Explorar los documents (565 total)

Alouette et calandre. Buffon, Georges Louis Leclerc; Daubenton, Edme-Louis; Martinet, Francois Nicolas / Planches enluminées d'histoire naturelle / 1765-1783?
Que significa lo mot « Calandreta » ?
Centre interrégional de développement de l'occitan (Béziers, Hérault)

« Calandreta »  [kalɑ̃'dretɔ] es lo nom balhat per sos fondadors a la primièra escòla associativa e immersiva occitana qu’obrís a Pau lo 5 de genièr de 1980. Dins lo meteis temps, un projècte similar menat a Besièrs, sens ges de concertacion amb lo primièr, se complís amb la creacion d’una autra escòla en setembre de la meteissa annada. Lo tèrme « Calandreta » es adoptat a Besièrs, çò que federa los dos establiments : atal espelisson la Calandreta Paulina e la Calandreta l’Ametlièr.1

Alauda calandra e Alauda brachydactyla - By Baldamus, A. C. Eduard; Blasius, J. H.; Naumann, Johann Andreas; Naumann, Johann Friedrich; Sturm, Fr. [CC BY 2.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/2.0) or Public domain], via Wikimedia Commons

De qu’es, una « calandreta » ?

Emplegat dins l’espaci occitan mediterranèu tot, d’Alps a Pirenèus, lo tèrme « calandra » o « calandreta » (que n’es la fòrma diminutiva) designa en occitan una espécia particulara d’alausa : la Melanocorypha calandra (en francés «  alouette calandre ») e la Calandrella brachydactylacalandrelle »). Per extension, lo tèrme pòt tanben, d’un biais generic, designar tota alausa.

Lo mot « calandre », en mai del mascle de la calandra, designa tanplan un aprendís.2

« Calandrons » e « Calandrins »

Coma o ensenha l’emplec del sufixe diminutiu “-on” (al femenin “-ona”), que se retròba per exemple dins « pichon », lo calandron es un aucelon, lo pichon de la calandra ; en mai d’un escolan de Calandreta, lo tèrme es tanben utilizat per designar un toston.3

Lo calandrin es, el, una alausa jove. Es tanben lo nom balhat als regents a venir per lor annada de formacion a l’establiment d’ensenhament superior occitan Aprene.

 Caladrix : détail du Bestiaire d'amour de Richard de Fournival -  Source Gallica-BnF : http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8452195w

Dins un domeni tot autre, lo calandrin es en mai lo nom occitan del caladrius o caladre en francés, una creatura legendària descricha dins mantun bestiari medieval amb la semblança d’un aucèl, sovent blanc, del cant melodiós e dels poders medicinals e devinadors. Aprenèm atal dins Aiso son las naturas d'alcus auzels e d'alcunas bestias, imitacion anonima del sègle XIII, en occitan, del Bestiaire d’amour  de Richard de Fournival :

« S’òm pòrta un calandrin davant un òme qu’es malaut et qu’òm lo gete sus son lièch, se lo Calandrin agacha l’òme a la fàcia, aquò’s signe qu’es per garir mas se virala coa, aquò’s s senhal de mòrt. »4

Noms de familha

En occitan, l’alausa pòrta mai d'un nom. Per designar los membres d'aquesta familha dels Alaudidats (Alaudidés en francés) s'emplegan los tèrmes generics « lausa », « alausa », « alauda » o « lauseta » e las variantas « alauseta », « laudeta »… Mas aquestes tèrmes pòdon tanben caracterizar en particular l'Alauda arvensis (alouette des champs en francés).
La calandra (Melanocorypha calandra) es tanben nommada « gratisset » (n.m.) o « torrolha » (n.f.)
La Galerida cristata  (cochevis huppé en francés) se sona la cauquilhada o la capurlada.
La Lullula arborea (alouette lulu en francés) se ditz, ela, lo cotoliu, la cotolina ou la bedoïda.
Enfin, l'Eremophilia alpestris (alouette hausse-col) a per nom occitan lo de « calandra mejancièra ».

