Explorar los documents (12 total)

vignette_arm-lg-1877.jpg
Armana de Lengadò. - 1877
Arnavielle, Albert (1844-1927)
Cada almanac compren un calendièr e las datas dels mercats e fièras de totas las vilas del Lengadòc. Una cronica balha lo compte-rendut de las manifestacions felibrencas e de las produccions literàrias. Lo recuèlh conten tanben poesias, cançons, contes e fablas.


vignette_arm-lg-1876.jpg
Armana de Lengadò. - 1876
Arnavielle, Albert (1844-1927)
Cada almanac compren un calendièr e las datas dels mercats e fièras de totas las vilas del Lengadòc. Una cronica balha lo compte-rendut de las manifestacions felibrencas e de las produccions literàrias. Lo recuèlh conten tanben poesias, cançons, contes e fablas.


vignette_OC-1928.jpg
Oc. - Annada 05, n° 100, 1er octobre 1928
Girard, Ismaël (1898-1976). Directeur de publication
Oc conten d’inedits de poesia e de pròsa, totes los dialèctes son representats sens distincion de grafia. Cada numèro compren tanben una cronica de las letras occitanas e de las letras francesas.
picto_poete_ouvrier - Copie.jpg
Los « poètas-obrièrs »
Bertrand, Aurélien
Eyraud, Noémie

Introduccion

« Poètas-obrièrs » es una apelacion donada a una generacion d’autors e de poètas actius pendent lo sègle XIX. Emplegada dins los tèxtes d’analisis literàrias occitanas dempuèi la debuta del sègle XX, pren pasmens de significacions de còps diferentas segon son contèxte d'utilizacion e fai pas, encara uèi, consensus.
D’abòrd perque lo concèpt « d’obrièr » es en plena evolucion au sègle XIX. La significacion del mot tala coma es emplegada dempuèi lo sègle XVIII d' « aquel o aquela que trabalha a la man » se transforma en la del trabalhaire de la granda industria que, pendent lo sègle XIX, es en plen desvolopament.
Puèi perque lo tèrme « obrièr » pòt aver indistintament trach a de patrons aisats del sector manufacturièr, a de proprietaris terrians o d'obrièrs de la condicion mai simpla.
Enfin, perque la question del tèma tractat per lo « poèta-obrièr » dins sos escriches se pausa a mai d'un títol : un autor que trabalha dins lo sector de l’industria pòt èsser considerat coma « poèta-obrièr » se escriu un tèxte purament comica e sens cap de reflexion sus son contèxte social ? E a l’invèrsa, un prèire que publica un tèxte a prepaus de sa condicion sociala e de la de sos fisèls pòt èsser considerat coma un « poèta-obrièr » ? Emai, per un naut-foncionari que redigís un tèxte a prepaus de la misèria sociala que ne pòt èsser lo testimòni.

Aquelas diferentas problematicas inerentas al quite concèpt de « poèta-obrièr », e l'emergéncia a la debuta del sègle XX de la literatura proletariana, autre genre literari pròche mas distint, an menat los cercaires contemporanèus a faire evoluir la nocion cap a la de « votz d'enbàs » qu'embrassa aital un còrpus literari mai larg mai clar e que son illustracion la mai recenta es la publicacion en 2009 de l’obratge collectiu Mémoires de pauvres, qu'interròga individualament la situacion sociala de nòu autors occitans que pòdon èsser restacats a l'apellacion « poèta-obrièr ».

