Explorar los documents (358 total)

siege-jerusalem_detail.jpg
La Canso de San Gili : l'introbabla cançon dels Tolosencs a la Primièra crosada
Assié, Benjamin
La Canso de San Gili - Cançon de Raimond de Sant-Gèli en occitan modèrne - fa referéncia a un fragment de tèxte en ancian occitan publicat per Alexandre Du Mège (1780-1862), erudit tolosenc dins son edicion de l’Histoire générale du Languedoc dels benedictins Devic e Vaissète (Tolosa : J.-B. Paya, 1840-1846).
[imatge id=20515] L’òbra es coneguda sonque pels extraches e mencions donats per Du Mège, siá un fragment de quinze vèrses que racontan un episòdi de la presa de Jerusalèm, la reddicion de la Torre de Dàvid a Raimon IV, e qualques autras informacions donadas de faiçon indirècta (traduccion d'una estròfa sus la batalha de Dorilèa, una lista de noms de cavalièrs). Es Du Mège que dona lo nom de Canso de San Gili a çò que presenta coma una cançon de gèste en occitan que conta las valentiás del comte de Tolosa Raimon IV - o Raimon de Sant-Gèli – a l’ocasion de la Primièra crosada.

Jamai l’òbra es pas estada mencionada autrament que per referéncia al tèxte d’Alexandre Du Mège e lo manuscrich que n’es extrach, que l’erudit tolosenc ditz que l’a en man, es demorat totalament introbable fins a l’ora d’ara a un tal punt qu’a animat dempuèi lo mitan del sègle XIX un long debat sus la quita existéncia d’aquesta òbra e sa natura vertadièra : s'agiriá d'un fragment de la famosa Canso d’Antioca, sola cançon de gèste sus la Primièra crosada coneguda en occitan ? lo testimòni d'una tota autra òbra epica occitana desconeguda e extraviada ? un fals fabricat a la fin de l'Edat Mejana ? o inventat per Du Mège el-meteis ?

Apelacions de l'òbra :

Títol unifòrme o convencional :

Canso de San Gili

Autras apelacions :

< cap d’autra apelacion pas coneguda

Descripcion fisica o exemplars conservats :

Coneissèm l’òbra sonque per las qualques indicacions donadas per Alexandre Du Mège, a tres còps, de las nòtas e addicions de son edicion de l’Histoire générale du Languedoc.
Dona d’extraches e qualques nòtas de contengut a partir d'una còpia que datariá, segon el, de 1779, que seriá estada facha sus un manuscrich de la fin del sègle XIII. Sens qu’òm sàpia se fa referéncia al manuscrich d'origina o a sa còpia modèrna, Du Mège indica que proven de la Bibliotèca dels Cordelièrs de Tolosa.
Du Mège indica tanben que la Canso de San Gili comportava 72 estròfas mas que ne manca un certan nombre. Dona pas lo tèxte complet que d’una sola cordilha de quinze vèrses, e ditz que n’es la 38ena.
En defòra de Du Mège que menciona aquel manuscrich en 1843-1844 dins l'Histoire générale du Languedoc, lo manuscrich o tot autre supòrt d’una Canso de San Gili son pas jamai estats identificats ni mencionats, aquò val fòrça suspicions a la quita existéncia del manuscrich que l'erudit tolosenc - reputat gaire fisable - ditz qu’a en sa possession.

Contengut e posteritat de l'òbra :

Tot çò conegut de la Canso de San Gili : Alexandre Du Mège, 1841-1844

La descobèrta, cap a 1840, d’una cançon de gèste occitana sus la Primièra crosada, vint ans abans las primièras mencions del fragment de la Cançon d’Antiòca occitana (la Canso d’Antioca, Madrid, Bibliotèca de la Real Academia de la Historia, codex 117) auriá degut èsser considerat coma un eveniment màger de l’istòria de la literatura medievala. Pasmens, Alexandre Du Mège l’evòca de faiçon fòrt marginala dins sas nòtas e addicions a l’Histoire générale du Languedoc e dona pas qu’una partida infima, siá una cordilha de 15 vèrses (HGL, t. VI, ad., p. 39) que conta la reddicion de la Torre de Dàvid, e qualques autres elements de contenguts (HGL, t. III, ad., p. 108 e 110) d’un biais indirècte : la traduccion d'una cordilha sus la batalha de Dorilèa e l’ensenhador d'una autra que conten fòrça noms de cavalièrs. L’edicion de la cordilha de 15 vèrses (HGL, t. IV, ad., p. 39), es represa amb qualques variantas e una traduccion dins lo tòme VI de la descripcion de las Galeries historiques du palais de Versailles (partida 2, p. 11).
Notam que Du Mège es luènh d'èsser expèrt en lenga o literatura occitana de l'Edat Mejana e que tota son òbra d’erudit, d’arqueològ e d’istorian demòra considerada coma la d’un non especialista, relativament autodidacte, de las aproximacions e errors nombrosas.
Lo brèu passatge ont Du Mège cita fòrça noms de cavalièrs occitans, es a dire dels familiars del comte Raimon dona una primièra existéncia de la Canso de San Gili, citada coma font dins mantun nobiliari, en particular loNobiliaire toulousain d'Alphonse Brémond (Tolosa : Bonnal et Gibrac, 1863) o encara La Noblesse de France aux Croisades de Paul-André Roger (París : Derache, 1845).

