhana del títol)

< « Cant de la Sibil·la » (version catalana del títol)

Exemplars conservats

1 exemplar conegut :

Lo manuscrit que compren la version occitana del cant de la Sibila es conegut jos lo nom de « Lectionnaire de l’office » (Leccionari de l'ofici) e data del sègle XII.
Es conservat als Archius departamentals d’Erau jos la quòta 10 F 120.
Se presenta jos la forme d’un registre de pergamin de 294 folios (37 × 26 cm).

Ligam cap al numerizacion 

Nòta d’estudi

Las especificitats del manuscrit occitan

La version occitana del cant de la Sibila es coneguda mercés al trabalh de Joseph Berthelé (1858-1926), archivista, que reculhiguèt, als environs d’una anciana abadiá d'Aniana dins l’Erau, un leccionnari (libre liturgic que conten los passatges dels tèxtes religioses legits a l'escasença de las ceremonias religiosas) copiat a la fin del sègle XII e o transportèt als archius departementals de Montpelhièr. Aquel leccionnari compren, en mai de la famosa version occitana del cant, d'autres tèxtes nombroses coma de sermons, d'Actes dels Martirs e d'omelias.
Lo tèxte de la version occitana del cant de la Sibila es acompanhat d’un unic fulhet de musica notada dins lo mòde de Ré que poiriá èsser una transicion entre le Minor antic e lo Major modèrne de l’aire de la cançon.
Lo tèxte de la cançon es una adaptacion en occitan d’una version latina e apareis coma una de las mai anciana version en lenga non latina del tèxte. Aquela adaptacion es realizada en vèrses rimats ritmats, gropats quatre par quatre e que s'adaptan a la melodia. Permet aital de passar de la version latina a la version occitana entre cada cobla, benlèu a de fins de reapropriacion par una populacion occitanofòna.
La version occitana del tèxte compren pas l'acrostic present dins la màger part de las autras versions conegudas del tèxte..

Presentacion del tèxte

Le contengut de la version occitana del cant de la Sibila càmbia pas fondamentalament de las autras versions conegudas. Lo cant conta las visions d’una profetessa qu’es pas presentada e que sas visions son ligadas al jutjament darrièr de Dieu e donc a la fin dels temps. Sus la basa d'aquò lo cant de la Sibila pòt èsser qualificat d’escatologic (que son prepaus es ligat a la fin dels temps).
Aquelas visions fan referéncia a divèrses elements e eveniments biblics (consequéncias de la mòrt de Jèsus-Crist sus Tèrra, dubertura de las pòrtas de l’Enfèrn per los pecaires…) e concernisson tant los fizel  que los descrezen. An doncas una valor de mesa en garde e d’avertiment al prèp dels fidèls.

Cal probablament veire dins aquel cant de la Sibila e son succès lo rebat de l’angoissa del passatge vèrs l’an Mil dins la societat occidentala de la Nauta Edat Mejana..

Posteritat de l’òbra

La version occitana de l’òbra faguèt l'objècte d’un trabalh de reinterpretacion en 2019 par l'artista Clément Gauthier a l'entorn d’un projècte collectiu titolat “Le chant de la Sibylle”.

CCM.jpg
Utilisation de motifs et formules dans la Chanson de sainte Foy / Nico H. J. van den Boogaard
Boogaard, Nicolaas Hendricus Johannes van den (1940-1982)
Aqueste article del medievista Nico H. J. van den Boogaard, publicat dins los  Cahiers de Civilisation Médiévale en 1962,  estúdia l'estil poetic de la Cançon de santa Fe a travèrs una analisi lexicala e sintaxica del tèxt.

Legir l’article (en francés) en linha sus Persée.
Bibliotheque-ecole-chartes.jpg
P. Alfaric et E. Hœpffner. La chanson de Sainte Foy : compte-rendu / Clovis Brunel
Brunel, Clovis (1884-1971)
Compte-rendut de l'edicion de P. Alfaric e E. Hœpffner per lo romanista Clovis Brunel, publicat dins la revista Bibliothèque de l'École des chartes en 1926.

