Explorar los documents (202 total)

vignette-Luoc-Jasmin.jpg
Estatua a la glòria del poèta d'Agen, Jasmin
CIRDÒC-Mediatèca occitana
A.D. Òlt-e-Garona - Fons Labouche, 26 Fi 47 14

Localisacion :

Plaça Jasmin, Agen (47000)

Istòric del monument :

La Vila d’Agen, que, al lendeman de la mòrt de Jasmin, aviá pres en carga sas funeralhas, rend omenatge un còp de mai al poèta per l’ereccion d’una estatua a sa glòria plaça Saint-Antoine. Fa per l’escasença apèl al sosten dels admirators del poèta pel biais d’una soscripcion.

Realizada per l’escultor Vital-Dubray, es desvelada lo 12 de mai de 1870. Instalada sus son sòcle tre lo 22 d’abril, demòra dissimulada jos un long vel escur qu’escond sos traits en atenta de l’inauguracion oficiala (cf. CRDP de Bordeaux. C6076, « La statue de Jasmin ». C. Rapin).

L’inauguracion se debana qualques jorns aprèp, en preséncia dels pròches de Jasmin (sa veusa, Magnonet e son filh, Edouard), dels membres del Conselh municipal e jos la presidéncia del deputat-cònsol Henri Noubel. L’edil aviá qualques meses abans, portat son sosten a l’entrepresa en lo nom del movement de defensa e de reconeissença de la lenga d’òc per son ofèrta de 50 francs a la soscripcion. Al son de las fanfaras e dels discors, la jornada es dedicada a la memòria de Jasmin. Frederic Mistral, vengut per l’ocasion de Provença, representa lo Felibritge. Los dos òmes se son pasmens jamai rescontrats. En efièch, Jasmin autodidacte independent, fondèt pas jamai d’escòla a l’entorn de son accion literària o linguistica, e respondèt per la negativa a la demanda del Felibritge de jónher lo movement. Çaquelà, en aquel 12 de mai 1870, Frederic Mistral adreiça un omenatge vibrant, en reconeissença del ròtle jogat per son predecessor en favor de la lenga occitana.

Datacion del monument :

A la debuta del sègle XIX.

Personas e organizacions associadas a l’istòria del monument :

Vital-Dubray (1857-1912) – escultor, autor de l’estatua

Jacques Jasmin (1798- 1864) – subjècte de l’estatua

Jacques Boé, ditz Jasmin, poèta gascon

Jacques Jasmin, poèta agenés, figura als costats del Provençal Frederic Mistral, laureat del prèmi Nobel de literatura en 1904, demest los autors occitans màgers del sègle XIX. Amb eles, la literatura occitana fa son entrada dins los salons parisencs e ganha una novèla reconeissença. Jasmin, precursor dels felibres, aqueles poètas amassats a l’entorn de Mistral, Roumanille o Brunel, per la salvagarda de la lenga d’òc, apertenguèt pas jamai a un movement e se refusèt, en despièch de son succès, de formar escòla a l’entorn de son òbra, e daissèt a sa mòrt, una produccion importanta e dempuèi, totjorn legida e reeditada.

Nascut lo 6 de març 1798, dins una familha modèsta de l’Agenés, Jacques Jasmin, de son nom vertadièr, Jacques Boé, s’installa a son compte coma perruquièr dins lo barri del Gravier en Agen a solament 18 ans. Parallèlament a son comèrci, lo jove se liura a son passion per l’escritura, e publica tre 1822 sa primièra òbra dins lo Jornal d’Òlt-e-Garona : Fidelitat ageneso. La parucion dètz ans aprèp de sas Papillotos e son rescontre amb Charles Nodier, lo carisme que ne fa pròva e son talent d’orator, permeton a Jasmin de ganhar al fial de las annadas, sas letras de noblesa dins lo domeni de la literatura, el que fa figura d’excepcion per sa proposicion d’una òbra en lenga d’òc. Laureat de recompensas nombrosas dins sa vila coma al nivèl nacional - es onorat del prèmi Monthyon de l’Acadèmia françesa, e lo jove felibritge li decernís lo prèmi de « Mèstre-ès-jocs » - Jasmin demòra ça que la per l’escena literària parisenca aquel poèta-perruquièr, segun los mots de Balzac ; poèta « patés » victima de prejutjats qu’endecan sa complèta reconeissença. Jasmin morís en 1864, lo 4 d’octòbre, en plena glòria. Sas funeralhas atiran la fola coma l’inauguracion oficiala de l’estatua que li es dedicada 6 ans aprèp.

