Recèrca

Filtrar
Filtres actifs
Type de Document : Auto-apprentissage
Sauf
Auteur : Tè Vé Òc. Producteur
Type de Document : Dossier virtuel
Tipe : Autoaprentissatge / Data : 2013

La monina e lo palhassa

 

Un còp èra, un clown, un palhassa que disèm en cò nòstre. Èra pas un comic de la sanflorada, pasmens sabiá un pauc far rire, un pauc far paur... Ça que la, un brave palhassa al trefons de son còr !

 

Aviá una monineta. La sonava Mon Còr. Aquela èra mai que polideta, bograment intelligenta e bograment coquinassa a l'encòp. Lo palhassa l'aimava plan sa monineta.

 

Quand fasiá caud, èra Mon Còr qu'anava quèrre d'aiga ; quand fasiá fred, èra Mon Còr qu'alucava lo fuòc. Fin finala, èra pas tant aissabla qu'aquò, la Mon Còr...

Pasmens se rabalava la tissa de las tissas : cada còp que la luna èra redonda dins lo cèl, voliá montar cap a ela, a tota bomba voliá sautar sus ela, plorava, s'encapriciava, bramava qu'èra lo palhassa que la voliá pas daissar anar sus la luna.

 


Deveniá impossible e lo paure palhassa deveniá malurós, tan malurós que las gents disián :

« Qu'es triste aquel palhassa ! Pas possible, es un patiràs ! »

Lèu-lèu, lo palhassa s'encorissiá en cò de la marchanda de grimaças, monas e reganhons. Ne crompava plen sas pòchas. S'entornava dins son circus, ne cargava una sus son morre, s'escampava sus la pista, palhassava tant e mai que las gents picavan de las mans...

 


Extrach tirat de : Alranq, Claude, La monina e lo palhassa, I.E.O.-Aude, Quillan, 1996. 

Tipe : Autoaprentissatge / Data : 2013

Lo mètge de Cucunhan

 


Qué cal far, mon dieu, per se ganhar la vida ! Gara aquí que ieu, Bernadon, entèrra-mòrt, garda-campèstre, campanièr, caça gosses, tot òbra en fin de Cucunhan, me vesi sul ponch de passar lèu desenterraire de ressuscitats !

 

Dotze mestièrs, tretze misèrias ! Aquò es aital. Sus la tèrra, cal que cadun tròbe l'estèc per far bolhir son ola... E n'i a de mai a plànher que ieu, a Cucunhan.

 

Pensi a aquel paure Mèstre Lapurga, nòstre paure mètge, que dempuèi dos ans qu'es aicí,a pas encara una sola practica... Qué volètz ? Aquò es pas de sa fauta. Per qué donc se passeja totjorn amb un libre a la man ? Deu pas saber, grand causa, d'abòrd qu'estúdia sens relambi. S'estúdia es per aprene; se a de besonh d'aprene, es que sap pas; se sap pas, qu'es vengut faire a Cucunhan?

 

Tanben, quand aicí i a qualque malaut, es pas el que van quèrre, anatz! Paure Mèstre Lapurga! Ganha pas l'aiga que beu. Se compren que siá las d'èsser un calelh sens òli, e s'es enfin decidit a far parlar d'el. Ièr delà, me faguèt trompetar dins totas las carrièras que se cargava, non solament de garir un malaut, mas de ressuscitar un mòrt. Òc, un mòrt, un mòrt enterrat !

 

 

Extrach tirat de : « Lo Mètge de Cucunhan » de Jan de La Roca (Prosper Estieu), Societat d'Edicion Occitana, Castelnaudary, 1926.  

Tipe : Autoaprentissatge / Data : 2013

"Lo pissalach"


Extrach tirat de l'òbra originala : "Lo pissalach" de Florian Vernet. 


Un còp èra un reiaume, dins las montanhas. Lo reiaume aviá un rei e una reina, pro braves totes dos, mas lo reiaume èra trist e miserable ça que la. Perqué donc trist e miserable ? 


Perque, un an abans, los tres enfants del rei e de la reina, los tres princes, avián desaparegut. Èran partits ensems un jorn de prima, a caval, e degun los aviá pas jamai pus tornats veire. 


Despuèi aqueste jorn, tot lo país èra trist, d'ont mai que l'annada d'aprèp aquesta disparicion èra estada una annada de catastròfas : un aigat a la prima, la secada en estiu, un aigat encara en auton... Las recòltas èran plan magras e lo paure mond avián pas grand causa a manjar. 

 


Fa que totes trevavan lo campèstre en bosca de quicòm per melhorar l'ordinari.


E vaquí que, al vilatge, i aviá, dins una bòria pichona, una veusa qu'aviá tres filhas : Adèla, qu'èra la màger, Maria qu'èra la segonda e Faneta, la darrièra. Èran totas tres polidas coma tot, mas Faneta èra encara mai polida que sas sòrres, e mai escarrabilhada, s'aquò se pòt ! Cada jorn, las tres joves ajudavan la maire a faire lo recapte, a trabalhar dins l'ortet, e puèi anavan, elas tanben, amb lor doas cabras, pel campèstre e aquí recampavan çò que trobavan...

