Explorar los documents (334 total)

Isabelle François joana.jpg
Lo viatge de Joana - Sason 2 / Episòdi 6
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Huang, Edda. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète
Zinner, Lucas. Interprète
Capron, Michel. Interprète
Hébrard, Jean
Tèxte de l'episòdi : 
Matin de junh, matin de fèsta sus la plana ! Lo solelh dardalha. Es dimars lo jorn del mercat dins lo vilatge.
Podriái benlèu crompar de flors per plantar dins lo jardin. Fariá plaser a Remy e a Matilda.

I vau ! Me soveni de ma gran qu’aimava tant las flors e tot çò que creissiá dins lo jardin : los legums, los arbres fruchièrs. Fasiá un molon de consèrvas per l’ivèrn : de pomas d’amor, de mongetas, de ratatolha e tanben de confituras d’albricòts, de majofas, de cerièras... E quand veniam lo dimenge l’ivèrn nos regalàvem. Me disiá : mon marit es mòrt mas quand siái ambe mas flors me sembla que siái encara amb el : aimava tant lo jardin !

Lo mercat a pas cambiat : lo Bernat es totjorn aquí, lo peissonièr de Seta tanben, e la quincalhariá de Besièrs e tant d’autres. Mas i a pas ges de mond per crompar. Me sembla que las gens me veson pas o que me vòlon pas veire. Urosament n’i a dos que son contents de me potonejar lo Paul mon nebot e la Denisa. An de polidas flors per lo jardin. Mas quand es temps de pagar vòlon pas un sòu :

- Amb tot çò qu’as fach per nos ! Deves saupre qu’amb la renda tant pichona sus la vinha e las tèrras de l'oncle Vincent podèm viure e pas pus crebar de fam… Alara encara mercés, Tanta Joana !

Aquò me fa de ben d’ausir aquelas paraulas !
Los ustrièrs de Bosigas son aquí tanben. Aimi tant las ustras e n’ai pas manjat dempuèi detz mes. Las aiman pas tròp de l’autre costat ! Una dotzena per Madama !
Mas a l’entorn pas que lo silenci. Tot d’un còp me soveni : lo Renat s’es penjat ièr donc uèi es un jorn de dòl. E segur que n’i a que dison qu’es de la fauta de la masca Joana ! Fau mas crompas lèu lèu e tòrni a l’ostal.

Onze oras del matin temps d’anar en çò de mèstre Bardòt. Me passejarai un autre còp dins lo vilatge, preni la veitura, ai pas enveja de rescontrar lo mond. Se n’i a qu’an enveja de me veire sabon onte siái !
La veitura es brava: s'aviá sul còp. Mas me cal retrobar la bóstia de cambi ! Pas simple lo primièr jorn !

Mossur Bardòt m’espèra sus son davantal. A pas cambiat.

- Quin plaser de vos tornar veire ! Cossí s’es passat de l’autre costat ? E vòstra filhòla es pas tornada ambe vos ?

- Serà aquí la setmana que ven ! Mercés encara per tota l’ajuda per l’ostal, los papièrs etc... Sens vos sabi pas çò qu’auriái fach, segur qu’auriái pas poscut demorar tant de temps luènh del vilatge.

- E mercés a vos per vòstra fisança ! Assetem nos ! Volètz beure quicòm ?

- Un pauc d’aiga, mercés !

Bevèm un còp d’aiga fresca, l’aperitiu que m’agrada mai.

- Per començar quand d’argent vos devi donar per lo teulat ?

- Aquí la nòta ! Mas avètz lo temps !

- Tenètz un chèc. E encara mercés. Me rassegura per l’avenidor que benlèu partirai encara !

- Ara nos cal parlar d’avenidor totes dos tant plan: de qu’anatz faire de l’ostal e de las vinhas de l’oncle Vincent ? Avètz una idèia ?

- Mas devètz saupre que vòli pas vendre !

- E per de qué ? Un pauc tardièr per aver d’enfants a seissanta ans.

- Mas per adoptar i a pas d’atge !

- De qu’es aquela istòria ? Volètz parlar de vòstra filhòla, qu’o sabi ara es pas vòstra filhòla ?

- Perque pas ? O pòdi faire, ai lo drech. Evidentament serà pas per deman. Primièr la pichòta es embarrassada e aprèp quand serà aquí lo pichòt, veirem.

- Li donar l’ostal perque pas ! mas las vinhas ! Es que son òme es un païsan ?

- Matilda a ges de mestièr, benlèu que li agradariá d’èsser vinhairona. N’i a que dison que lo temps de las vinhas es tornat subretot dins nòstre país.

- Bon perque pas : es vòstra istòria, i pòdi pas res. Serà pas simple per ela de trabalhar ambe los païsans d’aquí : es una femna e es pas nascuda dins lo vilatge ! E en mai i aurà d’autras causas que pòdi pas dire uèi.
Mas podriatz logar la tèrra per qualques annadas. Coneissi un tipe que seriá interessat. Vos o pòdi presentar quand volretz. Fa de bon vin es per aquò qu’a besonh de mai de tèrras.

- Perque pas ? Siái d'acòrdi.

- E ara ai quicòm de terrible a vos dire. Quicòm coma una calamitat. Desencusatz me mas o devi far !

- Es pas possible de n’en parlar un autre jorn ? Soi cansada ambe lo viatge e tot çò qu’es arribat aquí..

- Justament es la seguida…

- Coma ? Me fasètz paur !

- Avant de se penjar Renat Delrieu a fach un testament novèl.

- Oh non !

- Lo 20 de junh a sièis oras :

Ieu Renat Delrieu sens enfant, laissa mon ostal, las vinhas que teni sus la comuna (10 ectaras) e l’argent de la banca a Joana Belcaire per me faire perdonar tot lo mal que li ai fach dins nòstra joinessa... 

Sabi pas çò que s’es passat mas me desrevelhi dins ma cambra amb la Doctora Chevin a costat del lièch…
Bancarel, Gilles (CIRDÒC)

Autras formas del nom

Lou Felibre de la Naveto

Elements biografics

Juniòr Sans nais lo 3 de decembre de 1820 a Besièrs. Es lo filh de Julian Sans, teissièr, conegut dins son canton per sas Carnavaladas (pichons tèxtes en occitan) e de Joana-Francesa Eustasia. Juniòr Sans marida lo 8 de setembre de 1848 Maria-Anna Benezech, filha d’un perruquièr que li balharà un dròlle, Aimat. Aqueste maridarà en 1871 Josefina Sauret, dròlla de Raimond Sauret, conse de Maurelhan.
Juniòr Sans es, primièr, obrièr estampaire en 1855, abans de venir gerent del Café Jammes sus las Alèas Paul Riquet en 1868. A comptar de 1893, en seguida d’una emiplegia, demòra paralisat fins a sa mòrt dotze ans mai tard, lo 29 de març de 1905.

