Explorar los documents (7093 total)

vignette_Decazeville.jpg
Le mouvement des mineurs de Decazeville : los carbonièrs de La Sala
Caucat, Domenge
Fin de 1959, lo governament dirigit per Michel Debré decidís de plegar los jaces carbonièrs d’Avairon e un an aprèp arriban a la Sala las primièiras letras de licenciament. Es la condamnacion a mòrt de tot un país. Sulpic, lo 19 de decembre de 1961, los 2200 minaires (d’unes retenon la chifra de 1500) de la conca roergassa fan la grèva sul mont sostenguts per tota la populacion. Los minaires passan la nuèch de Nadal al fons del potz, e, debuta de genièr, lo movement s’alarga per tocar Tarn, Gard e Erau e 17 departaments amb la grèva generala dins Avairon. S’atropèla la fola bèla suls pavats de la Sala, 50 000 personas e lo 5 de febrièr, 20 minaires fan pendent 10 jorns la grèva de la fam fins a çò que se tenga una taula redonda refusada fins ara per los poders publics e los Charbonnages de France e que siá fachas cap als grevistas qualques concessions.

La desmobilizacion se fa, amarganta, sus de promessas menudas que non seràn tengudas, lo problèma essent pas resolgut. Mas las idèas de decentralizacion tiran camin. Es per Ives Roqueta « lo començament de quicòm » que los occitanistas « prenent d’auçada a rapòrt a la situacion locala donan al malastre collectiu lo nom de colonialisme interior ». En abril 1962 es la creaccion del COEA, Comitat Occitan d’Estudis e d’Accion, que pausa clarament coma politicas las exigéncias culturalas tot fasent lo ligam amb las reivendicacions socialas e economicas. Caldrà comptar d’ara enlà sus de convergéncias de las luchas entre occitanistas e vinhairons, sul Larzac o un pauc mai tard per sosténer tornarmai los minaires, a Ladrecht.

Se la preséncia de carbon dins lo bacin de la Sala èra coneguda dempuèi l’Antiquitat e los romans , se son expleitacion se metèt en òbra tre lo sègle XV es mercé la descobèrta de minièira de fèrre dins lo ròdol que dintra dins son plen al sègle XIX tresmudant una societat rurala en bacin industrial. En 1829, lo duc Decazes eiretièr de las carbonièiras dona en tota modestia son nom a una vila que « coma lo chin sus son colar pòrta encara lo nom de son mèstre » nos ditz Gerard de Sède. E d’aquel temps, l’economia del país tot ven dependenta de sas minas.

Una primièira falhida de la companhiá siderurgica en 1865 e un equilibri dels mai fragils dobrís un periòd de dobtas per menar en 1886 a un conflicte dur : « las grandas grèvas d’un còp èra » evocadas per Joan Bodon dins sos Carbonièrs de La Sala. Lo sosdirector de las minas, l’engenhaire Watrin, mandatat per faire baissar los costs e los salaris –tocava un percentatge sul demesiment de las pagas- es defenestrat. La tropa ocupa vila e poses, la grèva pren d’ample per devisir França tota, l’assemblada nacionala se n’empara –d’unes i veiràn puèi las fondamentas dau socialisme francés. La grèva s’acaba al mes de junh amb qualques avançadas sus los salaris.

La prosperitat economica e la creissença reprenon pasmens a partir de 1885. D’autras grèvas seguiràn, nacionalas aquelas d’aquí, dins las annadas 1947-1948 amb a cada còp un ralentiment de l‘activitat.

Mas en 1959, decision es presa per los Charbonnages de France e lo ministèri de l’Industria de barrar definitivament l’extraccion del carbon sus lo bacin. Per d’unes l’expleitacion deficitària es deguda a la marrida qualitat dels carbons, a la concuréncia del petròli e del gas, del nucleari que naseja, per d’autres son la marrida gestion, los dividendes tròp bèlses pels accionaris, l’enclavament del territòri o lo mercat comun que ne son l’encausa. Coma qué ne vire, tre la mesa en òbra del plan de licenciament, fin de 1961, es la grèva que s’enseguís. Los minaires son sostenguts per tot un departament. Aqueles que davalan dins las galariás tornaràn pas montar, lo tocasenh tinda rampelant per carrièiras tota una fola que crida a l’injustícia facha al minaires. L’unitat sindicala se fa, los sostens venon d’en pertot, la Glèisa –evesque a son cap- que ten una influéncia importanta dins lo departament es als costats dels « morre-negres » tant coma deputats o elegits –lo cònsol de Sala davala amb son municipi dins lo potz central-, las botigas demòran barradas, de collèctas s’organizan… Lo Nadal dels minaires, passat al fons, fa fòrça per popularizar lo movement, lo ressopet del jorn de l’an multiplica las solidaritats.