Legir l’article (en francés) en linha sus Persée.
romania.jpg
Remarques sur le vers 232 de la Chanson de sainte Foy / Yves Lefèvre
Lefèvre, Yves (1918-1987)
Aqueste article, publicat dins Romania en 1979 per Yves Lefèvre, especialista de literatura latina medievala e de las literaturas d'Òc e d'Òil, balha una novèla revirada del vèrs 232 de la Cançon de santa Fe « Et en czo q'eu sei meilz cauzir, » aprèp una analisi de las reviradas de E. Hoepffner e A. Thomas.

Legir l’article (en francés) en linha sus Persée.
sainte-foi.jpg
Cançon de santa Fe d'Agen : poèma provençal del sègle XI / editat per Antòni Thomas
>> Accedir al document sus Gallica

Aqueste edicion de la Cançon de santa Fe, publicada per Antoine Thomas, professor de literatura de l'Edat Mejana e de filologia romana dins la coleccion Classiques français du Moyen âge,  compren lo facsimile del manuscrit de Leide, la trancripcion del tèxt e la traduccion francesa.
siege-jerusalem_detail.jpg
La Canso de San Gili : l'introbabla cançon dels Tolosencs a la Primièra crosada
Assié, Benjamin
La Canso de San Gili - Cançon de Raimond de Sant-Gèli en occitan modèrne - fa referéncia a un fragment de tèxte en ancian occitan publicat per Alexandre Du Mège (1780-1862), erudit tolosenc dins son edicion de l’Histoire générale du Languedoc dels benedictins Devic e Vaissète (Tolosa : J.-B. Paya, 1840-1846).
[imatge id=20515] L’òbra es coneguda sonque pels extraches e mencions donats per Du Mège, siá un fragment de quinze vèrses que racontan un episòdi de la presa de Jerusalèm, la reddicion de la Torre de Dàvid a Raimon IV, e qualques autras informacions donadas de faiçon indirècta (traduccion d'una estròfa sus la batalha de Dorilèa, una lista de noms de cavalièrs). Es Du Mège que dona lo nom de Canso de San Gili a çò que presenta coma una cançon de gèste en occitan que conta las valentiás del comte de Tolosa Raimon IV - o Raimon de Sant-Gèli – a l’ocasion de la Primièra crosada.

Jamai l’òbra es pas estada mencionada autrament que per referéncia al tèxte d’Alexandre Du Mège e lo manuscrich que n’es extrach, que l’erudit tolosenc ditz que l’a en man, es demorat totalament introbable fins a l’ora d’ara a un tal punt qu’a animat dempuèi lo mitan del sègle XIX un long debat sus la quita existéncia d’aquesta òbra e sa natura vertadièra : s'agiriá d'un fragment de la famosa Canso d’Antioca, sola cançon de gèste sus la Primièra crosada coneguda en occitan ? lo testimòni d'una tota autra òbra epica occitana desconeguda e extraviada ? un fals fabricat a la fin de l'Edat Mejana ? o inventat per Du Mège el-meteis ?

Apelacions de l'òbra :

Títol unifòrme o convencional :

Canso de San Gili

Autras apelacions :

< cap d’autra apelacion pas coneguda

Descripcion fisica o exemplars conservats :

Coneissèm l’òbra sonque per las qualques indicacions donadas per Alexandre Du Mège, a tres còps, de las nòtas e addicions de son edicion de l’Histoire générale du Languedoc.
Dona d’extraches e qualques nòtas de contengut a partir d'una còpia que datariá, segon el, de 1779, que seriá estada facha sus un manuscrich de la fin del sègle XIII. Sens qu’òm sàpia se fa referéncia al manuscrich d'origina o a sa còpia modèrna, Du Mège indica que proven de la Bibliotèca dels Cordelièrs de Tolosa.
Du Mège indica tanben que la Canso de San Gili comportava 72 estròfas mas que ne manca un certan nombre. Dona pas lo tèxte complet que d’una sola cordilha de quinze vèrses, e ditz que n’es la 38ena.
En defòra de Du Mège que menciona aquel manuscrich en 1843-1844 dins l'Histoire générale du Languedoc, lo manuscrich o tot autre supòrt d’una Canso de San Gili son pas jamai estats identificats ni mencionats, aquò val fòrça suspicions a la quita existéncia del manuscrich que l'erudit tolosenc - reputat gaire fisable - ditz qu’a en sa possession.