Las primièras suspicions : Camille Chabaneau, 1883.

Lo dorsièr de la Canso de San Gili, pres sens resèrva coma autentic pel Nobiliaire toulousain per exemple, es reobèrt per Camille Chabaneau (1831-1908), plan mai expèrt en lenga e literatura occitana de l'Edat Mejana. Dins un article consacrat als manuscrits occitans « perduts o extraviats » publicat dins la Revue des langues romanes,Camille Chabaneau repren lo tèxte donat per Du Mège en exprimissent tota sa malfisança sus l'autenticitat o la quita existéncia d’aquesta òbra, indicant que Du Mège lo poiriá fòrt plan aver inventat « coma a inventat tantas causas mai. » Pasmens, Camille Chabaneau dona pas cap d’argument e se liura pas a cap d’estudi de la lenga, de l’estil o del contengut del tèxte.

Sus la pista de la Canso d’Antioca : Paul Meyer, 1884.

Al meteis moment, lo filològ Paul Meyer (1840-1917), qu’aviá simplament senhalat la Canso de San Gili sens se pausar mai qu’aquò la question de son autenticitat dins l'introduccion a son edicion de la Canso de la Crozada (La Chanson de la Croisade contre les Albigeois, París : Renouard, 1875), decidís de lançar mai seriosament l'enquèsta a l'ocasion d'un article consacrat a la descobèrta recenta del fragment de la Canso d’Antioca, cançon de gèste del cicle de la Crosada en occitan conservat a Madrid.
Se coma Chabaneau, exprimís totas sas reticéncias a se fisar de Du Mège, comença per indicar que li « sembla segur que lo manuscrit dels Cordelièrs a existit realament », en particular perque segon el « ni Du Mège ni cap de sos contemporanèus es pas estat capable de lo fabricar. »
Coneissent d’ara enlà lo fragment de la Canso d'Antioca, Paul Meyer va mai luènh en prepausant una parentat entre los dos tèxtes que poirián quitament èsser dos fragments d'una meteissa òbra.
Notam qu'a la tota fin de l’article Paul Meyer fa un viratorn e inserís una darrièra nòta que convida al final a la mai granda prudéncia sus l'autenticitat del tèxte mencionat per Du Mège : « Ai ensajat, en revesent una darrièra pròva, de remetre en bon provençal [ancian occitan] los vèrses de la Canso de San Gili citats per Du Mège, ai pas pogut me defendre de concebre de grèvas suspicions sus l’autenticitat d’aquel tròç », finís son post-scriptum en listant mantuna incoeréncia sintaxica dins l’estròfa de la Torre de Dàvid.

Esclairatges recents : Carol Sweetenham e Linda M. Paterson, 2003 ; Philippe Wolff, 1978.

En 2003 pareis l’edicion critica de la Canso d’Antioca jos la direccion de Carol Sweetenham e Linda M. Paterson. Los dos autors, grands especialistas de la literatura occitana de l'Edat Mejana, tòrnan dobrir a aquela ocasion lo dorsièr de la Canso de San Gili al tot començament de lor estudi. En reprenent totes los arguments e totas las pistas donadas per Paul Meyer mai d’un sègle de per abans, los dos especialistas de la literatura occitana de l'Edat Mejana capitan pas de reglar la question entre l’ipotèsi d’una òbra inventada o d’una òbra qu’a pogut existir e extraviada.
En revenge, escartan definitivament l’ipotèsi d’un fragment complementari al fragment de la Canso d’Antioca de Madrid tot en reconeissent que lo fragment mencionat per Du Mège pòt fòrt plan aver existit : « cresèm pas que la dicha Canso de San Gili aja fach partida de la version de la Canso d'Antioca a la quala aparteniá lo fragment de Madrid. Mas a un interès possible dins lo quadre de la mai larga tradicion de la crosada occitana » (traduch de l'anglés).

