Se dison « incunables » - del latin incunabula, « lo brèç », “lo començament » - los primièrs libres estampats dins lo corrent del sègle XV. Aqueles primièrs libres, que lo mai celèbre n'es la Bíblia latina a quaranta-e-doas linhas que Gutenberg estampèt mercés a de caractèrs mobils a l'entorn de 1450 a Mayence, semblan pas encara los libres modèrnes qu'apareisson, segon las regions, entre lo començament e lo mietan del sègle XVI. Los incunables conservan encara fòrça caracteristicas dels manuscrits religats (codex) de l'Edat Majana, sens pagina de títol, amb una mesa en pagina compacta, sens capítol e amb de nombrosas abrevacions. D’unes èran quitament encara enluminats. Mas la caracteristica mai notabla d'aqueles
« primièrs imprimits » es l'utilizacion de caractèrs gotics.
[imatge id=21618]
E mai se l'espaci occitan aviá conegut tre1475 l'instalacion de las primièras premsas a Albi, puèi l'annada seguenta a Tolosa, es sus las premsas italianas, a Turin, que foguèt fabricat en 1492 lo primièr libre estampat en occitan : Lo Compendion de l’Abaco, òbra del Niçard Francès Pelós.
L'Incunabula Short Title Catalogue, basa de donadas internacionala que recensan mai de trenta mila edicions de libres estampats anteriors a 1501, revela que la lenga majoritària dels primièrs imprimits es lo latin. Puèi ven l'italian amb quasi 2'500 títols e lo francés amb quasi 1'800 títols. La Peninsula iberica, ont l'estampariá es arribada mai tard, es representada per 437 edicions recensadas en espanhòl (castelhan) e 138 en catalan. L'ISTC recensa per las lengas vernacularas de França, fòra del francés, un incunable en breton, lo Catholicon de Jehan Lagadeuc, diccionari trilingüe breton-francés-latin dedicat a l'instruccion “dels clergòts paures de Bretanha o encara dels illetrats en latin”
Amb tres edicions conegudas, lo còrpus dels incunables occitans es plan magre comparat al còrpus francofòn, o quitament catalanofòn, e revela ja l'estat fòrça degradat del rapòrt de fòrça entre l’occitan e lo francés dins la produccion e la difusion escrita dels sabers a la fin de l'Edat Majana, al benifici del francés. Pasmens, la lenga occitana, eretièra d'una scripta literària, scientifica e administrativa importanta e prestigiosa a l'Edat Majana, demòra encara, al començament de l'epòca modèrna, une lenga d'escritura e de difusion sapienta. La màger part de las autras lengas vernacularas del territòri francés actual, e mai d'Euròpa occidentala, an pas d'edicion anciana
Es pro tardivament, dins las totas darrièras annadas del sègle XV, qu'apareisson los primièrs incunables occitans.
Lo primièr es Lo Compendion de l'Abaco, òbra d’un “ciutadan niçard” (“citadin es de Nisa”, f.80v), Francés Pelós, e estampat a Turin en 1492. Aquel tractat d’aritmetica es eissit del mitan del negòci niçard. Lo libre es d’un usatge practic, sa tòca es de donar los rudiments matematics necessaris al bon exercici del comerci maritim.
Es segurament perque se destina al monde del comerci maritim qu’es redigit e estampat dins la lenga d'usatge dels mercands, en occitan, italian, francés e pas en latin, lenga de la majoritat dels incunables.
Lo Compendion de l’Abaco, que figura demest los primièrs libres de matematics estampats en Euròpa, testimònia de la plaça qu'ocupa la lenga occitana dins los escambis comercials dins la region niçarda (Niça es descricha “cap de Terra Nova en Provensa” per l’autor, f. 80v) a l'auba de la Renaissença.
Los exemplars conservats son rares, n’existisson sèt coneguts dins los catalògs de las bibliotècas publicas o universitàrias en França o a l’estrangièr.
Ne Saber + sus Lo Compendion de l'Abaco : veire l'article dins l'Enciclopèdia d'Occitanica.
Los dos autres incunables occitans coneguts concernisson lo domeni religiós.
Lo primièr, lo Tratat del Rosari de l’intemerada Verge Maria segunt la determination de diverses Dotors, seriá l’òbra del fraire dominican Luchino Bernezzo, estampada a Niça en 1492 o 1493.
L’obratge sembla definitivament perdut, es sonque conegut per una mencion del sègle XVII.
Ne Saber + sus lo Tratat del Rosari de l'intemerada Verge Maria : veire lo article dins l'Enciclopèdia d'Occitanica.
[imatge id=21619]
Lo segond, Lo Doctrinal de la sapiensa en lo lenguatge de Tholosa, estampat de las premsas tolosanas d’Henri Mayer en 1494, es una traduccion occitana del Doctrinal de sapience ou Doctrinal aux simples gens, òbra d’explicacion de la doctrina crestiana escricha al mitan del sègle XIV, e atribuida a Guy de Roye.
