Explorar los documents (1160 total)

g-caiti-russo.JPG
L'édition numérique du Petit Thalamus de Montpellier - Projet ANR / Gilda Caiti-Russo (Université de Montpellier III Paul-Valéry)
Caiti-Russo, Gilda. Conférencier
Kaleo design. Metteur en scène ou réalisateur
L'édition numérique du Petit Thalamus est un projet mené par l'Agence Nationale de la Recherche et l'Université Paul Valéry.
 
Cette vidéo fait partie de la table ronde "Le panimoine numérisé et la recherche appliquée en technologies du langage" de la 2e Journée Occitanica organisée en mai 2015. 

Les projets applicatifs des sciences du langage et l'émergence des humanités numériques reposent sur un dialogue interdisciplinaire innovant entre les sciences humaines et les professionnels des technologies numériques.

Le patrimoine numérisé se révèle être une matière première à fort potentiel pour nombre d'applications innovantes.
Quels usages et quels projets autour des langues de France ?


La journée « Numériser, Transmettre : la numérisation du patrimoine pour la transmission des langues de France » est organisée avec le soutien du Ministère de la Culture et de la Communication - « Appel à projets national patrimoine écrit », de la Région Languedoc-Roussillon, de Languedoc-Roussillon Livre et Lecture et de l'ensemble des partenaires du portail interrégional www.occitanica.eu
Numerizar, transmetre : 2da Jornada professionala de la ret Occitanica
Centre interrégional de développement de l'occitan (Béziers, Hérault)

Affiche de la 2ème Journée Occitanica

Presentacion de la jornada :

Dempuèi la fin dels ans 1990, la numerizacion del patrimòni documentari a representat un objectiu estrategic de las politicas publicas als nivèls nacional e europèu.
Après dos decennis de numerizacion e de difusion dels documents al dintre de las bibliotècas numericas e portals culturals territorials o tematic ara es pausada la question de l’espleitacion d’aqueles jaces de ressorsas e de donadas immenses per tal de respondre a las practicas culturalas, educativas, informacionalas novèlas dels publics, e mai d’inscriure la numerizacion del patrimòni dins d’estrategias globalas de creis economic (innovacion tecnologica, torisme, marketing, mèdias, etc.)
L’enjòc de l’espleitacion de las donadas documentàrias e patrimonialas produsidas pels programas de numerizacion es d’autant mai important pels actors engatjats dins de politicas de promocion e de transmission de las lengas de França. Se son uèi oficialament reconegudas coma una de las riquesas del patrimòni nacional e europèu, constituïsson tanben un patrimòni linguistic viu particularament fragil, confrontat a d’imperatius de salvagarda d’urgència, classificadas que son per nombre d’entre elas coma lengas en dangièr per l’UNÈSCO.




La jornada « Numerizar, transmetre : la numerizacion del patrimòni per la transmission de las lengas de França » foguèt organizada amb lo sosten del Ministèri de la Cultura e de la Comunicacion - « Apèl a projèctes nacional patrimòni escrich », de la Region Lengadòc e Rosselhon, de Lengadòc e Rosselhon Libre e Lectura e de l’ensemble dels partenaris del portal interregional www.occitanica.eu.

Appel à Projet Patrimoine Écrit (Ministère de la Culture et de la Communication)

 

 

 

vignette_occitanica-noir.jpg
Lo registre « Potentia » dels estats de Provença, testimòni de gaireben tres sègles d'emplec administratiu de l'occitan
CIRDOC - Institut occitan de cultura

Résumé

Le Livre des états de Provence, surnommé Potentia en raison de la potence qui orne sa reliure depuis le XVIe siècle, est un registre d’une cinquantaine de pièces des XIVe, XVe et XVIe siècles reliées à l’activité des états généraux de Provence, forme ancienne des parlements modernes et constituées par les provençaux eux-mêmes, figurant une sorte d’autoadministration de la Provence dans sa langue vulgaire et donc en occitan. Durant cette période, la Provence n’appartient pas encore directement au royaume de France, ce ne sera le cas qu’à partir de 1481, et c’est cette spécificité qui constitue l’un des intérêts principaux du recueil. Il s’agit également de l’une des sources les plus importantes d’autogestion locale pour l’époque et ce pour l’ensemble du territoire national. L'abondance de documentation y est telle que son étude relève à la fois de l’histoire politique, militaire, économique, fiscale, du droit et des institutions.
Le recueil est également un témoignage précieux du type d’utilisation dont l’occitan pouvait être l’objet chez les scribes et les juristes lettrés de cette période.

Autres version du titre :

< livre « Potentia » des États de Provence

Exemplaire conservé

1 exemplaire manuscrit connu :

- Archives départementales des Bouches-du-Rhône (Marseille), cote B 49

Note d’étude

Le registre Potentia est une ressource privilégiée de l’utilisation de l’occitan au sein des catégories sociales lettrées provençales des XIV, XV et XVIe siècles. Durant cette période le français n’y est ni la langue de communication courante, ni la langue administrative, ne commençant à s’imposer que vers la fin du XVe siècle en partie suite au rattachement direct de la Provence au territoire français en 1481. C’est ainsi le témoignage de presque trois siècles d’utilisation administrative de l’occitan qui est inscrit dans ce recueil. Ce témoignage est laissé par les états, non pas généraux ou provinciaux (puisque le territoire n’appartient alors pas pleinement à la France mais à des princes français : les rois de Naples, issus de la « seconde maison d’Anjou » ), mais de Provence.

