Explorar los documents (70 total)

vignette.jpg
Iconografía de las trobairitz más allá de su tiempo : la ruptura de un canon / Antonia Víñez Sánchez, Juan Sáez Durán
Víñez Sánchez, Antonia
Sáez Durán, Juan
Antonia Víñez Sánchez e Juan Sáez Durán (Universitat de Cadis) analisan la recepcion de las trobairitz a l'epòca modèrna a travèrs las representacions de tres d'entre elas – la Comtessa de Dia, Na Castelloza e Azalais de Porcairagas – dins un manuscrit conservat al CIRDÒC (còpia de cançonièr : Cançonièr Méry de Vic, dich « de Besièrs », ms. 13).
[imatge id=20591]
Contràriament a las representacions medievalas de las trobairitz talas coma las podèm veire dins los cançonièrs del sègle XIII, lo manuscrit de l'epòca modèrna romp amb la tradicion de representacion de poètas importants en presentant un imatge inacostumat d'aquestas tres femnas trobadors.

L'article en espanhòl fa una sintèsi sus la recepcion de las trobairitz a l'epòca modèrna e prepausa una analisi iconografica dels tres dessenhs contenguts dins lo manuscrit del CIRDÒC.

Consultar l'article :

L'article es estat publicat dins : ARRIAGA FLÓREZ, Mercedes (dir.). Escritoras en torno al canon. Sevilla : Benilde edicions, 2017. 
Es consultable en linha sul site Dialnet, portal de ressorsas universitàrias de l'Universitat de La Rioja.
Consultar sus Dialnet.
 


V_HCL-2017_Alienor.JPG
Aliénor d'Aquitaine : une vie à la conquête du pouvoir / Katy Bernard
Bernard, Katy Sarah (1978-....)
Contribution au colloque "Les Femmes de pouvoir (Ve-XVe siècle)", 10e Rencontre internationale du patrimoine historique, Béziers, Nébian, Salses-le-Château, 13-15 Octobre 2017

Katy Bernard, Maître de conférence d'occitan à l'université Bordeaux-Montaigne, auteur de l'ouvrage , Les mots d'Aliénor, Aliénor d'Aquitaine et son siècle (Edition Confluences, 2015) propose une présentation de quelques grandes étapes de la vie d'Aliénor et de sa famille,en prenant pour points d'appui les chansons des troubadours (Guillaume IX d'Aquitaine, Cercamon, Bernard de Ventadour, Bertran de Born) qui y font référence. [Présentation publiée dans le Programme du Colloque]
Alexandre_Vergos_Page_01.jpg
Une grande famille féodale dans le Languedoc du XIIe siècle, les Guilhem de Montpellier / Alexandre Vergos
Vergos, Alexandre
L’importante famille féodale des Guilhem, seigneurs de Montpellier, est un cas particulier sous bien des égards dans le Languedoc du XIIe siècle. Apparaissant pour la première fois dans les sources à la fin du Xe siècle, les Guilhem de Montpellier n'étaient alors qu'une famille seigneuriale relativement modeste du comté de Melgueil. Ils opérèrent une rapide ascension au cours du XIe siècle, de pair avec le développement exponentiel de leur ville de Montpellier, et s'imposèrent au XIIe siècle comme une des familles seigneuriales les plus puissantes du Languedoc. Comme la quasi-totalité des seigneurs languedociens, ils furent à leur tour entraînés dans le conflit entre les comtes de Toulouse et de Barcelone qui secoua la région durant tout le XIIe siècle : la grande guerre méridionale. Contrairement à d’autres acteurs de cette guerre qui alternèrent leur fidélité d’un camp à l’autre au cours du siècle, comme la famille Trencavel, les Guilhem de Montpellier restèrent des soutiens inébranlables des comtes de Barcelone jusqu’à la fin du conflit. Au-delà de leur importance régionale, les Guilhem sont un cas intéressant de part les stratégies originales qu’ils mirent en œuvre pour renforcer leur pouvoir et assurer la pérennité de leur seigneurie. Appuyés sur une ville marchande florissante qu’ils s’employèrent à développer, ils formèrent dans la deuxième moitié du XIIe siècle une alliance forte avec la haute bourgeoisie, qui posait tant de problèmes aux Raimondins et aux Trencavel.
helene_debax_Page_01.jpg
Les principautés dans le Midi de la France au XIIe siècle : comtes de Toulouse, vicomtes Trencavel et autres seigneurs / Hélène Débax
Débax, Hélène
La région située entre la Garonne et le Rhône, au sud du massif central, appartient pleinement au royaume de France mais, depuis le milieu du Xe siècle jusqu’au milieu du XIIe siècle, c’est une région sans roi. À partir de 944, le roi ne s’occupe plus de ce Midi et les princes méridionaux l’ignorent. La réorganisation du pouvoir à l’époque féodale s’effectue donc sans le roi. Ce dernier ne revient dans le jeu qu’à partir du milieu du XIIe siècle, à un moment où les pouvoirs supérieurs tentent de reprendre la main sur les seigneurs féodaux. Il va s’agir ici de dresser un tableau du jeu des différents pouvoirs en l’absence de roi, et de suivre le développement et l’évolution des grandes aires de domination jusqu’au XIIe siècle. Qui détient donc le pouvoir ? Comment s’exerce-t-il ? Sur quels territoires ? Et, in fine, comment peut-on expliquer l’engrenage qui mène à la croisade ?
VIGNETTE_CBB-391-20_00003_B.jpg
Aigar & Maurin : fragments d'une chanson de geste provençale inconnue / publ. d'après un manuscrit récemment découvert à Gand par Auguste Scheler
Scheler, Auguste (1819-1890). Éditeur scientifique
Glossari-vignette.jpg
Lo Glossaire occitanien
Bertrand, Aurélien