La causida lingüistica s’explica per la foncion didactica del libre, qu’es destinat als prèires o als legeires que legisson pas lo latin ni mai lo francès. Lo Doctrinal de la sapiensa en lo lenguatge de Tholosa aguèt una segonda edicion, totjorn a Tolosa, per l’estampaire Joan Grand Joan (1460-1519) e una autra en 1504. Aqueste, considerat coma lo primièr estampaire tolosan, s’èra installat carrièra de la Portaria e aviá tornat crompar en 1494 lo talhièr d’Henri Mayer, d’origina alemanda.
Aqueste incunable es de raprochar del còrpus dels libres religioses tolosans en occitan del començament del sègle XVI.
Ne Saber + sus Lo Doctrinal de la sapiensa en lo lenguatge de Tholosa : veire lo article dins l'Enciclopèdia d'Occitanica.
14h00 - Visite commentée du Cimetière Vieux, à la découverte des auteurs et lieux de mémoire occitans de Béziers.
Départ Place Saint-Aphrodise13h00 à 18h00 au CIRDÒC - Exposition, visite des réserves patrimoniales, projections : le CIRDÒC vous invite à découvrir la fabrique du patrimoine occitan.
16h00 - Vernissage de l’exposition Los passejaires de Pesenàs et projection des documentaires Bufa lo Cèrç e raja l’Orb… et … E filma Miquel Cansd’Hélène Morsly, suivi d’un moment d’échange avec la réalisatrice.
9h45 - Visite guidée des vieux quartiers de Béziers, à la découverte des lieux de mémoire occitans de Béziers.
Départ Place Saint-Aphrodise
13h00 à 18h00 au CIRDÒC - Exposition, visite des réserves patrimoniales, projections : le CIRDÒC vous invite à découvrir la fabrique du patrimoine occitan.
16h00 - Lancement de La Cooperativa - Fabrica dels patrimònis occitans
"La Cooperativa", grande collecte participative des éléments du patrimoine occitan de demain, vous donne rendez-vous à Béziers.
Apportez vos documents, objets, témoignages ou anecdotes : des bibliothécaires et archivistes, experts du patrimoine occitan, seront présents pour discuter avec vous, comprendre et expliquer ce que ces souvenirs, objets et documents représentent et vous donneront des conseils pour assurer leur sauvegarde, leur valorisation afin d’enrichir la mémoire occitane de demain.
Pour en savoir plus : http://cooperativa.occitanica.eu/
Se designa per lo tèrme de cançonièr los recuèlhs manuscrits de « cançons », poesias de trobadors d’expression occitana, compilats e redigits entre lo mitan del sègle XIII e lo mitan del sègle XIV.
Los cançonièrs occitans - de còps apelats « cançonièrs provençals » segon la tradicion filologica del sègle XIX - fòrman de recuèlhs de la lirica occitana dels sègles XII e XIII, ordenats per un creator, qu’es dins qualques cases un trobador, mas dins la granda majoritat un « colleccionaire » o « compilaire » segon un projècte antologic : mai sovent segon un genre (cansos, sirventes, tensos e partiments, etc.) e, al dintre de cada genre, per trobadors enauçats al reng d’ « autor », que lo compilaire pòt presentar per una biografia (vida) e una explicacion de son poèma (razo).
Un cançonièr es pas exactament un recuèlh fidèl de l’art dels trobadors mas « constituís una delimitacion, veire una organizacion particulara del còrpus de la poesia lirica dels trobadors, provesida d’un sens istoric e cultural emai rapòrt a l’ensems de la tradicion12 ».
Pasmens, los 40 cançonièrs occitans conservats, que i cal apondre las còpias e las citacions de trobadors dins d’autras òbras (manuscrits diches « de la tradicion indirècta »), constituisson un conservatòri de la lirica occitana dels sègles XII e XIII, qu’an transmés 2542 poèmas atribuïts a 460 trobadors coneguts que i cal encara apondre las òbras anonimas. Lo nombre d’aquelas darrièras es d’uèi pas encara determinat, las sorsas pòdon variar d’environ 250 a qualquas desenas.
< chançonièrs provençals
< chançonièrs lemousins
La tradicion filologica del sègle XIX faguèt de « provençal » l’adjectiu que designava lo domeni de l’occitan ancian dins son ensems que tornava emplegar l’apellacion italiana de l’Edat Mejana proensal (provenzale en italian), en referéncia a la provincia romana (Gàllia meridionala). Los tèrmes de « provençal » e « ancian provençal » son d’uèi abandonats al profièch d’ « occitan » per tal de pas crear d’ambiguitat amb la region de la Provença istorica o actuala e amb lo dialecte provençal ancian.
Una apellacion mai anciana e mens espandida qualifica tanben aqueles cançonièrs de « lemosins » mai que mai en causa del nombre important de trobadors eissits d’aquela region. Es pasmens estada lèu mesa de costat.