Engatjament dins la Renaissença d’òc

Son òbra

La primièra òbra publicada de Juniòr Sans es un long poèma premiat per La Societat Arqueologica de Besièrs en 1855 : « Moun bouyache a la mar de Sérigna », (Mon viatge a la mar de Serinhan), que signa coma « obrièr estampaire ». Publica son primièr recuèlh : « Bèit telados » (Uèit teladas) en 1875. Los uèit poèmas publicats dins lo recuèlh son de cronicas de la vida locala, qu’evòcan son amic l’escultor Antonin Injalbert (1845 – 1933) o l’episòdi de la garramanha de colèra que regna a Maurelhan en 1835.
Publica en 1881 un segond recuèlh « Autros bèit telados », (Autras uèit teladas), ont se tròba mai que mai un omenatge al felibre besierenc Joan Laurès (1822 – 1902) e un poèma « A mon paire » ont s’encanha contra Gabrièl Azaïs (1805 – 1888), secretari de La Societat Arqueologica de Besièrs, çò que provòca una rivalitat literària entre eles. Es pas qu’en 1893 que publica son tresen e darrièr recuèlh de Teladas : « Un Moulou de telados », (Un Molon de teladas).
A partir de 1875, data de la publicacion de son primièr recuèlh, inserís l’ensemble de sa produccion escricha en lenga d’Òc dins mai d’un volumes manuscriches. Aqueles recuèlhs que representan tres importants volumes religats son constituits per la màger part de poesias inedichas e nos permeton de seguir la carrièra literària de Juniòr Sans e de descobrir mai de trenta annadas de vida biesierenca.

Son engatjament

Juniòr Sans es un escrivan militant de la lenga d’Òc que concep aquel trabalh coma un engatjament per la memòria de sos aujòls. Sas letras adreiçadas au jove Josèp Lobet – que lo considèra coma son « mèstre » ambe Mallarmé –, balhan de consignas sus l’usatge de la lenga. Son escritura es la del testimoniatge. Reivindica sa filiacion en titolant sas poesias « Telados » e en escrivent jos l’escais « Lou Felibre de la Naveto » en sovenir de son paire tessièr, e tanben en restituissent come eles, dins lo parlar de Besièrs, los eveniments avenguts entre 1850 e 1880. Es atal que transcriu menimosament dins sos recuèlhs manuscriches las pèças escrichas per son paire, mas tanben los testimoniatges notats per son grand sus las vièlhas tradicions de la ciutat. Dins aquela tòca de perpetuar la tradicion familhala, escriu el meteis de « Carnavaladas », que d’unas fuguèron publicadas. Son engatjament dins lo Felibritge es atestat per la regularitat de sa participacion a las fèstas de Sant-Estèla e pels testimoniatges que publica dins sos libres.
Juniòr Sans correspond ambe Frederic Mistral que publicarà sos primièrs poèmas dins « L’Armana Prouvençau ». Mistral li farà una visita lo 5 de mai de 1879 en tornant dels « Jòcs Florals » de Tolosa. Aquel rescontre es descrich dins lo poèma « A ma muso » que publica en 1881. Aquesta annada, participa a la Santa-Estèla de Marselha ont es elegit Majoral del Felibritge, primièr titulari de la « Cigalo de Besiès ». Es a l’origina de la vocacion literària de son compatriòta Frederic Donadieu (1843 – 1899), autor de l’obratge « Les Précurseurs des félibres » (1888), sòci de La Societat Arqueologica de Besièrs, es un dels fondators de la Societat per l’estudi de las lengas romanas, (Montpelhièr, 1869) e vendrà Majoral del Felibritge en 1886.

Lespoux, Yan

Julieta Dissèl, (Issèl, Aude, 21 de decembre de 1902 – Pessac, Gironda, 3 de novembre de 1962), actritz, mèstra d’òbra del Felibritge, sòcia de l’Escòla Occitana, fondatritz del Teatre d’Òc.

Altras formas del nom

< Peine, Juliette (nom a l'estat civil)

Elements biografics

Qualques annadas aprèp sa naissença, la familha de Julieta Peine, de son nom d’ostal, se muda a Castèlnòu d’Arri ont dobrís una granatariá. Julieta seguís los corses de l’Escòla Primària Superiora de la vila e obten lo brevet elementari. Es aquí que, d’aprèp Josèp Salvat (« Chute de feuilles en Lauragais » – Julieta Dissèl, Lo Gai saber, n° 305, novembre-decembre de 1962), s’afòga pel teatre.
Aprèp sos estudis, Julieta Peine auriá ensenhat qualque temps dins lo Lauragués abans de s’avodar cap e tot a sa carrièra teatrala e a la promocion del teatre occitan.

Engatjament dins la Renaissença d’Òc

Los escambis entre l’abat Josèp Salvat e Julieta Dissèl testimònian de contactes estreches entre ela e lo Felibritge lengadocian tre las annadas 1920. Se fa remarcar mai que mai en 1927 a l’inauguracion per l’associacion dels Grilhs del Lauragués – que ne fan partida Josèp Salvat e Prospèr Estieu – del bust d’August Forés ont ne ditz lo poèma, « La Lauseta ».
Cal benlèu parlar dins aquel cas de revelacion, pr’amor qu’evòca d’ara enlà dins sa correspondéncia ambe l’abat Salvat, l’importància que deu aver lo teatre dins la vida culturala d’òc, abans de partir per qualques meses a Barcelona en 1928. Ailà, ambe l’ajuda de l’escrivan e dramaturgue catalan Carles Soldevilla, ditz de poèmas d’Estieu, Vermenosa o Forés dins d’espectacles.
Tornada en Occitània, se presenta sus las scènas d’Òlt e Garona fins a Provença, en passant pel Roergue e lo Besierés e se marca al Conservatòri de Tolosa. Rescontra entre la fin de las annadas 1920 e la debuta de las annadas 1930 los que seràn per ela de sostens importants per las annadas venentas – entre autres Enric Molin, Juliana Seguret e sustot Armand Pravièl... – , aderís al Felibritge e ne ven un membre actiu en 1926. Respond lo 14 de març de 1931 a una sollicitacion de Salvat : « Segur qu’acceptarai d’èstre mèstra d’òbra. Regrèti pas qu’una causa, es de poder pas èstre Capolièr ! » E es aquela annada que ven mèstra d’òbra.
En 1932, es a París ont s’installa per mantuna annada. Passa d’audicions, a l’escasença d’anar dire qualques vèrses, convidada per qualques societaris de la Comèdia Francesa (letra a Josèp Salvat del 11 d’abrial de 1932) e anóncia dins un corrièr del 25 de junh de 1932, qu’es engatjada per jogar « Lucette » dins una adaptacion cinematografica de « Monsieur de Pourceaugnac » de Molière. Lo filme realizat per Gaston Ravel e Tòni Leklain la compta dins sa distribucion (ficha Imdb, consultada lo 27 d’abrial de 2016). Dins la meteissa annada, expausa son desir de fondar la societat dels « Amis du Théâtre occitan » per finançar un projècte de tropa de teatre que se produiriá dins las fèstas regionalistas e felibrencas. L’associacion del Teatre d’Òc espelís vertadièrament en 1933 e Julieta Dissèl encadena las annadas venentas las mesas en scèna atal coma las mesas en votz de poèmas occitans.