Resumit

L’Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (ou Glossaire occitanien) es un lexic occitan medieval-francés, publicat d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Parnasse occitanien. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.

Autras versions del títol

Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (fòrma complèta del títol dins l'edicion de 1819)

Manuscrit du <i> Glossaire occitanien </i> (Roch ms 1 bis), bibliothèque Pierre Amalric (Albi)

Presentacion del contengut

Pensat coma una ajuda a la compreneson de la lenga d'òc dels sègles XI,XII e XII, l'Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (ou Glossaire occitanien) posa dins los tèxtes literaris emblematics d'aquestas epòcas : la Cançon de la Crosada contra los albigeses, lo Breviari d’amor, lo roman de Gerard de Rosselhon, lo roman Jaufré, lo Tractat de las vertuts e dels vicis, la Vida de Sant Honorat de Lerins e un Novèl Testament.
Posa tanben dins los divèrses diccionaris que possedís coma aqueles de Pierre Borel (1620?-1671), Gilles Ménage (1613-1692), du Cange (1610-1688), sens n'èsser totalament satisfach, e aquel de Boissier de Sauvages (1710-1795) que li es mai utile.

Dins lo prefaci de 18 paginas que dobrís lo recuèlh Rochegude expausa sa teoria sus l'origina e l'evolucion de la lenga d'òc, teoria fòrt pròcha de la retenguda per la majoritat dels linguistas contemporanèus.
I afortís que l'occitan es pas la lega maire de las autras lengas romanicas e que cada lenga s'es probablament bastida en posar dins lo lexic de l'una o l'autra de sas vesinas. Descriu tanben los fenomèns de diglossia e de substitucion linguistica qu'exprimisson l'idèia que las lengas se substituisson las unas a las autras en foncion dels rapòrts de poténcia politica o economica que las ligan.

Los manuscrits

La version publicada de l’Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours representa pas qu'una part del trabalh fach per Rochegude. Los manuscrits e versions preparatòrias del glossari son accessibles çai-jos.