En cançons

Tala coma la « gentille alouette » (« genta alouseta ») de la comptina francesa, la calandreta ten bona plaça dins lo repertòri musical occitan amb lo cant tradicional de la valada d'Aussau Au verdurèr, que lo grop Nadau tornèt interpretar en l'adaptar jol títol Pengabelòt :

Au verdurèr je me n’entrè
Tres arrosetas m’i trobè
Aussau ! Mas amoretas
Aussau ! Jo me n’i vau !
Tres arrosetas m’i trobè
Que las copé, que las ligué
A mas amors las enviarè
Mes qui serà lo messatgèr ?
La calandreta o l’espervèr ?
La calandreta ei cap-leugèr
E l’esparvèr qu’ei mensongèr.
Jo medisheta i anirè !

Lo cantaire gascon Marcel Amont consacrèt una comptina a la calandreta e a las escòlas que ne pòrtan lo nom :

(...) Mainadets, qu’avetz tot sabut
Sus l’emplumat e lo pelut
L’esgarrapiaire e lo cornut
Cercam en aqueste coplet
Qui vaden tots los poquets :
Canhòts, porins, anherets
(...)
E que hè la calandreta ?
Calandreta, calandreta
Ausereta valenteta
Pones beròis calandrons
Per Pau, Ortès, Auloron (...)5

E endacòm mai ?

Se las escòlas associativas occitanas an causit un aucèl coma emblèma, lors omològas bretonas se son mesas jos la marca de la tèrra en elegissent lo nom de Diwan, que signifca  « germenar ». Los Bascs de la federacion d'escòlas Seaska e los Catalans de las escòlas Bressolas an, eles, optat per la simbolica del breç.


1. cf. BACCOU, Patrice. L'aventure des Calandretas. In Confederacion occitana de las escòlas laicas Calandretas. Calandreta : 30 ans de creacions pedagogicas. Montpelhièr : La Poesia : Confederacion occitana de las escòlas laïcas Calandretas, 2010. 366p. ISBN : 978-2-914243-14-8. pp.358-362

2. MISTRAL, Frédéric, Lou tresor dóu Felibrige, ou Dictionnaire provençal-français embrassant les divers dialectes de la langue d'oc moderne. Aix-en-Provence : J. Remondet-Aubin ; Avignon : Roumanille ; Paris : H. Champion, [1878-1886]. 2 vol. (1196, 1165 p.). ISBN : 2-86673-113-1.

3. Ibid.

4. Cançonièr dich La Vallière. BnF, ms français 22543. Transcripcion e revirada francesa : Ives Roqueta per la mòstra De la natura de quauquas bèstias illustrada per d'òbras originalas de Pierre François (colleccions CIRDÒC).

5. Lou Cèu de Pau, Lous Mandragòts, LABARRÈRE, André. Chants du Béarn. Pau : Lou Cèu de Pau, 1984. 137 p.


 

vignette_course.jpg
La corsa Camarguesa
CIRDÒC-Mediatèca occitana
La corsa camarguesa es un espòrt tradicional principalament practicat dins Gard e Erau ont los participants temptan d'agafar d'atributs primats fixats a la basa de las còrnas d'un taure de Camarga. A la faiçon de la corsa landesa, necessita pas de mesa a mòrt de l’animal. Plan distincta de las autras activitats tauromaquicas, aqueste espòrt fa plenament partida del patrimòni e de las tradicions provençalas.

1/ Practica actuala

Rasetaire ensajant de descrocar un atribut - Crèdit foto. : Olivier Calleriza

La corsa camarguesa benefícia dempuèi qualques annadas d'un dinamisme espectacular, atal mai de 900 corsas son organizadas cada annada, del mes de març a novembre, sus l'ensemble de son airal de practica que compren Erau, Gard, Bocas de Ròse e tanben Vauclusa. Totas las corsas se debanan totjorn sul meteis esquèma, dins lo respècte de las règlas tradicionalas.

La corsa comença per una capelada, ont los participants a la corsa, los rasetaires, entran dins l'arena per saludar lo public. L'entrada se fat totjorn sus l'air de dobertura de Carmen de Georges Bizet (1838-1875). Una sonariá de trompeta jogant l'èr di biòu ressondís alara per anonciar l'arribada del taure dins l'arena. De forma circulara, l'arena es enrodada de barrièras en dessús de las qualas los rasetaires devon poder saltar per escapar a la perseguida del taure. Una segonda sonariá se fa ausir : anóncia lo començament de la corsa.