Istòria de la nocion

Alphonse de Lamartine par François Gérard  

Lo primièr especialista qu'a emplegat la nocion de poèta-obrièr per la literatura occitana es lo felibre, escriveire e professor de lenga e de literatura provençala, Émile Ripert, dins sa tèsi La Renaissance provençale : 1800-1860. I consacra la segonda partida de son segond capitol « Les poètes-ouvriers en Provence ». Se i definís pas la nocion de « poètas-obrièrs », que fa sonque una presentacion d'autors que intègra al movement, efectua, dins lo capitol precedent, una analogia entre « poesia-obrièra » e « poesia-populara » e jos-entend qu'aquelas nocions son mai generacionalas qu’esteticas o literàrias. Los « poètas-obrièrs » i son presentats coma los eretièrs dels « protectors de la poesia populara » : coma los influents George Sand e Alphonse de Lamartine, totes dos poètas, actius contribuidors de la vida intellectuala e literària francesa del sègle XIX e promotors de la movença d'emancipacion populara per la literatura. L'apellacion es donc emplegada per una generacion de poètas actius pendent lo periòde romantic e es pas estada pensada per èsser interpretada estrictament per l’activitat professionala dels autors a las qualas fa referéncia. Revèrta puslèu lo paternalisme de la borgesiá literària francesa cap a una generacion d’autors novèla e sa vision gaireben idealizada de sa situacion professionala.
L'apellacion « poèta-obrièr » desapareis amb lo periòde romantic e ten una influéncia plan mai importanta per la literatura francesa que la literatura occitana. S'es mai que mai emplegada per un periòde comprés entre la Monarquia de Juilhet e la debuta del Segond Empèri siá entre 1830 e 1852. Per la seguida, mantun especialistas de la literatura van ensajar de definir aquela nocion o puslèu de tornar definir lo quite concèpte de « poèta-obrièr », tròp subjècte a interpretacion. La proposicion retenguda uèi per los especialistas del domeni occitan es la propausada per Edmond Thomas dins son libre Voix d’en bas : la poésie ouvrière du XIXe siècle, editat en cò de François Maspero en 1979, dins la tresena nòta de la pagina 22 :

Il n'y a pas d'ouvrier dans le sens où on l'entendra à partir des années 1840. Le sens actuel de "travailleur de la grande industrie" ne pouvait naître qu'avec celle-ci. Le mot est donc encore pris dans le sens où l'employaient Rousseau et les hommes du XVIIIe siècle : "celui ou celle qui travaille à la main à quelque ouvrage que ce soit. Tout artisan qui travaille de quelque métier que ce soit" (Trévoux 1771). Je l'utilise dans ses acceptions successives, mais il est évident que la première poésie ouvrière, également antérieure aux grandes concentrations urbaines, ne pouvait être écrite que par des artisans. D'autre part, l'ambiguïté de certaines désignations de métiers peut faire courir le risque d'assimiler des patrons aisés ou propriétaires terriens bien pourvus à des ouvriers : imprimeur, cultivateur, vigneron, horloger-bijoutier, graveur par exemple.1

L'especificitat occitana

Le poète agenais Jasmin (1798-1864)

Al delai de las dificultats intrinsècas de definicion de la nocion de « poèta-obrièr », l’istòria literària occitana coneis de dificultats especificas per adaptar aquel concèpte a sos autors.  La principala dificultat es dirèctament ligada a la situacion economica de l'Occitània (al sens de territòri geografic que tira de Bordèu a Niça e remonta fins a Clarmont-d'Auverha) que coneis al sègle XIX un desvolopament industrial plan mens important que dins lo Nòrd de França çò que limita doncas l'existéncia de poètas-obrièrs potencials. Aquela dificultat es tanben accentuada per l'alunhament geografic dels cercles literaris parisencs qu'impulsan las mòdas, protegisson e pairinan d'autors en devenir mas que demòran plan sovent mai prèp de la capitala. Sols qualques rares autors coma Jasmin capitaràn a faire tombar la barrièra linguistica que dessepara alara los poètas occitans de la reconeissença nacionala..

Conclusion

Lo sègle XIX marca un cap per la literatura occitana. Coneis un creis de vitalitat extrèmament important impulsat primièr per los romanistas, precursors d’un grand movement d’estudi de la poesia dels trobadors. Los poètas-obrièrs, epifenomèns d’un vam mai ample de renovèl literari se pausan dins lors piadas lèu seguits per lo Felibritge, que son baile, Frederic Mistral, serà coronat per lo Prèmi Nobel de literatura en 1904.
Los poètas obrièrs s’inscrivan doncas dins lo segond temps de l’istòria literària occitana del sègle XIX. Se son per d'unes pervenguts a rescontrar un succès popular de còps localament important lors situacions professionalas fòrça divèrsas associadas a una apellacion vaga que pòt èsser subjècte a interpretacion a menat lo concèpte a evoluir uèi vèrs una accepcion mai larga tant sus la partida de poèta que de la d'obrièr del concèpte.

Proposicion de lista de « poètas-obrièrs »

La lista cai-jos es propausada a titol provisori e demèora dubèrta a totas suggestions e redefinicions del còrpus que i fa referéncia.


