 
                    De son nom vertadièr Claude Réquier nascuda Duclos, originària de Gerda pròche de Banhèras de Bigòrra. Poetessa e felibressa occitana, amiga de Mistral, coronada a l’Acadèmia dels Jòcs Floraus e als Grands Jòcs Floraus del Felibritge. A la debuta de las annadas 1910, se sarra del partit politic Action Française de Charles Maurras. Catolica e regionalista, es fòrça activa dins la defensa e la valorizacion de las tradicions localas.
Aquela letra, datada del 8 de novembre de 1894, es dactilografiada, s’agís probablament d’una còpia. Es la responsa a una demanda de Filadelfa de Gerda : comprenèm qu’esperava de Mistral una presentacion de las Corts d’Amor. El refusa e explica que las recèrcas serián tròp laboriosas per que prenga lo temps de s’i consacrar, e remanda Filadelfa a las òbras de Marieton sul subjècte d’una part e de Joan de Nòstradama, Les Vies des plus Célèbres et Anciens Poètes Provençaux d’autra part. Mistral evòca sovent las Corts d’Amor dins sas òbras : podèm supausar que son per el un espaci simbolic de l’edat d’aur provençala idealizada. S’es efectivament fòrça inspirat de Nòstradama, mas la presenta letra nos entresenha sus lo crèdit qu’acòrda a la valor istorica de son obratge. Los tèrmes e expressions qu’emplega daissan pas cap de dobte : lo raconte es fòrça ninòi (“très naïf”), l’autor es suspècte (“suspect”) mas nuança sas criticas : “il dit des choses si poétiques qu’elles sont dignes d’être crues par ceux qui vivent d’illusion”. La nocion d’ilusion es indissociabla del percors de Mistral : se remarca particularament dins son procediment creatiu e romanesc, que partís de mites e legendas per metre en scèna un passat gloriós e idealizat. Las Corts d’Amor interèssan Mistral mas sul plan poetic mai qu’istoric.
 
         
                    Regent e poèta audenc. Fonda mantunas escòlas felibrencas. Es sòci de l’Acadèmia dels Jòcs Florals de Tolosa. En 1900, es elegit majoral del Felibritge. En 1927 fonda lo Collègi d’Occitanía. Dirigís mantunas revistas, coma Lo Gai Saber e elabòra amb Antonin Perbòsc una grafia inspirada dels trobadors que servirà de basa a la grafia “classica” de l’occitan. Entreten una correspondéncia amistosa amb Mistral entre las annadas 1890 e 1910 dins laquala Mistral lo complimenta sus sa poesia e comenta sas causidas ortograficas, de còps en las li reprochant.
 
         
                    Originari d’Arièja, Raoul Lafagette es un òme de letras fòrça estacat a sas rasigas, n’atèsta sa bibliografia : Chants d’un montagnard (1869), Pics et vallées (1885), Symphonies pyrénéennes (1897). S’interèssa donc tot naturalament a la question regionalista e per consequent al Felibritge : La Renaissance romane (1890), Les visées du Félibrige (1896), et La Grande Lorraine (1908), pèça de teatre istorica. Es l’amic d’un grand nombre de personatges importants de l’epòca : Victor Hugo, Leconte de l'Isle, Émile Pouvillon, Alphonse Daudet, Frederic Mistral, Augusta Forès e Prosper Estieu. Aquelas amistats nombrosas son de còps abordadas dins sa correspondéncia amb Frederic Mistral.
La letra del 11 de junh de 1886 met en abans mai d’un aspècte interessant de la vision de la poesia de Mistral mas es egalament fòrça representativa de la mena de rapòrt qu’entretendràn Frederic Mistral e Raol Lafageta. Aquí, Mistral comença per felicitar Lafageta per son Pics et vallées : “vos vers nerveux et colorés ne sauraient être mieux frappés, ni plus sonores”, mas lèu lors diferéncias d’opinions politicas e poeticas subrevenon : “la politique n’a rien à voir avec la poésie”. En efièch, aquelas divergéncias d’opinions sus l’apòrt del politic dins lo poetic tòrnan sovent al dintre de lor correspondéncia. Remarcam tanben dins aquesta letra l’opinion sus la lenga que cal emplegar en poesia per Mistral : “or la nature du midi ne chantera jamais, libre et naïve, que dans la langue qu’elle s’est faite. Une poésie arabe, une poésie indienne, m’en dira toujours plus sur l’Inde ou l’Arabie que les plus purs chefs-d’œuvres de Hugo ou de Leconte de l’Isle”. Mistral se vòl en permanéncia centrat a l’entorn d’ambicions simplas e refuta encara un còp tota pretencion politica que li poiriá èsser acordada : “Que vient-on nous parler révolution, évolution, et avatar etc! Est-ce que ça nous regarde, nous paysans et pâtres”. Enfin, aquesta letra conten tanben una evocacion interessanta d’Émile Zola : “mais Zola, le grand apôtre du réalisme, pousse inconsciemment la roue du Félibrige : car faire parler son monde comme dans la vie réelle, c’est la visée du naturalisme, et le Félibrige ne fait pas autre chose.” Cal pas oblidar que Mistral es estat retengut coma un autor aparentat al romantisme, es donc interessant de veire que mancava pas de se raprochar d’un autor naturalista.
 