Se l’estudi lingüistic e literari a pas permés de resòlvre lo mistèri de la Canso de San Gili, l’istorian especialista de l’Occitània medievala qu'es Philippe Wolff dona çaquelà un esclairatge interessant que sembla èsser passat inapercebut dels especialistas de literatura. Per Philippe Wolff, l’examèn dels noms dels Crosats citats pel document de Du Mège pòrtan en realitat los noms de familhas capitularas tolosencas de la fin de l'Edat Mejana e aquò lo mena a conclure que « La Canso de San Gili seriá doncas estada interpolada o fabricada al sègle XV, per tal de provesir a mantuna familha de pròvas de noblesa anciana e militara. »

 Conclusion

Malgrat totes los repròches faches a Alexandre Du Mège coma erudit gaire fisable, sembla doncas fòrt pauc probable que siá estat capable o quitament qualqu'un de sa generacion, de crear un tal fals de 15 vèrses, cèrtas corromputs sintaxicament, mas en ancian occitan e que, a la primièra lectura, los rendon pas completament improbables a d’especialistas de la lenga e de la literatura occitana de l'Edat Mejana.
I a doncas una fòrta probabilitat per qu'un manuscrit, sens dobte modèrne, a plan existit e que Du Mège l’a pogut consultar per n’extraire sos qualques passatges. L'esclairatge de l'istorian Philippe Wolff semblariá privilegiar lo scenari d’una òbra fabricada plan mai tard que lo sègle XII-XIII, que pòt explicar sa paura qualitat sintaxica. La Canso de San Gili poiriá doncas èsser una forma d’enganada literària, contrafaiçon d'una literatura epica occitana anteriora, per fin d'illustrar qualques familhas notablas del Tolosa de la fin de l'Edat Mejana en recèrca d'ascendéncia gloriosa.
vignette_Tarasque.jpg
Ficha d'inventari de la Tarasca de Tarascon
Gaspa, Marie

Ficha d'inventari realizada dins l'encastre de l'inventari dels gigants, animals fantastics e dragons processionals de França, coordonat pel Centre francés del patrimòni cultural immaterial – Ostal de las Culturas del Monde a l'entorn de las fèstas de la Tarasca e de son animal totemic : La Tarasca de Tarascon.

Testut-2-300x163.jpg
Lo Testut de Montblanc
CIRDÒC-Mediatèca occitana
Lo Carnaval de Montblanc e son animal-totèm « Lo Polin » dit qualques còps e dempuèi pas gaire de temps « Lo Testut ».
Lo Carnaval de Montblanc es un rendètz-vos que los montblaneses vòlon pas mancar. Lor Polin i pòrta sa folia al mièg de las « enfarinadas » e dels cants.

Lo Carnaval de Montblanc, se debana sus dos jorns entre la fin del mes de març e la debuta del mes d'abril.
Lo Polin dança al Carnaval en foncion de las generacions que lo fan viure, dels periòdes de l'istòria. Es menat a viure e desaparéisser regularament : d'annadas que lo Carnaval se fasiá sens el e d'annadas sens Carnaval tanpauc. Mas lo Carnaval tòrna totjorn e ven caçar l'ivèrn dels montblaneses amb en tèsta dels « carnavalièrs » : lo Polin. Bèstia salvatja de domdar, que fa çò que vòl, çò que li balhèt son escais de « Testut ». Es qualques còps acompanhat d'una replica miniatura : lo Polin dels enfants.
Ane-Bessan-2-300x163.jpg
L'Ase de Beçan
CIRDÒC-Mediatèca occitana
Dins lo vilatge de Beçan se debana, dempuèi fòrt longtemps, un curiós ritual a l'entorn de l'Ase.
A l'apròcha de Sant Laurenç (10 d'agost), la populacion, venguda nombrosa, es al rendètz-vos per qualques jorns de fèsta. L'Ase, l'animal emblematic de la vila dançarà d'oradas. De la glèisa a la carrièra, de placetas en ostal de retirada, d'elegits de la comuna a la comunautat, l'ase parada en faire ressondir los còrs d'aqueles que lo fan viure.

La fèsta de Sant Laurenç es la fèsta locala de Beçan. Cada annada, se debana sus cinc jorns, dimenjada inclusa. Las sortidas de l'Ase constituisson los moments fòrts, d'ont lo segond nom donat a la fèsta : « La fèsta de l'ase ». L'animal es al centre de las festivitats e es d'alhors pas qu'a l'escasença de Sant Laurenç que la populacion pòt profechar de sa preséncia. Fòra de qualques evolucions, lo public assistís a un programa qu'a un encastre identic segon lo jorn.
Aital los beçaneses e los toristas veson la primièra dança de l'ase a 17h picanta, lo dissabte pròche del jorn de Sant Laurenç. La jornada de dimenge es plan emplenada mas los moments fars son aqueles : de la benediccion e de la messa en preséncia de l'ase e plan segur la remesa dels ramelets que la joinessa i met a l'onor la municipalitat. Lo diluns e lo dimars, las jornadas un pauc mens protocolàrias, recampan la populacion a l'entorn de l'ase a travers de diferentas animacions. Lo darrièr jorn de la fèsta l'animal aurà lo dreit de se repausar mas es lo moment que lo pichòt ase serà de la partida per finalizar l'eveniment.
Vignette_Dico_rimes.jpg
Le Dictionnaire de rimes languedociennes de Henri-Pascal de Rochegude
Bertrand, Aurélien

