Explorar los documents (1158 total)

vignette_reclams.jpg
Reclams. - Annada 22, n°03 (Julhet 1918)
Lalanne, Jean-Victor (1849-1924)
Lou rey-petit
Bouzet, Yan dou
Camelat, Miquèu de (1871-1962)
Bourdète, Yan
Lafore, Pierre-Daniel (1863-1942)
Daugé, Césaire (1858-1945)
Marrimpouey, E.
Reclams. - Juillet 1918 - N°3 (22e Année)
vignette_Ms314.jpg
Lou perruquiè galant : sèno coumico d'Émile Barthe
Barthe, Émile (1874-1939)

Cahier d'écolier petit format à l'effigie de Mistral contenant le manuscrit d'une scène comique, écrite par Emile Barthe, poète et auteur dramatique, élu Majoral du Félibrige en 1925.
Bien qu'aucune date ne soit indiquée, il est néanmoins facile d'estimer la période approximative d'écriture puisque cette scène fut publiée en 1934.

vignette_Ms303.jpg
Poèmes de Jacques Libérat dédicacés à Rosalie Prunac par son oncle
Libérat, Jacques (1787-1865)

Ce manuscrit regroupe des poèmes de Jacques Prunac, connu sous le nom de Jacques Libérat ou encore, de Mèstre Prunac. Outre ses fonctions de boulanger-pâtissier à Sète, il écrivit des poésies en provençal.

Les poèmes de cet ouvrage sont dédiés à Rosalie Prunac (petite fille de Jacques Libérat) par son oncle, F. Prunac.

Le recueil se scinde en deux grandes parties, une première dédiée aux poèmes occitans, et une seconde aux poèmes français.

vignette_Ms301.jpg
Psaumes de la Pénitence de A. Pellissier
Pellissier, A.
Petit missel manuscrit du début du XVIIIème siècle, à la reliure d'époque. Il contient une traduction occitane en vers des psaumes de la pénitence faite par A. Pellissier, qui selon la première page du manuscrit est un prêtre communaliste d'Ambert, en Auvergne.
Les psaumes sont traduit dans leur intégralité à l’exception des incipit et des références qui sont en latin.
vignette_Ms44.jpg
Recueil de Frédéric Estre
Estre, Frédéric (1813-1902)

Petit manuscrit à tranche doré, dédicacé à Carmen Sylva, pseudonyme de Élisabeth Pauline Ottilie Louise de Wied, reine de Roumanie de 1881 à 1914. 

L'auteur, Frédéric Estre utilise le pseudonyme « Lou felibre de la mousèlo » lorsqu'il écrit en provençal, comme c'est le cas pour ce manuscrit, et « Chan Heurlin » quand il emploi le dialecte lorrain.

vignette_noels.jpg
Recueil manuscrit de Noëls
Petit recueil manuscrit anonyme, daté de 1775. Il contient des poèmes en occitan et en français sur le thème de la nativité. La plupart sont destinées à être chantés et portent la mention de l'air qui doit les accompagner. Il s'agit généralement d'un air extistant (Sur l'air de ...), mais parfois on trouve seulement l'indication "sur un air nouveau".

Les pages 75 et 76 semblent être d'une écriture différente, et à partir de la page 75 l'encre n'est plus la même, ce qui laisse supposer une rédation en deux temps. De la même façon, dans la table des matières, les deux dernières entrées ont été ajouté avec une encre plus claire.

Sur la dernière page se trouve une table des matières.
couv-chabaud.jpg
Coralh / Silvan Chabaud
Chabaud, Sylvan (1980-....)

Lectura per Silvan Chabaud d'un poèma extrach del recuèlh Leis Illas Infinidas (ed. Jorn, 2012).


Enregistrament realizat en 2012 per Camille Martel.

 


Transcripcion :

 

CORALH

Passi e repassi la sabla

entre mei dets.