         
                    Regent e poèta audenc. Fonda mantunas escòlas felibrencas. Es sòci de l’Acadèmia dels Jòcs Florals de Tolosa. En 1900, es elegit majoral del Felibritge. En 1927 fonda lo Collègi d’Occitanía. Dirigís mantunas revistas, coma Lo Gai Saber e elabòra amb Antonin Perbòsc una grafia inspirada dels trobadors que servirà de basa a la grafia “classica” de l’occitan. Entreten una correspondéncia amistosa amb Mistral entre las annadas 1890 e 1910 dins laquala Mistral lo complimenta sus sa poesia e comenta sas causidas ortograficas, de còps en las li reprochant.
Una carteta datada del 4 de junh de 1898 escricha en grafia “classica”
 
         
                    Le poème la Coumtesso de Frédéric Mistral a été écrit à Maillane le 22 août 1866, il est adressé « au catalan don Victor Balaguer », alors exilé politique, réfugié en Provence. Le texte paraît dans l'Armana prouvençau en 1867 et sera publié la même année à Barcelone accompagné d'une version catalane par Victor Balaguer. En 1889 le même poème avec sa traduction française est publié dans Lis Isclo d’or.
Le refrain de la Coumtesso avec deux vers de Victor Balaguer sont inscrits sur la Coupo santo offerte par les poètes catalans aux félibres.
Morta diuhen qu’es,Ah ! se me sabien entèndre !
Ah ! se me voulien segui !
F. Mistral
La Coumtesso est un poème politique et revendicatif dans lequel Mistral personnalise la Provence incarnée par la Coumtesso enfermée dans un couvent par sa sœur la France. Il s’y élève contre l'idéologie et la centralisation jacobine. Il y défend la revendication d’une culture opprimée.
Sabe, iéu, uno Coumtesso
Qu'es dóu sang emperiau :
En bèuta coume en autesso
Cren degun, ni liuen ni aut ;
E pamens uno tristesso
De sis iue nèblo l'uiau.
Lors de sa parution dans l’Armana prouvençau, le poème sera commenté par Emile Zola dans le Figaro du 3 février 1867 :
"Le poème en langue provençale dont je vais parler brièvement, n’est pas un fait isolé, l’œuvre d’un troubadour égaré en plein dix-neuvième siècle. Il se rattache à tout un ensemble littéraire, il est le produit direct d’un large mouvement qui porte, depuis une dizaine d’années, certains esprits généreux et poétiques du Midi à rêver d’une résurrection de la Provence, « de la belle comtesse », comme la nomment les initiés.
Il y a complot, je vous en préviens. Lisez dans l’Almanach provençal de 1867 une pièce de vers intitulée : la Coumtesso, Frédéric Mistral y appelle aux armes « tous ceux qui savent le comprendre et tous ceux qui veulent le suivre ». Ce sont là des songes pleins de générosité, dont je me garderai de discuter la poésie. A quoi bon étaler aux yeux de ces poètes, ivres de leurs clairs soleils, le spectacle des faits accomplis et des nécessités sociales. Eh ! Laissons-les chanter, laissons-les rêver. Ils adoucissent dans leurs chants l’agonie de cette langue provençale qui recule pas à pas devant la langue française…"
Si l’on peut voir une revendication nationaliste dans le poème la Coumtesso, il est intéressant de le rapprocher du discours prononcé par Mistral le 25 mai 1884, lors de la fête des félibres de Sceaux, à l’occasion de l’anniversaire de Florian et du 400ème anniversaire du rattachement de la Provence à la France.
La fête des félibres de Sceaux pour l’année 1892 aura pour président d’honneur Emile Zola.
 