Desmission d’unes elegits, manifestacion de las femnas dels minaires a Rodés, grèva de l’Estat Civil, creacion de comitats d’accion, pas res i fa. Lo ministre de l’industria Jeaneney refusa de recebre las delegacions montadas a París a son encontre. Lo conflicte s’enduresís cap a una grèva generala, se parla d’una federacion dels departaments paures e daissats de caire de la region, l’analisi dels problèmas socials e economics cambia d’escala. Son 17 departaments que son ara concernits. Lo Midi Libre titola : « Le Midi choisira-t’il l’auto-détermination ? »

Debuta de febrièr, 20 minaires començan una grèva de la fam, d’unes deuràn èsser espitalisats al cap d’una setmana. La direccion dels carbonatges, lo director del cabinet ministerial e l’intersindicala dobrisson enfin una taula redonda que fa proposicions cap a la reconvertida, al manten de l’emplec sul bacin, a la creacion d’una Caissa per finançar lo regim minièr pels retirats. Lo Comitat intersindical apèla a la represa del trabalh lo 20 de febrièr. Los grevistas de la fam e nombre de minaires se sentisson traïts. 180 milions de francs ancians de dons son estats reculhits. Lo desastre economic e demografic redobtat seguirà.

La grèva de la Sala crea pasmens un precedent dins las luchas a venir. La mobilizacion grandarassa, l’unitat, lo pacifisme, la fiertat d’un país e la denóncia d’un jos-desvolopament, la presa de consciéncia d’un « drech de viure e de trabalhar al país », per repréner l’eslogan conegut, que pòt suscitar solidaritats e simpatias, èsser partejat e viscut per delà las frontièiras per d’autres pòbles, la decentralizacion necita o las estructuras de metre en òbra per defugir los desequilibris regionals son d’ensenhaments que ne son portaires aqueles eveniments.

La lenga d’òc, emai los actors la tenguèsson, es pas primièira, luènh se’n manca, al dintre del conflicte. Una pancarta e un eslogan que puèi farà flòri : « Visca la Solidaritat, Nos daissarem pas tòrcer » (Bibo la soulidaritat, Nous daïssarem pas torssé) e qualques tèxtes en occitan de Pradèl, Garcia, Molin, etc… que pareguèron dins la premsa. Viure donarà un pauc mai tard « La Fam » de Pradèl o « la Fin de la Sala » de Bodon. Es fin finala lo poèma de Joan Bodon, dins una cançon de Mans de Breish, qu’acabarà de popularizar aquela grèva carrejada tanben per lo teatre de la Carrièira a travèrs Mòrt e resureccion de Monsur Occitania o Tabò. Pasmens, aquela lucha es l’eveniment fondator qu’ancora l’occitanisme dins una realitat politica e socio-economica que i aviá fins a aquel moment escapat. A travèrs primièr lo Comitat Occitan d’Estudis e d’Accion, lo COEA, puèi al dintre del quiti IEO aprèp 1968, o dins de movements politics coma Lucha Occitana o Volèm Viure al País, tant coma dins sas universitats d’estius.
vignette_dague.jpg
Françoise Dague

Originaire du Limousin, Françoise Dague est la fille de la costumière Cécile Leygue-Marie. Elle est la fondatrice, en 1962, des Ballets occitans de Toulouse, puis en 1971 le Conservatoire occitan (actuel COMDT) aux côtés d’Hubert Poirée. Diplômée des Beaux-Arts, Françoise Dague va s’attacher, sur la base des collections de sa mère, à recréer les costumes traditionnels des régions d’Occitanie.

Pessemesse_Vignette.jpg
Pèire Pessamessa, figura atipica de l'occitanisme provençal
Bertrand, Aurélien
Escarpit, David (1980-....)

Pèire Pessamessa (1931-2018), es un autor provençal de lenga occitana, engatjat tant del costat de l’Institut d’estudis occitanas (I.E.O) que de lo del Felibritge.