Contengut e posteritat de l'òbra :

Tot çò conegut de la Canso de San Gili : Alexandre Du Mège, 1841-1844

La descobèrta, cap a 1840, d’una cançon de gèste occitana sus la Primièra crosada, vint ans abans las primièras mencions del fragment de la Cançon d’Antiòca occitana (la Canso d’Antioca, Madrid, Bibliotèca de la Real Academia de la Historia, codex 117) auriá degut èsser considerat coma un eveniment màger de l’istòria de la literatura medievala. Pasmens, Alexandre Du Mège l’evòca de faiçon fòrt marginala dins sas nòtas e addicions a l’Histoire générale du Languedoc e dona pas qu’una partida infima, siá una cordilha de 15 vèrses (HGL, t. VI, ad., p. 39) que conta la reddicion de la Torre de Dàvid, e qualques autres elements de contenguts (HGL, t. III, ad., p. 108 e 110) d’un biais indirècte : la traduccion d'una cordilha sus la batalha de Dorilèa e l’ensenhador d'una autra que conten fòrça noms de cavalièrs. L’edicion de la cordilha de 15 vèrses (HGL, t. IV, ad., p. 39), es represa amb qualques variantas e una traduccion dins lo tòme VI de la descripcion de las Galeries historiques du palais de Versailles (partida 2, p. 11).
Notam que Du Mège es luènh d'èsser expèrt en lenga o literatura occitana de l'Edat Mejana e que tota son òbra d’erudit, d’arqueològ e d’istorian demòra considerada coma la d’un non especialista, relativament autodidacte, de las aproximacions e errors nombrosas.
Lo brèu passatge ont Du Mège cita fòrça noms de cavalièrs occitans, es a dire dels familiars del comte Raimon dona una primièra existéncia de la Canso de San Gili, citada coma font dins mantun nobiliari, en particular loNobiliaire toulousain d'Alphonse Brémond (Tolosa : Bonnal et Gibrac, 1863) o encara La Noblesse de France aux Croisades de Paul-André Roger (París : Derache, 1845).

Las primièras suspicions : Camille Chabaneau, 1883.

Lo dorsièr de la Canso de San Gili, pres sens resèrva coma autentic pel Nobiliaire toulousain per exemple, es reobèrt per Camille Chabaneau (1831-1908), plan mai expèrt en lenga e literatura occitana de l'Edat Mejana. Dins un article consacrat als manuscrits occitans « perduts o extraviats » publicat dins la Revue des langues romanes,Camille Chabaneau repren lo tèxte donat per Du Mège en exprimissent tota sa malfisança sus l'autenticitat o la quita existéncia d’aquesta òbra, indicant que Du Mège lo poiriá fòrt plan aver inventat « coma a inventat tantas causas mai. » Pasmens, Camille Chabaneau dona pas cap d’argument e se liura pas a cap d’estudi de la lenga, de l’estil o del contengut del tèxte.

Sus la pista de la Canso d’Antioca : Paul Meyer, 1884.