Los cançonièrs occitans fòrman lo còrpus literari medieval mai important del domeni occitan amb 40 manuscrits (cançonièrs originals complets o fragmentaris, e còpias de cançonièrs perduts), e mai d’un centenat se comptam las còpias de cançonièrs. [imatge id=21645]
Aquel còrpus presenta de documents fòrça divèrses, sovent sus pergamin (34 sus 40), de formats e de contenguts fòrça diferents, que van del cançonièr preciós, de grand format, fach amb fòrça suènh e illustrat de miniaturas, que conten un grand nombre de poesias presentadas segon una organizacion rigorosa, a de cançonièrs del format mai pichòt, mens precioses e voluminoses.
Los cançonièrs faches amb lo mai de suènh pòdon conténer de miniaturas, sovent d’inicialas istoriadas (representacions d’un personatge dins las inicialas mai importantas del tèxte) que contenan lo retrach estereotipat de cada trobador representat segon sa vida. An per la màger part d'entre eles d’atributs que los plaçan socialament : en armas o a caval, en vestit nòble, clerical o popular. Se remarca una majoritat de trobadors nòbles (cançonièrs A, I, H e K).
Lo cançonièr R suggerís un imatge mai faceciós de la poesia dels trobadors amb las inicialas que s’acaban amb de fàcias grotescas de jonglaires, d’aucèls e de quimèras.
[imatge id=21646] Qualques cançonièrs contenon tanben de notacions melodicas. Aquelas cançons an per principal subjècte l’amor, exprimit amb magnificéncia dins lo genre de la canso. Aquel laus poetic de la femna aimada es magnificat per lo trobador per sa capacitat a « trobar » una combinason engenhosa entre mots e musica. D’aquela poesia cantada, sonque 4 cançonièrs an servats una notacion musicala de la melodia (1/10en solament dels tèxtes de trobadors compòrtan una melodia) : R, BnF fr. 22543 ; G, Milan, Bibl. Ambr., R 71 sup. ; W, BnF fr. 844 ; X, BnF fr. 20050. Dins los cançonièrs musicals, la melodia de la primièra estròfa es la sola a èsser notada.
L’ensems de las melodias dels cançonièrs faguèron l’objècte de doas grandas edicions scientificas. Primièr per Ismael Fernández de la Cuesta e Robert Lafont dins Las cançons dels trobadors editat per l’Institut d’Estudis Occitans en 1979 puèi per Hendrik Van der Welf dins The Extant Troubadour Melodies editat per Rochester en 1984.
L’ensems del còrpus de las cançons amb notacion musicala faguèt l’objècte d’un trabalh de recèrca, d’interpretacion e d’enregistrament per lo Troubadour Art Ensemble dirigit per Gérard Zuchetto. Aquel trabalh, La Tròba, es estat publicat entre 2006 a 2011.
Se los cançonièrs occitans an permés de conservar e transmetre la poesia lirica dels sègles XII e XIII, influenciant la poesia lirica europenca dins son ensems e devenent a partir del sègle XVI (Joan de Nòstradòna) e mai que mai del sègle XIX (Rochegude, Raynouard, Bartsch, Meyer, Jeanroy, etc.) un objècte d’estudi internacional, los cançonièrs revèrtan en realitat la lirica occitana dels trobadors sonque amb una fidelitat un pauc relativa. [imatge id=11274]
D’abòrd perque l’entrepresa de compilacion a fixat per escrich una poesia qu’èra cantada e viventa. Es deguda a un compilaire colleccionaire de cançons de trobadors, e non als trobadors eles-meteisses, a qualquas exepcions pròche. Laura Kendrick a per exemple notat que las poesias del primièr dels trobadors, Guilhem IX duc d’Aquitània, probablament jutjadas tròp calhòlas, son jamai plaçadas en debuta dels cançonièrs mai ancians o ne son de còps absentas : « Lo ròtle dels compilaires dels sègles XIII e XIV es estat de recadrar d’un biais mai valorizant los imatges que los trobadors de las primièras generacions an donat d’eles-meteisses e de lor art »3. Doncas, coma lo nòta Jean-Baptiste Camps, « cada cançonièr se vòl una redefinicion, veire una recreacion, del còrpus de la literatura occitana, e pòrta en el de traças pro fòrtas d’un projècte. » 4
Puèi los cançonièrs son produches amb una diferéncia cronologica, dins un periòde comprés entre 1250 e 1350 mentre que los trobadors son actius de las annadas 1200 a las annadas 1300 environ. La lirica dels trobadors es doncas compilada e mesa a l’escrich dins un contèxte de declin, puèi de desaparicion, los cançonièrs devenon de libres-conservatòris coma o nòta Jean-Baptise Camps : « Per la màger part redigidas a las darrièras oras de la glòria de la lirica occitana, fixan e dònan una forma acabada, una interpretacion, de çò qu’èra una tradicion viventa, chimarrada, e sovent plan pauc sàvia. Fan d’aquela lirica un objècte de coneissença, mentre que deven pauc a pauc una literatura per especialistas, per erudits. » 5
La darrièra diferéncia es ela geografica. En efièch, una granda partida dels cançonièrs conservats es la frucha de la migracion dels trobadors a la recèrca d’un novèl patronatge : Marcabru partirà per la cort de Barcelona, Peire Vidal en Espanha, d’autres en França del Nòrd. Es apuèi l’Itàlia que pendent lo sègle XIII reculhirà un grand nombre de trobadors. Raimbaut de Vaqueyras es lo primièr a passar los Alps, vèrs 1191, e a se fixar alprèp de Boniface de Montferrat. Serà fòrça imitat, probablament en causa de la crosada contra los Albigeses. Demest los cançonièrs modèrnes mai de la mitat seràn doncas produches en Itàlia. François Zufferey a pogut notar qu’aquelas diferéncias borrolan fòrça nòstra percepcion de la lirica dels trobadors, coma per exemple la koinè, unitat linguistica dels tèxtes medievals que preval sus l’origina de l’autor. La koinè poiriá doncas èsser mai deguda al compilaire qu’a l’autor.