Identitat de l'autor
Origina geografica Profession(s) Ligam vèrs las òbras disponiblas sus Occitanica Ligam vèrs la biografia de l'autor
         
Abric, Louis Lunel, (Hérault) Boulanger Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Allavène, Adolphe Aix-en-Provence, ; Marseille, (Bouches-du-Rhône) Doreur-Miroitier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Arnaud, Joseph Vaucluse Cordonnier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Astier, Jean-Baptiste Marseille, (Bouches-du-Rhône) Cristallier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Aubry, François Avignon, (Vaucluse) ; Nîmes, (Gard) Serrurier    
Bellot, Pierre Marseille, (Bouches-du-Rhône) Marchand et fabricant de drap Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Bénazet, Olympe-Louis Toulouse, (Haute-Garonne) Nombreux métiers dont chanteur des rues Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Benoît, Robert Périgueux, (Dordogne) Coiffeur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Blanc, François Marseille, (Bouches-du-Rhône) Cordonnier    
Boillat, Justin Nîmes, (Gard) Commis chez un marchand de vin puis greffe au tribunal de commerce Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Boissier, Auguste Die, (Drôme) Artisan-tanneur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Bonnet, Pierre Beaucaire, (Gard) Cafetier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Borghero, Louis Marseille (Bouches-du-Rhône) Tonnelier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Brousse, Guillaume Fonbarrade (Lot-et-Garonne) Laboureur    
Caillat, Jean-Baptiste Bouches-du-Rhône Serrurier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Carvin, Jean-Baptiste Marseille (Bouches-du-Rhône) Musicien Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Cassan, Denis Avignon, (Vaucluse) Prote Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Castela, Jean Tarn-et-Garonne Meunier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Cazaux, Jacques Montréjeau, (Haute-Garonne) Tailleur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Cazes, Antoine Millau, (Aveyron) Fumiste Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Chauvier, Philippe Bargemon, (Var) Forgeron, ouvrier cloutier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Cluzel, Pierre Sauzet, (Drôme) Tailleur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Coumbettos, dit Couquel Castelnaudary, (Aude) Tourneur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Courbin, Jean Portets, (Gironde) Forgeron, serrurier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Daniel, Claude Nîmes, (Gard) Ouvrier typographe    
Delbès, Antoine Agen, (Lot-et-Garonne) Tailleur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Desanat, Joseph Tarascon (Bouches-du-Rhône) Divers métiers dont : taillandier, forgeron puis charcutier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Favier, François Avignon, (Vaucluse) Marbrier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Fédières, Adrien Montpellier, (Hérault) Maître-maçon Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Galséran, Félix Marseille, (Bouches-du-Rhône) Tonnelier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Gélu, Victor Marseille, (Bouches-du-Rhône) Nombreux métiers dont  cheminot Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Granier, André-Louis Marseille, (Bouches-du-Rhône) Forgeron    
Grenier, Arnaud Lot   Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Grivel, Roch Crest, (Drôme) Tisserand Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Gruvel, Roch Haute-Garonne Ouvrier corroyeur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Guisol, François Brignoles, (Var) Tanneur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Honnoré, Louis Marseille, (Bouches-du-Rhône) Ouvrier typographe Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Jasmin Agen, (Lot-en-Garonne) Coiffeur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana Biographie de l'auteur
Julié, Louis Millau, (Aveyron) Ouvirer gantier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Lacombe, Joseph Caussade, (Tarn-et-Garonne) Menuisier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Lacroix, Mathieu Gard Maçon Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Laugier, Fidèle Marseille, (Bouches-du-Rhône) ; Var Cordonnier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Maillet, Alphonse Vaucluse Tailleur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Mazabraud, Joseph Haute-Vienne Tailleur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Mengaud, Lucien Toulouse, (Haute-Garonne) Peintre, bijoutier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Palay, Jean Pyrénées-Atlantiques Tailleur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Payan, Toussaint Marseille, (Bouches-du-Rhône) Ouvirer tonnelier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Pélabon, Louis Toulon, (Var) Voilier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Petit, Jean Creuse Maçon et tailleur de pierre Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Peyrottes, Jean-Antoine Clermont-l'Hérault, (Hérault) Potier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana Biographie de l'auteur
Poncy, Charles Toulon, (Var) Maçon Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana Biographie de l'auteur
Mestre Prunac ; Liberat, Jacques Sète, (Hérault) Boulanger Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Reboul, Jean Nîmes, (Gard) Boulanger Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Revel, Pierre Marie Aude Prêtre Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Richier, Amable   Maréchal-ferrant Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Rieu, Charles Bouches-du-Rhône Maçon Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Rigal, Jean Agen, (Lot-en-Garonne) Tailleur Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Roch, Hippolyte Montpellier, (Hérault) Ferblantier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Tavan, Alphonse Bouches-du-Rhône Cultivateur puis employé des chemins de fer Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Verdié, Jean-Antoine Bordeaux, (Gironde) Boulanger, grenadier, vannier, marchand de journaux Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana Biographie de l'auteur
Vestrepain, Louis Toulouse, (Haute-Garonne) Cordonnier-bottier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana Biographie de l'auteur
Veyre, Jean-Baptiste Cantal Sabotier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Vidal, Jean-Paul Issel, (Aude) Potier Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  
Younet, Jean Montauban, (Tarn-et-Garonne)   Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana  