Sus ma pèu

pauc a cha pauc resquilhan

peiretas, codolets, gravetas e cauquilhas

es a dire

montanhas, còlas, combas, bauç e planuras

esbrigats

decompausats en milierats de milierats de gruns.


Una farina de monde.


E, a l'azard de la ressaca,

la mar que destria lei causas

laissa aparéisser

una branca de coralh :

letra roja

d'un alfabet ensebelit

ai nuechs miegterranas.

vignette-max-rouquette.jpg
Max Roqueta
Max Roqueta (1908-2005) es un escrivan lengadocian sortit del rèire país de Montpelhièr. I faguèt un temps de medecin abans que d’exercir en vila per la Securitat Sociala. Causiguèt la lenga occitana de son enfança coma lenga d’escritura per nos daissar una òbra de las bèlas, uèi reconeguda internacionalament, amb de poèmas recampats en recuèlhs (Los sòmis dau matin, 1937 ; Sòmis de la nuòch, en 1942 ;…) de pròsas (La tièira dels Verd Paradís), de romans (La cèrca de Pendariès ; Tota la sabla de la mar de la mar ; …), de pèças de teatre, (Lo Metge de Cucunhan, 1942 o Medelha, 1989), d’ensages, de traduccions de Dante o de Federico Garcia Lorca, d’articles e de contribucions de totas menas.

[imatge id=22179]Animator de l’occitanisme dempuèi son temps d’estudiant, sòci del Nouveau Languedoc (1928), membre de la Societat d'Estudis Occitans (SEO), cap redactor de la revista Occitania (1936), es tanben en 1945 un dels fondators de l’Institut d’Estudis Occitans (IEO). En 1962, cotria Jean Camp et Jòrgi Reboul, forma lo Pen-Club de lenga d’Òc.

Jogaire –bateire- e afogat de tambornet participa a sa renaissença per la creacion d’una federacion en 1939 e la refonda de sas règlas en 1954, a partir del tamburello italian.


Biografìa detalhada :