Eissit d’una familha vauclusenca que pratica l’occitan al quotidian, descobrís los movements associatius occitans sonque a la debuta de las anadas 50, fa alara lo ligam entre son « patés » e la lenga d’autors prestigioses coma Frederic Mistral. Pauc de temps aprèp, descobrís la revista literària Oc tenguda per la novèla generacion dels occitanistas ligada a l’IEO e menada per Robèrt Lafònt. Es aquela generacion que sauprà atisar la curiositat e l'interès de Pèire Pessamessa, engatjat tant dins la creacion literària coma dins la pensada teorica, politica e militanta. Aital, a l'excepcion de son primièr recuèlh Li graio negro (Lei gralhas negras), que coescriu amb Sèrgi Bèc, una granda partida de son òbra es redigida dins la grafia de l’IEO e editada per l’Institut.
Apassionat per las lengas, licenciat d’alemand, son engatjament militant es marcat per una defensa permanenta de la lenga d’òc, tant a títol personal qu’a aquel de cònse de sa comuna dels Buòus (Vauclusa) que dirigirà pendent 28 ans. Es a aquel títol que pairinarà en 1974, la candidatura regionalista de Robèrt Lafònt e l’eleccion presidenciala francesa. Es tanben un dels membres istorics del PEN club de lenga d’òc, seccion occitana del PEN club internacional, associacion d'escriveires internacionala qu'a per tòca de « recampar los escriveires de totes païses estacats a las valors de patz, de tolerància e de libertat sens las qualas la creacion deven impossibla ». Es tanben estat entre 2002 e 2018, lo president de la seccion occitana del Comitat d'afrairament occitanocatalan (CAOC), associacion qu'a per tòca de desvolopar las relacions entre las culturas occitanas e catalanas. Es a partir de la segonda mitat de las annadas 2000 qu’amòrça un retorn dins lo felibritge, coronat en 2012 per lo títol de « Mèstre en Gai Saber ». Es pendent aquel periòde que se rapròcha del PNO (Partit de la nacion occitana), publica mantunes tèxtes dins Lo Lugarn, la revista del partit sens pasmens jamai i aderir.
Serà enfin un actor de l’activitat de l'Associacion Internacionala d’Estudis Occitans (AIEO) fins a sa mòrt.

Personalitat marcanta e iconoclasta, autor d’una òbra literària originala, plan assabentat de las consideracions literàrias de son temps, tant francesas qu'occitanas, Pèire Pessamessa es un dels escriveires provençals de lenga occitana mai important e atipic de la generacion d’aprèp-guèrra. Compta demèst los primièrs prosators de sa generacion.
Sas presas de posicions trencadas e son trabalh sovent provocator an poscut de còps li valer, d'enemistats tant del costat dels pensaires que dels militants, quinas que sián lors tendéncias, politicas coma culturalas, felibres coma occitanistas.
Rèsta son òbra literària, d’una qualitat indenegabla, totalament inscrita dins le renovèlament e lo questionament de son temps. A aquel títol se pòt relevar lo roman Nhòcas e bachòcas (1957), que conta le quotidian d’un joine al sortir de la Segonda guèrra mondiala amb en trama de fons la fractura viscuda per los joines occitans dins una societat rurala tradicionala parcialament occitanofòna e una societat modèrna, plurilingüa e cosmopolita. Enfin, son triptic De fuòc amb de cendre (1973, 1976, 1978) que conta lo percors de dos joines occitans engatjats dins las fòrças SS per idealisme, demòra una pèira angulara de la literatura occitana de la segonda mitat del sègle XX per totas las tematicas e problematicas que joslèva.

vignette_dona.JPG
La Domna (Dame) : concept chez les troubadours et postérité dans poésie contemporaine
Pour les troubadours, la Dame est la figure mystique de la femme aimée. Il s’agit en général d’une femme de la très haute noblesse, à laquelle le troubadour fait une cour poétique, selon les règles de la Fin’Amor.
vignette_20829.jpg
Balets occitans de Tolosa
Escarpit, David (1980-....)

Los Balets occitans de Tolosa son estats creats en 1962 per Francesa Dague.

Etnològa, cantadora e dançanièra originària de Lemosin, Francesa Dague es la filha de la folclorista Cecília Maria Dague, qu’a collectat fòrça informacions en Lemosin sus la musica emai la dança tradicionalas.

La creacion dels Balets occitans participa d’una volontat de metre en lum la cultura occitana al travèrs d’una tropa de musicaires-dançanièrs-cantaires professionaus se produsent a l’escala nacionala e internacionala.