Al meteis moment, lo filològ Paul Meyer (1840-1917), qu’aviá simplament senhalat la Canso de San Gili sens se pausar mai qu’aquò la question de son autenticitat dins l'introduccion a son edicion de la Canso de la Crozada (La Chanson de la Croisade contre les Albigeois, París : Renouard, 1875), decidís de lançar mai seriosament l'enquèsta a l'ocasion d'un article consacrat a la descobèrta recenta del fragment de la Canso d’Antioca, cançon de gèste del cicle de la Crosada en occitan conservat a Madrid.
Se coma Chabaneau, exprimís totas sas reticéncias a se fisar de Du Mège, comença per indicar que li « sembla segur que lo manuscrit dels Cordelièrs a existit realament », en particular perque segon el « ni Du Mège ni cap de sos contemporanèus es pas estat capable de lo fabricar. »
Coneissent d’ara enlà lo fragment de la Canso d'Antioca, Paul Meyer va mai luènh en prepausant una parentat entre los dos tèxtes que poirián quitament èsser dos fragments d'una meteissa òbra.
Notam qu'a la tota fin de l’article Paul Meyer fa un viratorn e inserís una darrièra nòta que convida al final a la mai granda prudéncia sus l'autenticitat del tèxte mencionat per Du Mège : « Ai ensajat, en revesent una darrièra pròva, de remetre en bon provençal [ancian occitan] los vèrses de la Canso de San Gili citats per Du Mège, ai pas pogut me defendre de concebre de grèvas suspicions sus l’autenticitat d’aquel tròç », finís son post-scriptum en listant mantuna incoeréncia sintaxica dins l’estròfa de la Torre de Dàvid.

Esclairatges recents : Carol Sweetenham e Linda M. Paterson, 2003 ; Philippe Wolff, 1978.

En 2003 pareis l’edicion critica de la Canso d’Antioca jos la direccion de Carol Sweetenham e Linda M. Paterson. Los dos autors, grands especialistas de la literatura occitana de l'Edat Mejana, tòrnan dobrir a aquela ocasion lo dorsièr de la Canso de San Gili al tot començament de lor estudi. En reprenent totes los arguments e totas las pistas donadas per Paul Meyer mai d’un sègle de per abans, los dos especialistas de la literatura occitana de l'Edat Mejana capitan pas de reglar la question entre l’ipotèsi d’una òbra inventada o d’una òbra qu’a pogut existir e extraviada.
En revenge, escartan definitivament l’ipotèsi d’un fragment complementari al fragment de la Canso d’Antioca de Madrid tot en reconeissent que lo fragment mencionat per Du Mège pòt fòrt plan aver existit : « cresèm pas que la dicha Canso de San Gili aja fach partida de la version de la Canso d'Antioca a la quala aparteniá lo fragment de Madrid. Mas a un interès possible dins lo quadre de la mai larga tradicion de la crosada occitana » (traduch de l'anglés).

Se l’estudi lingüistic e literari a pas permés de resòlvre lo mistèri de la Canso de San Gili, l’istorian especialista de l’Occitània medievala qu'es Philippe Wolff dona çaquelà un esclairatge interessant que sembla èsser passat inapercebut dels especialistas de literatura. Per Philippe Wolff, l’examèn dels noms dels Crosats citats pel document de Du Mège pòrtan en realitat los noms de familhas capitularas tolosencas de la fin de l'Edat Mejana e aquò lo mena a conclure que « La Canso de San Gili seriá doncas estada interpolada o fabricada al sègle XV, per tal de provesir a mantuna familha de pròvas de noblesa anciana e militara. »

 Conclusion

Malgrat totes los repròches faches a Alexandre Du Mège coma erudit gaire fisable, sembla doncas fòrt pauc probable que siá estat capable o quitament qualqu'un de sa generacion, de crear un tal fals de 15 vèrses, cèrtas corromputs sintaxicament, mas en ancian occitan e que, a la primièra lectura, los rendon pas completament improbables a d’especialistas de la lenga e de la literatura occitana de l'Edat Mejana.
I a doncas una fòrta probabilitat per qu'un manuscrit, sens dobte modèrne, a plan existit e que Du Mège l’a pogut consultar per n’extraire sos qualques passatges. L'esclairatge de l'istorian Philippe Wolff semblariá privilegiar lo scenari d’una òbra fabricada plan mai tard que lo sègle XII-XIII, que pòt explicar sa paura qualitat sintaxica. La Canso de San Gili poiriá doncas èsser una forma d’enganada literària, contrafaiçon d'una literatura epica occitana anteriora, per fin d'illustrar qualques familhas notablas del Tolosa de la fin de l'Edat Mejana en recèrca d'ascendéncia gloriosa.
bpt6k65651585.jpeg
Les troubadours et les Bretons par Joseph Anglade
Anglade, Joseph (1868-1930)