Pendent quinze minutas environ los rasetaires van alara ensajara de descrocar los atributs fixats a la basa de de las còrnas o sus l'esquina del taure : cocarda, aglands e ficelas que devon èsser descrocats dins aquel òrdre. Cada atribut descrocat rapòrta un nombre de punts determinat al raseteur.

Abrivada dins las carrièras d'Aigas Mòrtas - Crèdit foto. : Olivier Calleriza

En marge de la corsa, l'abrivada e la bandida son incontornablas. L'abrivada designa l'arribada dels taure dins l'arena, acompagnats dempuèi los camps pels gardians de la manada a caval. En fin de corsa, al moment de la bandida, los taures son tornats als prats dins las meteissas condicions. D'atrapaires seguisson lo cortègi en cercant a immobilizar los taures o a los faire escapar per carrièras.

2/ Istòria de l'espòrt

Se retrobam la traça d'activitats tauromaquicas tre l'Antiquitat, las primièras mencions de corsa camarguesa remontan a 1402 amb l'organizacion d'una corsa de taure a Arle donada en l'onor de Loís II, comte de Provença. Las corsas taurinas contunhèron d'èsser practicadas dins las vilas e vilatges, al l'ocasion de las fèstas. Totes los volontaris èran alara autorizats a participar e a faire acte de coratge en anat descrocar de recompensas fixadas suls taures daissats per las carrièras de la vila o del vilatge.

 Lansargues (Erau) corsa de taures sus la plaça publica - Coll. Archives municipales de Marseille (33Fi3436)

La corsa camarguesa tala coma la coneissèm uèi s'uniformiza e se codifica dins lo corrent del sègle XIX, en particular jos l'egida de l'escrivan e manadièr Folco de Baroncelli (1869-1943), pròche de Frederic Mistral.

Los taures autrescòps daissats dins las vilas e vilatges tòrnan dins las arenas, las flors e mocadors de cap fixats sul taure son remplaçats per de cocardas, de primas son creadas per lo qu'anirà descrocar l'atribut, enfin los joves participants a las corsas se vestisson de blanc e venon rasetaires : la corsa camarguesa èra creada.

Caldrà esperar 1975 per que nasca la Federacion Francesa de la Corsa Camarguesa que reglamenta uèi l'ensemble de las corsas.

3/ Actors

 Mèdias : 

Federacion Francesa de la corsa camarguesa

La Federacion francesa de la corsa camarguesa (FFCC) es una associacion francesa lei 1901 fondada lo 2  de setembre de 1975 organizant los trofèus taurins. La federacion ten l'agrat del Ministèri de la joinessa, dels esports e de la vida associativa francès dempuèi decembre de 2004. La federacion recensa 2 865 licenciats en 2012.

Consultar le site de la FFCC

4/ Ressorsas

Los espòrts tradicionals an estat l'objècte d'un projècte d'inventari dins l'encastre de la convencion de 2003 de l'Unesco sul patrimòni cultural immaterial. Una ficha d'inventari completa sus la corsa camarguesa es disponibla sul site del Ministèri de la Cultura e de la Communicacion

Retrobar tots los documents en relacion amb la corsa camarguesa sus Occitanica

bufa-lo-cerc-.jpg
Bufa lo Cerç e raja l'Òrb = Souffle le Cers et coule l'Orb / Hélène Morsly
Morsly, Hélène. Metteur en scène ou réalisateur
Maremar. Producteur
Beauron, Guillaume. Compositeur
Realizat en 2015 dins l'encastre del programa d'educacion artistica e culturala Los Passejaires de Pesenàs, aquel filme introspectiu d'Hélène Morsly liura una soscadissa poetica sus l'apartenénça culturala e l'obertura sus lo monde. Los poèmas de Joan Bodon, interpretats pels estudiants del licèu Jean-Moulin de Pesenàs, e los filmes del fons Michel Cans (colleccions CIRDÒC) venon illustrar aquel « road-movie » bilingue occitan-francés.