La tropa fai figura d’ambassadora e de veirina d’una cultura occitana d’ara enlà descomplexada, afichant tanben amb fiertat sos vestits tradicionals (Francesa Dague, diplomada de las Bèlas-Arts, èra tanben costumièra). Lo modèle de referéncia es lo daus Balets russes d’Igor Moisseiev, es a dire una identitat basada sus la cultura folclorica autentica mas despolhada de totes auripèles dins lo cas de la caricaturar.

Pauc a pauc, lo projècte evoluís. Als musicians de tipe academic, interpretant las òbras sus d’intruments d’orquèstre sinfonic, se substituís plan lèu una recerca organologica per fin de tornar ‘trapar e utilizar d’instruments occitans tradicionals tanben coma log raire (auboès de Lengadòc-bas), la bodega (cornamusa de la Montanha negra), la boha (cornamusa gascona). Lo cant, la diccion, son trabalhats, emai los pas de dança per tal de se raprochar d’un rendut autanplan pròche que possible de la realitat tradicionala.

Mantunas personalitats importantas de la cultura occitana s’an illustrat als Balets occitans, demest losquaus la cantadora comengesa Rosina de Pèira (mai se filha Martina), lo dançaire Pèire Corbefin, emai los musicaires Alan Cadeilhan, Claudi Romero e Xavièr Vidal.

Los Balets occitans desapareguèron al cap de las annadas 80.

vignette_Benedetto.jpg
André Benedetto

Né à Marseille, André Benedetto (1934-2009) est un auteur de théâtre, metteur en scène et comédien.
Il crée en 1961 la Nouvelle Compagnie d’Avignon avec le comédien et metteur en scène avignonnais Bertrand Hurault. En 1963, la compagnie s’installe dans une salle jouxtant le cloître des Carmes, qui devient le Théâtre des Carmes, devenue un lieu-référence du théâtre contemporain. C’est ici qu’André Benedetto « invente » le Festival Off en 1966-1967.

L’année 1973 marque l’arrivée d’André Benedetto et de la Nouvelle Compagnie/Théâtre des Carmes d’Avignon dans le mouvement culturel occitan. Depuis le début des années 1960, André Benedetto aborde dans ses pièces les grands thèmes d’actualité et de la société (Le Pilote d’Hiroshima, 1963, Les voyous, 1965, et surtout Napalm en 1967, première pièce française sur le Vietnam). Benedetto et sa compagnie mènent une critique féroce de la politique de décentralisation théâtrale, dont le festival d’Avignon est le symbole. Ils initient le festival Off et publient un manifeste contre la politique culturelle institutionnelle.
Toujours à la recherche de nouveaux thèmes et formes de création, il se tourne en 1973 vers l’Occitanie. Il initie une réflexion sur le théâtre populaire comme théâtre enraciné dans un territoire, un environnement social et culturel.

Du 10 au 24 juillet 1973, en plein XXVIIe Festival d’Avignon, il met à disposition le théâtre des Carmes pour des « Rescontres occitans ». Cette année-là deux pièces de la Nouvelle Compagnie sont programmées officiellement au Festival d’Avignon, La Madone des ordures et Pourquoi et comment on a fait un assassin de Gaston D. qui revient sur l’affaire Dominici.
André Benedetto met le théâtre des Carmes à la disposition du Teatre de la Carrièra qui joue La Guerre du vin, monte une librairie éphémère spécialisée dans la littérature et les problèmes occitans, distribue dans la rue un journal militant, Esclarmonda et organise le soir du 14 juillet un « bal des ethnies » en opposition au bal « national » de la ville. 
Écrivains, acteurs, artistes, metteurs en scène, intellectuels et militants occitans se rassemblent autour de ces Rescontres occitans d’Avignon, qui marquent un moment de convergence des acteurs culturels occitans qui se structureront en 1977 autour de deux collectifs, l’Action Jeune Théâtre (AJT) et l’Accion Culturala Occitana (ACO).

[imatge id=166]André Benedetto entame dès 1974 une collaboration avec Félix Castan, figure idéologique du mouvement occitan de l’Après-Guerre, penseur de la régionalisation de la culture. La collaboration Castan-Benedetto produit notamment Le Siège de Montauban en 1974 dans  le cadre du festival d’Occitanie, pièce historique montée avec les habitants de la ville.
Il est membre de la Linha Imaginòt, le collectif occitan et littéraire créé autour de Félix-Marcel Castan, dont il est proche, ainsi que de Bernard Lubat et de l’écrivain Bernard Manciet. Réfléchissant sur la décentralisation culturelle, André Benedetto travaille avec Serge Pey, avec qui il organise à Toulouse les premières Nuits de la Poésie. Il compose et jour en 1999 la pièce occitane  San Jorgi Roc.

vignette_manciet.jpg
Bernat Manciet
Lartigot, Fanny

Bernard Manciet est un écrivain originaire des Landes, né à Sabres en 1923 et mort à Mont-de-Marsan en 2005.