1. I a pas d'obrièr dins lo sens ont se comprendrà a partir de las annadas 1840. Lo sens actual de "trabalhaire de la granda industria" podiá pas nàisser qu'amb ela. Lo mot es donc encara pres dins lo sens ont l'emplegavan Rousseau e los òmes del sègle XVIII : "aquel o aquela que trabalha a la man a quin obratge que siá. Tot artesan que trabalha de quin mestièr que siá" (Trévoux 1771). O emplegui dins sas accepcions successivas, mas es evident que la primièra poesia obrièra, tanben anteriora a la grandas concentracions urbanas, podiá pas èsser escrita que per d'artesans. D'autra part, l'ambigüitat de certanas designacions de mestièrs pòdon faire córrer la risca d'assimilar de patrons aisats o proprietaris terrians plan provesits en plaça d'obrièrs : estampaire, cultivator, vinhairon, relotgièr-joielièr, gravaire par exemple.

Grau, Pierre

Òme de Letras, sòci de la Societat d’Estudis Occitans (SEO), puèi de l’Institut d’Estudis Occitans (IEO), actiu a Marselha al costat de Pèire Roqueta.

Elements biografics

Emili Carbon nais lo 29 de mai de 1898 a Agde, filh de Maria Josèp, capitani de long cors, vièlh de 26 ans e de sa molhèr Alengry Idalia Loïsa Marta, sens mestièr, vièlha de 25 ans. Son cabdèt, Rogièr Carbon, participarà a las aventuras editorialas de son ainat. Emili Carbon estúdia al Licèu de Montpelhièr, puèi a la Facultat de Letras e a la Facultat de Drech de Montpelhièr. Licenciat en Letras, presenta una tèsi pel doctorat en sciencias juridicas jol títol « la desavoacion de paternitat ». Marida a Montpelhièr lo 7 de decembre de 1925 Susana Maria Gabrièla Bonnier, auràn tres dròlles.
Los estudis de drech decidisson de son avenir professional, mas es passionat per las Letras. Emili e son fraire fan partida d’una coòrt de joves de la primièra mitat del sègle XX, afogats per la poesia e per la literatura en general, que fondan e animan un fum de revistas literàrias. Veson dins aquelas revistas un mejan de començar una carrièra que farà d’eles d’ « òmes de letras ».
Emili Carbon collabòra a tres revistas de joves a Montpelhièr, çò que provòca aquela passion que lo quitarà pas mai. En 1915, es director de la revista L’Effort des jeunes.
En abrial de 1917, es mandat al 81° Regiment d’Infantariá. Dementre qu’es cimbalièr del regiment, collabòra a La Lanterne de Diogène, jornal bimesadièr dels estudiants de Montpelhièr (n° 1, 1917 – n° 45, junh de 1920). Fusilhièr mitralhaire, son actitud coratjosa li val d’èstre citat a l’òrdre de la Brigada. Es nafrat al combat en setembre de 1918 e decorat de la Crotz de Guèrra ambe estèla de bronze.
Collabòra tanben a Erato, jornal literari e regionalista, organ de l’Associacion regionala dels Liceans, que son fraire n’es l’administrator. Aquela publicacion efemèra – 5 numèros entre genièr e Pascas de 1919 – que son primièr numèro foguèt tirat a mila exemplars, acampa de joves que vendràn de personalitats montpelhierencas. L’associacion Erato organiza tanben de conferéncias, per exemple d’Emili Carbon sus « lo caractèr de las cançons de gèsta e sus Verlaine », e tanben de Rogièr Carbon sus « Renat Bazin e Edmond Rostand ». Cal notar que malgrat son etiqueta « regionalista » cercam de badas un mot occitan dins la publicacion.