Un filme realizat dins l'encastre d'una residéncia al licèu Jean-Moulin de Pesenàs, mesa en plaça per Languedoc-Roussillon Cinéma e lo CIRDÒC-Mediatèca occitana, finançada per la DRAC LR, produsit per l'associacion Maremar.
Un suplement foguèt estat realizat parallèlament a l'entorn d'aqueles archius, que recampa d'entretens amb Michel Cans, Benjamin Assié, director del CIRDÒC, de testimònis de personas filmadas dins las annadas 1960 o d'abitants dels vilatges filmats.

Visionar lo suplement ...E filma Miquèl Cans...

Lo mot de la realizatritz


« Travaillant sur les questions de cultures et d’appartenances populaires, la marge est étroite et le risque de se retrouver enfermée aux côtés de défenseurs d’une identité excluante est toujours présent. Mais « c’est sur la lisière qu’est la liberté », dit le poète Joan Bodon. Jean-Luc Godard le dit autrement et pareillement : « ce sont les marges qui tiennent le cahier ». Alors restons sur ces marges en répétant sans cesse que la question des racines est multiple, que les appartenances dans une vie sont nombreuses, que le multiple ne s’oppose pas à l’un mais l’enrichit. C’est quelquefois lassant mais c’est la seule voie possible, la répétition.

La chance pour ce projet autour d’archives filmées, pour l’extraire de ce risque de passéisme, c’était de se mettre à l’ouvrage avec des lycéens. À Pézenas en l’occurrence, que Michel Cans a filmé par trois fois.

L’écueil pour ce projet, c’était de le travailler en occitan. De coller de l’occitan à des images en noir et blanc. Il fallait donc éviter dès le départ ces deux chausse-trappe : le rapport au passé et à une langue que d'aucuns croient morte.

Il a fallu mettre de la vie là-dedans, de la vie d’aujourd’hui, de la musique et du désir. Et oui, en occitan, en affirmant cette langue joyeusement et collectivement.

J’ai donc proposé aux lycéens de seconde en option occitan de travailler à partir de poèmes de Joan Bodon qui disent ce monde de l’après-guerre, ces fêtes et ces auberges. Poète majeur, comme Rouquette, dont malheureusement il faut souligner, parce qu’il écrit en occitan, qu’il est universel et important. Les voix des lycéennes et lycéens soutiennent toute la bande son du film,

Et il a fallu que je m’y mette... car je ne parle pas l’occitan. C’est un regret et un appauvrissement. L’appauvrissement de ma génération intermédiaire entre ce monde ancien et cette fausse modernité. Mais je le comprends un peu et j’en garde l’accent. Et je le défends, évidemment, farouchement puisque c’est l’accent de ma mère et de ce monde dont je viens. J’ai donc pris la parole dans ce film, en français ET en oc, en profitant de ce « retour » à l’école avec une enseignante d’occitan très motivée qui m’a aidée en cela, Marie Coulange.

Prendre la parole pour dire ce à quoi je tiens, ce territoire et ce lien. Passage entre les images d’hier et celles d’aujourd’hui, comme un poème filmé, sonore, musical dans lequel s’entrecroisent, se mêlent des paroles diverses, des bouts de poèmes de Bodon lus par les lycéens, des phrases issues des projections des films.

Cette mise en forme sonore a été subtilement effectuée par un musicien, Guillaume Beauron, originaire du Bassin de Thau, installé désormais en Irlande et sensible, comme moi, à ces questions de territoires et d’identités. »

 

pierre-seche_Aigne-34_photo_CIRDOC.jpg
Vocabulari occitan-francés de l'arquitectura de pèira seca / Christian Lassure
Lassure, Christian
Spécialiste de l'architecture vernaculaire et fondateur du Centre d'études et de recherches sur l'architecture vernaculaire (CERAV), Christian Lassure est l'auteur de plusieurs études sur le vocabulaire de la construction et des matériaux traditionnels de l'espace occitanophone. Ce lexique occitan-français en ligne de l'architecture de pierre sèche accessible est une actualisation de l'étude publiée en tant que supplément à la revue L'architecture vernaculaire rurale (1980) puis sous la forme d'un article dans : L'architecture vernaculaire (tome XVI, 1992).
Ce lexique propose un riche vocabulaire spécialisé de la construction et de l'architecture vernaculaire transcrit en graphie classique. 