Il débute sa scolarité à Sabres avant de partir à Talence et Bordeaux pour passer son baccalauréat. Il fait des études de lettres et de sciences politiques à Paris. Bernard Manciet est mobilisé quelques temps comme sous-officier dans la zone d'occupation française en Allemagne. Il revient à Paris et reprend ses études en sciences politiques. Il sert ensuite dans les services diplomatiques, d’abord en Allemagne puis, en 1953 en Amérique du Sud.  Il revient dans les Landes en 1955, il se fixe à Trensacq où il fonde une famille et gère l'entreprise de sa belle-famille (les établissements Dayon et Manciet) dans le secteur de la scierie. En 1965, il quitte son travail à la scierie familiale pour se consacrer pleinement à l'écriture. 

Il avait commencé à publier dès l’Après-Guerre, notamment dans Reclams, la revue littéraire de Béarn et Gascogne dirigée par Miquèu de Camelat. Son premier poème, « A le nèu », paraît à l’été 1945 (Reclams de Biarn e Gascougne, Annada 49, n° 07-09 - Garba-Seteme 1945) À partir des années 1960 il se réalise dans la poésie, le roman, l'essai ou encore les pièces de théâtre. Le fil conducteur de cette œuvre est l'occitan gascon « negue » (parler noir) des Landes, dont il se disait le « renard ». 

En 1964 paraît le roman Lo gojat de noveme (Toulouse : Institut d'Estudis Occitans), considéré comme l’une des œuvres majeures de la littérature occitane du XXe siècle. Lo gojat de noveme est le nom que donne Bernard, le narrateur, à cet étranger qui vient chaque année au Barrail pour quelques jours puis reprend son chemin vers on ne sait quel destin. Une année, il ne réapparaît pas. Commence alors une longue attente d'une famille écrasée par la misère et l'isolement. 

Il devient dans ces années-là une figure importante du mouvement intellectuel et littéraire occitan. Il participe pour un temps aux débats occitanistes au sein de l’Institut d’estudis occitans aux côtés d’autres grandes personnalités de sa génération. Membre puis secrétaire de l'Institut d'Estudis Occitans, il s’oppose au cours des années 1950, aux côtés de Félix Castan, à la voie nouvelle lancée autour de Robert Lafont qui souhaite un élargissement de la pensée et de l’action de l’IEO aux champs économiques, sociaux et politiques. Il cosigne avec Félix Castan « La Déclaration de Nérac » en 1956, véritable manifeste contre la nouvelle doctrine économiste et politique initiée par Lafont et qui tente de définir le cadre d'une nouvelle approche stratégique et esthétique culturelle. Il rompt avec l’IEO en 1964 : à l’Assemblée générale de Decazeville (6 septembre 1964) les opposants à la pensée et la stratégie économiste et politique (Ismaël Girard, Félix Castan et Bernard Manciet) sont exclus.

Bernard Manciet est actif pour la création et la diffusion de la création littéraire occitane. Il prend la direction de la grande revue de la modernité littéraire occitane OC (fondée en 1923). 

Bernard Manciet n’a cessé de répéter que son modèle était la parole populaire et l’éloquence sacrée, et que le poème écrit n’était qu’une étape vers sa profération. À partir des années 1980 il devient lecteur public de ses propres poèmes. Il prend part à de nombreux évènements, comme le Festival occitan d'Eysines en 1987, où il rencontre le jazzman Bernard Lubat avec lequel il se produit à plusieurs reprises notamment dans le cadre du festival d’Uzeste.  