Segon Laura Kendrick aquela teoria poiriá èsser perlongada. Per ela, aqueles qualques exemples suggerisson que los compilaires de la poesia dels trobadors an pogut prene modèl sus certanas compilacions de tèxtes biblics classics per lor mesa en pagina e per lor aparelh visual.

La bibliografia contemporanèa dels cançonièrs occitans medievals es establida a partir de doas menas de sorsas. D’una part los manuscrits testimònis, que contenan pas que los tèxtes lirics dels trobadors e d’autra part los manuscrits que citan aqueles tèxtes coma lo del Breviari d’amor per exemple.
Foguèt doncas necessari dempuèi las debutas de l’estudi d’aquel còrpus de classar aqueles manuscrits ancians per tal de constituïr d’ensembles mai coerents possible. La primièra persona a efectuar un tal trabalh es lo romanista Paul Meyer dins Les derniers troubadours de Provence publicat en 1871, ont propausa un sistèma de classament basat sus lo luòc de depaus dels cançonièrs mas aquel sistèma serà pas représ per sos confraires. Es en fach l’alemand Karl Bartsch dins son Grundriss zur Geschichte der provenzalischen Literatur publicat en 1872 que met en plaça lo classament contemporanèu dels cançonièrs provençals. Aquel primièr trabalh serà mantun còps melhorat amb los progrèsses de la recèrca sus la matèria medievala occitana. D’abòrd per Alfred Jeanroy dins sa Bibliographie sommaire des chansonniers provençaux paregut en 1916, puèi per Alfred Pillet e Henry Carstens dins Bibliographie der troubadours en 1933, pauc après per Clovis Brunel dins sa Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien provençal pareguda en 1935 e enfin per François Zufferey dins sa Bibliographie des poètes provençaux des XIVe et XVe siècles pareguda en 1981.
Lo còrpus definit, l’emplec de sigles es estat adoptat per tal de definir cada manuscrit specificament. Aquò en causa de l’abséncia d’apellacion sus cada manuscrit puèi qu’un grand nombre d’aqueles possedís pas de títol o es sonque fragmentari. Karl Bartsch destria dins un primièr temps los manuscrits en fonccion de la natura de lor material de fabricacion e aplica d’apellacions per letra latina majuscula (exemple : manuscrit A) que se referisson als manuscrits de pergamin mentre que las apellacions per letra latina minuscula (exemple : manuscrit a) se referisson als manuscrits de papièr. Aquela propausicion de denominacion serà apuèi melhorada per cada bibliografia e uèi encara las modificacions basadas sus aquel sistèma son encara possiblas. Cal pasmens destriar aquelas apellacions, pròprias als romanistas, que son de còps represas pels establiments de conservacion (exemple lo cançonièr K de la BnF) de las apellacions emplegadas per los establiments de conservacion e que reprenon de còps las letras de l’alfabet.
En 1935, Clovis Brunel repertòria per un estudi minuciós 376 manuscrits dins sa Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien provençal que i distinguís 95 manuscrits, uèi lo classament de François Zufferey recensa 40 cançonièrs occitans, aquò perque met de caire las còpias multiplas d'unas pèças, los cançonièrs franceses e catalans e causís una definicion mai estricta del cançonièr coma emanacion de la lirica dels trobadors.
Aquela lista foguèt establida per François Zufferey dins sas Recherches linguistiques sur les chansonniers provençaux.