Ressorsas numericas


Documents conservats per la Mediatèca Pierre Amalric (Albi) e presentats individualament :


- Lo manuscrit definitiu de l'Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours

- Second tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude qui contient la version définitive du Glossaire occitanien à partir du feuillet 363 (Roch Ms 1 bis)


- Lo manuscrit de la version preparatòria del Glossaire occitaninen

- Glossaire occitanien pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours et des autres ouvrages écrits en cet idiome (Roch ms 17) 


- Los manuscrits de las addicions e correccions al Glossaire occitaninen

Additions et corrections au glossaire occitanien : aditions et corrections (Roch Ms 18 a)

Additions et corrections au glossaire occitanien : mots à ajouter (Roch Ms 18 b)

Additions et corrections au glossaire occitanien : mots du glossaire occitanien apppuyés, éclairés et confirmés par un ou plusieurs exemples (Roch Ms 18 c)

Additions et corrections au glossaire occitanien : exemples qui sont dans le dictionnaire languedocien de Sauvages (Roch Ms 18 d)



- Los manuscrits de las sorgas literàrias del Glossaire occitanien

- Recueil de textes romans du Nord et du Midi (Roch Ms 2)
-
Recueil des divers ouvrages des XIIIe et XIVe siècles (Roch Ms 4)



- Los manuscrits de las tièras de mots extraches de sorgas literàrias e filologicas del Glossaire occitanien

Mots extraits de Beda, partie 1 (Roch Ms 19 a)

- Mots extraits de Beda, partie 2 (Roch Ms 19 b)

Mots tirés du dictionnaire de Sauvages (Roch Ms 19 c)

Mots tirés du Nouveau testament (Roch Ms 19 d)

Mots tirés d'Honorat de Lerins (Roch Ms 19 e)

Glossaire non identifié (Roch Ms 19 f)

Mots provençaux de l'histoire des albigeois, en vers, par de Tudele (Roch Ms 19 g)

Glossaire des mots provençaux extraits des troubadours (Roch Ms 20 a)

Mots absents du dictionnaire languedocien et celui de Sauvages (Roch Ms 20 b)

Mots tirés du banquet d'Augié Gaillard (Roch Ms 20 c)

A la fin des fables causides de La Fontaine en bers gascouns (Roch Ms 20 d)


- Lo manuscrit d'un diccionari anotat per Rochegude

Dictionnaire méridional annoté par H. de Rochegude (Roch Ms 21)


- Lo manuscrit d'un glossari dels trobadors

- Glossaire des troubadours (Roch Ms 27)


Accedir a las versions estampadas del Glossaire occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Edicion de 1819


Accedir a totas las ressorsas a prepaus del Glossaire occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Veire la tièra de las resultas jos aqueste ligam


Ressorsas bibliograficas

Edicions :

Toulouse : Benichet Cadet, 1819

Parnasse_vignette.jpg
Lo Parnasse occitanien
Bertrand, Aurélien

Resumit

Lo Parnasse occitanien, ou Choix de poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux  (ou Parnasse occitanien) es una antologia de tèxtes de trobadors publicada d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours, paregut la meteissa annada. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.

Autras versions del títol

Le parnasse occitanien, ou Choix de poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux (fòrma complèta del títol dins l'edicion de 1819)

Manuscrit du <i> Parnasse occitanien </i> (Roch ms 1), bibliothèque Pierre Amalric (Albi)

Presentacion del contengut

Lo Parnasse occitanien es una antologia de tèxtes de trobadors publicada d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours, paregut la meteissa annada. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.
L'antologia, prèsta tre 1797, serà publicada pas que 24 ans mai tard, probablament per de rasons financièras. Tanben la version manuscrita de l'antologia conten de còpias de tèxtes de mai d'un cinquantenat de trobadors fin finala absents de la version estampada.

Los tèxtes presents dins lo Parnasse occitanien son directament copiats dels cançonièrs medievals o de las còpias del filològ Jean-Baptiste de La Curne de Sainte-Palaye (dich « Sainte-Palaye) (1697-1781) entre autres. Son precedits d'una prefàcia de 18 paginas, e tanben, quand es possible, de la « vida » (biografia del trobador) e de la « razo » (explicacion) del tèxte copiat.  