Julieta Dissèl marida en genièr de 1939 un autre militant occitan, Pèire-Loís Berthaud. La guèrra los dessepara. Mentre que Berthaud rejonh Vichèi, ela, se replega sus Tolosa ont contunha son activitat ambe lo Teatre d’Òc. Ambe l’ajuda del Prefècte Cheneaux de Leyritz, multiplica las manifestacions dins lo Sud-Oèst duscas en 1944. Son divòrci es prononciat pendent la deportacion de Pèire-Loís Berthaud a Dachau entre junh de 1944 e mai de 1945.

Sembla que Julieta Dissèl aja subit qualques afronts a la Liberacion, pr’amor qu’es « quelque temps détenue » d’aprèp l’abat Salvat, sens que se’n sàpia res mai. Cossí que siá, es plan mens presenta las annadas seguentas. Patís de problèmas grèus de santat e isolada, fin finala quita Tolosa e rejonh Bordèu. Escriu qualques cronicas per Sud-Oèst mas capita pas de reviudar son Teatre d’Òc. Aculhida ençò de monsen Montanha, poèta natiu el tanben del Lauragués e proprietari del castèl Pape-Clément, es a Pessac que s’escantís lo 3 de novembre de 1962.

Lespoux, Yan

Pierre-Louis Berthaud  (Bordeaux, Gironde, 24 août 1899, Séry-Magneval, Oise, 8 août 1956), journaliste, homme politique, majoral du Félibrige (Cigale du Tarn), membre de l’Institut d’Études Occitanes (IEO), franc-maçon, cofondateur de la revue Occitania (1956).

Éléments biographiques

Fils d’instituteurs, il étudie à Bordeaux où il obtient une licence de Droit et Lettres. Mobilisé en tant que traducteur auprès des forces américaines en 1918, il est alors membre de la SFIO. Son ascension dans la fédération socialiste de la Gironde est d’ailleurs rapide puisqu’il assiste au congrès de Tours de 1920 en tant que délégué (bien que son mandat semble ne pas avoir été validé). Mais il se trouve éloigné de la vie militante pendant plusieurs années suite à un grave accident d’automobile auquel vient s’ajouter une tuberculose.

Proche du nouveau maire de Bordeaux, Adrien Marquet, il devient conservateur adjoint à la Bibliothèque municipale de Bordeaux en 1925 ; poste qu’il occupe jusqu’en 1928, année où il quitte son emploi suite à une brouille avec Marquet pour se lancer dans le journalisme en tant que secrétaire de rédaction du journal L’Avenir de la Vienne.

Il devient directeur de ce journal en 1929 et le quitte en 1932 après ce qui semble être une longue succession de brouilles qui le voient notamment accusé d’être un sympathisant de l’Action Française.

De retour en Gironde dans la maison familiale de Gaillan-en-Médoc, il tente de relancer sa carrière de journaliste en envoyant des articles à divers journaux et revues et essaie vainement de trouver une place au quotidien La Petite Gironde qui appartient au même consortium que L’Avenir de la Vienne

Il fait aussi là ses premiers pas dans la politique en tant que candidat. Après avoir vainement tenté en 1929 de monter une liste « républicaine d’intérêts municipaux » lors des élections municipales à Poitiers, il mène en tant que candidat républicain indépendant une liste pour les municipales de 1935 à Gaillan, terminant à la deuxième place, derrière la liste de droite et devant celle de gauche.

Il rejoint finalement Paris en 1937, époque à laquelle il démissionne de la franc-maçonnerie à laquelle il avait été initié à Bordeaux en mars 1927. C’est à cette époque, semble-t-il, qu’il se met à faire plus régulièrement des piges pour divers journaux. Marié en janvier 1939 à Juliette Dissel, il s’occupe à la même période de l’accueil des intellectuels catalans réfugiés qui sont hébergés à Roissy-en-Brie. Il devient par ailleurs directeur-gérant de la Revista de Catalunya pour les numéros édités en France en 1939-1940 et s’occupe du secrétariat de la Fondation Ramon Llull.

Il quitte Paris lors de l’exode en juin 1940 pour rejoindre le sud. On le retrouve à Vichy en octobre 1940. Il occupe alors un poste de rédacteur au ministère de l’Information du gouvernement de Vichy. Là, dès le début de 1941, il entre en contact avec les services anglais pour leur transmettre des informations, notamment les minutes de la commission d’armistice de Wiesbaden. Il devient membre du réseau de résistance Mithridate et est arrêté par la Gestapo le 21 janvier 1944 interné à Moulins puis à Compiègne avant d’être déporté à Dachau le 6 juin 1944.

De retour de déportation en mai 1945, son divorce ayant été prononcé pendant sa déportation, il se remarie avec Madeleine Castelain, rencontrée alors qu’ils travaillaient dans le même service du ministère de l’Information de Vichy. Il reprend rapidement ses activités de journaliste parlementaire et devient syndic de la presse parlementaire entre 1947 et 1949. Il assure par ailleurs le secrétariat du Comité international des anciens détenus de Dachau et représente à ce titre la France à la Commission internationale pour Service international de recherches sur les archives de la déportation conservées à Arolsen, ainsi que la vice-présidence de l’Amicale des Anciens de Dachau et la gérance et la direction de la revue de cette association.

Après un échec aux élections législatives de 1951 dans le Tarn où il s’est présenté sous l’étiquette RPF, il est désigné le 11 juillet 1952 par l’Assemblée nationale, conseiller de l’Union Française avec l’étiquette UFAS (gaulliste). Cette charge l’amène à présider la Commission de l’Information et à être délégué de l’assemblée auprès de l’UNESCO. Son action parlementaire trouve son point d’orgue lors du débat sur le traité instituant la Communauté Européenne de Défense contre laquelle il prend fait et cause en 1954. Il est toujours conseiller de l’Union Française lorsqu’il décède d’une crise cardiaque le 6 août 1956.

