Explorar los documents (4487 total)

10700666_843021805718272_1103511945820805767_o.jpg
Né en 2014 à Marseille, FeM* collectiu soutient et accompagne des projets d'expérimentation, de création artistique et intellectuelle prenant racine dans le territoire.

Ce collectif réuni des artistes, des associations, des individus, autour de la notion d'ancrage dans un sol. Nous travaillons à la promotion et au développement des expressions culturelles s'en inspirant.

Liés par une volonté commune de mise en réseau à travers le territoire français de structures partageant ces objectifs, nous comptons parmis nos membres associés le label Drone Sweet Drone Recòrds, le label Pantaís Recòrds, et l'association marseillaise Misé Babilha.

Ensemble, nous imaginons une autre manière de « faire », réinventant chaque jour l'appartenance culturelle à travers la réappropriation des pratiques. En ce sens, FeM fonde également un engagement artistique à travers le choix de la valorisation d'une démarche fondée sur l'« expérimentation enracinée ».

(* Fem est une contraction en provençal maritime de l'occitan "fasem", "nous faisons".)
CopertinaMusicaEndemicaSito.gif
Musica endemica. Come un fiore, come una malattia. E' la musica che trova una profonda ragione di esistere nel legame con una terra, una storia, una cultura, una lingua. Un sogno.
Dalle nostre vallate, lembo estremo, porta orientale di un'area grande e variegata, uno spazio di parola e civiltà che a volte non viene capito e riconosciuto nemmeno da chi ci vive, quelle vallate scavate nelle Alpi dai fiumi e dai ghiacciai, quelle montagne segnate da sentieri e graffiti, tracce di una presenza umana antica e tenace, da lì parte il viaggio di Lou Dalfin, un itinerario che è fatto di musica, di storie, di emozioni, di ricordi, di fantasia.
In questo disco, cui il lavoro maieutico di Madaski ha saputo fornire i colori giusti, si srotola un ulteriore capitolo della saga, suddiviso in una serie di canzoni che definiscono meglio di tanti studi antropologici e linguistici l'essenza e la natura della cultura d'òc. Perché è di questo che si tratta. Lou Dalfin racconta l'Occitania attraverso la propria vita, non come se descrivesse un mondo visitato ma come se le rocce, gli alberi, le case, le persone vive e passate, le strade, le montagne parlassero di voce propria facendoci scoprire la ricchezza e la profondità di un universo.
E le tappe sono tante, dai coscritti/eroi del XVII che nel 1907 si rifiutarono, a Beziers, di sparare sulla folla in lotta, ai giganti Ugo di Vinadio, montagne umane nel turbine della Belle Epoque, alle vittime della crociata del 1209, come l'annegato di Muret che continua a guardare il cielo, oggi solcato dagli aerei, al western provenzale della banda dei piemontesi, reduci della Guerra d'Indipendenza incapaci di adattarsi alla pace, portati sulla beata (nome gergale della ghigliottina) dopo aver terrorizzato la popolazione con una serie infinita di assalti alle diligenze.
CDo storie del passato e del presente; I vilejants un invito di Ulisse a restarsene a casa, preferendo alle falsità turistiche l'esplorazione delicata e profonda dei propri cammini, oppure il delirio del traffico metropolitano in una città sorella come Barcellona, nei Taxis de Barcelona, in cui passato e presente danzano insieme sulla Diagonale. O la parabola sul provincialismo cuneottero narrata in Provincia Clandestina, grottesco e malinconico racconto di un concerto di Manu Chao a Cuneo. O nel noir del Darrier Gardian, ultimo abitante di una borgata spopolata che uccide per avere compagnia i turisti felici e colorati.
Canzoni (rigorosamente in forma di danza) e brani strumentali, culminanti nell'evoluzione della montagna sacra dell'età del bronzo chiamata Roccerè. L'Angel de Serrabona, valzer di commiato, è una canzone in catalano, lingua scelta per rimarcare il legame degli occitani con quel popolo coraggioso che sta lottando per il proprio futuro. Ed è al futuro che le ghironde e le cornamuse dell'ultimo trovatore e il suo mucchio selvaggio guardano perché vengono dal passato e cantano per ricordarci che un pezzo del nostro domani è proprio in quei suoni antichi.
festival-occitan-escambis_13654.jpg
PòmPogoDòm ce sont de drôles d’histoires, pour les dròlles mais pas seulement. Jean-Louis et Paulin Courtial, avec Arnaud Cance, se sont bien amusés en créant ce spectacle pour enfants. Pour poursuivre le côté drôle et déjanté du spectacle, PòmPogoDòm c’est aussi un disque.