Resumit

Lo Dictionnaire de rimes languedociennes es un manuscrit de Henri Pascal de Rochegude (1741-1834) redigit a l'entorn de la fin del sègle XVIIIen.
Ric de mai de 13.000 mots, permet de conéisser la prononciacion de l'occitan albigés del temps de Rochegude. Foguèt segurament escrich parallèlament al Recueil de chansons et poésies modernes que compila de cançons seleccionadas per Rochegude.
Lo manuscrit es prèst per èsser estampat mas demòra uèi encara inedit.

Manuscrit du <i> Parnasse occitanien </i> (Roch ms 1), bibliothèque Pierre Amalric (Albi)

Ressourças numericas


Documents conservats per la Mediatèca Pierre Amalric (Albi) e presentats individualament :

 

- Lo manuscrit definitiu del Dictionnaire de rimes languedociennes

- Dictionnaire de rimes languedociennes (Roch Ms 24)

- Lo borrolhon manuscrit del Dictionnaire de rimes languedociennes

- Borrolhon del Dictionnaire de rimes languedociennes (Roch Ms 23)

ms9_vignette.jpg
Lo Recueil de chansons de Henri-Pascal de Rochegude
Bertrand, Aurélien

Resumit

Lo Recueil de chansons et autres pièces en langue méridionale es un manuscrit de Henri Pascal de Rochegude (1741-1834) copiat devers la fin del sègle XVIII. Conten 201 cançons e 12 pèças en vèrs d'inspiracion, de fòrmas, de talhas e de tematicas fòra divèrsas. A qualques excepcions prèp, totas las cançons son redigidas en occitan.

Manuscrit du <i> Recueil de chansons et autres pièces en langue méridionale </i> (Roch ms 9), bibliothèque Pierre Amalric (Albi)

Presentacion del contengut

Lo Recueil de chansons et autres pièces en langue méridionale es un manuscrit de Henri Pascal de Rochegude (1741-1834) copiat devers la fin del sègle XVIII. Conten 210 cançons e 12 pèças en vèrs d'inspiracion, de fòrmas, de talhas e de tematicas fòrça divèrsas. A qualques excepcions prèp, totas las cançons son redigidas en occitan.
Las cançons se pòdon classificar segon lo biais seguent :

 

- 157 cançons d'amor,
- 25 cants religioses, principalament de cants de nadal,
- 9 cançons de taula o per beure,
- 11 cançons d'inspiracion borlesca,
- 6 cançons de caractèr politic (en relacion amb los temps revolucionaris)

 

L'ensem de las pèças es classat per òrdre alfabetic dels primièrs vèrses e numerotat cronologicament dins aqueste òrdre. Per d'unas, una precision sus l'autor o las persona qu'inspirèt la cançon es indicada. Qualques títols de cants figuran sens cap de tèxte : dins aqueste cas, son pas numerotats. Sus mantun cants figura la mencion « notada », sens que cap particion, ça que la, las venga completar.

 

Las cançons d'amor

 

De las 158 cançons d'amor repertoriadas, los dos tèrç meton en scèna las dificultats dels rapòrts amoroses entre pastres e pastoras, sovent sul tèma d'un amor pas partejat, pas totjorn tròp sincèr mas conscienciosament dramatizat.
Dins d'unas d'entre elas, un vintenat, l'amor es partejat e consomat. La cançon ven allusiva e coquina.
Aquestas cançons son fòrça caracteristicas de la segonda mitat del sègle XVIII que lo motiu de la pastorala i demòra fòrça popular entre los nòbles e los borgeses « esclairats » qu'i veson una resurgéncia de las amors païsanas anticas tant coma de l'esperit libertin. 
Aquesta seleccion volontària testimònia benlèu del gost personal de Rochegude. 

 

Los cants religioses

 

Los cants religioses son majoritàriament de « nadalets », cants de Nadal. 14 son del curat de Busque (vilatge de la region de Graulhet), 2 de M. Plomet, prèire de Montpelhièr, un del curat de Fresigne, un de Massol dich « le prébendier », 5 d'autors non mencionats.
Dos autres cants son dels « stabat mater », cant sus la Passion. Enfin, una darrièra cançon conta lo malcontentament d'un curat censurat.