Engagements dans la renaissance d’oc

 Pierre-Louis Berthaud s’intéresse très tôt à la langue d’oc et devient peu à peu un militant actif. En contact avec la langue dès la prime enfance dans la maison familiale où vivent ses grand-parents à Gaillan, il dit avoir pris conscience à l’adolescence de l’unité de la langue d’oc lorsque, ayant acheté une brochure intitulée Poètes provençaux modernes, il se rendit compte que le parler de Gaillan était, à peu de choses près, celui utilisé par les félibres provençaux.

Dès le début des années 1920, il est en contact avec Ismaël Girard et, très certainement, abonné à Oc. Il faut sans doute voir en partie dans ce rapprochement l’intérêt qu’il développe alors pour la Catalogne à laquelle il consacrera de nombreux articles jusqu’à la Seconde Guerre mondiale. C’est d’ailleurs cet intérêt qui l’amène à prendre contact au début des années 1930 avec Louis Alibert et l’abbé Joseph Salvat. En 1930, il participe aux fêtes du centenaire de Frédéric Mistral et est impressionné par Charles Maurras. C’est à la suite de ces fêtes qu’il va donner à Bordeaux et Poitiers des conférences consacrées au poète provençal, conférences réunies en 1931 dans une brochure intitulée Frédéric Mistral, la langue occitane et la latinité.

Curieux, sans cesse à la recherche de nouvelles informations il est abonné à la revue Calendau animée par Pierre Azéma et Léon Teissier, et se rapproche dès 1934 de la revue Occitania pour laquelle il écrit quelques articles en tant que correspondant pour la Gascogne. Intéressé par le projet politique que porte Occitania, il participe en décembre 1935 à Narbonne au congrès des Amis d’Occitania duquel sortira un « Programme occitaniste de base » à tendance fédéraliste. Lorsqu’il s’installe à Paris en 1937, il rentre rapidement en contact avec les Amis de la Langue d’Oc, l’école félibréenne parisienne, dont il devient vite un membre actif. C’est à ce moment-là qu’il se lie véritablement d’amitié avec Jean Lesaffre qui participe lui-aussi à l’aventure d’Occitania. C’est à ce titre de membre des Amis de la Langue d’Oc qu’il organise l’accueil des intellectuels catalans.

En 1939, il prend en charge depuis Paris l’édition d’un journal destiné aux soldats occitans sur le front. Ce sera Oc – titre que lui confie alors Ismaël Girard – édition de guerre qui paraît le temps de cinq numéros entre janvier et mai 1940.

Le fait d’avoir un emploi au ministère de l’Information à Vichy ne freine pas l’action militante de Pierre-Louis Berthaud. Il continue par exemple à gérer pour les Catalans la Revista de Catalunya et la Fondation Ramon Llull. C’est encore à Vichy qu’il crée en 1942 un Centre Permanent de Défense de la Langue d’Oc après avoir publié en 1941 dans la Revue Universelle ses "Réflexions sur l’enseignement de la langue d’oc". Ce Centre Permanent de Défense de la Langue d’Oc a toutefois une activité limitée puisqu’il est porté essentiellement par le seul Pierre-Louis Berthaud.

Celui-ci n’en est pas moins actif et s’implique notamment dans les vifs débats suscités dans la presse nationale et régionale par le décret Carcopino du 24 décembre 1942 qui autorise un enseignement facultatif des dialectes locaux. Toujours à Vichy, reprenant une idée de Max Rouquette du temps de la revue Occitania, il tente de créer un Office de Presse Occitane destiné à envoyer aux journaux nationaux et régionaux des articles sur la langue et les débats suscités autour d’elle. Là encore, l’échec est patent faute de pouvoir s’appuyer sur un collectif de militants susceptibles de prendre en charge une partie du travail.

C’est à cette époque, vraisemblablement depuis 1938-1939, que Pierre-Louis Berthaud travaille à une bibliographie occitane, mais ses fiches disparaissent après son arrestation par la Gestapo en janvier 1944. Il n’en arrive pas moins à publier en 1942 une Bibliographie gasconne du Bordelais.

De retour de déportation, il reprend son activité militante en faveur de la langue d’oc. Il réussit ainsi à faire publier en 1946 le premier volume de sa Bibliographie occitane (1919-1942). En 1947, il publie avec Jean Lesaffre un Guide des études occitanes. Cette même année, lors de la Sainte-Estelle de Périgueux, il est élu majoral du Félibrige, succédant avec la cigale du Tarn à Jean Charles-Brun, ce qui n’est pas sans éveiller quelques tensions au sein du Félibrige eu égard au fait que Pierre-Louis Berthaud est aussi proche de l’Institut d’Études Occitanes dont il intègre le conseil d’administration. Son investissement en faveur de la langue et de la culture catalanes ne se démentent pas non plus ; il participe en 1945 à la création à Paris de l'Institut Català d'Art i Cultura, et de la revue Presencia Catalana dont il deviendra directeur-gérant en 1948, année où il préside la commission organisatrice des Jocs Florals de la Llengua Catalana, de Paris.

C’est entre 1950 et 1951 qu’il s’investit dans ce qui apparaitra pour nombre de militants en faveur de la langue d’oc de cette époque comme son action la plus importante : en tant que fin connaisseur des mœurs parlementaires et délégué parisien du Cartel de Défense des Langues Régionales, il œuvre en coulisse auprès des députés, sénateurs et ministres en faveur du vote de la loi Deixonne sur l’enseignement des langues et dialectes locaux.

Pour autant, Pierre-Louis Berthaud n’abandonne pas ses travaux de recherche. Il travaille à un deuxième volume de la bibliographie occitane et profite de sa campagne électorale dans le Tarn en 1951 pour effectuer des recherches dans divers fonds d’archives et découvre ainsi la poétesse albigeoise Suzon de Terson (1657-1684). Le début des années 1950 est aussi le moment où les relations entre Pierre-Louis Berthaud et le Félibrige se tendent. Début 1952, avec l’abbé Joseph Salvat et Frédéric Mistral Neveu, il remet sur le tapis un sujet sensible en lançant auprès du Félibrige une démarche en vue de lever « l’indignité consistoriale » qui touche Charles Maurras depuis la Libération. En 1951, c’est grâce à lui que lors de la Sainte-Estelle d’Aurillac Pierre Rouquette est élu majoral contre Charles Rostaing. Cette élection fait ressurgir le conflit latent entre « Provençaux » et « Occitans ». L’année suivante, lors de la Sainte-Estelle de Clermont-l’Hérault, les trois candidats « occitans », Jean Lesaffre, Léon Cordes et Roger Barthe sont battus par des candidats « provençaux » après une intense campagne menée auprès du consistoire par des majoraux « provençaux » et Sully-André Pierre. Parrain de Jean Lesaffre qui se présentait au majoralat en hommage à Joseph Loubet dont la cigale était vacante après sa mort, Pierre-Louis Berthaud vit particulièrement mal ce camouflet. C’est en réaction à ce qu’il considère comme une machination qu’il démissionne en juin 1952 de son titre de majoral et qu’il publie une acerbe Letro au Capoulié sus lis eleicioun de Clarmount e l’anamen dóu Felibrige. Sa démission rejetée lors de la Sainte-Estelle de 1953, il demeure majoral mais a tôt fait de réserver son action militante à l’Institut d’Études Occitanes et de devenir un véritable trouble fête au sein du Félibrige en jouant notamment un rôle essentiel dans la mise en place d’une véritable contre-cérémonie pour célébrer les cent ans de l’association en 1954 en Avignon et en convaincant les ayant-droits de Théodore Aubanel d’éditer les œuvres du poète en graphie classique.