Introduction :

« ...Pourquoi faire un vocabulaire occitan-français de l'architecture de pierre sèche ? C'est tout d'abord que le Midi de la France est terre d'élection de ce type d'architecture et ensuite que les paysans-constructeurs de cette architecture populaire y avaient pour langue maternelle un des parlers d'Oc. Telle cabane de pierre sèche aura donc une appellation vernaculaire, et ses différents éléments, aménagements, etc., seront désignés par des termes spécifiques. Effectivement, on ne peut qu'être frappé par la grande diversité des désignatifs régionaux, voire locaux, appliqués aux édifices ruraux mineurs. C'est cette richesse que nous avons voulu consigner avant qu'elle ne disparaisse, remplacée par un banal "borie" ou "capitelle". Mais nous nous sommes efforcé également de réunir un vocabulaire descriptif technique qui permette à tout occitaniste intéressé par le sujet d'écrire en "occitan" sur cette architecture... » (Christian Lassure, texte complet sur le site www.pierreseche.com).

Consulter le lexique :

Lexique en ligne sur le site www.pierreseche.com
glossaire-botanique-occitan_moutier.jpg
Lo Pichon glossari occitan de la flòra del Dalfinat / per l'abat Louis Moutier
Moutier, Louis (1831-1903)

Aqueste glossari de las designacions vernacularas en occitan de la « flòra dalfinenca » (Droma e una part d’Isèra) foguèt publicada per l’abat Louis Moutier en tres liurasons, entre 1889 e 1890, dins lo Bulletin de la Société d'archéologie et de statistique de la Drôme.
Louis Moutier (1831-1903) èra lo gavidaire de l’escòla felibrenca dromenca a la fin del sègle XIX. Aqueste lexic botanic es eissit del sieu monumental e fòrça preciós Diccionari dels dialèctes dalfinencs de mai de 25’000 entradas, longtemps demorat inedich e conservat a la Bibliotèca municipala de Valença, es estat publicat per Jean-Claude Rixte en 2007 (ed. IEO-Droma e ELLUG).
Louis Moutier elaborèt una grafia particulara per transcriure l’occitan tal coma èra parlat a la fin del sègle XIX en Dalfinat. La transcripcion dels tèrmes en grafia classica es disponibla en annèxe de l’edicion del Dictionnari dels dialèctes dalfinencs (J.-C. Rixte ed. scientific, 2007)

Consultar lo Glossari botanic de Louis Moutier :

- Introduccion e Glossari (A-J) : BSAD, 23 (1889), p. 480-490 : consultar sus gallica.bnf.fr
- Glossari (L-P) : BSAD, 23 (1889), p. 613-616 : consultar sus gallica.bnf.fr
- Glossari (R-Z) : BSAD, 14 (1890), p. 107-111 : consultar sus gallica.bnf.fr

vignette-Luoc-Jasmin.jpg
Estatua a la glòria del poèta d'Agen, Jasmin
CIRDÒC-Mediatèca occitana
A.D. Òlt-e-Garona - Fons Labouche, 26 Fi 47 14

Localisacion :

Plaça Jasmin, Agen (47000)

Istòric del monument :

La Vila d’Agen, que, al lendeman de la mòrt de Jasmin, aviá pres en carga sas funeralhas, rend omenatge un còp de mai al poèta per l’ereccion d’una estatua a sa glòria plaça Saint-Antoine. Fa per l’escasença apèl al sosten dels admirators del poèta pel biais d’una soscripcion.

Realizada per l’escultor Vital-Dubray, es desvelada lo 12 de mai de 1870. Instalada sus son sòcle tre lo 22 d’abril, demòra dissimulada jos un long vel escur qu’escond sos traits en atenta de l’inauguracion oficiala (cf. CRDP de Bordeaux. C6076, « La statue de Jasmin ». C. Rapin).