Caraceristicas e materials de construccion :

Bronze - estatua

Plastre - medalhon

L’esculptura dreçada sus la plaça Saint-Antoine (tornar baptejada plaça Jasmin lo 9 de mai de 1883), pròche de l’ancian salon de cofadura de Jasmin es una realizacion de l’escultor Gabriel Vital-Dubray (1813-1892). Facha de bronze, manquèt d’èsser fonduda pendent l’ocupacion alemanda per tal que siá recuperat son preciós metal.

Jasmin es representat apiejat a una colona, contra la quala es pausada una lira, rapèl de sa fibra poetica. L’autor es atanben immortalizat dins una postura oratòria - retròbam aquela pausa identica, braç drech levat, man esquèrra sul còr dins una litografia de Bretrand et Oudin - vestit d’una redingòta, son còl enclaus d’una gansa parpalhon, mòstra de pochon aparenta.
Lo sòcle, colona quadrangulara, pòrta divèrsas informacions. Sus la faça principala, plaçats jos la mencion “À Jasmin”, se tròba una placa que figura dos àngels, una lira e l’inscripcion : “Immortalitat”.

Una autra placa, plaçada a l’opausat de la precedenta, es un rapèl als generoses donators a l’origina de l’errecion de l’estatua en mai 1870.

En fin, una darrièra, plaçada al costat dreit del monument, es una citacion de Jasmin : « O ma lengo, tout me zou dit, Plantarey uno estelo a toun froun encrumit » / « Ô ma lenga tot m'o ditz, Plantarai una estela a ton front encrumit.». Aquelas rimas son extrachas de l'espitòla a Charles Nodier « Des crantos de Paris ». 

fonds-documentaire.png
Aveyron. Archives départementales, fonds Calelhou
CIRDÒC-Mediatèca occitana

Histoire du fonds

Julienne Fraysse (1891-1981) plus connue sous le nom de Calhelou, naît le 26 novembre 1891 à Privezac dans l’Aveyron où elle passe son enfance. À l'âge de quinze ans, la lecture de Mireille de Frédéric Mistral est pour elle une révélation. En 1911 elle est institutrice à Liamontou puis en 1912 à Compolibat (Aveyron). C’est là qu’elle écrit ses premières poésies et qu’elle fait la connaissance d’Henri Mouly et d’Eugène Séguret qui deviendra son mari en septembre 1922. Associée à la création du Grelh roergas elle mène une activité sans relâche au service des lettres d’oc toute sa vie durant jusquà sa mort le 23 mai 1981.

Description du fonds

Oeuvres littéraires occitanes et françaises ; lettres et écrits, dont quelques manuscrits d'Albert Pestour (1941-1966) ; correspondance ; articles sur Eugène Séguret ; contes arabes recueillis à Bosquet (Mostaganem, Algérie).

Dates extrêmes

1920-1980

Langues représentées dans le fonds

Occitan (languedocien), français, arabe 
Importance matérielle

Supports représentés

Manuscrits, monographies imprimées

Accroissement

fonds clos

Modalités d’entrée

fonds versé aux archives départementales de l’Aveyron

Pour le consulter

Identifiant du fonds (cotes extrêmes) 102 J - Instruments de recherche disponibles
Inventaire imprimé série J

Conditions d’utilisation

Conditions de consultation

consultables dans la salle de lecture

Conditions de reproduction

reproduction soumise à des restrictions en fonction de l’état des documents
fonds-documentaire.png
Aveyron. Archives départementales, fonds Cantalausa
CIRDÒC-Mediatèca occitana