Bien qu’occupé par ailleurs par ses différentes activités, parlementaires ou au sein des associations d’anciens déportés, Pierre-Louis Berthaud consacre beaucoup d’énergie jusqu’à sa mort à l’Institut d’Études Occitanes au sein duquel il apparait comme un conseiller très influent. Son dernier projet est la reprise du titre Occitania avec Ismaël Girard. Les deux hommes, avec l’aide de Robert Lafont, entendent créer un journal d’information économique et culturelle destiné à sensibiliser les milieux d’affaires aux perspectives de développement des régions occitanes. Trois numéros paraissent en 1956 avant la mort de Pierre-Louis Berthaud. Le journal continuera à paraître sous l’autorité d’Ismaël Girard jusqu’en 1962.

IMG_1673.JPG
Lo viatge de Joana - Sason 2 / Episòdi 5
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Vidal, Alain. Interprète
Huang, Edda. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète
Zinner, Lucas. Interprète
François, Isabelle. Interprète
Alranq, Perrine. Interprète
Capron, Michel. Interprète
Duplan, Josette. Interprète
Tèxte de l'episòdi : 

Qualqu'un tusta a la pòrta cridant :

- Joana, Joana !

Sus l’escalièr de l’intrada de l’ostal magra, vièlha e tot en plors la vesina de Renat, l’Angèla :

- Joana secors ! Lo Renat s’es penjat dins son garatge e se te veni veire es qu’a laissat una letra.

- E alara ? Es terrible mas i pòdi pas res, es vengut ièr e l’ai fotut defòra. Voliái pas mai ausir d’istòrias sus nòstra joinessa que m’an fach tant de mal.

- Legís aquela letra !

- Se vòls mas ara es un pauc tard per faire quicòm.

A mon vilatge tant aimat tota ma vida, 

Dempuèi l’escòla primariá siái estat amorós de la Joana. Segur que l’ai abandonada per la Roseta a 20 ans. Mas uèi la Roseta es partida e pensavi que ara lo sòmi podiá devenir realitat. Veni d'apréner qu’es amorosa e que se va maridar ambe un american. Donc vòli pas mai contunhar a viure. Quand los sòmis son mòrts i a pas pus de rason de viure.

Adieu-siatz totes vòstre amic Renat lo malurós

- Encara un còp i pòdi pas res faire, es pas ma fauta. Es vengut me veire ièr e èra furiós.

- Tot lo mond van dire qu’es de ta fauta.

E l’Angèla furiosa s’en va. Uèch oras del ser. Temps de sonar lo Rémy.

- Allo ! Rémy !

- Cossí vas amor de ma vida ?

- Ai pas tròp de temps per parlar. Matilda m’a sonada. Es premsa e vòl venir faire son pichòt en çò de ieu. Lo problèma es qu’a pas un sòu per pagar lo bilhet d’avion. Es que pòs li mandar l’argent o melhor prendre lo bilhet e lo mandar a Philadelphia o per internet ? L’adreiça: Matilda Delbas encò de Fred Tiafran 2345 Hillview Avenue Philadelphia. E lo telefòn: 410 587 90 87.

- O vau faire. Te fagas pas de marit sang. Mas es que siás segura de çò que fas ? As pas jamai agut d’enfant e d’un còp vas devenir maire e grand, es pas simple.

- Mas tu serà ambe ieu e serai pas pus soleta. M’ajudaràs. E en mai lo paire del pichòt es negre, cantaire o musicaire, ai pas comprés. Te sonas lèu lèu. E de l’autre costat i a de problèmas al vilatge. Te contarai tot aquò lo còp que ven. Adieu e potons mon Rémy !

- Adieu ma bèla !

Tot va plan. Es bon de pas pus èstre soleta. E zo mai lo telefòn ! Qual pòt sonar ara ?

- Madomaisèla Belcaire ?

- Òc es ela ! De que voletz ?

- Aquí la gendarmariá del vilatge. Sabi qu’es tard mas volriam vos veire. Mossur Renat Delrieu s’es penjat e a laissat una letra que parla de vos. E en mai una vesina Madama Soulages a ausit una disputa entre vos, ièr a dos oras.

- E de que pòdi faire ? Es pas ieu que l’ai penjat.

- Madama se voletz podem vos venir veire a l’ostal.

- Deman matin ?

- Non ara. Avans de donar lo permés d'enterrar seriá bon de discutir ambe la darrièra persona que l’a vist.

- E ben vos espèri !

Mas avant me cal manjar un bocinet e subretot beure un copet de vin. Un pauc de cambajon, de fromatge amb una lesca de pan e una poma reineta del Vigan. E son dejà aquí ! Amb la veitura de la polícia. Comenci de me demandar s’ai plan fach de tornar al vilatge. Evidentament la mòrt del Renat es pas un plaser per ieu. Durbissi la pòrta. Dos òmes dintran. N’en coneissi un : Madama Blanquet. Mas l’autre l’ai pas jamai vist.

- Es que nos podem assetar ?

- Vos ne'n prèga. Venètz per aquí sus la terrassa.

Se meton cadun dins un fautuèlh de jardin. M’en vau cercar d’aiga e de gòts a la cosina.

- Avètz un polit ostal Madomaisèla Belcaire ! Vos fasètz pas de lagui aurem lèu fach. Pas que de rotina.

Lor conte nòstra istòria ambe lo Renat tre la debuta fins a ièr la disputa sus lo davantal de l’ostal. Escrivon tot çò que disi. E s’en van.

Siái anada me jaire e ai dormit tota la nuèch sens me desrevelhar. Uèi es un autre jorn. Ièr es lo passat.

Bonjorn tot lo mond. Adieu los sovenirs ! Ma vida comença ara! Lo solelh brilha sus mon teulat tot nòu !