L’inauguracion se debana qualques jorns aprèp, en preséncia dels pròches de Jasmin (sa veusa, Magnonet e son filh, Edouard), dels membres del Conselh municipal e jos la presidéncia del deputat-cònsol Henri Noubel. L’edil aviá qualques meses abans, portat son sosten a l’entrepresa en lo nom del movement de defensa e de reconeissença de la lenga d’òc per son ofèrta de 50 francs a la soscripcion. Al son de las fanfaras e dels discors, la jornada es dedicada a la memòria de Jasmin. Frederic Mistral, vengut per l’ocasion de Provença, representa lo Felibritge. Los dos òmes se son pasmens jamai rescontrats. En efièch, Jasmin autodidacte independent, fondèt pas jamai d’escòla a l’entorn de son accion literària o linguistica, e respondèt per la negativa a la demanda del Felibritge de jónher lo movement. Çaquelà, en aquel 12 de mai 1870, Frederic Mistral adreiça un omenatge vibrant, en reconeissença del ròtle jogat per son predecessor en favor de la lenga occitana.

Datacion del monument :

A la debuta del sègle XIX.

Personas e organizacions associadas a l’istòria del monument :

Vital-Dubray (1857-1912) – escultor, autor de l’estatua

Jacques Jasmin (1798- 1864) – subjècte de l’estatua

Jacques Boé, ditz Jasmin, poèta gascon

Jacques Jasmin, poèta agenés, figura als costats del Provençal Frederic Mistral, laureat del prèmi Nobel de literatura en 1904, demest los autors occitans màgers del sègle XIX. Amb eles, la literatura occitana fa son entrada dins los salons parisencs e ganha una novèla reconeissença. Jasmin, precursor dels felibres, aqueles poètas amassats a l’entorn de Mistral, Roumanille o Brunel, per la salvagarda de la lenga d’òc, apertenguèt pas jamai a un movement e se refusèt, en despièch de son succès, de formar escòla a l’entorn de son òbra, e daissèt a sa mòrt, una produccion importanta e dempuèi, totjorn legida e reeditada.

Nascut lo 6 de març 1798, dins una familha modèsta de l’Agenés, Jacques Jasmin, de son nom vertadièr, Jacques Boé, s’installa a son compte coma perruquièr dins lo barri del Gravier en Agen a solament 18 ans. Parallèlament a son comèrci, lo jove se liura a son passion per l’escritura, e publica tre 1822 sa primièra òbra dins lo Jornal d’Òlt-e-Garona : Fidelitat ageneso. La parucion dètz ans aprèp de sas Papillotos e son rescontre amb Charles Nodier, lo carisme que ne fa pròva e son talent d’orator, permeton a Jasmin de ganhar al fial de las annadas, sas letras de noblesa dins lo domeni de la literatura, el que fa figura d’excepcion per sa proposicion d’una òbra en lenga d’òc. Laureat de recompensas nombrosas dins sa vila coma al nivèl nacional - es onorat del prèmi Monthyon de l’Acadèmia françesa, e lo jove felibritge li decernís lo prèmi de « Mèstre-ès-jocs » - Jasmin demòra ça que la per l’escena literària parisenca aquel poèta-perruquièr, segun los mots de Balzac ; poèta « patés » victima de prejutjats qu’endecan sa complèta reconeissença. Jasmin morís en 1864, lo 4 d’octòbre, en plena glòria. Sas funeralhas atiran la fola coma l’inauguracion oficiala de l’estatua que li es dedicada 6 ans aprèp.

Caraceristicas e materials de construccion :

Bronze - estatua

Plastre - medalhon

L’esculptura dreçada sus la plaça Saint-Antoine (tornar baptejada plaça Jasmin lo 9 de mai de 1883), pròche de l’ancian salon de cofadura de Jasmin es una realizacion de l’escultor Gabriel Vital-Dubray (1813-1892). Facha de bronze, manquèt d’èsser fonduda pendent l’ocupacion alemanda per tal que siá recuperat son preciós metal.

Jasmin es representat apiejat a una colona, contra la quala es pausada una lira, rapèl de sa fibra poetica. L’autor es atanben immortalizat dins una postura oratòria - retròbam aquela pausa identica, braç drech levat, man esquèrra sul còr dins una litografia de Bretrand et Oudin - vestit d’una redingòta, son còl enclaus d’una gansa parpalhon, mòstra de pochon aparenta.
Lo sòcle, colona quadrangulara, pòrta divèrsas informacions. Sus la faça principala, plaçats jos la mencion “À Jasmin”, se tròba una placa que figura dos àngels, una lira e l’inscripcion : “Immortalitat”.