Mas aquò son de cançons totas novèlas. Alara cossí far per las aprene als enfants ?

L'un des trois musiciens se rend dans l'école concernée et, au cours de quatre séances par classe, il apprend aux enfants la chanson qu'ils interprèteront avec le groupe, sur scène, mais aussi les refrains des autres chansons.  Et quand "Pòm pogo dòm" vient clôturer l'ensemble, les enfants participent en interactivité totale.
Es una fèsta mòstra. Tota la sala canta e sosten los collègas que passan sus scena amb lo grop.
Sont aussi abordés avec les élèves des notions de musique, de chant et les exigences des métiers du spectacle.
 

Jean-Louis Courtial a toujours son âme d’enfant. Voilà plus de 20 ans, il avait déjà écrit quelques chansons pour les enfants. Comme « Lo tractor per la campanha » ou encore « Lo cat e la mirgueta » qui font partie du spectacle et du disque. Des chansons qui font appel à l’imaginaire, parfois bien déjantées, avec une écriture assez cinématographique, plus rurales que urbaines. Et il y a de fortes chances que quand vous aurez entendu « La Lèi de la jungla » où un lion bizarre protège une gazelle, « Lo Tractor per la campanha » et ses fameux pistons qui font « Pa pa pa pa pa pa » ou encore  « La bicicleta », ces airs vous restent en tête un bon moment. Des chansons efficaces donc, d’inspirations diverses, avec un vocabulaire très riche pour répondre à des objectifs pédagogiques.

15032835_1129349147113864_4626939544949681908_n.jpg
Jan dau Melhau
Magali Urroz
Antoine Marot
Florence Fontanille
Jan dau Melhau aviá realizat una prumiera edicion d'En tut segre los jorns, son disc de 13 chançons "per los pitits e meitat-beus", en 1977.

Antòni Maròt, Florença Fontanille, Magalí Urroz se son sasits de quela creacion e liuran lor version, en perpausar queste repertòri revisitat, e aumentat de doas chançons au passatge !
14570818_1128291897225006_3628729151620080201_o.jpg
Pascal Valentin, de son nom de scène Caliu, est un jeune toulousain, slammeur, rappeur et poète.

Déjà habitué de la scène rap (en français), il fait parler de lui à partir de juin 2016 avec une série de vidéos où il déclame des textes, face caméra, dans des paysages naturels ou industriels. Esthétiques, en noir et blanc, ces extraits dessinent peu à peu un univers artistique personnel, noir et blanc lui aussi, où la légèreté poétique naît de la crasse urbaine et où la lutte de la classe ouvrière se fait avec les mots.
pochette.jpg
Lo Drac pòt èsser tanben una soca es lo primièr album del duò tolosenc Feràmia, sortit en 2016.
Feràmia.jpg
 Format en 2015 per Louis Pezet e Hugo Collin, Feràmia es un grop tolosan de musica actuala occitana.

Sas influéncias eclecticas, de l'electro a la cançon en passar pel jazz e qualques excursions etiopianas, dona a ausir una lectura originala de l'occitan e de sos universes. Lo primièr album de feràmia, "Lo drac pòt èsser tanben una soca", pareis en setembre 2016.

Feràmia, bèstia fèra e ferotja, salvatja, aquí amb un tèrme de conotacion mitologica, fantastica. Lo mot Feràmia fa referéncia aital an aquestas creaturas que los fantasmas dels òmes an menats a la vida al fial dels atges. Mai qu’una identitat, encara en construccion, es una ambicion que pòrta aquel nom. L’ambicion de tornar trabalhar la literatura occitana, la lenga, son bestiari, e de fach son univèrs, a travèrs una musica vivaça e multipla… Aquí pr'aquò, cap de fossilizacion nostalgica de rasigas perdudas, Feràmia vòl pas tornar constituir un musèu de mai, agent per objectiu de defendre una cultura o un patrimòni, que se substituiriá a la memòria dels òmes. La tòca seriá puslèu de rainalar de nuèch dins aqueles musèus, de ne rompre las veirinas, de raubar tot çò que tenon, de ba s'emportar dins una iscla, e, fisèls als ensenhaments del mètge Monroe, de los tornar bastir, de los ibridar, de lor bufar vida e salvatjariá, per crear de feràmias novèlas, de creaturas fantasticas novèlas.