Il est reconnu dès les années 1960 par le monde de la littérature occitane comme l'un des auteurs majeurs de la modernité. En 1972 René Nelli écrit qu'il est certainement l'un des grands poètes méconnus de l'Europe moderne (René Nelli, La poésie occitane des origines à nos jours, Paris : Seghers, 1972). La publication, en 1989 de son long poème en 16 chants L'Enterrament à Sabres (Garein : Ultrei͏̈a, 1989 ; 2e ed. : Paris : Gallimard, 2010) lui permet d'accéder à une reconnaissance nationale et internationale. Son dernier livre Casaus perduts (Pau : Reclams, 2005) est un recueil de contes où se mêlent douceur et ironie face au temps qui passe.

vignette_aprene.jpg
APRENE (Establiment d'ensenhament superior)
Aprene est un établissement d’enseignement basé à Béziers (34), sous convention avec les ministères de l’Éducation nationale et de l’Enseignement supérieur, fondé à Montpellier en 1995. Sa mission est la formation des enseignants des écoles occitanes immersives Calandreta, au moyen d’un cursus de préparation de divers diplômes et concours.
vignette_RouquetteY.jpg
Yves Rouquette
Caucat, Domenge
De las rasigas roergassas, Ives Roqueta nasquèt a Seta en 1936 d’un paire caminòt e d’una maire que teniá una espiçariá. Professor de letra, òme de terren e d’accion, menaire infatigable, del vèrb naut, d’una eloquéncia magnifica, foguèt un actor dau renovèl militant de las annadas seissanta e joguèt un ròtle màger dins l’occitanisme contemporanèu mai que mai al dintre de l’IEO. Se los vejaires son partejats sus lo personatge volontièr provocator e sas orientacions militantas, l’unanimitat se fa per saludar una òbra literària d’una qualitat remirabla. « Escriveire public », poèta de la vida e dels pantaises, foguèt contaire, autor e actor de teatre, romancièr, assagista, traductor, amb al còr de sa quista tant politica coma literària una fidelitat a sas originas e a son pòble dins sa simplicitat, son umilitat, lo pòble sempre coma sorsa d’inspiracion.

La lenga d’òc es un afar de familha a cò dels Roquetas, los parents se parlavan en « patés » mas s’adreiçavan totjorn en francés als enfants. Lo paire, emplegat de gara a Seta, sortissiá dau pont de Camarés e la maire de Confoleus, a doas oras de camin d’a pè, mas prenguèt una espiçariá dels Docks Méridionaux, a Seta tanben. Es aval que se tornèron trapar e se maridèron. Lor nasquèron dos enfants, Ives en 1936 e dos ans aprèp son fraire Joan, lo futur Joan Larzac. Quand petèt la guèrra, los enfants foguèron plaçats a cò dels grands, dins lo sud Avairon, dins una societat paisana e completament occitanofòna. Es aquí qu’Ives se trachèt que mestrejava perfièchament lo « patés » que se parlava a son entorn.

Tornat a Seta, a 10 ans, al collègi encontra Robèrt Lafont, « ma segonda maire » çò disiá Ives que « lo va metre al monde de la literatura e de l’occitan ». Li apren que son patés es una lenga, l’occitan, e l’accepta dins sos corses de primièra, terminala. Del còp, dins lo meteis temps que descobrís la literatura francesa, lo pichòt Ives dintra dins la literatura d’òc e se tracha de la capacitat, en mai lo cant e la poesia, qu’a l’occitan per tot dire. Es tanben lo temps que nais son amistat amb Pèire François que vendrà puèi l’illustrator de son òbra. Quand Lafont se’n va, mudat en Arle, Ives Roqueta se carga a 14, 15 ans d’esperlongar los corses d’occitan. Lo mèstre i manda regularament libres en occitan e en 1952 lo convida a una amassada de l’IEO a Montpelhièr. Estonament novèl, la lenga se pòt acarar a d’analisis culturalas o societalas .

Aprèp lo bac que passa amb l’opcion occitan -èra la primièira annada que se podiá far- dintra en hypokhâgne, a Montpelhièr. Max Roqueta que remira ven son correspondent e l’aculhís coma un filh cada dijòus pendent quatre ans. Va vistalhar tanben Leon Còrdas que teniá per l’IEO una bugadariá carrièira de l’agulhariá, escambia amb Carles Camprós, Max Allier, Cristian Anatole. Per fidelitat per los sieus, per « son paure monde », en 1958, Ives Roqueta daissa tombar un temps los estudis per se faire escriveire public en lenga d’òc publicant son primièr recuèlh de poesia.