Cançonièrs en pergamin :
A = Fin del sègle XIII, Venècia (copistas probablament auvernhats)
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 5232 -> Voir le manuscrit en ligne
B = Fin del sègle XIII, Nauta-Auvèrnha
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 1592 -> Voir le manuscrit en ligne
C = Sègle XIV, region de Narbona
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 856 -> Voir le manuscrit en ligne
D = 1254, Venècia
Modène, Biblioteca Estense, α . R. 4. 4 -> Télécharger le .pdf du manuscrit
E = Sègle XIV, region compresa entre Besièrs e Montpelhièr
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 1749 -> Voir le manuscrit en ligne
F = Venècia
Rome, Biblioteca Chigiana, Chigi L. IV. 106
G = Origina possibla : Lombardia
Milan, Biblioteca Ambrosiana, R 71 sup. -> Voir le manuscrit en ligne (accès payant, 5€ pour 24 heures d’accès)
H = Venècia
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, vat.lat. 3207
I = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 854 -> Voir le manuscrit en ligne
J = Realizat a la fin del sègle XIII o al sègle XIV, probablament a Nimes
Florence, Biblioteca Nazionale Centrale, Conv. Sopp. F. IV. 776
K = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 12473 -> Voir le manuscrit en ligne
L = Origina possibla : Lombardia
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 3206
M = Origina possibla : Lombardia
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 12474 -> Voir le manuscrit en ligne
N = Origina possibla : Màntoa
New York, Pierpont Morgan Library, 819 -> Voir le manuscrit en ligne
O = Venècia (copistas italians e Jacques Teissier, de Tarascon)
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 3208
P = 1310, Venècia o Toscana
Florence, Biblioteca Medicea Laurenziana, XLI. 42
Q = Lombardia, benlèu Pavia o Cremona
Florence, Biblioteca Riccardiana, 2909
R = Debuta del sègle XIV, origina possibla : Tolosa
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 22543 -> Voir le manuscrit en ligne
S = Originas possiblas : Venècia o Toscana
Oxford, Bodleian Library , Douce 269
T = Sègle XV, Venècia
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 15211 -> Voir le manuscrit en ligne
U = Originas possiblas : Venècia o Toscana
Florence, Biblioteca Medicea Laurenziana, XLI. 43
V = 1268, realizat en Catalonha o per de copistas catalans
Venise, Biblioteca Nazionale Marciana, fr. App. cod. XI
Y = Sègle XIV, realizat per un copista italian dins Nòrd de França
Copenhague, Bibliothèque Royale, Thott 1087
Z = Sègle XIV, realizat en Catalonha o per de copistas catalans, sus un modèl italian
Barcelone, Biblioteca de Catalunya, 146 -> Voir le manuscrit en ligne
Fragments :
A’ = Fin del sègle XIII, Venècia (cospistas probablament auvernhats)
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 12474 (fol. 269) [= fol. 71] -> Voir le feuillet en ligne
Ravenne, Biblioteca Classensa, 165 [= fol. 88]
K’ = Debuta del sègle XIV, Venècia
Udine, Biblioteca Arcivescovile, Cod. frag. I, 265
K’’ = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, Bibliothèque Nationale de France, naf. 23789 -> Voir le manuscrit en ligne
m = Venècia
La Haye, Bibliothèque Royale, 135 F 28 [= cah. III]
Milan, Biblioteca della Facoltà di Giurisprudenza [= cah. VI]
p = Sègle XIII o XIV, Lengadòc oriental o Provença
Perpignan, Bibliothèque Municipale, 128 -> Voir le manuscrit en ligne
r = Lombardia
Florence, Biblioteca Riccardiana, 294
s = Lombardia
Sienne, Archivio di Stato, C 60 (int. 4)
x = Venècia
Rome, Biblioteca Nazionale Centrale, Vitt. Em. 1119
y = Venècia
Sondrio, Archivio di Stato, Romegialli [me, Coll. Paolo Gaffuri]
z = Venècia
Bologne, Archivio di Stato
Chansonniers en papier :
c = Sègle XV, originas possiblas : Venècia o Toscana
Florence, Biblioteca Medicea Laurenziana, XC inf. 26
f = Debuta del sègle XIV, Provença, probablament Arle
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 12472 -> Voir le manuscrit en ligne
Copies (en papier) de chansonniers perdus :
a = Manuscrit del sègle XIV perdut, còpia de la debuta del sègle XVI facha a Florença per Jacques Teissier, de Tarascon
“chansonnier de Bernart Amoros” reconstitué à l’aide des sources suivantes :
Florence, Biblioteca Riccardiana, 2814 (fol. 1-132)
Modène, Biblioteca Estense, γ. N. 8. 4. 11, 12, 13 -> Télécharger le .pdf du manuscrit
Florence, Biblioteca Nazionale Centrale, Pal. 1198
b = Manuscrit del sègle XIII perdut, còpia del sègle XVI, facha pel copista Barbieri
chansonnier de Miquel de la Tor reconstitué à l’aide des sources suivantes :
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, Barb. lat. 4087 (fol. 9-53)
Barbieri, Giovanni Maria. Dell'Origine della poesia rimata opera di Giammaria Barbieri... Pubblicata ora per la prima volta e con annotazioni illustrata dal cav. ab. Girolamo Tiraboschi. Modène : Presso la Societa tipografica, 1790
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, Barb. lat. 3965
d = Sègle XVI, origina possibla : Venècia
Berlin, Staatsbibliothek, Phillipps 1910
e = Sègle XVI, origina possibla : Lombardia, sus un modèl lengadocian occidental
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, Vat. lat. 7182
1. Stefano Asperti, « Répertoires et attributions : une réflexion sur le système de classification des textes dans le domaine de la poésie des troubadours », dans Contacts de langues, de civilisation et intertextualité. IIIe Congrès international de l’association d’études occitanes, t. II, Montpellier, 1992, p. 592↑
2. Citacion originala en francés. ↑
3. Citacion originala en francés. ↑
4. Citacion originala en francés. ↑
5. Citacion originala en francés. ↑
Archives départementales du Var
Pôle Cuturel Chabran
660 boulevard J.-F. Kennedy
83300 Draguignan
Tél. : 04 83 95 83 83
Renseignements téléphoniques et accueil en salle de lecture : du lundi au vendredi de 8h30 à 17 h.