Histoire du fonds

Louis Combes est né en 1925 à Bédarieux. Prêtre, certifié d’études littéraires supérieures, de philologie anglaise et de littérature comparée, il est curé à New-York avant de devenir inspecteur pédagogique régional pour l’enseignement diocésain à Rodez, professeur d’occitan puis directeur de collection aux éditions du Rouergue. Plus connu sous le pseudonyme de Cantalausa, il est l’auteur de nombreux ouvrages à vocation didactique dont le Diccionari general occitan contenant « des centaines de milliers de définitions ou de synonymes - 12000 exemples de langue parlée - un grand nombre d' expressions typiques - l'étymologie des termes scientifiques - une trentaine de reproductions de manuscrits de toute première importance et pratiquement introuvables ». Il meurt à Ceignac le 22 septembre 2006.

Description du fonds

Manuscrits littéraires, études et traductions d’auteurs et oeuvres aveyronnaises par Cantalausa. Manuscrits littéraires, études et traductions oeuvres de Jean Boudou. 

Dates extrêmes 1975-2004

Langues représentées dans le fonds

Occitan (languedocien), français 

Importance matérielle

88 dossiers

Supports représentés

Manuscrits, monographies imprimées, photographies

Accroissement
fonds clos

Modalités d’entrée
fonds versé aux archives départementales de l’Aveyron

Pour le consulter

Identifiant du fonds (cotes extrêmes) 181 J - 
Instruments de recherche disponibles Inventaire imprimé série J 

Conditions d’utilisation

- Conditions de consultation consultables dans la salle de lecture
- Conditions de reproduction reproduction soumise à des restrictions en fonction de l’état des documents

 

logo-amta.jpg
Agence des Musiques des Territoires d’Auvergne (AMTA)
CIRDÒC-Mediatèca occitana
L’AMTA, organisme de collecte, sauvegarde et diffusion du patrimoine oral de l’Auvergne participe à la transmission du répertoire musical et dansé auvergnat, matière première pour la création artistique actuelle.

Pour contacter l'établissement

Agence des Musiques des Territoires d'Auvergne (AMTA)
1 route d’Ennezat - BP 169 F- 63204 RIOM cedex
Tél : 04 73 64 60 00 | Fax : 04 73 64 60 09
contact@amta.fr
http://lafeuilleamta.fr

Historique et missions

Créé en 1985, l’Agence des Musiques des Territoires d’Auvergne a constitué une équipe de collecteurs qui se sont rendus sur les territoires d’Auvergne pour enregistrer récits, connaissances, savoir-faire et récits de vie amenant à la constitution d’un fonds documentaire centré sur le patrimoine oral régional.

L’AMTA assure également la diffusion et valorisation de ce patrimoine par la mise en place d’actions culturelles sur le territoire, la sensibilisation et la formation des acteurs du milieu musical, professionnels de la culture, de l’éducation et du tourisme.

Les collections occitanes de l'AMTA

L’AMTA conserve aujourd’hui des enregistrements sonores, vidéos, des photographies et partitions issues d’enquêtes, pour la plupart ethnomusicologiques, réalisées de 1950 à aujourd’hui, dont un grand nombre en langue occitane. Ces documents issus de collectes abordent pour la plupart les sujets du chant, de la musique et de la danse de tradition orale ainsi que témoignages autour des savoir-faire traditionnels et récits de vie sur le territoire auvergnat.

Ces enquêtes ont été réalisées sur le terrain par des structures et associations concernées par le Patrimoine Culturel Immatériel ainsi que par des particuliers, collecteurs passionnés.

Depuis 2010, l’AMTA mène une campagne de numérisation et de mise en ligne de ses fonds, aujourd’hui constitués de plus de 1000 heures de son, 800 heures de vidéo et 10 000 photographies.

Instruments de recherche disponibles et patrimoine occitan numérisé

Les enregistrements sonores numérisés sont consultables depuis la Base Interrégionale Patrimoine Oral.