Mèstre d’internat al licèu de Nimes, son recaptador novèl es a cò dels Lafonts tot demorant marcat a la fac per defugir la mobilizacion en Argèria. S’enseguís una experiéncia religiosa de dos ans a Sant Bonet de Galaura, aqueste còp coma susvelhant-ensenhaire, dins un Fogal de Caritat de Marta Robin. Lafont nos ditz qu’es a aquel moment que « noirit d’una experiéncia crestiana de la dolor del mond e tanben d’un occitanisme a la Bodon que ressentís la mòrt del país d’òc coma una mòrt de l’òme »1 que, còrmacat, Ives escriu Lo Mal de la tèrra. Son engatjament politic contra De Gaulle e son referendum lo buta a quitar aquela vida quasi monacala. Finís per acabar sa licéncia de letras classicas, redigís un estudi sus Pons que lo recep dins son ostal a Illa-de-Riberal (en francés Ille-sur-Tèt), passa e obten lo CAPES.

En 1961, encontra, mercé Camprós, Maria Roanet al cercle occitan e l’esposa sulpic. En 1962, Ives es cap redactor de la revista Òc, guierdonat del Prèmi de las letras occitanas per la Paciéncia e s’amistança amb Josèp Delteil. Es l’annada de la grèva de la Sala : Lafont, Campros e qualques autres vòlon donar a l’accion occitana una dimension politica que pren fòrma amb la creacion en 1965 del COEA, lo Comitat Occitan d’Estudis e d’Accion que met en abans lo concèpte de colonialisme interior presentat per Robèrt Lafont. En 1972-73, dins aquel encastre, Ives torna sus aqueles eveniments de la Sala « per tornar escriure l’Istòria diferentament ». Aquò dona en 1975 a cò de Vent Terral, los Carbonièrs de la Sala, amb de tèxtes de Pradèl, Bodon, Mallet. Lo retrobam tot parièr ligat a las luchas vinhaironas dau temps.

1962 es tanben un pòste a Ancenís, Leir Atlantic e un engatjament sindical mas l’amor de la lenga d’òc los fa tornar al país, a Besièrs, la vila de Maria Roanet, en 1965. Ives, professor al licèu Enric IV, s’assabenta de la vida politica e socio-economica de la vila tocada en plen per una catastròfa economica e influenciat per Aimé Césaire escriu L’òda a Sant Afrodisi, « un daquòs de colonizats ». Es una denóncia del torisme de massa, la revòlta dels colonizats de la tèrra entièira e l’angoissa atomica qu’Ives pòrta al còr dempuèi l’enfança e los imatges dels camps de concentracion. Lança tanben, aquela annada, la revista Viure e un moviment de reflexion Réalité occitane et Christianisme.

1968 es l’encontre amb Claudi Martí e en seguida de Guiu Broglia decidisson de faire cançons. Es la debuta de l’aventura de la Nòva Cançon Occitana amb la creacion del labèl Ventadorn que pòrta la paraula d’òc en public cotria lo teatre de la Carrièira per « un desmontatge dau processús d’alienacion e de colonizacion en contacte amb la realitat d’una societat occitana que se met en moviment ».

Es lo temps : de l’interés per lo catarisme e l’afrairament amb Nelli ; del trabalh d’escritura per sortir del campèstre e installar -en seguida Maria Roanet e Dins de patetas rojas- la literatura occitana en vila amb Made in France ; del raprochament d’Ives Roqueta de Joan Bodon per qual ten una granda admiracion. Una amistat prigonda es a nàisser. Roqueta publica Bodon dins Òc, n’es lo secretari, e dins Viure. Mans de Breish, Marti, se n’emparan per fargar cançons. « Amb Bodon la literatura d’òc agèt son escriveire mas una lenga se sauva pas per de cap d’òbras… ».

La batèsta de menar per que la lenga d’òc foguèsse una lenga del mond contemporanèu passa pel Larzac. Non violéncia, dobèrtura suls autres, necessitat a se descolonizar, Ives se fa escrivan, poèta d’òc al dintre del moviment : « Tota lucha deu èsser pacifista e dobèrta sus lo mond entièr ».

Organiza tanben en 1974 una exposicion Mille ans de littérature occitane a Besièrs e fonda amb Robert Sirc, Jacques Boisgontier, Carles Camproux, lo CIDO que vendrà puèi lo CIRDÒC en 1999. En mai, es la naissença cotria Joan Pèire Laval de Volèm viure al país, un moviment autonomista.