 

Extrach de "Lo Pissalach", Florian Vernet, dins La princessa Valentina,  éd. Scérén - C.R.D.P de l'académie de Montpellier, Montpellier, 2007. 


Site internet : ICI. 

Tipe : Autoaprentissatge
L'ESTADI BÈL

Wembley : l'estadi lo bastiguèron en 1923. Deviá èsser provisòri e tenguèt lo còp quatre-vints ans. Lo jorn de l'estrena (una finala de la Cup de fotbòl), s'i ramosèron quicòm coma dos cents mila personas que, quichats coma sardas, d'unes acabèron per envasir la pelena. Calguèt la polícia a caval per los faire sortir del prat batalhièr. Un policièr faguèt manòbras de primièra sus son caval, qu'èra de la color del rossin del « nòstre Enric ». E dempuèi se parla de la Finala del Caval Blanc ! Una part del public demorèt al ras de las linhas e un espectator se faguèt assucar per un balon reçauput en plen morre ! La primièra finala de la Cup del rugbi de XIII que se debanèt a Wembley foguèt la de 1929 que Wigan ganhèt.
Wembley-lo-Vièlh barrèt sas pòrtas en l'an 2000 e foguèt desrocat en 2003. I agèt una discutida bèla per saupre se se gardarián las Torres Bessonas qu'èran un imatge simbolic de l'estadi : fin finala, foguèron pas servadas.
Lo simbòl de l'estadi novèl, proprietat de la Federacion Anglesa de fotbòl, es l'arca bèla de 133 mètres de naut en tresplomb. L'estadi novèl que dobriguèt en 2007 ten un tet limpant e nonanta mila sètis, totes cobèrts. E per èsser assetat, t'asseguri que siás plan assetat amb una vision perfèita de la pelena e dels jogaires ! T'arregalas de seguir la partida — cal dire qu'es la mièja-finala de la Copa del Monde del XIII entre Anglatèrra e Nòva-Zelanda —, levat totes aqueles Angleses que passan e repassan dabans tu de la primièra a la darrièra minuta : un passa-carrièra permanent cap als estanquets per anar crompar cervesas, cervesas e cervesas !
Wembley es lo temple, mas qu'aquò nos/vos empache pas d'anar pregar cada dissabte o cada dimenge dins nòstras capèlas romanas de la Pepinièra, l'Agulha, lo Molin o Brutús (*) e de marcar una pausa als oratòris de Vilagalhenc, Vilanòva, Serviès, Ornasons, Ferrals, Preissan,...
Alan Roch

(*) : nom dels estadis de Carcassona, Limós, Lesinhan e Perpinhan.
Mise en ligne : 10/01/2014
Appartient à :
Entraïnament a la Dictada 2014 - Accès aux modules
Tipe : Autoaprentissatge
Cossí faire ?

Per vos entraïnar a la Dictada amb Josiana Ubaud, basta de : 

-  Faire vòstra dictada en escotar lo tèxte  amb lo legidor aquí dejós. 
-  Corregir mercés a la transcripcion aquí dejós (podètz passar sus la pagina en francés per pas veire lo tèxte occitan pendent vòstra dictada). 
- E se aquò vos agrada, trobaretz sus la version francesa de la pagina la revirada del tèxte en francés. 

Bona Dictada !

VENT E FUEC

M’estransini totjorn quora ausissi la violéncia dau mistrau … M’a fougut fòrça temps per comprene lo perqué d’aqueste sentiment difús d’ància. Capitèri un jorn de m’avisar qu’èra estrechament ligat au fuec. Lo cabanon que teniá ma familha a costat de Marselha èra en plena pineda. Associèri donc lei brefoniás descadenadas dau mistralàs a sei consequéncias immancablas : lei fuecs botats a bèl esprèssi per lei calucs piromans de l’encontrada que nos tenián totei en alèrta. Que lo fuec, per la foliá deis òmes, es una donada incontornabla en tèrras mediterranèas : li sèrve d’exutòri a una personalitat desequilibrada, a gerir rancuras e venjanças de vesinatge ò de societats de caça, en fòra, a passat temps, a ganhar de pasquiers sus la seuva e la garriga.

Joina donc, lo bruch dau vent me metiá dins un estat d’inquietud subta. Me fasiá levar de nuech per anar agachar per lo fenestron dei privats se lo cèu rogejava pas, signe probable d’incendi, encara mai dangierós de nuech se nos faliá escapar. La mendra odor de fuec me teniá sus mei gardas tant que sa sorsa èra pas localizada : grasilhada dau vesin (of ! pas de dangier !) ò fum mai aluenchat dificilament identificable dins l’instant e donc generador d’angoissa.

Coneguèri, cada estiu, lo balet sempitèrne deis avions jaunes e pançaruts que cargavan dins mar ò dins mar de Bèrra, segon la violéncia dau vent. Coneguèri lei brancas derrabadas e lo pin tombant sus la linha electrica, tirant de belugas amenaçairas. Coneguèri la necessitat de quitar lo cabanon dins l’urgéncia, que lo fuec galaupejava dins lo valon darrier la còla. Coneguèri lo cabanon sauvat de justesa per l’espandiment de retardants per un Canadair : ne demòra sus lei rocàs d’etèrnas traças rojas. E totjorn ambe lo bruch dau vent que vos ensordissiá, vos forçava de cridar per posquer èstre ausit, apondent una jaça de violéncia a l’eveniment.