Una autra placa, plaçada a l’opausat de la precedenta, es un rapèl als generoses donators a l’origina de l’errecion de l’estatua en mai 1870.

En fin, una darrièra, plaçada al costat dreit del monument, es una citacion de Jasmin : « O ma lengo, tout me zou dit, Plantarey uno estelo a toun froun encrumit » / « Ô ma lenga tot m'o ditz, Plantarai una estela a ton front encrumit.». Aquelas rimas son extrachas de l'espitòla a Charles Nodier « Des crantos de Paris ». 

INOC-2015-Lexic-occitan-de-la-festa.jpg
Lexic francés-occitan « Las claus de la hèsta » (gascon bearnés) / CFPÒC-Aquitània en partenariat dab l'InÒc-Aquitània
CFPÒC Aquitània
InÒc-Aquitània
Aqueth lexic qu'estó realizat peu CFPÒC Aquitània e l'InÒc Aquitània au parat de Hestiv'Òc de 2015. Qu'i trobam las civilitats, lo vocabulari tà béver e minjar, interjeccions correntas, lo lexic deu cant e de la dança, o enqüèra quauquas expressions tà contar floreta...

Consultar lo lexic :

Aubrir/Telecargar lo lexic en .pdf sul site de l'InÒc-Aquitània.
logo-amta.jpg
Agence des Musiques des Territoires d’Auvergne (AMTA)
CIRDÒC-Mediatèca occitana
L’AMTA, organisme de collecte, sauvegarde et diffusion du patrimoine oral de l’Auvergne participe à la transmission du répertoire musical et dansé auvergnat, matière première pour la création artistique actuelle.

Pour contacter l'établissement

Agence des Musiques des Territoires d'Auvergne (AMTA)
1 route d’Ennezat - BP 169 F- 63204 RIOM cedex
Tél : 04 73 64 60 00 | Fax : 04 73 64 60 09
contact@amta.fr
http://lafeuilleamta.fr

Historique et missions

Créé en 1985, l’Agence des Musiques des Territoires d’Auvergne a constitué une équipe de collecteurs qui se sont rendus sur les territoires d’Auvergne pour enregistrer récits, connaissances, savoir-faire et récits de vie amenant à la constitution d’un fonds documentaire centré sur le patrimoine oral régional.

L’AMTA assure également la diffusion et valorisation de ce patrimoine par la mise en place d’actions culturelles sur le territoire, la sensibilisation et la formation des acteurs du milieu musical, professionnels de la culture, de l’éducation et du tourisme.

Les collections occitanes de l'AMTA

L’AMTA conserve aujourd’hui des enregistrements sonores, vidéos, des photographies et partitions issues d’enquêtes, pour la plupart ethnomusicologiques, réalisées de 1950 à aujourd’hui, dont un grand nombre en langue occitane. Ces documents issus de collectes abordent pour la plupart les sujets du chant, de la musique et de la danse de tradition orale ainsi que témoignages autour des savoir-faire traditionnels et récits de vie sur le territoire auvergnat.

Ces enquêtes ont été réalisées sur le terrain par des structures et associations concernées par le Patrimoine Culturel Immatériel ainsi que par des particuliers, collecteurs passionnés.

Depuis 2010, l’AMTA mène une campagne de numérisation et de mise en ligne de ses fonds, aujourd’hui constitués de plus de 1000 heures de son, 800 heures de vidéo et 10 000 photographies.

Instruments de recherche disponibles et patrimoine occitan numérisé

Les enregistrements sonores numérisés sont consultables depuis la Base Interrégionale Patrimoine Oral.

Le fonds photographique est, lui consultable via la photothèque des archives départementales du Puy-de-Dôme.

fete-ane-bessan-2014.jpg
Fèsta de l'Ase de Beçan / Hélène Morsly, realizatritz
Morsly, Hélène. Metteur en scène ou réalisateur.
L'Ase es l'animal dich totemic de Beçan (Erau).