Ce recueil renseigne ainsi sur l’histoire politique et militaire de la Provence à partir de 1390 et ce jusqu’en 1435 environ, date à laquelle la levée et l’organisation des troupes échappent en grande partie au contrôle des états, témoignant d’une diminution de l’influence de l'institution au profit du souverain.

L’histoire fiscale et administrative du territoire peut également être étudiée au travers de ce recueil, il est évidemment question de l’impôt et de la manière dont celui-ci est prélevé entre 1394 et 1523. Cependant, si ce sont bien les états qui consentent à l’impôt c’est le souverain qui exerce en pratique cette fonction. Il n’est donc pas rare de constater des décalages entre les sommes et tributs théoriquement levés et les sommes et tributs levés en pratique. Ces décalages peuvent d’autant plus se faire ressentir que la question de l’équité et de l’égalité devant l’impôt est souvent le sujet des discussions au sein des états. Cependant, si ces thématiques ne sont pas propres aux états de Provence, leur récurrence signifie très probablement l’insistance et les difficultés des gens du pays à faire respecter leurs ordonnances. Ces difficultés ont également joué de manière certaine un rôle important dans le processus de genèse de l’État moderne qui s’imposera peu de temps après l’abandon des états.

De plus, bien que l'administration du territoire soit ici exercée par des gens « du cru » on ne retrouve pas de manière exacte au sein du registre un occitan tel qu’il pouvait être parlé à l’époque. Ceci s’explique par le fait que le recueil est avant tout rédigé par des scribes ou des notaires lettrés ayant reçu une formation latine. Ainsi, si le recueil témoigne de l’usage de l’occitan administratif de l’époque un certain nombre de formes orales est parfois ignoré (comme cela était souvent le cas dans le langage employé pour les juristes) et la langue écrite s’apparente parfois plus à du latin qu’à de l’occitan : des mots comme redoubtables ou debte sont présents au sein du recueil et notent des lettres pourtant amuïes dans la prononciation et toujours utilisées en latin, témoignant de la notation d’un lexique sous l’influence du latin.

Le registre témoigne donc de l’histoire de la Provence pendant près de trois siècles, d’une époque où un parlement local s’exprimant en langue vulgaire participait à l’administration du territoire et qui verra son influence diminuer petit à petit au profit du souverain et cheminant avec logique vers une protestation en sus de l’ordonnance de Villers-Cotterêts (ou édit de Villers-Cotterêts) en 1539 qui imposera l’usage exclusif du français dans l’administration et la justice.

Editions et traductions

Éditions :

- Gouiran, Gérard. Hébert Michel. Le livre Potentia des états de Provence (1391-1523). Paris : Comité des travaux historiques et scientifiques, 1997, XCII-535 p. [Cote CIRDÒC CAC 6855] [Accessible sur Gallica]

vignette_incunables.jpg
Incunables occitans : los primièrs libres estampats en occitan (sègle XV)
CIRDOC - Institut occitan de cultura

Se dison « incunables » - del latin incunabula, « lo brèç », “lo començament » - los primièrs libres estampats dins lo corrent del sègle XV. Aqueles primièrs libres, que lo mai celèbre n'es la Bíblia latina a quaranta-e-doas linhas que Gutenberg estampèt mercés a de caractèrs mobils a l'entorn de 1450 a Mayence, semblan pas encara los  libres modèrnes qu'apareisson, segon las regions, entre lo començament e lo mietan del sègle XVI. Los incunables conservan encara fòrça caracteristicas dels manuscrits religats (codex) de l'Edat Majana, sens pagina de títol, amb una mesa en pagina compacta, sens capítol e amb de nombrosas abrevacions. D’unes èran quitament encara enluminats. Mas la caracteristica mai notabla d'aqueles
« primièrs imprimits » es l'utilizacion de caractèrs gotics.

[imatge id=21618]

E mai se l'espaci occitan aviá conegut tre1475 l'instalacion de las primièras premsas a Albi, puèi l'annada seguenta a Tolosa, es sus las premsas italianas, a Turin, que foguèt fabricat en 1492 lo primièr libre estampat en occitan : Lo Compendion de l’Abaco, òbra del Niçard Francès Pelós. 