 

Las cançons per beure e las cançons borlescas

 

Aquestas cançons celèbran generalament lo plaser del deslassament bucolic entre monde de bona companhiá.
S'i retròba tanben una algairada entre una femna e son marit ibronha, doas galejadas contra las moscas, una contra las piuças, doas trufariás contra los uns o los autres, de cants que i es question d'aucèls e un cant sus la vielhesa e la mòrt que benefícia de referéncias a la cultura antica coma a la mitologia.

 

Las cançons politicas

 

Aquestas cançons demòran complicadas a comprene en abséncia de lor contèxte politic de composicion. S'i retròba pasmens :

- un cant qu'evòca la proliferacion dels lops en França que sembla de s'accelerar dempuèi la Terror
- una cançon sus l'oportunisme politic bastida a l'entorn de la figura de la giroleta que seguís lo sens del vent, que siá reial o republican
- una cançon suls regrets d'estatjants de la parròquia de Castras que son curat, refractari, n'es caçat
- una cançon sus la fidelitat a la glèisa catolica
- una cançon d'amor dedicada a una figura complicada d'identificar, benlèu Enric IV.

 

Las pèças divèrsas 

 

D'unas pèças pòdon èsser classadas a part, que son pas de cançons. Entre aquestas :

- Requista del P. Filip Cleric als juges de Besièrs en 1740, sul brutitge de las carrièras de Besièrs
- Dins Besièrs de tots temps se veirà de falords, que s'i vei de prèires se faire raubar lor dinnar pendent una parida de pesca
- Los gorraus de Pechelicon, sur les figues
- los pelegrins d'Emmaüs, traduccion de l’Evangèli de Luc n°24
- lo conte ditz qu'una cigala, traduccion de la faula de la Fontaine « La cigale et la fourmi »
- S'aimatz lo lengatge "patois", un tèxte umoristic sus las qualitats atribuidas a la lenga d’òc.

 

Ressorsas numericas

 


Documents conservats per la Mediatèca Pierre Amalric (Albi) e presentats individualament :

 

 

 

- Los manuscrits del Recueil de chansons et autres pièces en langue méridionale

 

- Recueil de chansons et poésies modernes (Roch Ms 9 a)

- Tables incomplètes du manuscrit 9 a (Roch Ms 9 b)

Glossari-vignette.jpg
Lo Glossaire occitanien
Bertrand, Aurélien

Resumit

L’Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (ou Glossaire occitanien) es un lexic occitan medieval-francés, publicat d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Parnasse occitanien. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.

Autras versions del títol

Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (fòrma complèta del títol dins l'edicion de 1819)

Manuscrit du <i> Glossaire occitanien </i> (Roch ms 1 bis), bibliothèque Pierre Amalric (Albi)

Presentacion del contengut

Pensat coma una ajuda a la compreneson de la lenga d'òc dels sègles XI,XII e XII, l'Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (ou Glossaire occitanien) posa dins los tèxtes literaris emblematics d'aquestas epòcas : la Cançon de la Crosada contra los albigeses, lo Breviari d’amor, lo roman de Gerard de Rosselhon, lo roman Jaufré, lo Tractat de las vertuts e dels vicis, la Vida de Sant Honorat de Lerins e un Novèl Testament.
Posa tanben dins los divèrses diccionaris que possedís coma aqueles de Pierre Borel (1620?-1671), Gilles Ménage (1613-1692), du Cange (1610-1688), sens n'èsser totalament satisfach, e aquel de Boissier de Sauvages (1710-1795) que li es mai utile.

Dins lo prefaci de 18 paginas que dobrís lo recuèlh Rochegude expausa sa teoria sus l'origina e l'evolucion de la lenga d'òc, teoria fòrt pròcha de la retenguda per la majoritat dels linguistas contemporanèus.
I afortís que l'occitan es pas la lega maire de las autras lengas romanicas e que cada lenga s'es probablament bastida en posar dins lo lexic de l'una o l'autra de sas vesinas. Descriu tanben los fenomèns de diglossia e de substitucion linguistica qu'exprimisson l'idèia que las lengas se substituisson las unas a las autras en foncion dels rapòrts de poténcia politica o economica que las ligan.

Los manuscrits

La version publicada de l’Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours representa pas qu'una part del trabalh fach per Rochegude. Los manuscrits e versions preparatòrias del glossari son accessibles çai-jos.