La musica portada per Feràmia se vòl tanben bassacaira d'ataücs. L’auditor ausirà pas aquí de musica tradicionala occitana, e tanplan benlèu s'estonarà del descalatge entre lo dire dels tèxtes, per exemple de poèmas occitans de la debuta de sègle XXen, e lo lengatge musical utilisat dins l’interpretacion. Perque n'espelís quicòm que s’aparelha mai a Frankenstein qu’a la recitacion de poèma amb acompanhament musical. E tan melhor: Feràmia voldriá escapar a una tendéncia actuala de l’industria culturala, que nos abeura de títols que ne coneissem tot quitament abans de los aver escotats perque replican sens relambi de recèptas, de biaisses de far, que nòstras aurelhas ne son acostumadas. Feràmia es ni de « pòp-ròck », ni de « jazz-mestissat », ni mai d’ « electrò-lounge-world-tendéncia Aïti » o de que te sabi pas encara, es pas tanpauc de musica « fusion ». Lor musica, la voldrián bordejaira, susprenenta, desaisenta puèi serena, tintainanta puèi destructurada. D'aicí enlà, se poirà conéisser l’influéncia de la musica etiopiana, la poténcia de las instrumentacions dub, dels repics cocarèls, de ritmicas electrò, o encara l’influéncia de grands noms jazz american, e mai poirem assistir a una conferéncia d'aucelalha.

Çò qu’interèssa Feràmia es doncas la prosodia de la lenga, l’univèrs mental que pòrta, e musicalament, tot çò que li passa jos la man. Aital, dins lo primièr album « Lo drac pòt èsser tanben una soca », a costat de poèmas d’autors de la debuta del sègle XXen, coma Lafont, Roqueta, Camprós, Còrdas, Galtièr o Alhièr, figuran tres tèxtes originals que s’inspiran de l’imagenari occitan. Per Feràmia, es un lengatge que pòt servir a exprimir tan çò que foguèt coma çò que serà. La pastorèla, la pastora de « Quora vendrà? », pòt èsser un pastora vertadièira, mas tanben una anarquista veganò-maniaca, una caissièira al ponhet macat, una geek aganida, una accionària qu’espia ansiosament los augurs de la borsa, o encara, ta maire. A l’auditor de ne decidir. Feràmia es un grop modèst e jove encara, que demanda pas que de partejar e bastir un univèrs novèl, amb vosautres, public adorat, que va crompar lo nòstre album e venir veire los nòstres concèrts.
DDP_Philippe-Vialard3.jpg
C’est un CD 8 titres avec 3 chants en occitan (Terra d’Aubrac, Bella San Joan et Viergo de las montanhas) 4 titres en français écrits par le poète Lozérien Léon Bourrier (Bouquet de fleurs, Le pèlerin, Souvenance et Lozère en toutes saisons) et L’Ave Maria de Schubert. Ce CD enregistré en public est le reflet des "concerts église" donnés par Philippe et ses musiciens. On retrouve d’ailleurs aux côtés du chanteur, la cabrette de Xavier Hoiret, la guitare de François-Xavier Fournel et la très jolie voix de Florence Loubet.
image_114.jpg
Ce CD 5 titres est composé de morceau enregistrés en public et de morceaux remixés. Un vrai succès auprès du jeune public ! Joan Petit que dança (version courte), Ia pas de messatge, lo brisa pè (fabsalab remix), Lo planh de Lison (en public) et Se canto (en public).
vialard_live1.jpg
Album 12 titres enregistré en public. Il contient les meilleurs titres des albums précédents, des reprises de traditionnels occitans et en bonus le chant "A la Verge de la montanha" ainsi que quelques surprises de la prise live…
sus 449