L’occitan entre las lengas dels incunables 

L'Incunabula Short Title Catalogue, basa de donadas internacionala que recensan mai de trenta mila edicions de libres estampats anteriors a 1501, revela que la lenga majoritària dels primièrs imprimits es lo latin. Puèi ven l'italian amb quasi 2'500 títols e lo francés amb quasi 1'800 títols. La Peninsula iberica, ont l'estampariá es arribada mai tard, es representada per 437 edicions recensadas en espanhòl (castelhan) e 138 en catalan. L'ISTC recensa per las lengas vernacularas de França, fòra del francés, un incunable en breton, lo Catholicon de Jehan Lagadeuc, diccionari trilingüe breton-francés-latin dedicat a l'instruccion “dels clergòts paures de Bretanha o encara dels illetrats en latin”

Amb tres edicions conegudas, lo còrpus dels incunables occitans es plan magre comparat al còrpus francofòn, o quitament catalanofòn, e revela ja l'estat fòrça degradat del rapòrt de fòrça entre l’occitan e lo francés dins la produccion e la difusion escrita dels sabers a la fin de l'Edat Majana, al  benifici del francés. Pasmens, la lenga occitana, eretièra d'una scripta literària, scientifica e administrativa importanta e prestigiosa a l'Edat Majana, demòra encara, al començament de l'epòca modèrna, une lenga d'escritura e de difusion sapienta. La màger part de las autras lengas vernacularas del territòri francés actual, e mai d'Euròpa occidentala, an pas d'edicion anciana

Los incunables occitans

  • Frances PELLOS, [Compendion de lo Abaco] : Complida es la opera, ordenada... per noble Frances Pellos,... Impresso in Thaurino..., per meistro Nicolo Benedeti he meistro Jacobino Suigo de Sancto Germano, nel anno 1492, ad di 28 de septembrio.

Es pro tardivament, dins las totas darrièras annadas del sègle XV, qu'apareisson los primièrs incunables occitans.
Lo primièr es Lo Compendion de l'Abaco, òbra d’un “ciutadan niçard” (“citadin es de Nisa”, f.80v), Francés Pelós, e estampat a Turin en 1492. Aquel tractat d’aritmetica es eissit del mitan del negòci niçard. Lo libre es d’un usatge practic, sa tòca es de donar los rudiments matematics necessaris al bon exercici del comerci maritim. 
Es segurament perque se destina al monde del comerci maritim qu’es redigit e estampat dins la lenga d'usatge dels mercands, en occitan, italian, francés e pas en latin, lenga de la majoritat dels incunables. 
Lo Compendion de l’Abaco, que figura demest los primièrs libres de matematics estampats en Euròpa, testimònia de la plaça qu'ocupa la lenga occitana dins los escambis comercials dins la region niçarda (Niça es descricha “cap de Terra Nova en Provensa” per l’autor, f. 80v) a l'auba de la Renaissença. 

Los exemplars conservats son rares, n’existisson sèt coneguts dins los catalògs de las bibliotècas publicas o universitàrias en França o a l’estrangièr. 

Ne Saber + sus Lo Compendion de l'Abaco : veire l'article dins l'Enciclopèdia d'Occitanica. 

Los dos autres incunables occitans coneguts concernisson lo domeni religiós.

  • Lucchino (Lucain) Bernezzo, Tratat del Rosari de l’intemerada Verge Maria segunt la determination de diverses Dotors, [Nice, 1493] [perdu, aucun exemplaire connu].
  •  Guy de Roye, Lo Doctrinal de la sapiensa en lo lenguatge de Tholosa [Toulouse : Heinrich Mayer, circa 1494]

Lo primièr, lo Tratat del Rosari de l’intemerada Verge Maria segunt la determination de diverses Dotors, seriá l’òbra del fraire dominican Luchino Bernezzo, estampada a Niça en 1492 o 1493. 

L’obratge sembla definitivament perdut, es sonque conegut per una mencion del sègle XVII. 

Ne Saber + sus lo Tratat del Rosari de l'intemerada Verge Maria : veire lo article dins l'Enciclopèdia d'Occitanica. 

[imatge id=21619]

Lo segond, Lo Doctrinal de la sapiensa en lo lenguatge de Tholosa, estampat de las premsas tolosanas d’Henri Mayer en 1494, es una traduccion occitana del Doctrinal de sapience ou Doctrinal aux simples gens, òbra d’explicacion de la doctrina crestiana escricha al mitan del sègle XIV, e atribuida a Guy de Roye.

La causida lingüistica s’explica per la foncion didactica del libre, qu’es destinat als prèires o als legeires que legisson pas lo latin ni mai lo francès. Lo Doctrinal de la sapiensa en lo lenguatge de Tholosa aguèt una segonda edicion, totjorn a Tolosa, per l’estampaire Joan Grand Joan (1460-1519) e una autra en 1504. Aqueste,  considerat coma lo primièr estampaire tolosan, s’èra installat carrièra de la Portaria e aviá tornat crompar en 1494 lo talhièr d’Henri Mayer, d’origina alemanda. 

Aqueste incunable es de raprochar del còrpus dels libres religioses tolosans en occitan del començament del sègle XVI.