Accéder aux formulaires de contact
Créées à la suite de la Révolution Française, les Archives départementales du Var ont dès l’origine pour mission de rassembler et conserver l’ensemble des documents produits par les administrations d’Ancien Régime ainsi que les établissements ecclésiastiques.
Véritable mémoire du département, les Archives départementales du Var conservent aujourd’hui près de 20 km linéaires de documents procédant des administrations publiques du territoire. Elles ont également vocation à recueillir les fonds d’archives privées quelque soit leur support : manuscrits, documentation, enregistrements sonores, iconographie, films...
Le fonds des Archives départementales du Var est particulièrement riche dans les séries des archives communales et notariales parmi lesquelles sont présents pour la période médiévale quelques actes notariés rédigés en occitan (provençal).
Accéder à la fiche de fonds (prochainement en ligne)
Le fonds de la Sénéchaussée de Toulon comprend également parmi les pièces isolées, un corpus de poésies françaises et provençales du XVIIème siècle.
Accéder à l’instrument de recherche sur le site des Archives départementales du Var.
Parmi les archives privées (Série J) quelques fonds d’érudits contiennent des pièces éparses en langue occitane :
Enfin, parmi les fonds sonores (série AV) conservés par les Archives départementales du Var, quelques fonds à visée ethnographique et linguistique couvrent plus particulièrement le domaine culturel occitan :
L'ensemble des inventaires et répertoires est interrogeable depuis le site internet des Archives départementales du Var.
Accéder aux modules de recherche
Maison méditerranéenne des sciences de l'homme
5, rue du Château de l'horloge
BP 64
13094 Aix-en-Provence
France
Tél. : 04 42 52 41 13
Mail : ginouves@mmsh.univ-aix.fr
Accès tout public, tous les jours sur rendez-vous
La Phonothèque de la MMSH a été créée en 1979 par Philippe Joutard (historien) et Jean-Claude Bouvier (ethno-dialectologue) pour mettre à disposition du public les enquêtes orales produites par le milieu universitaire, plus particulièrement dans le domaine ethnomusical et linguistique. La phonothèque est aujourd’hui directement rattachée à la Maison Méditerranéenne de l’Homme, département de recherche et d’enseignement en sciences humaines et sociales de l’université Aix-Marseille, spécialisé dans le domaine méditerranéen. Elle reçoit toujours en dépôt les documents sonores produits par le monde universitaire mais s’est aussi ouverte au grand public et conserve également des archives sonores d’origine privée, produits par des associations ou des particuliers.
Le fonds riche de plus de 5000 heures d’enregistrements sonores est constitué par les dépôts de chercheurs qui travaillent à partir de l’enquête orale et d’associations impliquées dans la sauvegarde du patrimoine régional.
Parmi ces collections de nombreuses enquêtes linguistiques, ethnographiques ou encore ethnomusicologiques contiennent des témoignages sur la langue et la culture occitane, principalement en Provence et Vallées occitanes.
Le fonds offre un recueil important de contes, chansons, facéties, proverbes et de morceaux instrumentaux inscrits dans un discours donnant des indications sur les référents identitaires de la communauté dont ils sont issus. Il contient également un corpus consacré à la mémoire des techniques et savoir-faire dans de nombreux domaines : élevage, fabrication d'objets, recettes culinaires et médicinales, techniques de construction… Enfin, le fonds présente un échantillonnage riche des parlers du Sud de la France, et donne accès à de nombreux documents relatifs à l’identité culturelle et linguistique méditerranéenne et plus particulièrement des territoires occitans.
Des conventions de dépôt signées avec l’INA (Institut National de l’Audiovisuel) ou encore le MUCEM (Musée des Civilisations de l’Europe et de la Méditerranée) ont également permis à la phonothèque de la MMSH de conserver et donner accès à des fonds ethnologiques sur la région Provence par des chercheurs de l’ancien Musée des Arts et Traditions Populaires (ATP) ou encore des émissions radiophoniques sur le domaine provençal.