Le fonds photographique est, lui consultable via la photothèque des archives départementales du Puy-de-Dôme.

retrache-godolin.png
CIRDÒC-Mediatèca occitana
Olivier Lamarque
Lo Ramelet moundi, « lo ramelet tolosenc », es l’òbra de Pèire Godolin, poeta occitan que coneguèt un succès popular extraordinari als sègles XVII e XVIII.

Las debutas d’un poèta popular


Es a Tolosa, en 1580, que nais Pèire Godolin d’un paire cirurgian. Fa d’estudis de drech e ven avocat, un mestièr que farà pas jamai. Se fa conéisser pel primièr còp al concors de poesia dels Jòcs florals, en 1609, quand lo recompensan per una de sas poesias en francés. Mas tre 1610, Godolin causís d’escriure en occitan e publica  A l’hurouso memorio d’Henric le Gran, a l’escasença de l’assassinat d’Enric IV per Ravalhac. Es en 1617 que pareis lo Ramelet moundi (Ramelet mondin*), un recuèlh de poesia qu’a plan de succès : en 1647, aquel libre es editat pel tresen còp ! E mai publican un diccionari occitan-francés per que lo monde que coneisson pas plan l’occitan pòscan comprene las òbras del poèta.

* « Mondin » o « ramondin »  vòl dire « tolosenc ». Tolosa es la vila dels comtes Ramond.

La lenga nòbla de la carrièra


Coma l’indica son títol, lo Ramelet moundi se vòl un ramelet de flors (poeticas) tolosencas en lenga de Tolosa magnificada en « lenga dels comtes Ramon », los comtes de Tolosa de l’Edat Mejana, d’aquí l’invencion del terme « moundi ». En descasença dempuèi lo sègle XVI, la lenga occitana viu alara l’aspra concurréncia de la lenga francesa, lenga del rei. Actor d’una vertadièra renaissença de las letras occitanas, Godolin anoblís d’aquel biais la lenga de las carrièras de Tolosa sens crénher l’efièch borlesc que se pòt retrobar dins sos subjèctes d’inspiracion, del repertòri carnavalesc a las cançons a beure, e que contribuïguèron a l’extraordinària succès popular de son òbra.

Après sa mòrt, son òbra contunharà d’èsser publicada pendent los sègles XVII e XVIII entièrs e daissarà una produccion estampada abondosa que participarà a la renaissença de las letras occitanas.
1592-Portrait_de_Henri_IV_en_[...]Goltzius_Henri_btv1b8401455q-BNF-GALLICA.jpeg
CIRDÒC-Mediatèca occitana


Enric IV de França e de Navarra es dintrat dins l'istòria coma « lo Bon rei Enric » o « lo Bearnés ». Aqueles dos escaisses testimònian de la legenda que, plan lèu, s'apoderèt de la figura d'un rei que son astrada foguèt pas comuna. Primièr, rei de Navarra e cap del partit protestant contra la dinastia dels Valois, venguèt apuèi rei de França catolic en 1589.

Naissença d'un simbòl


Enric de Navarra es l'eiretièr d'un reialme que mena una importanta politica d'independéncia de cap a l'Espanha e a la França. Sa naissença en 1553 es aital mesa en scèna per son grand, lo rei Enric II de Labrit, coma un acte d'afirmacion de la sobeiranetat e de las especificitats de son reialme. Dins un castèl de Pau ornat per l'ocasion de las cortinas las mai ricas a las colors dels Bearn-Navarra, Joana de Labrit met al monde lo jove prince sus l'aire de Nouste dame deu cap deu poun (vièlha cançon bearnesa).

Vengut rei de Navarra e cap del partit protestant, Enric compren tanben, plan lèu, lo sense dels simbòls. Per bastir sa legenda, recep la contribucion dels escrivans de la renaissença literària gascona iniciada jos lo regne de sa maire Joana de Labrit. Lo mai important, lo plan « patriotic » Pey de Garros, compausa atal de Poesias gasconas que contribuïsson a crear lo mite del « bon rei Enric »... de Navarra.