IMG_1659.JPG
Lo viatge de Joana - Sason 2 / Episòdi 4
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Vidal, Alain. Interprète
Huang, Edda. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète
Zinner, Lucas. Interprète
François, Isabelle. Interprète
Alranq, Perrine. Interprète
Tèxte de l'episòdi : 

Donc me cal sonar la Matilda. Devi esperar sièis oras. Miègjorn de l’autre costat. Benlèu que lo matin a besonh de dormir un pauc s’es embarrassada. Vòli pas decidir avant çò que vau far amb ela. De tot biais ai de trabalh dins l’ostal : devi voidar los bagatges. Subretot sonar lo notari per saupre çò que s’es passat ambe lo teulat.

- Mèstre Bardòt ? Bonjorn.

- Madama ?

- Joana Belcaire. Me reconeissètz pas ? Pasmens pensi pas qu’ai pres l’accent american !

- Desencusatz me ! segur que sabiái qu’èretz tornada : tot lo vilatge o sap: « l’americana es tornada sens sa filhòla ! ».

- Mercé per tot vòstre trabalh : lo teulat, los papièrs, los impòstes. Voldriái saupre çò que s’es passat per lo teulat.

- I a agut un gròs auratge e lo dessús del teulat de vòstre ostal s’es retrobat dins lo jardin. Mon maçon a plan trabalhat. A cambiat los teules e a tot adobat. A netejat vòstre jardin e ai tot pagat.

- Vos devi donc d’argent. Quand volètz pòdi venir al burèu. E i a tanben d’autras causas que devèm discutir ensems : de qu’anatz faire de l’ostal de vòstre oncle e de las vinhas ? 20 ectaras es un molon de tèrra dins aquel pais de bon vin. Lo Sud de França es de mai en mai conegut. Benlèu qu’ai trapat quicòm que seriá interessant per vos e per lo vilatge. N’en parlarem totes dos. Quand poiriatz venir ?

- Voldriái esperar un pauc. Tant de causas son a venir dins los jorns qu’arriban ! Vos sonarai en fin de setmana.

- Esperatz pas tròp : òm sap pas jamai…a ben lèu Joana !

- Al reveire Mèstre Bardòt !

E ara un pichòt tè a l’irange aquel qu’aima mon òme american tant lonhdan ! Que plaser d’èstre sus la terrassa sus una cadièra de jardin de tela roja jos lo solelh pas encara tròp caud ! Amb un pichòt ventolet que cor dins los arbres del jardin : l’euse totjorn verd estiu coma ivèrn e lo pin tanben.
Es pas l’ora de sonar Remy que deu totjorn èstre a l’universitat. Tot d’un còp me desrevelhi : lo jet lag, lo desfasament orari ! Ai dormit doas oras ! Vau cercar lo telefòn, lo numerò, ai paur. Devi saupre que ma vida uèi es ambe Remy. De tot biais cal causir : Matilda serà pas jamai ma filha mas deman Remy serà mon marit !

- Allo Matilda ?

- Joana ! Que meravilha d’ausir ta votz. Cossí vas ? Fa de temps que siás tornada al vilatge ?

- E tu Matilda de que fas ? Me deves tot dire que me fau de lagui. De qu’as fach dempuèi tot aquel temps ? Se vòls tot saupre : siái urosa mas siái totjorn perduda. Encara un còp sabi pas pus onte ne siái.

- Mas aquel pichòt qu’espères cal es lo paire ?

- Es complicat benlèu qu’es melhor d’esperar per te contar l’istòria de se tornar veire. Es que pòdi venir en cò de tu ?

- Qual es lo paire de l’enfant ?

- Un musician.

- De musica classica ?

- Non pas : african jazz se vòls tot saupre ! Negre ! Fred Tiafran.

- E vòls venir amb el dins lo vilatge ? Sabi pas se o sabes mas dins lo vilatge per las darrièras eleccions la drecha drecha e la gaucha èran 49/51 per cent.

- E donc ? Pensi que seriá melhor de venir soleta.

- Aquò tomba plan : a de trabalh e pòt pas venir. Mas ieu vòli venir.

- E quand l’enfant arribarà segur que serà pas blanc !

- Joana, me decebes. Te cresiái mai dubèrta al mond modèrne. O sabes ben ara que la tèrra es de mai en mai pichòta.

- Ieu o sabi mas dins lo vilatge o sabon pas encara. Donc se veniás soleta tot seriá plan. Quand arribas ?

- I a un problèma : ai pas un sòu per crompar lo bilhet d’avion.

- E ton òme a pas de sòus per tu, la maire de son pichòt ?

- Un jorn benlèu quand serà conegut coma musicaire. Mas i siam pas encara. E dins aquel pais los artistas an pas d’ajuda per viure. Pas « d’intermittent du spectacle » !

- Donc onte devi mandar l’argent per lo bilhet ?

- Sus la banca de Fred, un virament.

- Pensi que lo melhor seriá de demandar a Rémy que prenguèsse ton bilhet per te lo mandar. Baila me ton adreiça. Vendrai te quèrre a Montpelhièr.

- Alara : Matilda Delbas en cò de Fred Tiafran 2345 Hillview Avenue Philadelphia US.

- Tròp complicat. Demandarai a Rémy de te sonar deman matin. A ben lèu.

- Potons !

- Diga me es un garçon o una filha ?

- Ai pas volgut saupre: descubrirem ensem ! Ciao !

Benlèu que siái tròp vièlha mas ai pas poscut dire de non ! Temps de sonar Rémy….

MOLIERE.jpg
La Rampe TIO
Théâtre "Molière d'Òc" - La Rampe TIO - à Narbonne (cours de la Madeleine)

La compagnie La Rampe Tio livre une adaptation libre et occitane de la pièce de Molière, Monsieur de Pourceaugnac,dans une mise en scène de Jean-Louis Roqueplan.
Une fois le rideau levé, Jean-Louis Blénet, Gilles Buonomo, Bruno Cécillon et Yves Durand se délectent de cette adaptation qui inverse la situation de la pièce. Ainsi, les spectateurs se retrouvent dans une ville méridionale d’Occitanie où M. de Pourceaugny, riche gentilhomme parisien, débarque pour épouser Julie.
IMG_1658.JPG
Lo viatge de Joana - Sason 2 / Episòdi 3
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Vidal, Alain. Interprète
Huang, Edda. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète
Zinner, Lucas. Interprète
François, Isabelle. Interprète
Alranq, Perrine. Interprète
Capron, Michel. Interprète
Duplan, Josette. Interprète
Tèxte de l'episòdi : 

Preni l’envolopa, lo sagèl es american. Pausi la letra sus la taula del salon.
Per començar devi dubrir las fenèstras, los contravents, laissar dintrar l’aire del mes de junh dins l’ostau. Fague lo torn de l’ostal, sentís pas la rosa aprèp un annada de baradura.
Es miègjorn. Sortissi per anar crompar quicòm per manjar. Quand dintre dins l’espiçariá es la revolucion:

- Joana siás tornada ? Tot lo mond pensava que t’ères envolada per pas jamai tornar ! Mas que siás bèla ! Eleganta ! Ont as trapat aqueles jeans ? E aquel tee-shirt ? Tot lo mond a pantaissat : n’i a qu’an dich qu’ères maridada, d’autres qu’aviás decidit de viure en America amb aquela Matilda… De tot biais nos fa plaser de te veire e subretot tant polida. Segur que lo bonur es dintrat dins ta vida. E un jorn nos caldrà dire cal es la vertat. E la pichòta sabi pas cossí se sòna, de que n’as fach ? L’as venduda ? Tot lo mond ris.