Ne Saber + sus  Lo Doctrinal de la sapiensa en lo lenguatge de Tholosa : veire lo article dins  l'Enciclopèdia d'Occitanica.

vignette_Chansonniers.jpg
Los cançonièrs occitans, a las sorsas de la lirica occitana
CIRDOC - Institut occitan de cultura

Definicion

Se designa per lo tèrme de cançonièr los recuèlhs manuscrits de « cançons », poesias de trobadors d’expression occitana, compilats e redigits entre lo mitan del sègle XIII e lo mitan del sègle XIV.
Los cançonièrs occitans - de còps apelats « cançonièrs provençals » segon la tradicion filologica del sègle XIX - fòrman de recuèlhs de la lirica occitana dels sègles XII e XIII, ordenats per un creator, qu’es dins qualques cases un trobador, mas dins la granda majoritat un « colleccionaire » o « compilaire » segon un projècte antologic : mai sovent segon un genre (cansos, sirventes, tensos e partiments, etc.) e, al dintre de cada genre, per trobadors enauçats al reng d’ « autor », que lo compilaire pòt presentar per una biografia (vida) e una explicacion de son poèma (razo).
Un cançonièr es pas exactament un recuèlh fidèl de l’art dels trobadors mas « constituís una delimitacion, veire una organizacion particulara del còrpus de la poesia lirica dels trobadors, provesida d’un sens istoric e cultural emai rapòrt a l’ensems de la tradicion12 ».

Pasmens, los 40 cançonièrs occitans conservats, que i cal apondre las còpias e las citacions de trobadors dins d’autras òbras (manuscrits diches « de la tradicion indirècta »), constituisson un conservatòri de la lirica occitana dels sègles XII e XIII, qu’an transmés 2542 poèmas atribuïts a 460 trobadors coneguts que i cal encara apondre las òbras anonimas. Lo nombre d’aquelas darrièras es d’uèi pas encara determinat, las sorsas pòdon variar d’environ 250 a qualquas desenas.

Autras apellacions

< chançonièrs provençals
< chançonièrs lemousins

La tradicion filologica del sègle XIX faguèt de « provençal » l’adjectiu que designava lo domeni de l’occitan ancian dins son ensems que tornava emplegar l’apellacion italiana de l’Edat Mejana proensal (provenzale en italian), en referéncia a la provincia romana (Gàllia meridionala). Los tèrmes de « provençal » e « ancian provençal » son d’uèi abandonats al profièch d’ « occitan » per tal de pas crear d’ambiguitat amb la region de la Provença istorica o actuala e amb lo dialecte provençal ancian.
Una apellacion mai anciana e mens espandida qualifica tanben aqueles cançonièrs de « lemosins » mai que mai en causa del nombre important de trobadors eissits d’aquela region. Es pasmens estada lèu mesa de costat.

Caracteristicas materialas dels cançonièrs

Los cançonièrs occitans fòrman lo còrpus literari medieval mai important del domeni occitan amb 40 manuscrits (cançonièrs originals complets o fragmentaris, e còpias de cançonièrs perduts), e mai d’un centenat se comptam las còpias de cançonièrs. [imatge id=21645]

Aquel còrpus presenta de documents fòrça divèrses, sovent sus pergamin (34 sus 40), de formats e de contenguts fòrça diferents, que van del cançonièr preciós, de grand format, fach amb fòrça suènh e illustrat de miniaturas, que conten un grand nombre de poesias presentadas segon una organizacion rigorosa, a de cançonièrs del format mai pichòt, mens precioses e voluminoses.
Los cançonièrs faches amb lo mai de suènh pòdon conténer de miniaturas, sovent d’inicialas istoriadas (representacions d’un personatge dins las inicialas mai importantas del tèxte) que contenan lo retrach estereotipat de cada trobador representat segon sa vida. An per la màger part d'entre eles d’atributs que los plaçan socialament : en armas o a caval, en vestit nòble, clerical o popular. Se remarca una majoritat de trobadors nòbles (cançonièrs A, I, H e K).

Lo cançonièr R suggerís un imatge mai faceciós de la poesia dels trobadors amb las inicialas que s’acaban amb de fàcias grotescas de jonglaires, d’aucèls e de quimèras.

Los cançonièrs musicals

[imatge id=21646] Qualques cançonièrs contenon tanben de notacions melodicas. Aquelas cançons an per principal subjècte l’amor, exprimit amb magnificéncia dins lo genre de la canso. Aquel laus poetic de la femna aimada es magnificat per lo trobador per sa capacitat a « trobar » una combinason engenhosa entre mots e musica. D’aquela poesia cantada, sonque 4 cançonièrs an servats una notacion musicala de la melodia (1/10en solament dels tèxtes de trobadors compòrtan una melodia) : R, BnF fr. 22543 ; G, Milan, Bibl. Ambr., R 71 sup. ; W, BnF fr. 844 ; X, BnF fr. 20050. Dins los cançonièrs musicals, la melodia de la primièra estròfa es la sola a èsser notada.

L’ensems de las melodias dels cançonièrs faguèron l’objècte de doas grandas edicions scientificas. Primièr per Ismael Fernández de la Cuesta e Robert Lafont dins Las cançons dels trobadors editat per l’Institut d’Estudis Occitans en 1979 puèi per Hendrik Van der Welf dins The Extant Troubadour Melodies editat per Rochester en 1984.
L’ensems del còrpus de las cançons amb notacion musicala faguèt l’objècte d’un trabalh de recèrca, d’interpretacion e d’enregistrament per lo Troubadour Art Ensemble dirigit per Gérard Zuchetto. Aquel trabalh, La Tròba, es estat publicat entre 2006 a 2011.