Lo questionament sul nacionalisme occitan per quin Ives a de simpatias, la necessitat per el de vulgarizar tota idèa per anar a l’encontre del pòble, mena a una crisi aguda al dintre de l’IEO que s’estrifa a l’amassada generala d’Orlhac entre doas tendéncias : l’una portada per Roqueta dicha « per un IEO non dependent » qualificada per sos opausants de « populista » ; l’autra « l’Alternativa » o « universitària » que ligada a Robèrt Lafont. Es la rompedura amb Lafont e los universitaris que quitan l’organisacion en 1981. Es un moment amargant, lo desencantament aprèp l’eleccion de Mitterand qu’aviá signat lo manifèsta « l’occitan lenga nacionala » aquò malgrat de succèsses coma las placas de carrièiras a Besièrs, a Montpelhièr o lo primièr maridatge en occitan celebrat per Maria Roanet, conselhièira municipala, e las primièiras calandretas.

En 1982, Ives Roqueta quita la direccion de l’IEO per passar la man tot contunhant son trabalh d’escritura, de creacion d’exposicions, de teatre, de cronicaire, de traduccions. Se fa aparaire de las reviradas : Delteil, Hauréau, Valéry, Giono, Victorini…, « cal saupre manjar quicòm mai que de pan d’ostal », çò disiá. Amb Maria Roanet quitan Besièrs en 1996 per se’n tornar dins L’ordinari del monde, al país dels davancièrs, a La Sèrra, ont Ives Roqueta esperlonga son prètzfach d’escritura cap als sieus. Contunha de publicar fins a sa mòrt en 2015.
vignette-balèti.jpg
Bals trads, balètis, bal gascon ou auvergnat : le renouveau des bals « occitans »
Lartigot, Fanny

Si les appellations diffèrent selon les régions, les balètis, bals gascons, bals auvergnats, bals trads, elles recouvrent un même phénomène social et culturel, le renouveau du bal dit « traditionnel ». Ce phénomène, observable dans l’Europe entière et objet d’une reconnaissance institutionnelle (Inscription du fest-noz breton sur la Liste représentative du patrimoine culturel immatériel de l’humanité en 2012), est le signe d’une évolution générale de la société vis-à-vis de formes musicales et dansées qui ont pâti au cours du XXe siècle de la fin de la société rurale traditionnelle et de ses sociabilités locales mais également d’une image dévalorisée qui a rompu les transmissions, traditionnellement orales et de génération en génération (perte des savoir-faire en matière de facture instrumentale, perte des répertoires musicaux, perte des formes dansées, etc.) 
Au contraire aujourd’hui, les bals traditionnels sont particulièrement populaires chez les jeunes générations et investissent autant l’espace rural que l’espace urbain.

Leur revitalisation à compter des années 1970 s’appuie sur les grandes vagues d’enquêtes ethnographiques, ethnomusicologiques qui ont permis de collecter répertoires, formes chantées et dansées, savoir-faire auprès des dernières générations de transmission par tradition orale.

Un bal traditionnel n’est pas exactement la reproduction d’un bal de tradition local tel qu’il pouvait se dérouler dans la société rurale traditionnelle. Patrimoine vivant, il recouvre des formes, des calendriers, des modes d’organisation et des fonctions sociales et culturelles à la croisée des héritages et des usages et représentations de la société actuelle.
On y danse sur des musiques arrangées et revitalisées selon des influences diverses. Les musiques peuvent être issues de répertoires traditionnels ou créées par des musiciens pour la danse. Les instruments eux aussi peuvent être traditionnels des pays d’Oc, comme le violon, l'accordéon diatonique, les cornemuses (boha en gascogne, bodega ou craba de la Montagne noire, cabrette ou chabrette en Auvergne et Limousin, etc.),  la vielle à roue ou les flûtes ou bien se mêler aux instruments contemporains (guitare électrique, basse, batterie, etc.)

Danser en pays d’Oc

La danse est l'une des activités ludiques les mieux partagées de l’ancienne société traditionnelle. La redécouverte des danses traditionnelles dans les années 1970, la collecte des anciens danseurs, ont abouti à un fort mouvement de pratique à travers de nombreux ateliers et plus encore de fêtes et de bals qui jalonnent le calendrier annuel.
Les différents pays d’Oc ont tous une danse emblématique même si la société actuelle a tendance à les compiler pour diversifier la pratique des bals. La bourrée est la danse emblématique de l’Auvergne et du Limousin, tandis que Congò et rondeau recouvrent Gascogne centrale et Haut-Agenais, branle et sauts dans les Pyrénées.
Au-delà des pratiques dansées spécifiques à un territoire, on retrouve bien sûr les pratiques dansées communes (valses, polkas, scottishes ou mazurkas), issues des danses de salon qui se sont développées en Europe au XIXe siècle, se sont diffusées dans les pratiques dansées populaires  non sans adaptations stylistiques locales.

sus 710