Publiée en 1929 par Joseph Anglade, ce numéro spécial de la Revue des Langues Romanes traite des liens historiques et littéraires unissant les troubadours aux sources bretonnes et particulièrement les romans de chevalerie.

vignette.jpg
Gaston Fèbus, prince occitan / Claudine Pailhès
Pailhès, Claudine (1952-....)
Gaston III, comte de Fois, vescomte de Bearn, dintrèt dins la legenda jol nom e la grafia occitana de Fèbus.

Dins lo contèxte tumultuós de la Guèrra de Cent Ans (1337-1453), qu'opausa reialmes de França e d'Anglatèrra, marca l'epòca per son sens agut de la politica e son amor de las arts e de las letras. Se son demoradas mai que mai las accions militàrias màgers d'aquel estratèg militari, lo fast de sa cort e los desbòrdaments de son caractèr, Fébus aguèt tanben un ròtle de granda importància sus lo desvolopament de la lenga e de la cultura occitanas al sègle XIV.

Bon coneisseire de l'occitan dins sa varianta bearnesa tant coma l'occitan literari dels trobadors, fa de sa lenga mairala un otís politic que li permet d'aumentar son poder sus l'ensems de la populacion de sos territòris. Es tanben un actor del desvolopament cultural en particulièr per lo domeni scientific.

Son tots aquestes aspèctes del personatge de Gaston Fèbus que presentèt Claudine Pailhès, Conservator general del patrimòni, directritz dels A.D. d'Arièja e especialista de Gaston Fèbus, dins sa conferéncia donada al CIRDÒC lo 16/10/2015 a l'escasença del collòqui "La Guèrra de Cent Ans en paises de lenga d'òc (sègles XIV-XV)", organizat per l'associacion Histoires et Cultures en Languedoc.
Romania.jpg
Los fragments de manuscrits « e » e « i » del Breviari d'amor (Romania, t. LVI, 1930) / Clovis Brunel
Brunel, Clovis (1884-1971)
Dins aqueste article paregut en 1930 dins la revista Romania, Clovis Brunel presenta e edita lo tèxte de dos fragments novèls del Breviari d'amor, los fragments ara siglats e (Archius departementals de Gard, liassa 1 F 83) e i (anc. Besièrs, Bib. Soc. Arqueol.).

Legir l'article :

Legir l'article en linha sus gallica.bnf.fr
Breviari-d-amor-Paul-Meyer_1898.jpg
Matfre Ermengaud de Besièrs, trobador / per Paul Meyer
Meyer, Paul (1840-1917)
Aqueste capítol de l’Histoire littéraire de la France (tòme 32, p. 16-56) que Paul Meyer consacra a Matfre Ermengaud, l'autor del Breviari d’amor, es un dels estudis mai complets sul larg poèma enciclopedic en occitan de la fin del sègle XIII.
Se de recèrcas nombrosas, essencialament a partir dels ans 1970 e de las òbras de Peter Ricketts sul Breviari d’amor, an dempuèi actualizadas e corregidas d’unas analisis de Paul Meyer, lo tèxte del grand filològ francés de la fin del sègle XIX demora una sorsa importanta per la coneissença d’aquesta òbra singulara de mantun punt de vista, a l’encòp dins lo còrpus de l’escrich occitan de l’Edat Mejana, e dins lo de las summae o enciclopèdias medievalas.
L’article conten una reproduccion del dessenh de l’Arbre d’amor que ven del manuscrit « Harleian 4940 » (lo ms. K : Londres, British Library, Harley 4940).

Legir l’article :

Legir l’article de Paul Meyer sus Matfre Ermengaud e lo Breviari d’amor sus gallica.bnf.fr
sus 3