Datacion e provenença

Se los cançonièrs occitans an permés de conservar e transmetre la poesia lirica dels sègles XII e XIII, influenciant la poesia lirica europenca dins son ensems e devenent a partir del sègle XVI (Joan de Nòstradòna) e mai que mai del sègle XIX (Rochegude, Raynouard, Bartsch, Meyer, Jeanroy, etc.) un objècte d’estudi internacional, los cançonièrs revèrtan en realitat la lirica occitana dels trobadors sonque amb una fidelitat un pauc relativa. [imatge id=11274]

D’abòrd perque l’entrepresa de compilacion a fixat per escrich una poesia qu’èra cantada e viventa. Es deguda a un compilaire colleccionaire de cançons de trobadors, e non als trobadors eles-meteisses, a qualquas exepcions pròche. Laura Kendrick a per exemple notat que las poesias del primièr dels trobadors, Guilhem IX duc d’Aquitània, probablament jutjadas tròp calhòlas, son jamai plaçadas en debuta dels cançonièrs mai ancians o ne son de còps absentas : « Lo ròtle dels compilaires dels sègles XIII e XIV es estat de recadrar d’un biais mai valorizant los imatges que los trobadors de las primièras generacions an donat d’eles-meteisses e de lor art »3. Doncas, coma lo nòta Jean-Baptiste Camps, « cada cançonièr se vòl una redefinicion, veire una recreacion, del còrpus de la literatura occitana, e pòrta en el de traças pro fòrtas d’un projècte. » 4

Puèi los cançonièrs son produches amb una diferéncia cronologica, dins un periòde comprés entre 1250 e 1350 mentre que los trobadors son actius de las annadas 1200 a las annadas 1300 environ. La lirica dels trobadors es doncas compilada e mesa a l’escrich dins un contèxte de declin, puèi de desaparicion, los cançonièrs devenon de libres-conservatòris coma o nòta Jean-Baptise Camps : « Per la màger part redigidas a las darrièras oras de la glòria de la lirica occitana, fixan e dònan una forma acabada, una interpretacion, de çò qu’èra una tradicion viventa, chimarrada, e sovent plan pauc sàvia. Fan d’aquela lirica un objècte de coneissença, mentre que deven pauc a pauc una literatura per especialistas, per erudits. » 5
La darrièra diferéncia es ela geografica. En efièch, una granda partida dels cançonièrs conservats es la frucha de la migracion dels trobadors a la recèrca d’un novèl patronatge : Marcabru partirà per la cort de Barcelona, Peire Vidal en Espanha, d’autres en França del Nòrd. Es apuèi l’Itàlia que pendent lo sègle XIII reculhirà un grand nombre de trobadors. Raimbaut de Vaqueyras es lo primièr a passar los Alps, vèrs 1191, e a se fixar alprèp de Boniface de Montferrat. Serà fòrça imitat, probablament en causa de la crosada contra los Albigeses. Demest los cançonièrs modèrnes mai de la mitat seràn doncas produches en Itàlia. François Zufferey a pogut notar qu’aquelas diferéncias borrolan fòrça nòstra percepcion de la lirica dels trobadors, coma per exemple la koinè, unitat linguistica dels tèxtes medievals que preval sus l’origina de l’autor. La koinè poiriá doncas èsser mai deguda al compilaire qu’a l’autor.
Segon Laura Kendrick aquela teoria poiriá èsser perlongada. Per ela, aqueles qualques exemples suggerisson que los compilaires de la poesia dels trobadors an pogut prene modèl sus certanas compilacions de tèxtes biblics classics per lor mesa en pagina e per lor aparelh visual.

Classament e siglas

Arbre d'amor present dins lo manuscrit N del <i>Breviari d'amor</i>, Sant Petersborg, Bibliotèca nacionala de Russia, Ms. Prov. F. V. XIV.1

La bibliografia contemporanèa dels cançonièrs occitans medievals es establida a partir de doas menas de sorsas. D’una part los manuscrits testimònis, que contenan pas que los tèxtes lirics dels trobadors e d’autra part los manuscrits que citan aqueles tèxtes coma lo del Breviari d’amor per exemple.
Foguèt doncas necessari dempuèi las debutas de l’estudi d’aquel còrpus de classar aqueles manuscrits ancians per tal de constituïr d’ensembles mai coerents possible. La primièra persona a efectuar un tal trabalh es lo romanista Paul Meyer dins Les derniers troubadours de Provence publicat en 1871, ont propausa un sistèma de classament basat sus lo luòc de depaus dels cançonièrs mas aquel sistèma serà pas représ per sos confraires. Es en fach l’alemand Karl Bartsch dins son Grundriss zur Geschichte der provenzalischen Literatur publicat en 1872 que met en plaça lo classament contemporanèu dels cançonièrs provençals. Aquel primièr trabalh serà mantun còps melhorat amb los progrèsses de la recèrca sus la matèria medievala occitana. D’abòrd per Alfred Jeanroy dins sa Bibliographie sommaire des chansonniers provençaux paregut en 1916, puèi per Alfred Pillet e Henry Carstens dins Bibliographie der troubadours en 1933, pauc après per Clovis Brunel dins sa Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien provençal pareguda en 1935 e enfin per François Zufferey dins sa Bibliographie des poètes provençaux des XIVe et XVe siècles pareguda en 1981.