Ressorsas numericas


Documents conservats per la Mediatèca Pierre Amalric (Albi) e presentats individualament :


- Lo manuscrit definitiu de l'Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours

- Second tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude qui contient la version définitive du Glossaire occitanien à partir du feuillet 363 (Roch Ms 1 bis)


- Lo manuscrit de la version preparatòria del Glossaire occitaninen

- Glossaire occitanien pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours et des autres ouvrages écrits en cet idiome (Roch ms 17) 


- Los manuscrits de las addicions e correccions al Glossaire occitaninen

Additions et corrections au glossaire occitanien : aditions et corrections (Roch Ms 18 a)

Additions et corrections au glossaire occitanien : mots à ajouter (Roch Ms 18 b)

Additions et corrections au glossaire occitanien : mots du glossaire occitanien apppuyés, éclairés et confirmés par un ou plusieurs exemples (Roch Ms 18 c)

Additions et corrections au glossaire occitanien : exemples qui sont dans le dictionnaire languedocien de Sauvages (Roch Ms 18 d)



- Los manuscrits de las sorgas literàrias del Glossaire occitanien

- Recueil de textes romans du Nord et du Midi (Roch Ms 2)
-
Recueil des divers ouvrages des XIIIe et XIVe siècles (Roch Ms 4)



- Los manuscrits de las tièras de mots extraches de sorgas literàrias e filologicas del Glossaire occitanien

Mots extraits de Beda, partie 1 (Roch Ms 19 a)

- Mots extraits de Beda, partie 2 (Roch Ms 19 b)

Mots tirés du dictionnaire de Sauvages (Roch Ms 19 c)

Mots tirés du Nouveau testament (Roch Ms 19 d)

Mots tirés d'Honorat de Lerins (Roch Ms 19 e)

Glossaire non identifié (Roch Ms 19 f)

Mots provençaux de l'histoire des albigeois, en vers, par de Tudele (Roch Ms 19 g)

Glossaire des mots provençaux extraits des troubadours (Roch Ms 20 a)

Mots absents du dictionnaire languedocien et celui de Sauvages (Roch Ms 20 b)

Mots tirés du banquet d'Augié Gaillard (Roch Ms 20 c)

A la fin des fables causides de La Fontaine en bers gascouns (Roch Ms 20 d)


- Lo manuscrit d'un diccionari anotat per Rochegude

Dictionnaire méridional annoté par H. de Rochegude (Roch Ms 21)


- Lo manuscrit d'un glossari dels trobadors

- Glossaire des troubadours (Roch Ms 27)


Accedir a las versions estampadas del Glossaire occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Edicion de 1819


Accedir a totas las ressorsas a prepaus del Glossaire occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Veire la tièra de las resultas jos aqueste ligam


Ressorsas bibliograficas

Edicions :

Toulouse : Benichet Cadet, 1819

Parnasse_vignette.jpg
Lo Parnasse occitanien
Bertrand, Aurélien

Resumit

Lo Parnasse occitanien, ou Choix de poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux  (ou Parnasse occitanien) es una antologia de tèxtes de trobadors publicada d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours, paregut la meteissa annada. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.

Autras versions del títol

Le parnasse occitanien, ou Choix de poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux (fòrma complèta del títol dins l'edicion de 1819)

Manuscrit du <i> Parnasse occitanien </i> (Roch ms 1), bibliothèque Pierre Amalric (Albi)

Presentacion del contengut

Lo Parnasse occitanien es una antologia de tèxtes de trobadors publicada d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours, paregut la meteissa annada. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.
L'antologia, prèsta tre 1797, serà publicada pas que 24 ans mai tard, probablament per de rasons financièras. Tanben la version manuscrita de l'antologia conten de còpias de tèxtes de mai d'un cinquantenat de trobadors fin finala absents de la version estampada.

Los tèxtes presents dins lo Parnasse occitanien son directament copiats dels cançonièrs medievals o de las còpias del filològ Jean-Baptiste de La Curne de Sainte-Palaye (dich « Sainte-Palaye) (1697-1781) entre autres. Son precedits d'una prefàcia de 18 paginas, e tanben, quand es possible, de la « vida » (biografia del trobador) e de la « razo » (explicacion) del tèxte copiat.  

Lo prefaci del Parnasse occitanien permet a Rochegude de presentar e de justificar son agach critic suls tèxtes qu'edita tant coma sul trabalh de sos predecessors (Sainte-Palaye e son editor l’abat Millot al sègle XVIII mas tanben Jean de Nostredame al sègle XVI). 
Son trabalh, emai siaguèsse saludat per la critica en França e en Alemanha, l'autre país dels romanistas, coneisserà pas qu'un ample relatiu en comparason a la de son correspondent lo romanista François Just Marie Raynouard (1761-1836), establit a París.   