                    Originari d’Arièja, Raoul Lafagette es un òme de letras fòrça estacat a sas rasigas, n’atèsta sa bibliografia : Chants d’un montagnard (1869), Pics et vallées (1885), Symphonies pyrénéennes (1897). S’interèssa donc tot naturalament a la question regionalista e per consequent al Felibritge : La Renaissance romane (1890), Les visées du Félibrige (1896), et La Grande Lorraine (1908), pèça de teatre istorica. Es l’amic d’un grand nombre de personatges importants de l’epòca : Victor Hugo, Leconte de l'Isle, Émile Pouvillon, Alphonse Daudet, Frederic Mistral, Augusta Forès e Prosper Estieu. Aquelas amistats nombrosas son de còps abordadas dins sa correspondéncia amb Frederic Mistral.
La letra del 11 de junh de 1886 met en abans mai d’un aspècte interessant de la vision de la poesia de Mistral mas es egalament fòrça representativa de la mena de rapòrt qu’entretendràn Frederic Mistral e Raol Lafageta. Aquí, Mistral comença per felicitar Lafageta per son Pics et vallées : “vos vers nerveux et colorés ne sauraient être mieux frappés, ni plus sonores”, mas lèu lors diferéncias d’opinions politicas e poeticas subrevenon : “la politique n’a rien à voir avec la poésie”. En efièch, aquelas divergéncias d’opinions sus l’apòrt del politic dins lo poetic tòrnan sovent al dintre de lor correspondéncia. Remarcam tanben dins aquesta letra l’opinion sus la lenga que cal emplegar en poesia per Mistral : “or la nature du midi ne chantera jamais, libre et naïve, que dans la langue qu’elle s’est faite. Une poésie arabe, une poésie indienne, m’en dira toujours plus sur l’Inde ou l’Arabie que les plus purs chefs-d’œuvres de Hugo ou de Leconte de l’Isle”. Mistral se vòl en permanéncia centrat a l’entorn d’ambicions simplas e refuta encara un còp tota pretencion politica que li poiriá èsser acordada : “Que vient-on nous parler révolution, évolution, et avatar etc! Est-ce que ça nous regarde, nous paysans et pâtres”. Enfin, aquesta letra conten tanben una evocacion interessanta d’Émile Zola : “mais Zola, le grand apôtre du réalisme, pousse inconsciemment la roue du Félibrige : car faire parler son monde comme dans la vie réelle, c’est la visée du naturalisme, et le Félibrige ne fait pas autre chose.” Cal pas oblidar que Mistral es estat retengut coma un autor aparentat al romantisme, es donc interessant de veire que mancava pas de se raprochar d’un autor naturalista.
La letra del 28 d’octòbre de 1902, nos permet d’observar una part dels rapòrts entre Frederic Mistral e lo mitan del teatre. Aquí, Lafageta assaja de faire jogar sa recenta pèça La Grande Lorraine, al teatre d’Aurenja e demanda a Mistral son pairinatge. Aquel refusa, qu’es “absolument étranger à la direction et à l’organisation du théâtre d’Orange”, puèi que reven a Paul Marieton. De mai, Mistral a pas cap d’influéncia sus sas causidas de programacion : “trois ou quatre dramaturges m’attribuant une influence particulière, m’ont déjà prié de les présenter à Mariéton et ma présentation n’a pas réussi du tout.” Parlan tanben de faire jogar La Rèino Jano a Aurenja, idèa que Mistral sosten pas : “je n’y tiens pas du tout, il faudrait, pour avoir chance de réussite, des conditions de décor et d’acteurs fort difficiles à rencontrer”. Es egalament interessant de relevar que, dins una letra a Prosper Estieu del 12 de genièr de 1903, Mistral ditz qu’a “pas la pretencioun d’èstre critico teatrau”.
 