Lo còrpus definit, l’emplec de sigles es estat adoptat per tal de definir cada manuscrit specificament. Aquò en causa de l’abséncia d’apellacion sus cada manuscrit puèi qu’un grand nombre d’aqueles possedís pas de títol o es sonque fragmentari. Karl Bartsch destria dins un primièr temps los manuscrits en fonccion de la natura de lor material de fabricacion e aplica d’apellacions per letra latina majuscula (exemple : manuscrit A) que se referisson als manuscrits de pergamin mentre que las apellacions per letra latina minuscula (exemple : manuscrit a) se referisson als manuscrits de papièr. Aquela propausicion de denominacion serà apuèi melhorada per cada bibliografia e uèi encara las modificacions basadas sus aquel sistèma son encara possiblas. Cal pasmens destriar aquelas apellacions, pròprias als romanistas, que son de còps represas pels establiments de conservacion (exemple lo cançonièr K de la BnF) de las apellacions emplegadas per los establiments de conservacion e que reprenon de còps las letras de l’alfabet.

En 1935, Clovis Brunel repertòria per un estudi minuciós 376 manuscrits dins sa Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien provençal que i distinguís 95 manuscrits, uèi lo classament de François Zufferey recensa 40 cançonièrs occitans, aquò perque met de caire las còpias multiplas d'unas pèças, los cançonièrs franceses e catalans e causís una definicion mai estricta del cançonièr coma emanacion de la lirica dels trobadors.

Lista dels cançonièrs occitans

Aquela lista foguèt establida per François Zufferey dins sas Recherches linguistiques sur les chansonniers provençaux.

Cançonièrs en pergamin
:

A = Fin del sègle XIII, Venècia (copistas probablament auvernhats)
Rome, 
Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 5232 -> Voir le manuscrit en ligne
B = Fin del sègle XIII, Nauta-Auvèrnha
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 1592 -> Voir le manuscrit en ligne 
C = Sègle XIV, region de Narbona
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 856 -> Voir le manuscrit en ligne
D = 1254, Venècia
Modène, 
Biblioteca Estense, α . R. 4. 4 -> Télécharger le .pdf du manuscrit 
E = Sègle XIV, region compresa entre Besièrs e Montpelhièr
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 1749 -> Voir le manuscrit en ligne 
F = Venècia
Rome,
 Biblioteca Chigiana, Chigi L. IV. 106 
G = Origina possibla : Lombardia
Milan, 
Biblioteca Ambrosiana, R 71 sup. -> Voir le manuscrit en ligne (accès payant, 5€ pour 24 heures d’accès) 
H = Venècia
Rome, 
Biblioteca Apostolica Vaticana, vat.lat. 3207 
I = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 854 -> Voir le manuscrit en ligne 
J = Realizat a la fin del sègle XIII o al sègle XIV, probablament a Nimes
Florence, 
Biblioteca Nazionale Centrale, Conv. Sopp. F. IV. 776 
K = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 12473 -> Voir le manuscrit en ligne 
L = Origina possibla : Lombardia
Rome, 
Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 3206 
M = Origina possibla : Lombardia
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 12474 -> Voir le manuscrit en ligne 
N = Origina possibla : Màntoa
New York, Pierpont Morgan 
Library, 819 -> Voir le manuscrit en ligne 
O = Venècia (copistas italians e Jacques Teissier, de Tarascon)
Rome, 
Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 3208 
P = 1310, Venècia o Toscana
Florence, 
Biblioteca Medicea Laurenziana, XLI. 42 
Q = Lombardia, benlèu Pavia o Cremona
Florence, 
Biblioteca Riccardiana, 2909 
R = Debuta del sègle XIV, origina possibla : Tolosa
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 22543 -> Voir le manuscrit en ligne 
S = Originas possiblas : Venècia o Toscana
Oxford, 
Bodleian Library , Douce 269 
T = Sègle XV, Venècia
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 15211 -> Voir le manuscrit en ligne 
U = Originas possiblas : Venècia o Toscana
Florence, 
Biblioteca Medicea Laurenziana, XLI. 43 
V = 1268, realizat en Catalonha o per de copistas catalans
Venise, 
Biblioteca Nazionale Marciana, fr. App. cod. XI 
Y = Sègle XIV, realizat per un copista italian dins Nòrd de França
Copenhague, 
Bibliothèque Royale, Thott 1087 
Z = Sègle XIV, realizat en Catalonha o per de copistas catalans, sus un modèl italian
Barcelone, 
Biblioteca de Catalunya, 146 -> Voir le manuscrit en ligne 

Fragments : 