- Arribarà lèu lèu. Siáu urosa tanben d’èstre tornada e de vos veire. Ai fam donc voldriái...

- Es que manjan coma nos autres de l’autre costat ?

- Pas totjorn. Donc de pan, de cambajon, d’ensalada...

Mon panièr plen m’en tòrni a l’ostau. Es pas un grand plaser de manjar soleta subretot quand òm i es pas pus acostumada. Lo telefòn sona:

- Allò ? Joana cossí vas ? E lo teulat es pas au mitan del jardin ?

- E tu Rémy de que fas ? Espèri que siás malurós tot solet dins ton polit ostal sens ta Joana !

- Es que siás malurosa sens ton Rémy?

- Sabi pas encara, veni d’arribar e m’en vau manjar un bocinet. Las gens son urós de me veire.

- Bon es l’ora de partir a l’universitat qu’ai de trabalh ! : set oras. Te sonarai lèu quand auràs manjat. Potons !

- Potons!

Dintre dins la cosina, res a pas cambiat. Temps de brancar l’electricitat, d’alucar lo frigò. Puèi manji, trapi una botelha de vin, bevi un còp. Es bon lo vin per ma testa e subretot mon còr per caçar lo « blues ». E ara, la letra ambe lo café. O sabiáí ben que m’escriuriá un jorn. Mas siáu pas segura qu’es lo bon moment.

Quaucun tusta a la pòrta. Es lo Renat l’amorós de mos vingt ans que m’a laissada per una autra. A un ramelet de ròsas rojas dins la man.

- Adiu ma bèla americana. M’an dich qu’ères tornada al vilatge. Cresiái de pas pus jamai te tornar veire.

Me dona las flors.

- Aquelas flors per te dire tot mon amor, a tu que demoraràs totjorn la flor de ma joinessa !

- Dintra Renat. Vòs de café ?

- Ambe plaser !

- Asseta te. M’en vau lo caufar.

- Es que t’an dich la novèla ?

Respòndi pas. Ara servissi lo café.

- Alara t’an pas res dich ?
Silenci.

- Ara sabes siáu ric. Ma tanta es mòrta e m’a tot daissat. Es coma per tu e ton oncle Vincent. Tròp d’argent per un òme solet. Alara s’aquò t’agradava, poiriam viure ensems. Ambe la Ròseta avèm pas agut d’enfant.

- Renat. L’an passat te l’ai déjà dich: tu e ieu fa 40 ans qu’es finit. Te sovenes pas de çò que m’as fach a 20 ans ? E ara en mai siái promésa. Lèu i aurà un maridatge al vilatge. Saràs convidat. E ara ai de causas de far e siáu cansada. Beu ton café e defòra !

Renat se lèva, e comença de plorar :

- T’ai aimat tota ma vida ! Quand la Ròseta èra malauta cada matin pregavi per la veire partir al cementèri. Per viure ambe tu ! Las femnas setz totas parièras : comprenetz res a l’amor. Es que te sovenes quand aviás pas un sòu e que t’ai prestat 1000 francs per enterrar ta maire ?

- Sortis de mon ostal ! Vòli pas pus parlar del passat e çò qu’es fach es fach ! Ai dubert la pòrta, getat las ròsas au mitan de la carrièra.

- Ton chin, lo pichòt Poubelle, es ieu que l’ai tugat. Adieu tanturla !

Eh bé ! polit retorn ! E ara la letra de Matilda: 

Cara Joana,

Ai somiat de tu cada jorn dempuèi 9 meses : o sabiái ben qu’èri estada michanta de m’en anar sens dire aureveire. Aprèp tot l’amor que m’aviás bailat ! Ai besonh de tu. Dins dos mes lo pichòt arriba e vòli pas lo faire dins aquel pais. Ai paur ! E quand pensi a ma maire e a la grand de mon enfant es tu que vesi. Es que pòdi venir encò de tu per pichonar ? Fred mon òme vendrà me rejoiner dins dos mes. Pòt pas ara. Sonas me quand podràs. Me daissas pas soleta. T’aimi !

Ta filha Matilda

En Ps i a lo numerò: 410 587 90 87. De tot biais ai pas d’autra causida : me cal sonar !

IMG_1630.JPG
Lo viatge de Joana - Sason 2 / Episòdi 2
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Vidal, Alain. Interprète
Huang, Edda. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète
Zinner, Lucas. Interprète
François, Isabelle. Interprète
Tèxte de l'episòdi : 

Evidentament tot a cambiat per ieu. Me siáu acostumada a ma vida de femna amb un òme e lo risolièr de l’amor sus ma tèsta. Aviái pas jamai pantaissat qu’una causa com’aquò arribariá un jorn dins ma vida de tanturla: faire la cosina, anar faire leis crompas soleta dins los supermarkets americans, començar a comprendre e a parlar un pauc aquela lenga. Remy me daissava sa veitura e menavi una veitura automatica sens bóstia de cambi.

M’a menat visitar los musèus de Baltimore lo BMA (Baltimore art museum) e lo Walters Museum. I aviá tant de pinturas francesas que me sentissiái a l’ostal. Urosament que Remy èra amb ieu que pecaire la pintura es pas jamai estada una causa importanta per ieu. Un còp a Paris èri anada al Louvre mas fasiá tant de temps. Donc ai descubert al BMA Matisse, Van gogh, Picasso e çò que m’a fòrça esmoguda Andy Warrhol. E al Musèu Walters ai aimat los paisatges del Monet, Manet, Sysley, l’art del Japon, de l’Egipte, de la Grècia...

Tot aquò me semblava un autre mond : pas simple d’imaginar de gens fasent de pinturas o d’esculturas tota la santa jornada. Quand on a pas apres a conóisser l’art enfant es pas simple de lo descubrir e de lo comprener a la fin de sa vida.

