A la manière du fiancé de la belle Isabeau qui hésite entre sa mie et la conquête d’un vaste monde au-delà des mers, Bruno Bonhoure a toujours navigué entre une tradition qu’il respecte infiniment et sa passion de la découverte. Pour cet enregistrement, comme alternative à la pureté originelle ou à l'amalgame des influences, Bruno Bonhoure et les musiciens de la Camera delle Lacrime ont choisi le métissage, c'est à dire la coexistence de fibres distinctes au sein d'un même tissu harmonieux. C’est donc par l’alternance du chant à voix seule et des rencontres avec le djembé, la mandora et l’accordéon, que s’incarne ce désir d’une autre forme d’authenticité.
Al biais del nòvi de la bèla Isabeau que trantalha entre sa mia e la conquista d'un monde larg per-delai las mars, Bruno Bonhoure naveguèt totjorn entre una tradicion que respècta e sa passion de la descobèrta. Per aquel enregistrament, coma alternativa a la puretat originala o a l'amalgam de las influéncias, Bruno Bonhoure e los musicians de la Camera delle Lacrime causiguèron lo mestissatge, es a dire la co-existéncia de fibras distinctas al dintre d'un meteis teissut armoniós. Es doncas per l'alternància del cant a votz sola e dels rescontres amb lo djembé, la mandorà e l'acoredeon, que s'encarna aquel desir d'una autra forma d'autenticitat.