Òc, per ieu, bruch dau vent e fuec son indissociables : me ne demòra un sentiment de desaise, foguèsse sens rason objectiva, e una sensibilitat aguda dau nas a tota odor de cremat.
Mise en ligne : 10/01/2014
Appartient à :
Entraînement à la Dictada 2014 - Accès aux modules
Tipe : Autoaprentissatge
Dempuei qu'avián quitat lo comissariat, avián vist nonmas de la pluèia, que tombava espes sus las glaças de la veitura. Aquò l'empeschava pas de filar, e lo motur electric, tant silencios coma los passatgiers banhats dins un marfondadís ivernau e matinier, laissava mas entendre los tustets irreguliers daus gotilhons d'aiga sus la carossaria bluia e blancha.
Au còp de fren, sec e discret, que lo tiret de sas enduermas, Tristan sauguet qu'eran 'ribats. Mas son rapide còp d'uelh defòra li disset que se trobavan totjorn dins la mesma vila grisa, conhada entre ceu e betum. Lo quite riu que devinava, entre doas gotas, en contra-bas, charrejava un talabast d'aigas a las colors tanben tesicantas entre la lausa e lo plomb. Biais de pesar un pauc mai dins una atmosfera desjà pro charjada, Tristan bufet coma un vedeu, tiret sa capucha sus sas aurelhas e surtiguet de l'autò en fasent petar la portiera.
La granda saussada que se prenguet còp sec sus lo coenh de la chara chabet de l'esmalir per la jornada. Se damandava bien coma avián pogut pensar que lo mandar sus 'quela scèna de crime, eu l'òme daus bureus e daus ordinators, seriá una bona eideia. Dins l'aversa veguet se dessenhar pitit a pitit una fòrma, rasis l'aiga, eschoada sus la riba coma un vielh tronc d'aubre, e de chasque costat doas autras, d'en-pès, qu'ensaiavan coma podián jos queu deluvi de far las prumieras constatacions d'usatge. Dau mai s'aprochava, dau mai los detalhs apareissián : un grand manteu, un ventre uflat, un crane nud e ridelat sus lo quau s'acrochavan enquera qauques piaus tots blancs.
Quauqu'un, dins sa vila, tant grisa e tristoneta que puescha esser, fotiá los pitits vielhs au riu. E eu, qu'era desjà bien trempat tanben, aimava pas gaire lo biais de far.
Mise en ligne : 10/01/2014
Tipe : Autoaprentissatge / Data : 2014
Chaque année au mois de janvier a lieu la Dictada occitana, initiative lancée par le Centre occitan del País Castrés et organisée désormais dans toute l'Occitanie et au-delà. 

Afin de vous aider à préparer au mieux l'exercice, Occitanica vous propose de vous entraîner avec les textes inédits et les voix de 6 auteurs contemporains : Josiana Ubaud, Alan Roch, Joan Ganhaire, Didier Tousis, Fabrici Bernissan et Danís Chapduèlh.

Ces modules ont été réalisés en partenariat avec le CFPO Midi-Pyrénées.

Retrouvez également les entraînements a la Dictada de 2012.
Mise en ligne : 16/01/2014
Tipe : Autoaprentissatge / Data : 2013

Menina

 

Fa tant de temps que las ai pas pus vistas, mas drolletas. Tant de temps, que sabi ieu, un an e mièg, pel mens, que dels ans n'ai perdut lo compte, ara. Quand i son pas, aicí, l'ostal sembla vuèg.

 

Mon filh e ma nòra fan pas cap de bruch. Despuèi que son a la retirada totes dos e que son tornats viure aicí, al mieu, mon filh passa totas sas jornadas defòra, dins l'òrt, a la pesca, a la caça, o bricolèja, dins la passada.

 

E ma nòra fa lo tren de l'ostal, gaita la television, va veire las vesinas. Los ausissi gaireben jamai. I a pas que quand ma pichòta filha e son òme arriban, per las vacanças, qualques jorns solament que lor cal tanben anar veire la familha d'el, del costat de Tolosa, que i a un pauc de vida dins l'ostal.

 

Que las pòdi ausir, las pichonetas, que corrisson d'en pertot, que cridan, que se ploran, que se carpinhan, que cantan. Que rison. Mas fa tant de temps que las ai pas pus vistas. Dos ans gaireben. Cossí devon aver cambiat, Angelica, la granda, qu'a fach uèch ans en abrial, e Ninon , la pichoneta, que n'a cinc despuèi setembre. Qué donariái pas per las tornar veire. Paura de ieu! Mas las vacanças son aquí, aqueste còp, ne soi solida.

 

Extrach tirat de «Menina» de VERNET, Florian, Vidas e engranatges, IEO edicions, Castres, 2004.  

Mise en ligne : 18/01/2013