Un Gascon a la Cort de França


Mas alara que s'entregafan catolics e protestants pendent las Guèrras de religion, son accent e sas manièras d'òme ensenhat « a la bearnesa » se van far escarnir per lo Partit catolic e real. Atal nais lo personatge del « Gascon » e lo genre de la « gasconada » que persistiràn dins lo comic francés dusca tard dins lo sègle XVII. Aquel personatge del Gascon vantòrla e farfantaire respelirà a la fin del sègle XIX amb lo Cyrano de Bergerac d'Edmond Rostand.

L'eiretatge bearnés d'Enric IV aurà atal doas facietas del temps de sa vida. Mas sa mòrt en 1610, sobta e violenta, cambiarà los subjèctes de trufariá de la velha en simbòls d'un rei simple e pròche de son pòble.Lo motiu del Gascon s'invèrsa quand, en 1611, l'escrivan Guilhem Ader crèa l'ideal gascon amb un cap d'òbra de la literatura occitana, Lo Gentilome Gascon. Son eròi, Henric Gascoun, se confond amb Enric IV atal descrich coma un conquistaire flamejant, un cap de guèrra gloriós.

« Nòstre Bon rei Enric »


Enric IV serà alara lo « Bon rei Enric », lo Bearnés, una figura positiva que se’n serviràn, per torn, los divèrses camps, tant reialistas coma revolucionaris o enciclopedistas...

Totun, se Enric manten de son vivent la sobeiranetat politica (los Estats de Bearn), juridica (Fors et coutumes) e mai linguistica (Enric IV s'adreiça a sos subjèctes bearneses pas qu'en occitan) de sos Estats, serà pasmens coma rei de França lo grand continuaire de la marcha cap a l'absolutisme e lo centralisme, que sa lenga unenca serà sonque la lenga istorica dels reis de França e de lor domeni, lo francés.
boissier-de-sauvages-retrach.jpg
CIRDÒC-Mediatèca occitana
Pierre Augustin Boissier de Sauvages naît en 1710 dans une famille de la noblesse d'Alès (Gard). Frère du médecin et naturaliste François Boissier de Sauvages (1706-1767), il consacre lui aussi une partie de son temps aux sciences naturelles et publie plusieurs études relatives à la sériciculture (culture des vers à soie), qui fait la richesse de l'économie de sa région au XVIIIe siècle. 

Ses recherches sur cette question le mènent sur les routes cévenoles. Là, il côtoie des hommes et femmes dont la langue maternelle est l'occitan. Ils vont lui fournir la matière de son œuvre majeure : le Dictionnaire languedocien-français, l'une des plus importantes œuvres lexicographiques occitanes imprimées aux côtés des dictionnaires d'Honnorat et de Frédéric Mistral. 

Aux XVIIIe et XIXe siècles, la Provence attire de nombreux visiteurs. Les dictionnaires occitan-français se multiplient pour permettre aux «Français du Nord» de comprendre la langue du pays, et d'apprendre le 'bon français' aux Méridionaux. Après une première édition en 1756, très proche de cette façon de voir, la seconde édition du dictionnaire de Boissier de Sauvages, parue en 1785, va proposer une approche nouvelle de l'occitan. 

Après des années de travail sur des écrits médiévaux et modernes en langue d'oc, Boissier écrit désormais avec une connaissance accrue de l'ensemble occitan "d'Antibes à Bordeaux" et de l'héritage littéraire occitan.   

Alors que le français devient progressivement la seule langue parlée par les habitants des Cévennes, ce dictionnaire devient pour Boissier de Sauvages, l'occasion de conserver le parler cévenol et de lui rendre toutes ses lettres de noblesse.   

Lui-même est bientôt érigé en "monument". Un buste portant la mention "l'obro laouzo lou mestre" lui est dédié à Alès... avant d'être fondu en 1942. Demeure son Dictionnaire, impressionnant témoin de son œuvre.



