Lo viatge de Joana - Sason 2 / Episòdi 1
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Vidal, Alain. Interprète
Huang, Edda. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète
Zinner, Lucas. Interprète
Tèxte de l'episòdi :
Per vos dire onte ne siáu : me sòni Joana, siáu retirada e ambe una filha Matilda qu’es venguda me demandar d’adjuda siáu venguda me passejar a Baltimore. Aquí ai un amic de joinesssa Remy professor de lengas romanas a l’universitat. Mas aquela filha Matilda - la filha qu’aviái pas aguda dins ma vida solitaria -del temps qu’èri a l’universitat ambe lo Remy se n’es anada. A trapat un amorós sus l’internet.
Quant istòria!
Era pas possible per ieu de pensar que Matilda m'aviá abandonada. Segur qu’èri pas qu'una femna vièlha e que los joves an besonh de joinessa... Mas aviái l'impression d'aver tot donat per pas res. Comencère de plorar doçament. Remy sabiá pas de que faire per me consolar.
- T’a demandat d'adjuda. Çò qu'as fach es fòrça bon. Ara es devenguda adulta mercè a tu. Te fagues pas de marit sang, tornarà. Benlèu pas deman mas un jorn, aquò's segur. A l'ora d'ara a besonh de se sentir liura.
- Aviái pantaissat tant de causas : cresiái d'aver enfin una filha e de pas pus èstre soleta. E sabi pas se l'òme qu'a causit es una bona tria !
- Doblides pas que ara siáu aquí, vòli dire a costat de tu...
Aviá pausat una man sus mon espatla, mas èra pas lo moment. Faguèri dos passes e prenguèri mon saquet.
- Vòli anar me passejar.
- Coma vòs. E ont ?
- Sus lo pòrt. Per veire los bateus...
- Vòs tornar a Fellspoint ? O sabi qu'aimas los bateus mas tanben los pastissons del café Bonaparte !
E sèm partits. Avèm caminat, sèm anats bèure de tè, manjar un mufin. Pus ges de lagremas mas de tot biais la jòia èra pas de la partida.
Sèm anats caminar dins un pargue ont d’enfants jogavan. Vesiái Matilda d’en pertot, dins los arbres, dins las veituras. M’aviá pas daissat lo numerò de son barrutlaire. E ara de qu’anavi faire soleta?
Lo Rémy travalhava. Ieu parlavi pas la lenga.
Demorava pas qu’una causida: tornar a l’ostau. Mas enfin èri venguda aquí per veire Remy. Es que seriái venguda sens Matilda?
Aviái somiat d’annadas d’aquel viatge. Aviái pas lei sòus per venir. Puèi mercé a l’oncle Vincent n’aviái trapat. E ara qu’éri enfin aquí vòliái pas pus demorar.
E tot d’un còp la causa devenguèt clara : aviái paur de me retrobar sola dins un ostau amb un òme. Fasiá tant de temps benlèu 35 ans que degun aviá pas careçat ma pèl, que sabiái pas pus çò qu’èra un poton sus la boca sens anar mai luenh…
Las fuòlhas començavan de faire un tapís sus l’erba e l’umiditat amb lo ser qu’arribava montava de la tèrra. Ma tèsta virava, vesiái pas pus res. Tot d’un còp Remy prenguèt ma man e la sarrèt dins la sieuna. Fuguèt com’un eslhauç dins tot mon còs. Gausavi pas lo regardar mas un sorire espeliguèt sus mas pòtas com’una desliurança. Una pòrta s’èra duberta dins ma solituda. Avèm caminat coma dos pichòts dintran a l’ostal aprèp l’escòla. Quand sèm tornats i aviá totjorn res : Matilda aviá pas sonat.
- Te faguès pas de lagui, s’a un problèma sauprà ont te trapar.
- Pas simple d’èstre calma e rasonabla per una femna qu’a pas fach qu’aquò dins sa vida e que tot d’un còp es sortida de son camin…
- N’en traparàs un autre se vòs de camin…
- Me cal crompar un barrutlaire.
- Ges de problèma, deman. Aqueste ser te vòli faire conéisser un’especialitat de Baltimore : la coca de crancs : « crab cake ». Vòs manjar aquí o al restaurant?
- Benlèu aqui amb un veire de vin.
- Me'n vau crompar tot aquò, espèra me com’una pichòta filha. Sarà lèu fach !
Assetada davant la fenèstra de la cosina ai esperat. Los arbres dins aquel pais son tant grands. Bon per l’estiu ! La nuèch arribava. Puèi siái anada cercar mon bilhet d’avion. Lo retorn en França èra previst per lo 15 de decembre: dos mes aicí : de qu’anavi faire ?
Era important de descubrir la cosina. Ai trobat una ensalada, èra déjà presta. Un pauc de vinagre, d’òli e de sal dins un ensaladièr e tot anava pla…
Lo temps passava : fasiá pas luenh d’una ora que Remy èra partit. E s’aviá agut un accident ? benlèu qu’a l’ora d’ara èra a l’espital mitat mòrt ? Mancariá pas qu’aquò : me retrobar soleta dins aquest’ostal, dins aquel pais estranh ont conéissiái pas degun.
E Remy aviá prés ma man, l’aviá daissada e pas res de mai. Començavi de me rosegar las onglas coma quand éri filhòta. Es que l’aimavi ? E el, de que voliá ? Es ieu que l’aviái sonat per lo venir veire de l’autre costat de la mar.
- Joana, siáu aquí ! Es estat longuet per de que an degut preparar lo « crab cake ». N’i aviá pus ges. Es dissabte e tot lo mond n’en vòl !
- Ah bon !
- Eh bé, de que se passa ? As plorat ?
- Non pas ! Ai preparat l’ensalada e t’esperavi. Siáu urosa de te tornar veire.
- E ara per començar un bon còp de vin !
E aprèp tot s’es pla passat. Lo vin dins mas venas faguèt son camin. Lo "crab cake" èra mai que bon. Me cal trobar la recèpta : al vilatge seràn mai que contents de manjar aquò.
E lo lendeman matin èra dimenche e aprèp 35 ans de solituda dins mon lièch me desrevelhèri dins los braces d’un Remy plen de sorires. Una vida novèla començava benlèu...