Max Roqueta nasquèt lo 8 de decembre de 1908 d’Adèla Altairac e de Constantin Roqueta, que fasián de vinhairons a Argelièrs dins Erau. La familha de son paire davalava de La Covertoirada, sul Larzac, « la tèrra abandonada » que l’enfachinèt sa vida tota. Son enfança es imergida dins la lenga occitana e marcada carnalament per lo contacte amb una natura salvatja que vendrà lo teatre bèl « mièg garriga, mièg serrana » de son òbra d’escrivan. Serà còrferida tanben per la despartida de sa maire enlevada per la marrana de la gripa espanhòla en 1917. A dètz ans, Max Roqueta quita l’escòla del vilatge per continuar sos estudis segondaris al pichon puèi al grand Licèu de Montpelhièr. Pensionari, i descubrís estrambordat la cultura classica e lo mond de l’escritura abans que, bachelieirat en pòcha, d’estudiar la medecina dins l’anciana facultat d’aquela vila. Es dins aquela temporada, virant l’esquina a un Felibritge jutjat tròp passadista e mejancièr, que rejonh Le Nouveau Languedoc, associacion estudianta occitana afrairada amb los catalans e fondada per Joan Lesaffre. Ne van far un esplech ambiciós de difusion e de valorizacion de la cultura d’Òc e contribuïr a pausar las fondamentas de l’occitanisme modèrne.
Manda a Francés Dezeuze, en 1927, jot l’escais de Max Cantagrilh –un masatge de la comuna d’Argelièrs- son primièr tèxte : Lo paure òme e la crotz qu’es publicat dins la Campana de Magalouna, jornal clapassièr de lenga d’òc. La jove còla estudianta se va ligar amb los vièlhs Dissabtièrs1 de Dezeuze e participar a d’unes de sos acamps. Aquí Max Roqueta costeja mond bèlses, mai que mai lo poèta catalan Josèp Sebastià Pons qu’aurà sus el e sus son biais d’enfàciar la causa escricha una influéncia decisiva.
Publica dins la revista Òc de la Societat d’Estudis Occitans de poèmas que son remarcats e passa, en 1931, lo concors de l’internat de medecina a Tolon. I encontra sa futura esposa, Leona, de las originas còrsas. Fa son servici militar dins la Marina, anima amb Carles Camprós un jornal militant Occitania qu’esperlonga l’accion del Nouveau Languedoc en l’espandissent a l’ensems dels païses d’Òc. Es lo moment que comença d’escriure de pròsas d’una noveltat totala, tresmudant lo mond de las garrigas nautas en metafòra cosmica de l’anma umana derrabada del jardin d’Eden e escampada dins lo non-res esglasiant de l’existéncia del sègle XX.
Max Roqueta sosten sa tèsi e s’installa coma metge dins lo campèstre, a Aniana, en 1936 dins lo revolum del Front Populaire per qual a de simpatias. N’aprofiècha per afortir sa coneissença de la lenga d’òc, Dins la boca dau pòble d’Òc, e pren lo temps d’escriure d’unas de sas paginas mai polidas. Mobilizat en 1939, en Tunisia, se’n torna lèu al país per repréner sas activitas de medecin dins las condicions malaisidas del temps. Escriu, a partir d’un conte de Josèp Roumanille, sa primièira pèça de teatre, en 1942 : lo Metge de Cucunhan tot s’investissent dins lo fonctionament de la Societat d’Estudis Occitans. Aquel trabalh caparrut mena en 1945, còsta Ismaël Girard e Renat Nelli, a la fondacion oficiala de l’Institut d’Estudis Occitans. Max ne farà un temps lo secretari puèi lo president. La Securitat Sociala es a se metre en òbra, capita lo concors e muda a Montpelhièr per faire lo medecin-conselh.
Max Roqueta disiá que dins sos sòmis aüroses somiava de tambornet. Es a aquel moment que se ronça dins la respelida d’aquel jòc que l’ancora un pauc mai dins l’arc mediteranèu. Participèt en 1939 a i donar una federacion novèla. Sortís un primièr libre en 1948 (n’i aurà dos autres mai tard), Le jeu de la balle au tambourin, amb un lexic occitan, la lenga d’origina del tambornet. Se pensava Max Roqueta que l’avenidor de l’occitan e del jòc de pauma lengadocian non podián èsser desseparats. Farà puèi en 1954 evolucionar aquel espòrt en manlevant d’unas règlas als italians per rendre lo jòc mai viu tot servant lo batedor lengadocian del margue long de falabreguièr.
Baileja de 1954 a 1978 Vida Nòva una revista occitano-catalana que permet als escriveires catalans espanhòls de se poder exprimir dins sa lenga enebida en aquel temps. En 1962, amb Jean Camp et Jòrgi Reboul, forma lo Pen-Club de lenga d’Òc, ne farà lo president.
A partir de 1974, es la retirada, l’urgéncia d’escriure l’arrapa un còp encara, emai aquela d’acabar d’en bèl primièr los sèt tòmes de Verd Paradís.
De 1978 a 1983 dirigís la revista Òc, una revista novatritz a la poncha de la creacion en occitan e en catalan. Dins aquelas revistas, sa pluma viva e aguda e sas qualitats de polemista fan miranda, al servici de la lenga d’òc, de la literatura e de la cultura. Se’n torna en poesia amb D’aicí mil ans de lutz en 1995 e se consacra puèi cap-e-tot a son escritura que se diversifica amb de romans, de teatre, de bestiaris o dins de collaboracions amb de fotografs.
Revirada al francés e dins de nombrosas lengas, son òbra sortís de la confidencialitat del pichon cercle dels occitanistas per tocar a la notorietat internacionala a partir de 1980. Sa pèça de teatre lo Glossari/le Glossaire dintra en 1998 al repertòri de la Comédie Français e sa tragedia Medelha/Médée, considerada coma un cap d’òbra es creada en francés en 2003 e represa en 2008.
Max Roqueta se defunta a Montpelhièr lo 24 de junh de 2005, per la Sant Joan d’estiu que li èra talament cara, annadit de 96 ans. La publicacion d’inediches e l’espandiment de l’òbra de Max Roqueta se perseguís uèi a travèrs d’una associacion : Amistats Max Rouquette, mercé lo trabalh, entre autres, de Joan Guilhem Roqueta -l’enfant de Max, de Joan Frederic Brun e Joan Claudi Forêt. Dempuèi 2007 editan cada annada una revista de las bèlas, les Cahiers Max Rouquette qu’abòrda successivament totes los aspèctes de l’òbra grand de l’enfant d’Argelièrs.
tresor_rouquette.jpg
Yves Rouquette dit « L'Escrivèire public »
Rouquette, Yves