Plus de 3000 heures sont indexées dans sa base de données qui a pris pour nom Ganoub (le Sud en arabe). Le travail de catalogage est continu, chaque semaine de nouvelles références sont saisies dans la base.
Consulter la base Ganoub
Depuis 2000, la phonothèque participe au plan national de numérisation du Ministère de la Culture, grâce auquel plus de 1200 heures ont été numérisées. Depuis 2007, les fichiers sont mis en ligne et consultables directement depuis la base Ganoub.
Né en 1913, d’une famille originaire de Minerve où il passe son enfance, Léon Cordes commence à écrire ses premiers textes en occitan dès l’âge de quinze ans, alors interne à l’Institut Agricole Saint-Joseph de Limoux. Dès le début des années 1930, il reprend la propriété viticole familiale à Siran.
C’est après son service militaire qu’il se rapproche d’acteurs importants de l’occitanisme d’alors comme Max Rouquette ou Pierre Azéma et que débute son parcours militant pour le moins atypique. Il sera en effet à la fois membre du Félibrige et de l’Institut d’Études Occitanes (I.E.O) durant une période d’importantes dissensions entre les deux plus grandes organisations occitanes du siècle. C’est à cette même période que Léon Cordes s’engage dans le théâtre d’oc en suivant la troupe d’Ernest Vieu et en commençant à écrire ses propres pièces. La première d’entre elles à rencontrer un public important sera Prudòm de la luna.
Également proche de la jeunesse fédéraliste incarnée par la revue Occitania et menée par Charles Camproux, il aborde dès son premier numéro, en mars 1934, la question paysanne.
Il rencontre en 1945, lors de la création de l’Institut d’Études Occitanes, Hélène Cabanes et Robert Lafont avec qui il fonde les revues occitanes L’Ase Negre et Occitania, principaux organes d’expression de la jeunesse occitane d’après-guerre.
La crise viticole que connaît le Minervois durant les années 50 le contraint à changer d’activité, il vend sa propriété de Siran et achète un terrain à Lattes où il deviendra maraîcher. En 1969, il revend sa propriété, s’installe à Montpellier et décide de consacrer plus de temps à l’écriture. C’est durant cette période montpelliéraine qu’il rédige une grande partie de son oeuvre poétique et théâtrale.
La pièce Menèrba 1210, qui retrace le siège de Minerve durant la Croisade contre les Albigeois, qui sera jouée en 1984 et 1985 dans le site de Minerve devant plus de 10 000 personnes, et l’Orsalhèr, scénario du film Le montreur d’Ours de Jean Fléchet, restent deux de ses œuvres emblématiques, aboutissement de son engagement artistique, littéraire et militant.
Léon Cordes disparaît en 1987, laissant derrière lui une oeuvre littéraire considérable : une vingtaine de pièces de théâtre, quatre romans et nouvelles, huit recueils poétiques, auxquels il faut ajouter de nombreux essais, scénarios, bandes dessinées, illustrations, poèmes-affiches.
Dépôt de Magalie Jarque-Cordes en février 2014
Accroissement :Fonds clos
Le fonds est classé en cinq grandes parties :
- Sous la cote COR-A, on retrouve des papiers personnels de l’auteur comme un répertoire de contact ou un récapitulatif des dates et lieux de présentations de certaines de ses pièces.
- La correspondance passive de Cordes est elle conservée sous la cote COR-B.
- Sous la cote COR-C, on retrouve les œuvres manuscrites de Léon Cordes comprenant une très grande majorité de pièces de théâtre ainsi que des poèmes, de la prose et quelques fables.
- Sous la cote COR-D, se retrouvent les œuvres d’autres auteurs envoyées à Léon Cordes.
1914-1982
Langues représentées dans le fonds :- Occitan (languedocien)
- Occitan (provençal)
- Français
1.8 mètre linéaire
Supports représentés :- Manuscrits/Tapuscrits
- Documents iconographiques
COR
Instruments de recherche disponibles :Consultable au CIRDOC, en salle de recherche
Conditions de reproduction :Toute reproduction en vue d'une édition ou production audiovisuelle de la documentation contemporaine soumise au droit d'auteur ne peut se faire sans l'accord des ayants-droit. La reproduction de documents à des fins de recherche, sans publication, est acceptée sous réserve des impératifs de conservation des documents.