Lo prefaci del Parnasse occitanien permet a Rochegude de presentar e de justificar son agach critic suls tèxtes qu'edita tant coma sul trabalh de sos predecessors (Sainte-Palaye e son editor l’abat Millot al sègle XVIII mas tanben Jean de Nostredame al sègle XVI). 
Son trabalh, emai siaguèsse saludat per la critica en França e en Alemanha, l'autre país dels romanistas, coneisserà pas qu'un ample relatiu en comparason a la de son correspondent lo romanista François Just Marie Raynouard (1761-1836), establit a París.   

Les manuscrits

La version publicada del Parnasse occitanien representa pas qu'una part del trabalh d'antologia. Las versions preparatòrias e manuscrits del Parnasse, acompanhats de lor presentacion individuala, son accessibles çai-jos.


Ressorsas numericas


Documents conservats per la Mediatèca Pierre Amalric (Albi) e presentats individualament :


- Los manuscrits definitius del Parnasse occitanien

- Accedir al Premier tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude (Roch Ms 1)

- Accedir al Second tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude (Roch Ms 1 bis)



- Los manuscrits de trabalh del Parnasse occitanien

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°1 (Roch Ms 10 a)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°2 (Roch Ms 10 b)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°3 (Roch Ms 10 c)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°4 (Roch Ms 10 d)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°5 (Roch Ms 11)

- Accedir a Le parnasse occitanien, copie de travail n°6 (Roch Ms 12)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°7 (Roch Ms 13)


- Los manuscrits de las sorgas del Parnasse occitanien tirées des collections du philologue Jean-Baptiste de La Curne de Sainte-Palaye (1697-1781) (dit « Sainte-Palaye »)

- Accedir a las Pièces (occitaniennes) tirées des mss. de Ste Palaye (Roch Ms 14 a)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, seconde partie (Roch Ms 14 b)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, troisième partie (Roch Ms 14 c)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, quatrième partie (Roch Ms 14 d)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, cinquième partie (Roch Ms 14 e)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, sixième partie (Roch Ms 14 f)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, septième partie (Roch Ms 14 g)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, huitième partie (Roch Ms 14 h)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, neuvième partie (Roch Ms 14 i)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, dixième partie (Roch Ms 14 j)


- Lo manuscrit de la sorga del Parnasse occitanien tirée de las Rasós de trobar del trobador catalan Ramon Vidal de Besalú

- Accedir a l'Extrait des Rasós de trobar (Roch Ms 15)


- Lo manuscrit de la sorga musicala del Parnasse occitanien tirada del manuscrit dich « chansonnier d'Urfé »

- Accéder aux Airs notés du manuscrit d'Urfé (Roch Ms 16)


Accedir a las versions estampadas del Parnasse occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Edicion de 1819


Accedir a totas las ressorsas a prepaus del Parnasse occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Veire la tièra de las resultas jos aqueste ligam


Ressorsas bibliograficas

Edicions :

Toulouse : Benichet Cadet, 1819

Genève : Slatkine reprints, 1977

content[1].jpg
La Nòbla leiçon
Léger, Jean (1615-1670?)

Seconde édition du texte de La Nòbla leiçon publiée à Lyede par Jean Léger en 1669, dans un ouvrage intitulé : Histoire générale des églises évangéliques des vallées de Piémont ou vaudoises.
Le texte de La Nòbla leiçon incarne et illustre la doctrine de l'Église vaudoise. C'est le livre par lequel les vaudois vont propager leur religion et relever les persécutions dont ils sont les victimes.
Dans cette édition, l'auteur donne un extrait du texte de La Nòbla leiçon avec sa  traduction (pages 26 à 30) avant d’en détailler chacun des chapitres. Cette publication a été réalisée à partir des manuscrits de La Nòbla leiçon conservés à Genève et à Cambridge.

Consulter le document sur le site de Google Livres 

scene-cour-troubadour_Cantigas-Santa-Maria.jpg
L'art de trobar / Antoni Rossell
Rossell, Antoni
Cet article d'Antoni Rossell (Arxiu occità, Universitat Autònoma de Barcelona) est une présentation générale en catalan de l'art du trobar et de la lyrique médiévale occitane dans une perspective occitano-catalane.
Il a été publié en 2003 dans Catars i Càtars i trobadors : Occitània i Catalunya, renaixença i futur / [coordinació Marina Miquel]. Barcelona : Generalitat de Catalunya, Departament de cultura, 2003.
Version occitane dans : Catars e trobadors : Occitània e Catalonha : renaissença e futur / [coordinació Marina Miquel]. Béziers : Centre interregional de desvolopament de l'occitan, 2003.