                    Es un poèta e fabulista originari de Carcassona. L’autor, coma un fum de sos confraires, escriu primièr en francés abans de se virar cap a l’occitan. Son primièr poèma occitan, La Bigno, es escrich en 1863. Mir lo manda al Concors de la Societat Arqueologica e Literària de Bezièrs e lo fa paréisser dins la revista Les Muses du Midi. Es alara remarcat per Mistral. En 1874, Mir adreça una primièra letra al poèta de Malhana que li respond lèu. S’enseguís una correspondéncia que durarà mai de 30 ans e al dintre de laquala aparéis una amistat franca e sincèra entre los dos òmes. Mir serà l’un dels contributors màgers en tèrme de lexicografia carcassonesa al diccionari occitan de Mistral : Lou Tresor dóu Felibrige.
Aquesta letra de Frederic Mistral a Aquiles Mir datada del 10 de mars de 1874 e mandada dempuèi Malhana es un bon exemple de la mena de rapòrt qu’entretenián los dos autors.
Sus aquesta letra aparéis clarament l’estima de Mistral : “vous êtes un poëte certainement, vous avez (...) une profonde connaissance du riche dialecte carcassonais”. Aquesta estima se fonda doncas tant sus la qualitat literària de l’autor que sus sa granda coneissença de sa lenga. Ça que la, als uèlhs de Mistral l’escritura de Mir es pas exempta de tot repròchi : “il faut, si l’on veut exister, affirmer carrément son existence en reprenant les traditions de notre littérature nationale. Il faut expulser hardiment tous les gallicismes”. En efièch d’unes literators de l’epòca reprochavan a Mir una grafia e de causidas lexicalas de còps tròp pròchas del francés, çò qu’explica, encara uèi, la manca d’estudis prigonds portats sus son òbra. La letra s’acaba sus la demanda de Mistral d’expressions localas : “Je termine un grand Dictionnaire de tous les dialectes du midi. Vous seriez bien aimable de me faire une liste des mots que vous croyez particuliers à Carcassonne” que pròva que lo Tresor dóu Felibrige aviá ja plan avançat, e que l’ajuda de Mir foguèt plan sollicitada.
 
         
                    Poèta lengadocian originari de Castelnòu d’Arri, jornalista, istorian albigeïsta, federalista. La primièra part de son òbra es escricha en francés puèi, vèrs 1875, encoratjat per Mistral e Aquiles Mir, comença de publicar en occitan. Mistral lo complimenta alara fòrça sus sa poesia. Es, amb Louis-Xavier de Ricard, un dels “felibres roges”, republican e anticlerical. Fondan en 1876 l’almanac La Lauseta, que ne pareisseràn pas que quatre numèros entre 1877 e 1885. En 1881, es proclamat majoral del Felibritge (Mantenença de Lengadòc) e gausís de l’apuèg de Frederic Mistral..
Dins la letra del 10 de mars de 1882, Mistral pressa Forès de l’aparentar pas publicament als Republicans. Aqueste passatge mòstra l’ambiguïtat que tòca l’orientacion politica de Mistral : après una joinessa republicana decebuda, sembla de quitar tot engatjament politic vertadièr e se sarra de la tendéncia ideologica del Felibritge impausada per un Romanilha blanc. Son solet engatjament va a la “Causa provençala”. 
 
         
                    Poèta lengadocian originari de Castelnòu d’Arri, jornalista, istorian albigeïsta, federalista. La primièra part de son òbra es escricha en francés puèi, vèrs 1875, encoratjat per Mistral e Aquiles Mir, comença de publicar en occitan. Mistral lo complimenta alara fòrça sus sa poesia. Es, amb Louis-Xavier de Ricard, un dels “felibres roges”, republican e anticlerical. Fondan en 1876 l’almanac La Lauseta, que ne pareisseràn pas que quatre numèros entre 1877 e 1885. En 1881, es proclamat majoral del Felibritge (Mantenença de Lengadòc) e gausís de l’apuèg de Frederic Mistral..
Dins la letra del 6 de decembre de 1875, Mistral felicita Forès per sas òbras e sa dintrada dins lo Felibritge. Pasmens, l’encoratja a adoptar una grafia e un estil mai occitans, valent a dire mens pròches del francés. Li aconselha doncas de s’inspirar dels trobadors per sa grafia e de posar mai l’inspiracion dins son país per l’estil. Dins la mission que Mistral s’es donada per la lenga occitana a travèrs lo Felibritge, vòl demorar totjorn lo mai pròche de çò que se fa en matèria de creacion occitana, dintrar en contacte amb totas las personas en mesura de portar lor pèira a l’edifici e las guidar dins aquel sens.