Grande Scène (Dancehall / Dub / Dubstep / Hip-Hop / Reggae) :
Un concentré d’antimatière, rien de moins. Incontournables chez eux, au Pays Valencien, les Aspencat ont su développer un son propre, unique et familier à la fois, reconnaissable dès les premières mesures, aux héritages marqués mais aux apports personnels plus marqués encore. Comme un trou noir, ils ont absorbé et digéré le rock-ska catalan, le dub français, et aussi la chanson valencienne, l’électro, le drum’n'bass, le dubstep…et en ont fait autant de constellations dans une musique en perpétuelle expansion, presque une galaxie complète. Entre chaque, une part d’ombre, qu’ils cultivent aussi, les sentiments mêlés d’une génération qui ne croit plus en grand-chose, rêve au présent d’une grande explosion, un séisme, un cyclone, une pluie qui viendra balayer l’Enfer. Leur plume acérée ? Une bombe qui jamais ne tombe. Leur énergie scénique ? Une force universelle. Extrêmement puissant, chacun de leurs concerts est un show qui ne prend jamais vraiment le temps de se poser, où chaque chose est amenée à sa place juste, de la voix des deux frontmen, dure ou douce mais toujours forte, à la basse, écrasante sans être étouffante, en passant par des nappes cuivrées plus festives, des beats dubstep lourds ou des boucles de luth presque traditionnelles qui viennent régulièrement rappeler l’attachement du groupe. Dix ans qu’ils défient et critiquent la culture institutionnelle du Pays Valencien, sans jamais faire de concession à la forme de leur discours : pour eux la poésie est une arme. Leur chant, rap ou ragga, avec quelques accents pop, est chargé d’images, de références universelles, d’appels au rêve ou à la lutte. Leurs rimes, comme tout le reste, tombent juste, touchent au cœur et déboulonnent quelques statues. Essencial ! Le concert à l’Estivada, qui marquera un pas de plus vers un prochain album (le quatrième) et de nouvelles sonorités, s’annonce d’ores et déjà atomique ! Llavors, comencem el compte enrere ?
Avec :
Kiko Tur : Voix / Ivan Gosp : Voix / Pasqu Giner : Claviers, Programmation, Choeurs / Pep Garcés : Guitare, Choeurs / Xavi Arias : Basse / Albert Benavent : Trompette / Bruno Mas : Trombone / Jaume Tur : Batterie / Hèctor Peropadre : Luth, accordéon
Site d’Aspencat Facebook d’Aspencat Twitter d’AspencatGrande Scène (Hip-Hop / Rap) :
Doctors de Trobar ce sont 4 MC’s, Drac, Chab et Inti de Mauresca, ainsi que Yellow, un de leurs compagnons de route, mais une seule envie : faire du rap en occitan. Decomplexés de l’oc et du hip-hop, plus fous que doctes, ils remontent l’origine du verbe jusqu’au trobar, l’art des troubadours, consistant à trouver la rime juste, les mots qui frappent et claquent, tombant à point sur un riddim bâti comme un patchwork précis de pièces glanées au hasard de la vie et des envies. Traditionnel, le hip-hop ? Benlèu… Il ne s’apprend pas mais se vit, dans les rues et les périphéries du monde, au contact des autres citoyens de seconde zone, ceux qui sont laissés en dehors de la société, de ses codes et de sa culture. Le son traverse l’époque et il en est le fruit, le produit des années 90, du rap historique à la NTM, IAM, X-Men, mais aussi de l’école East Coast américaine (Notorious B.I.G, A Tribe Called Quest). C’est leur folklore, comme ils disent, celui d’un XXIème siècle réaliste, urbain, cynique, d’un quotidien vécu en franglais et aussi en « patois », un bagage comme un autre au milieu d’une culture populaire mondialisée et en mutation permanente. DTZ est l’évolution logique d’une génération embucada de breakbeat et d’occitan et l’invention tout aussi logique de la rencontre des deux et de l’identité de chacun : samples de grosses guitares rock ou sitar mélancolique, beats entraînants ou choeurs soul, textes tour à tour poétiques, drôles, contemplatifs, corrosifs ou engagés, le trobar des Doctors est clar, non pas clus ! Une Occitan Zulu Nation qui offre à tous une définition moderne de « larguesa » : un flow généreux, des lyrics accrocheurs, et en avant faya !
Avec :
Yellow / Drac / Chab / Inti
Facebook de DTZScène Balèti (Trad) :
Hop hop hop, les châtaignes, jetées à pleines mains dans la poêle, commencent à sautiller. En rythme d’ailleurs, écoutez donc : c’est une bourrée ! Rien que du très normal dans les Cévennes, où les deux s’entendent très bien, tout comme ces 4 instrumentistes à même de nous les apporter, pour y voir, y goûter et y danser. Mana Serrano et Basile Brémaud brassent à coup d’archets francs, Nicolas Roche dépique au banjo pendant que Clément Gauthier ravive le feu du souffle combiné de sa voix et de sa chabrette. Une musique qui castagne, una musica de castanha : un pelon qui pique, une peau rugueuse, un cœur chaud et sucré. Un petit goût de revenez-y, aussi…mais comment dit-on ? Òc, Tornamai, es aquò… Prêts pour le balèti qui débogue ?
Avec :
Basile Brémaud : violon, violon aigu, violon grave, chant / Nicolas Roche : banjo, mandoline, mandole, karthal, chant / Mana Serrano : violon, violon aigu, violon grave, chant / Clément Gauthier : chant, tambourin à cordes, cornemuses
Site de Tornamai