A’ = Fin del sègle XIII, Venècia (cospistas probablament auvernhats)
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 12474 (fol. 269) [= fol. 71] -> Voir le feuillet en ligne 
Ravenne, Biblioteca Classensa, 165 [= fol. 88] 
K’ = Debuta del sègle XIV, Venècia
Udine, 
Biblioteca Arcivescovile, Cod. frag. I, 265 
K’’ = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, naf. 23789 -> Voir le manuscrit en ligne 
m = Venècia
La Haye, 
Bibliothèque Royale, 135 F 28 [= cah. III] 
Milan, Biblioteca della Facoltà di Giurisprudenza [= cah. VI] 
p = Sègle XIII o XIV, Lengadòc oriental o Provença
Perpignan, 
Bibliothèque Municipale, 128 -> Voir le manuscrit en ligne 
r = Lombardia
Florence, 
Biblioteca Riccardiana, 294
s = Lombardia
Sienne, 
Archivio di Stato, C 60 (int. 4) 
x = Venècia
Rome, 
Biblioteca Nazionale Centrale, Vitt. Em. 1119 
y = Venècia
Sondrio, 
Archivio di Stato, Romegialli [me, Coll. Paolo Gaffuri] 
z = Venècia
Bologne, 
Archivio di Stato  

Chansonniers en papier : 

c = Sègle XV, originas possiblas : Venècia o Toscana
Florence, 
Biblioteca Medicea Laurenziana, XC inf. 26 
f = Debuta del sègle XIV, Provença, probablament Arle
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 12472 -> Voir le manuscrit en ligne

Copies (en papier) de chansonniers perdus : 

a = Manuscrit del sègle XIV perdut, còpia de la debuta del sègle XVI facha a Florença per Jacques Teissier, de Tarascon 
“chansonnier de Bernart Amoros” reconstitué à l’aide des sources suivantes : 

Florence, Biblioteca Riccardiana, 2814 (fol. 1-132) 
Modène, Biblioteca Estense, γ. N. 8. 4. 11, 12, 13 -> Télécharger le .pdf du manuscrit 
Florence, Biblioteca Nazionale Centrale, Pal. 1198 
b = Manuscrit del sègle XIII perdut, còpia del sègle XVI, facha pel copista Barbieri
chansonnier de Miquel de la Tor reconstitué à l’aide des sources suivantes : 

Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, Barb. lat. 4087 (fol. 9-53)
Barbieri, Giovanni Maria. Dell'Origine della poesia rimata opera di Giammaria Barbieri... Pubblicata ora per la prima volta e con annotazioni illustrata dal cav. ab. Girolamo Tiraboschi. Modène : Presso la Societa tipografica, 1790 
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, Barb. lat. 3965 
d = Sègle XVI, origina possibla : Venècia
Berlin, 
Staatsbibliothek, Phillipps 1910 
e = Sègle XVI, origina possibla : Lombardia, sus un modèl lengadocian occidental
Rome, 
Biblioteca Apostolica Vaticana, Vat. lat. 7182

1. Stefano Asperti, « Répertoires et attributions : une réflexion sur le système de classification des textes dans le domaine de la poésie des troubadours », dans Contacts de langues, de civilisation et intertextualité. IIIe Congrès international de l’association d’études occitanes, t. II, Montpellier, 1992, p. 592

2. Citacion originala en francés.

3. Citacion originala en francés.

4. Citacion originala en francés.

5. Citacion originala en francés.

capaironet.jpg
Charles Perrault
Frederic Fijac
Sophie Vissière
Traduction en occitan languedocien par Frédéric Fijac du Petit Chaperon rouge de Charles Perrault, illustrations de Sophie Vissière.
Existe aussi en version gasconne : Lo Capuleton roi.


james-thomas.JPG
La première réception anglophone de Mistral, 1859-1878 / James Thomas
Thomas, James. Conférencier
Centre Interrégional de Développement de l'Occitan. Producteur
Altaïr-Prod. Metteur en scène ou réalisateur
Aquesta conferéncia foguèt filmada lo 21 de novembre de 2014 dins l'encastre del collòqui "Lire Mistral en 2014" organizat a Besièrs per las universitats de Bordèu-III, Pau-Pays de l'Adour, Nice-Sophia Antipolis, Montpelhièr-III, Tolosa-II e lo CIRDÒC.

Aquesta communicacion se concentra sus las vint primièras annadas de la recepcion anglofòna de Frederic Mistral (1830-1914), tant als Estats-Units coma en Anglatèrra e en Irlanda. Lo periòde de 1859-1878 vei circular al mens tres traduccions anglesas de Mirèio, mantun article critic dins las prèmsas dels dos costats de l'Atlantic, de traduccions d’extraches de Calendau e lo començament de la granda curiositat per Mistral mostrada per d'escrivans literaris de lenga anglesa (tal coma George Meredith), que culminarà pendent lo modernisma del sègle XX (Richard Aldington, Roy Campbell, Ford Madox Ford). Emai se siá parlat d'una traduccion immediata  de Mirèio facha per Suzanne Asselin a Avinhon en 1859, la figura mai importanta del temps es de pas dobtar William Charles Bonaparte-Wyse (1826-1892), lo felen anglo-irlandés de Lucien Bonaparte que ‘descobrís’ Mistral en 1859 e que s’inscriu al Felibritge. En examinant aquesta personnalitat clau per los rapòrts entre l’occitan, lo catalan e l’anglés, òm poirà mièlhs destriar se i aguèt una recepcion anglofòna dirècta de l'òbra de de Mistral en mai dels mejans comuns de la critica parisenca (Revue britannique etc).
fiche-luoc.png
Clairac (Lot-et-Garonne) - Monument als mòrts
CIRDÒC-Mediatèca occitana
Inauguré en 1922, le monument aux morts de Clairac fait partie des monuments comportant une inscription en occitan. Ce choix, original dans la statuaire publique en France, se retrouve dans de nombreux monuments aux morts de l’espace occitan, en Aquitaine, en Languedoc ou encore en Provence.
 