Les manuscrits

La version publicada del Parnasse occitanien representa pas qu'una part del trabalh d'antologia. Las versions preparatòrias e manuscrits del Parnasse, acompanhats de lor presentacion individuala, son accessibles çai-jos.


Ressorsas numericas


Documents conservats per la Mediatèca Pierre Amalric (Albi) e presentats individualament :


- Los manuscrits definitius del Parnasse occitanien

- Accedir al Premier tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude (Roch Ms 1)

- Accedir al Second tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude (Roch Ms 1 bis)



- Los manuscrits de trabalh del Parnasse occitanien

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°1 (Roch Ms 10 a)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°2 (Roch Ms 10 b)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°3 (Roch Ms 10 c)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°4 (Roch Ms 10 d)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°5 (Roch Ms 11)

- Accedir a Le parnasse occitanien, copie de travail n°6 (Roch Ms 12)

- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°7 (Roch Ms 13)


- Los manuscrits de las sorgas del Parnasse occitanien tirées des collections du philologue Jean-Baptiste de La Curne de Sainte-Palaye (1697-1781) (dit « Sainte-Palaye »)

- Accedir a las Pièces (occitaniennes) tirées des mss. de Ste Palaye (Roch Ms 14 a)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, seconde partie (Roch Ms 14 b)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, troisième partie (Roch Ms 14 c)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, quatrième partie (Roch Ms 14 d)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, cinquième partie (Roch Ms 14 e)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, sixième partie (Roch Ms 14 f)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, septième partie (Roch Ms 14 g)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, huitième partie (Roch Ms 14 h)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, neuvième partie (Roch Ms 14 i)

- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, dixième partie (Roch Ms 14 j)


- Lo manuscrit de la sorga del Parnasse occitanien tirée de las Rasós de trobar del trobador catalan Ramon Vidal de Besalú

- Accedir a l'Extrait des Rasós de trobar (Roch Ms 15)


- Lo manuscrit de la sorga musicala del Parnasse occitanien tirada del manuscrit dich « chansonnier d'Urfé »

- Accéder aux Airs notés du manuscrit d'Urfé (Roch Ms 16)


Accedir a las versions estampadas del Parnasse occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Edicion de 1819


Accedir a totas las ressorsas a prepaus del Parnasse occitanien disponiblas sus Occitanica.eu

- Veire la tièra de las resultas jos aqueste ligam


Ressorsas bibliograficas

Edicions :