Lectura per Ives Roqueta d'un extrach de son poèma L'escrivèire public. Extrach sonòr publicat dins lo disc de la colleccion Trésors d'Occitanie (ne saber mai) consacrat a Ives Roqueta, produch per Aura - Occitània Productions.


Transcripcion del texte :

Quand aurai tot perdut

ma memòria ma lenga e lo gost de luchar

me virarai encara un còp cap a vosautres

òmes mieus

carretièrs jornadièrs pastres varlets de bòria

visatges doblidats esperduts renegats

dins un temps que vòl pas

que pòt pas espelir

e traparai dins vòstre agach

dins lo quichar de vòstras mans

dins vòstres crits mandats de lònga

de fons a cima de la terra

e que degús pòt far calar

una rason de creire encara

 

Tornarai èsser per vosautres

abitants pesucs e maladrechs

d'un païs de la votz d'enfança e de tèrra

lo mainatge qu'ai pas quitat d'èsser

un enfant de la vila en cerca de l'amor

del pibol plegadís coma un cant de lauraire

trevant los nauts pelencs

de la vòstra memòria

d'òmes que sabon tot sens aver ren legit

que lo libre del temps que fai (fin de l'extrach sonòr)

 

Quilharai una taula

contra lo vam dels serres

e me farai per vautres

escrivèire public

58dde133f195c8a8afc00ad7127c7ec0.jpg
Entraînement à la Dictada - Extrait 4 - "Menina", in Vidas e engranatges, Florian Vernet.
Vernet, Florian

Menina

 

Fa tant de temps que las ai pas pus vistas, mas drolletas. Tant de temps, que sabi ieu, un an e mièg, pel mens, que dels ans n'ai perdut lo compte, ara. Quand i son pas, aicí, l'ostal sembla vuèg.

 

Mon filh e ma nòra fan pas cap de bruch. Despuèi que son a la retirada totes dos e que son tornats viure aicí, al mieu, mon filh passa totas sas jornadas defòra, dins l'òrt, a la pesca, a la caça, o bricolèja, dins la passada.

 

E ma nòra fa lo tren de l'ostal, gaita la television, va veire las vesinas. Los ausissi gaireben jamai. I a pas que quand ma pichòta filha e son òme arriban, per las vacanças, qualques jorns solament que lor cal tanben anar veire la familha d'el, del costat de Tolosa, que i a un pauc de vida dins l'ostal.

 

Que las pòdi ausir, las pichonetas, que corrisson d'en pertot, que cridan, que se ploran, que se carpinhan, que cantan. Que rison. Mas fa tant de temps que las ai pas pus vistas. Dos ans gaireben. Cossí devon aver cambiat, Angelica, la granda, qu'a fach uèch ans en abrial, e Ninon , la pichoneta, que n'a cinc despuèi setembre. Qué donariái pas per las tornar veire. Paura de ieu! Mas las vacanças son aquí, aqueste còp, ne soi solida.

 

Extrach tirat de «Menina» de VERNET, Florian, Vidas e engranatges, IEO edicions, Castres, 2004.  

sus 116