IMG_1422.JPG
CIRDÒC-Mediatèca occitana
La duquessa Alienòr d'Aquitània (vèrs 1124-1204) es passada dins la legenda per son astrada excepcionala, devenguda successivament reina de França e reina d’Anglatèrra. Es estada l’objècte privilegiat dels poètas e ecriveires de son temps, quora partisans, quora ostiles, que nos transmetèron dos retraches fòrça diferents de la granda dama del sègle XII : una « legenda negra », la d’una femna leugièra e avida de poder, e una « legenda daurada », la d’una princessa de tria, incarnacion de la Dòna idealizada dels trobadors.

A l’atge de 14 ans, Alienòr eireta d’un dels domenis mai importants d’Euròpa occidentala, que s’estira dels Pirenèus fins al Leir. Esposa en 1137 l’eiretièr del reiaume de França, lo futur Loís VII, e deven reina a sos costats. Lor maridatge es anullat per la Gleisa quinze ans mai tard, en 1152. Esposa alara Enric Plantagenèst, potent senhor de la Normandia e de l’Anjau, que deven rei d’Anglatèrra dos ans mai tard. Lo coble Plantagenèst regna alara sus tot l’Oest del reiaume de França e sus lo reiaume d’Anglatèrra. Lo regne d’Enric Plantagenèst e d’Alienòr va conéisser una edat d’aur culturala marcada mai que mai per l’apogèa de l’art dels trobadors.

Alienòr e los trobadors : mite o realitat ?


Alienòr es l’eiretièra d’una de las corts mai novatrises sus lo plan artistic. Son grand, Guilhem IX, es lo primièr trobador conegut e considerat coma lo principal inventor d’aquel art novèl qu’es lo trobar. Son paire Guilhem X es un grand mecènas e recep un grand nombre de trobadors coma Cercamon o lo jove Marcabru.
Devenguda reina de França, qualques recits descrivon Alienòr coma una sobeirana que se distinguís per sos gostes e sas proteccions artisticas al dintre d’una cort mens liberala dins sa concepcion del desir e de l’amor. Lo trobador Marcabru seriá per exemple estat fòrabandit d’aquela cort per lo rei qu’auriá pas tolerat lo cant d’amor que la reina n’èra naturalement l’objècte privilegiat.
S’es malaisit de destriar la veritat istorica de la legenda, es segur que Bernat de Ventadorn, que la noma explicitament dins una de sas cançons, es estat un dels grands objèctes de proteccion de las corts d’Aquitània e d’Anglatèrra. Es tanben revelator que l’edat d’aur del trobar occitan se situa al moment del regne d’Alienòr e d’Enric Plantagenèst.

Lo coble Plantagenèst e las arts


Quina que siá la realitat del ròtle d’Alienòr dins l’apogèa de l’art occitan del cant d’amor dins la segonda mitat del sègle XII, lo regne del coble Plantagenèst representa indenegablament una edat d’aur culturala. Lors domenis, crosament de las civilisacions d’oc, d’oïl e bretona, veguèt espelir e se desvolopar totas las innovacions màgers de la literatura occidentala del sègle XII, lo roman arturian, la lirica occitana o encara l’epopèa.

Alienòr d’Aquitània morís a prèp de 80 ans a Peitieus en 1204. Sa sepultura a l’abadiá de Fontevraud es susmontada d’un jasent que la representa un libre a la man, darrièra innovacion que devèm a un personatge digne de sa legenda.
03_seance3.xml
CIRDÒC-Mediatèca occitana
Émeline Coste
Sandra Juan
Aquesta tresena e darrièra sesilha repausa sus la creativitat dels escolans, que deuràn realizar lor pròpre projècte d'aficha sus la basa de las projeccions realizadas pendent la sesilha d'abans.

>>Tornar a l'introduccion
perdes-pas-ta-lenga.jpg
CIRDÒC-Mediatèca occitana
Émeline Coste
Sandra Juan
Dins la continuitat del trabalh d'analisi menat per la primièra sesilha, aquesta seconda sesilha   convida los escolans a descobrir diverses eslogans occitans, per fin de soscar als particularismes d'aquel mòde d'expression. Cada grop constituit concebrà un projècte d'aficha que comprendrà un eslogan en occitan.

>>Tornar a l'introduccion
sus 21