Toulouse : Benichet Cadet, 1819

Genève : Slatkine reprints, 1977

Boeuf-2-300x163.jpg
Lo Buòu de Mesa
CIRDÒC-Mediatèca occitana
LO BUòU
« Moi, je suis l’un des animaux totémiques les plus impressionnants : loin du Coucaïrous débonnaire, des Poulains joueurs ou du Chameau placide, je fais presque peur avec mon énorme tête surmontée d’une immense paire de cornes, ma gueule qui s’ouvre largement, et mes puissantes mâchoires qui reprennent le rythme du tambour en claquant bruyamment : clac / clac / clac-clac-clac (1, 2, 1-2-3). Mon origine serait liée au culte de Mithra (Orient ancien), qui avait dompté et sacrifié un taureau, du sang duquel étaient nées toutes les créatures vivantes. Je symbolise donc aussi la renaissance après la mort. »
LEGENDE
En 59 de notre ère, une famille pauvre venue des environs de Béziers vint s’installer sur les bords de l’Etang de Thau. Elle se mit à défricher la plaine, à l’endroit appelé « Los Murgos », vivant là de son travail et de la pêche, très abondante à cette époque. Une solide paire de boeufs l’aidait dans sa tâche.
Grâce à un travail acharné, la famille connut bientôt l’aisance, puis la richesse... Lorsque les deux boeufs furent morts, on conserva la peau du plus beau, qui fut étalée sur un support en bois, en souvenir de cette bête courageuse. Et cette dépouille fut promenée chaque année pour les grandes occasions... Lorsque la peau primitive fut usée, on construisit un mannequin colossal, bien plus grand qu’un vrai boeuf, recouvert d’une toile brune. On lui tailla une tête de bois avec des cornes. Ce boeuf est, depuis, de toutes les fêtes et de toutes les manifestations...
Dans l’animal totem, 8 à 10 hommes peuvent se loger pour le mouvoir. L’un d’eux est chargé uniquement d’actionner la tête et les mâchoires de la bête au moyen d’une gaule.
À l’extérieur, le meneur (ou cornac), armé d’un long aiguillon, commande l’animal et décide des figures à exécuter. Le Boeuf parade uniquement dans la ville pour les deux corsos fleuris et pour la fête votive, qui a lieu le 19 août, et où il est toujours en tête du cortège. Il ouvre officiellement cette fête qui va durer trois jours, durant lesquels il anime par sa présence toutes les animations et défilés à travers la ville.
La course du Boeuf dans les rues de Mèze est imprévisible : à tout moment, il peut courir et même foncer sur ceux qui se mettent en travers de son passage ! Avec ses larges cornes, il éloigne les plus hardis qui veulent s’opposer à lui. Il est aussi capable de ruades, de trémoussements, de pas de danse, scandés par la musique qui l’accompagne...
Cet animal fort apprécié de la population rend aussi visite aux balcons des maisons, où lui sont jetées des pièces de monnaie qu’il récupère dans sa gueule ouverte...
Le dernier soir de la fête a lieu « la mort du Boeuf », qui doit mourir pour mieux renaître... Le sacrifice a lieu sur l’Esplanade. L’animal effectue d’abord sa course au milieu des badauds, monte dans le kiosque pour danser, s’amuse à faire éclater dans sa gueule des ballons gonflés...
Puis le meneur exécute quelques passes de corrida à l’aide d’une muleta fictive, et soudain, il transperce la tête du Boeuf avec une épée postiche... le Boeuf tremble, vacille, d’un côté, de l’autre... et tombe raide mort, dans une marre de sang répandu pour l’occasion, sous les « bravos » de la foule...
Avant sa mise à mort, le Boeuf initie les enfants à la « mort symbolique » : il les avale par sa gueule béante, et les fait passer dans son ventre... d’où ils ressortiront quelques instants plus tard, pour renaître plus forts et plus sains...
Cet héritage de l’initiation au culte de Mithra (où le sang du boeuf répandu sur l’initié le faisait naître une seconde fois) n’est plus qu’un jeu : il faut voir les enfants se bousculer pour être les premiers avalés ! Ils plongent tête la première dans la gueule du Boeuf et sont récupérés à l’intérieur de la structure par les porteurs...
ase_martin.JPG
L'ase de Ginhac
CIRDÒC-Mediatèca occitana
L’ASE MARTIN
« Sur la fontaine de Gignac, Molière a (parait-il !) écrit : « Avide observateur, qui voulez tout savoir, Des ânes de Gignac, c’est ici l’abreuvoir ». L’homme de théâtre me ramène ici à ma simple situation d’animal... alors qu’à Gignac, l’Âne, je suis tout un symbole, comme le prouve la « Fête de l’Âne », établie le jour de l’ascension, pour me payer une dette de reconnaissance qui m’est bien due, en raison du service que j’ai rendu à la population du village... En fait, moi, l’Âne de Gignac, je suis un peu l’Oie du Capitole... »

LEGENDE
Vers le milieu du VIII ème siècle, à l’époque des invasions sarrasines, la ville de Gignac faillit être envahie par les guerriers maures. La nuit de l’Ascension de l’an 719, alors que ceux-ci s’apprêtaient à donner l’assaut, les habitants furent tirés de leur sommeil par les cris discordants d’un âne qui se mit à braire avec une puissance dont on ne l’aurait pas cru capable. La résistance fut aussitôt organisée du haut des remparts et la ville fut sauvée... Dès lors, l’âne devint l’animal totémique de Gignac. Et chaque année, cet événement est célébré le jour de l’Ascension, autour de l’Âne Martin...

Quand l’âne sort il est entouré de nombreux « mignons ». L’un d’eux tient d’une main la queue de l’âne, qui est en fait un pan de la robe, et décrit de l’autre main une foule de mouvements, en cadence avec la musique. Un autre mignon fait avancer l’âne en lui présentant un tambourin rempli d’avoine, et orné de rubans et de fleurs, tout ceci en exécutant des pas de danse en marche arrière... pendant que l’Âne essaie de lui attraper le tambourin en tendant la tête et en faisant claquer ses mâchoires !

En même temps que la fête de l’Âne a lieu, à Gignac, un spectacle de combat appelé « Sénibelet ». Ce spectacle, dont l’origine du nom est incertaine, commémore la résistance héroïque des habitants de Gignac face aux envahisseurs sarrasins : un homme représentant un sarrasin, porte un lourd casque de métal sur sa tête, elle même protégée sous le casque par plusieurs bonnets de coton. Il a pour arme un long bâton de bois d’alisier, représentant une épée, dont il se sert pour attaquer ses adversaires. Ceuxci, représentant les Gignacois, ont pour armes des racines de trentanel, arbuste provenant des garrigues environnantes, avec lesquelles ils frappent le sarrasin, cherchant à le renverser par la tête. Ils portent sur leur dos un coussin en paille pour se protéger des coups violents donnés par le sarrasin.
sus 36