Sabi pas çò qu’auriá dich l’oncle Vincent de me veire vistalhar los musèus ambe son argent !
Çò que m’agradava mai èra d’anar me passejar sus la Baia del Cheasepeake ont son arribats los Pilgrims Fathers d’Anglatèrra a la debuta del sègle detz e sèt. E tanben los soldats de la guèrra de Secession prèp del Patamac. Rémy èra urós de me veire espantada per tant de meravilhas com’un enfant davant un novèl joguet.

- Un jorn anarem a Washington. En fàcia del Congrès i a de Musèus mai que bèls de tota mena. E descubriràs un pauc mai la pintura francésa e aquela de tota l’Euròpa. E las esculpturas de Malhòl que ven de ton pais Banyuls. E anarèm passar una fin de setmana a New York ont i a tanben de musèus e subretot aquel de l’Edat Mejana « Lo Cloister Museum ». Saràs pas contenta de veire qu’an raubat lo clastre de San Guilhem del desert e tant d’autres. Subretot aquel de San Michel de Cuxa dins las Pireneas orientalas. Tot de marme ròse. Mas l’an pas raubat l’an crompat donc i a de gens del pais que l’an vendut !

Fasiái la torista, l’amorosa e la femna a l’ostau. Un jorn me desrevelhèri. Me caliá tornar al vilatge :

- Allò! Joana Belcaire? Mossu Bardot lo notari !

- Bonjorn Mestre ! Quante plaser de vos ausir !

- Pas qu’un problèma…

- Es grèu?

- Non pas : i a agut ièr un gròs auratge e lo teulat de vòstre ostal es tombat al mitan de vòstre jardin. Vos faguètz pas de marit sang ai demandat al maçon de venir. E deman tot anirà plan !

- Mercè plan. A ben lèu; Deman tornarai al vilatge.

- Bon viatge!

Remy èra pas content mas ieu me fasiá plaser. Subretot que sabiái ara que l’òme qu’aimavi me seguiriá.

- Es pas tu que vas reparar ton teulat?

- Vòli veire çò qu’es arribat e seguir lo travalh, es mon ostal !

- Dins un mes ai acabat a l’universitat per de bon, la retirada es arribada. S’esperavas poiriam partir ensems.

Per lo primièr còp èrem pas d’accòrdi. Remy èra tot blanc, sa votz tremolava e sas mans tanben. Las lagremas èron pas luènh. E ieu voliái partir, dintrar al vilatge. Eri secassa : la tanturla èra tornada.
Quand comencèt de plorar m’arrestèri. Aviái ganhat ! Segur que dins un mes me vendriá rejónher.

- Pas qu’un mes e puèi vendràs.
- Mas es pas possible per ieu de tot laissar aicí, caldrà de temps. Vòli pas gardar aquest’ostal aprèp la retirada. Ai pas d’enfants e sabi pas de que vau faire dels mòbles e tot lo demai.

- T’en fagues pas tornarai ambe tu a la fin de l’estiu…

- Benlèu. Mas ieu te vòli pas quitar. Vòli viure ambe tu. Deves saupre que t’aimi. O sabiái dejà quand èrem joines mas ai agut paur : ères tant plena de ton pais. Era pas possible d’imaginar Joana vivent dins un autre pais tant luènh de son Occitània.

M’a pres dins sos braces e puèi es anat crompar un « crab cake » amb un còp de vin roje per me faire plaser. Eri devenguda una filhèta gastada.
Puèi avèm pres los bilhets e zòu : ieu partiriái deman e el dins un mes.

Quand nos quitèrem a l’aeropòrt me balhèt una pichòta caisseta. Dedins una baga amb una pèira blava: un safir... Eri promésa e el plorava de bonhur e de lagui de me daissar.

Un còp assetada dins l’avion comencèri de realizar tot çò qu’aviá cambiat dins ma vida dempuèi una annada. Lo sovenir de Matilda èra luènh mas pensavi sovent a ela, al plasèr qu’aviam agut de viure ensems, de faire lo viatge per l’America totas doas. M’auriái tant agradat se foguèsse venguda ambe ieu dins los musèus. Un estela limpaira dins ma vida ! Mas èri segura que l’aviái ajudada a faire son camin de femna. Mas qual èra l’òme qu’aviá causit : un gentleman o una racalha !

Paris, Montpelhièr, mon amiga Clara m’esperava a l’aeropòrt.

- Alara Madama l’americana de qué fa de tornar al vilatge ? Es que parlas la lenga aprèp una annada dins lo pais ?

- Comenci a me despatolhar e pòdi sortir soleta.

- E l’amor es enfin arribat dins ta vida? Aquel Rémy èra tant polit dins seis vingt ans ! Evidentament es un pauc tardièr d’èstre amorosa dins l’automne de sa vida ! Lo mai important es que ara existís e que siás urosa. Per aquò i a pas d’atge.

Quante plaser de la tornar veire, sèm amigas dempuèi l’escòla primaria. Es maridada, dos enfants e a trabalhat tota sa vida a la comuna, secretària. Ara es retirada e amb lo Jaume son marit qu’èra regent, fan de viatges organizats un pauc pertot dins lo mond et cade còp que tornan fan una serada ambe los filmes del darrièr pais descubert.
Auriái poscut faire aquò ambe Baltimore. Un autre còp! Mas quand Rémy sarà aicí farem una serada sus l’istòria del Maryland, aquò sarà fòrça interessant... e different.

Ara siáu davant ma pòrta. Dintre e sus la taula un molon de corrièr. Una letra endessus e recóneissi sul còp l’escritura e mon còr fa tifa tafa...

ob_e28ed2_capture.JPG
Commune de Narbonne
Convergéncia narbonesa
Occitans et catalans, la fête en famille !

Programme


10:00 - Projections de la « seria » en présence du réalisateur Amic Bedel et Julien Campredon, le co-créateur, à la salle Dominique-Baudis. 
Gratuit

10:00 - 11:30 - Balade dans la Clape, accompagnée par un intervenant en occitan et en français. 
RDV salle Dominique-Baudis
Gratuit.

14:00-19:00
- Associacion formiga : sur la plage avec des jeux d'antan, mât de cocagne, course de sacs, guillotine de saucisson... 
- Siestes sonores occitanes - proposées par le CIRDOC, sur la plage. 
Poste 1.
Gratuit. 

18:00-19:30 : Los Romegaires 
Concert. 
Terrasses de la mer. 
Gratuit. 

21:00 - Concert - Campikipugui -
Parrainé par Ràdio Lenga d'Oc Narbona (95.5 FM)
Terrasses de la Mer
Gratuit. 


21:45 - Les Goulamas'K 
Terrasses de la Mer 
Gratuit.


Informations pratiques 

Site complet de l'événement : Ici
sus 34