Cada annada, la Sant Laurenç, la granda fèsta dels Beçanencs, se debana en agost, sus cinq jorns, dimenjada compresa. Las sortidas de l'Ase  constituisson los moments fòrts d'aquelas jornadas tanben conegudas jol nom de « fèsta de l'Ase ». Lo dimenge n'es marcat per una messa e una benediccion en preséncia de l'animal que precedisson lo passa-carrièra en vila.

Aqueles imatges filmats per Hélène Morsly los 9 e 10 d'agost de 2014 donan a veire aqueles rituals.
vignette_12023.jpg
COMDT, Fons Francine Lancelot
Ficat, Marion

Histoire du fonds

Francine Lancelot (1929-2003), chercheuse, danseuse et chorégraphe s’est très tôt intéressée aux danses traditionnelles régionales et à l’étude des danses anciennes, populaires et savantes. Elle devient dans les années 1960 l’actrice d’une véritable redécouverte des danses baroques.

Élève de François Malkovsky, de Mary Wigman puis de Françoise et Dominique Dupuy, elle travaille auprès de Pierre Conté au théâtre de l’Atelier où elle est initiée à la notation chorégraphique Conté. Danseuse, chorégraphe et comédienne à Saint-Etienne, Francine Lancelot rencontre une troupe de danses traditionnelles yougoslaves qui l’amène à s’intéresser au répertoire traditionnel français.

Elle se forme alors au collectage des chansons et danses traditionnelles auprès de Jean-Michel Guilcher. Elle est par la suite missionnée par le CNRS pour recueillir les répertoires populaires chantés et dansés en France et participe notamment au programme RCP (Recherche Coopérative sur Programme) Aubrac où elle réalise des films de collecte sur des danseurs de bourrée. Elle réalise ainsi entre les années 1960 et 1970 des collectages autour des pratiques dansées traditionnelles dans l’Aubrac, en Provence et Languedoc, en Vendée, Haute-Bretagne, Béarn, Gers et Landes.

En 1973, elle soutient une thèse de 3° cycle en ethnologie historique à l’Ecole Pratique de Hautes-Etudes autour des sociétés de farandole en Provence et Languedoc1, dans laquelle elle s’attache à l’étude du rapport entre pratiques populaires et pratiques savantes.

S’intéressant également à la danse baroque, elle fonde dans les années 1980 sa compagnie Ris et Danceries qui lui permet de fédérer musiciens, musicologues, décorateurs, costumiers et passionnés de danse baroque. Elle publie en 1996, La Belle Dance2, catalogue raisonné des partitions chorégraphiques du XVIIIème siècle.

A la fin de sa vie, pour assurer la transmission et l’accessibilité de sa documentation Francine Lancelot a confié ses archives à plusieurs centres spécialisés, dont le COMDT.

Modalités d'entrée :

Dépôt

Accroissement :

Fonds clos

Fonds complémentaire :

Centre National de la Danse, Archives Francine Lancelot et Compagnie Ris et Danceries

BnF, Département des Arts du Spectacle, Fonds Ris et Danceries

UPCP-Métive, Fonds Francine Lancelot

Phonothèque de la MMSH, Corpus : Les sociétés de farandole en Provence et en Languedoc

Dastum, Fonds Francine Lancelot

Description du fonds

Corpus d’enregistrements sonores et audiovisuels réalisé dans le cadre d’une recherche sur les rondes chantées dans le Gers (Savès), Béarn et Landes (Albret et Grande-Lande) constitué pour partie en collaboration avec le CNRS. Ce corpus contient 5 versions de chants ainsi que 46 versions instrumentales collectés entre 1976 et 1977.

Dates extrêmes :

1976-1977

Langues représentées dans le fonds :

Occitan (gascon)

Français

Importance matérielle :

Enregistrements sonores : 02:00:00, Images animées : 01:00:00.

Supports représentés :

Enregistrements sonores

Documents audiovisuels

Pour le consulter

Identifiant du fonds :

 

Instruments de recherche disponibles :

Fonds inventorié sur le catalogue en ligne du COMDT

Conditions d'utilisation

Conditions de consultation :

Fonds consultable sur place

Conditions de reproduction :

Reproduction soumise à autorisation

sus 57