Sculpté par Eugène Delpech, un artiste originaire du village, le groupe placé au centre du monument représente un sujet classique des monuments commémoratifs de la Première guerre mondiale, celui de la mère veuve et l’enfant. La mère tient un livre à la main qui porte l’inscription « Livre d’or de la Grande Guerre » et invite son enfant au devoir de mémoire patriotique. Beaucoup plus originale est l’inscription du socle, en occitan et non en français, et qui renvoie à la tenue « traditionnelle » paysanne des deux personnages sculptés : « N’oublides pas, Pichiou, lous qué soun mors per la Patriou ! » : en graphie classique : Doblides pas, pichon, los que son mòrts per la Patria ! ; traduction française : N’oublie pas, petit, ceux qui sont morts pour la Patrie !)
La graphie peu maîtrisé et très phonétisante de l’inscription occitane prouve que le choix de l’occitan n’est pas lié aux mouvements de renaissance occitane mais participe plutôt d’une volonté d’ancrage très local du discours porté par le monument.
 
Eugène Delpech propose ici, pour honorer la mémoire des 103 Clairacais morts entre 1914 et 1918, un monument d’inspiration très patriotique. Il fait cependant le choix plus original et sans doute plus émouvant pour les observateurs des années 1920, d’identifier le monument à la communauté locale plutôt que nationale, par ses vêtements, et surtout par sa langue.
 

Nom de l'édifice :

Monument aux morts de Clairac

Autres appellations :

Localisation :

Clairac, Jardin public

Fonction d'origine de l'édifice :

Monument aux morts de la guerre de 1914-1918

Fonction actuelle de l'édifice :

Monument aux morts 

Datation :

1921-1922
TORNAMAI.jpg
Estivada à Rodez : TORNAMAI

Scène Balèti (Trad) :

Hop hop hop, les châtaignes, jetées à pleines mains dans la poêle, commencent à sautiller. En rythme d’ailleurs, écoutez donc : c’est une bourrée ! Rien que du très normal dans les Cévennes, où les deux s’entendent très bien, tout comme ces 4 instrumentistes à même de nous les apporter, pour y voir, y goûter et y danser. Mana Serrano et Basile Brémaud brassent à coup d’archets francs, Nicolas Roche dépique au banjo pendant que Clément Gauthier ravive le feu du souffle combiné de sa voix et de sa chabrette. Une musique qui castagne, una musica de castanha : un pelon qui pique, une peau rugueuse, un cœur chaud et sucré. Un petit goût de revenez-y, aussi…mais comment dit-on ? Òc, Tornamai, es aquò… Prêts pour le balèti qui débogue ?

Avec :

Basile Brémaud : violon, violon aigu, violon grave, chant / Nicolas Roche : banjo, mandoline, mandole, karthal, chant / Mana Serrano : violon, violon aigu, violon grave, chant / Clément Gauthier : chant, tambourin à cordes, cornemuses

Site de Tornamai
DANÇATZ-PROJECT-©-Claude-Ribouillault.jpg
Estivada à Rodez : DANÇATZ PROJECT (BAL ENFANT)

Scène Balèti (Conte / Jeune Public / Trad) :

Le voyage de Piou-Piou est un CD-livre qui mène un jeune héros, sans peur et sans reproche comme il se doit, dans quelques coins des Pays d’Òc. Pourquoi un conte (ici une création de Bernard Cauhapé) pour un bal enfant ? Dans la culture occitane, comme dans de nombreuses cultures, la transmission orale est prédominante, et de même que le conte peut être initiatique, il peut structurer le temps et l’espace, ouvrir les oreilles et les esprits. De toutes ces qualités, il en faut aux danseuses et danseurs, petits ou grands, et si en plus comme ici on peut s’aider des chansons, les pieds n’ont plus qu’à commander… Les musiciennes et musiciens chanteront, joueront, et un guide au voyage aidera les enfants de 5 à 12 ans à danser. En plaça, lo bal va començar !

Animation proposée en partenariat avec le C.A.M.O.M, Comité Artistique Musical Occitanie Méditerrannée.

Avec :

Guillaume Lopez : chant, flûte / Manu Isopet : accordéon, chant / Simon Portefaix : percussions / Sam Burguière : violon, bugle / Philippe Espinasse : cornemuse / Fabienne Vayrette : chant / Bernard Cauhapé : chant / Mickael Vidal : clarinette

sus 116