Consulter l'article en ligne :

Article en ligne sur le site Pàgines de l'Universitat autònoma de Barcelona : consulter l'article.

Vignette d'illustration : Scène de cour, XIIIe siècle (détail). Cantigas de Santa Maria, coll. Biblioteca d'El Escorial.
IMG_1422.JPG
CIRDÒC-Mediatèca occitana
La duquessa Alienòr d'Aquitània (vèrs 1124-1204) es passada dins la legenda per son astrada excepcionala, devenguda successivament reina de França e reina d’Anglatèrra. Es estada l’objècte privilegiat dels poètas e ecriveires de son temps, quora partisans, quora ostiles, que nos transmetèron dos retraches fòrça diferents de la granda dama del sègle XII : una « legenda negra », la d’una femna leugièra e avida de poder, e una « legenda daurada », la d’una princessa de tria, incarnacion de la Dòna idealizada dels trobadors.

A l’atge de 14 ans, Alienòr eireta d’un dels domenis mai importants d’Euròpa occidentala, que s’estira dels Pirenèus fins al Leir. Esposa en 1137 l’eiretièr del reiaume de França, lo futur Loís VII, e deven reina a sos costats. Lor maridatge es anullat per la Gleisa quinze ans mai tard, en 1152. Esposa alara Enric Plantagenèst, potent senhor de la Normandia e de l’Anjau, que deven rei d’Anglatèrra dos ans mai tard. Lo coble Plantagenèst regna alara sus tot l’Oest del reiaume de França e sus lo reiaume d’Anglatèrra. Lo regne d’Enric Plantagenèst e d’Alienòr va conéisser una edat d’aur culturala marcada mai que mai per l’apogèa de l’art dels trobadors.

Alienòr e los trobadors : mite o realitat ?


Alienòr es l’eiretièra d’una de las corts mai novatrises sus lo plan artistic. Son grand, Guilhem IX, es lo primièr trobador conegut e considerat coma lo principal inventor d’aquel art novèl qu’es lo trobar. Son paire Guilhem X es un grand mecènas e recep un grand nombre de trobadors coma Cercamon o lo jove Marcabru.
Devenguda reina de França, qualques recits descrivon Alienòr coma una sobeirana que se distinguís per sos gostes e sas proteccions artisticas al dintre d’una cort mens liberala dins sa concepcion del desir e de l’amor. Lo trobador Marcabru seriá per exemple estat fòrabandit d’aquela cort per lo rei qu’auriá pas tolerat lo cant d’amor que la reina n’èra naturalement l’objècte privilegiat.
S’es malaisit de destriar la veritat istorica de la legenda, es segur que Bernat de Ventadorn, que la noma explicitament dins una de sas cançons, es estat un dels grands objèctes de proteccion de las corts d’Aquitània e d’Anglatèrra. Es tanben revelator que l’edat d’aur del trobar occitan se situa al moment del regne d’Alienòr e d’Enric Plantagenèst.

Lo coble Plantagenèst e las arts


Quina que siá la realitat del ròtle d’Alienòr dins l’apogèa de l’art occitan del cant d’amor dins la segonda mitat del sègle XII, lo regne del coble Plantagenèst representa indenegablament una edat d’aur culturala. Lors domenis, crosament de las civilisacions d’oc, d’oïl e bretona, veguèt espelir e se desvolopar totas las innovacions màgers de la literatura occidentala del sègle XII, lo roman arturian, la lirica occitana o encara l’epopèa.

Alienòr d’Aquitània morís a prèp de 80 ans a Peitieus en 1204. Sa sepultura a l’abadiá de Fontevraud es susmontada d’un jasent que la representa un libre a la man, darrièra innovacion que devèm a un personatge digne de sa legenda.
sus 7