Qualques annadas après, Emili Carbon participa activament a la publicacion d’un rar libret antologic : « Les Amitiés languedociennes » (Imp. Firmin e Montane, 83 p., 25,7x 16,7, 1925) illustrat de doas escrinceladuras d’Enric Martin, tèxtes de Paul Valèri, Joan Catel, J.S. Pons, A.J. Tomàs, Enric Bernard, Bernat Larzarius, Joan Cocteau, Joan Camp, Ives Blanc, Paul Castela, Delpont-Delascabras, Enric Chabròl... El meteis i balha de « Prières devant le Christ de Saint-Jean de Perpignan ».
Sas creacions literàrias en francés son eclecticas ; podèm legir un article dins Comoedia (París) del 19 de mai de 1935 : « On crée à Marseille, au « Rideau Gris » une pièce en un acte d’André Gide » ; un roman « Le cordonnet de soie » (ed. Gallimard, coll. Détective, 248 p., 1937). Emili Carbon es coscenarista e dialoguista del filme « Cap au large », sortit lo 25 de setembre de 1942, del realizator Joan-Paul Paulin. Aquel filme de 84 minutas, produch per Francinalp-Fims, foguèt tornat a Gruissan (Aude). En 1953, Emili Carbon collabòra a « La Provence merveilleuse, des légendes chrétiennes aux santons » (Albèrt Detaille) in-4, 145 p., illustrat, ambe un prefaci de Joan Giono).
Quand Lazare de Gerin-Ricard, en 1953, crèa la revista Thalassa a Marselha, convida sos amics e mai que mai los ancians de la Revue de Catalogne a collaborar. Se, a l’origina, la revista bimesadièra a una granda ambicion internacionala e acampa la collaboracion de plumas celèbras, s’aflaquís pro d’aviat e se replega sus Provença. Ven lo luòc de publicacion d’una banda d’amics de joventut dels ideals literaris passits. Emili Carbon – qu’i ten la cronica dramatica – la definirà coma « aquel testimòni dels jorns passats e de nòstra pichòta tropa amistosa que la màger part des sòcis an rejonch l’Ostal del paire, [un testimòni] que cal salvagardar ».(trad.) La revista desapareis en 1965.

Emili Carbon es fach Chivalièr de la Legion d’Onor lo 21 de mai de 1952, alara que Pèire Roqueta recep la Cigala de majoral e la distincion d’Oficièr d’Academia. Las organizacions organisatrises son Lo Centre Provençal de l’IEO, los grops felibrencs e provençals de Marselha e lo movement federalista « La Fédéracion » de Marselha.
Emili Carbon ensenha un cort moment al licèu de Montpelhièr. Puèi farà director de la « Caisse d’Epargne ».Probable qu’es per de rasons professionalas que quita Montpelhièr per Marselha ont ven director d’una societat « d’habitations à Bon Marché » cap a 1930. I deguèt far carrièra, que, en 1968, una de sas letras pòrta per entèsta : « Société anonyme régionale d’habitations à loyers modérés de Marseille, siège social : 21 rue Maréchal Fayolle ».

Engatjament dins la renaissença d’Òc

Per l’estat actual de nòstra documentacion, l’engatjament occitanista d’Emili Carbon sembla estrechament ligat a son amistat ambe un actor màger de la causa d’òc en Provença, Pèire Roqueta. D’efièch a Marselha, s’amistança durablament ambe aquel avocat, òme de letras e occitanista, qu’anima la revista La Coupo (21 numèros entre febrièr de 1918 e octobre de 1919). Emili Carbon participa a totas las iniciativas d’aquel òme per la causa occitana.
En 1926, se tròba còsta Pèire Roqueta per la creacion de las Amitiés méditerranéennes, a Marselha que s’interèssan a la vida e la cultura catalanas e recampan de personalitats coma lo compositor Pèire G. Bourgoin, l’ellenista Guastalla, lo pintre Valèri Bernard, eca... en ligason ambe la Fundació Bernat Metge, l’equivalent catalan de l’Associacion francesa Guillaume Budé, per la traduccion, l’edicion e la promocion des classics greco-romans. Pèire Roqueta e lo director de la Fundació Bernat Metge, Joan Estelrich, se rescontran a Barcelona e crèan una revista en lenga francesa per far conéisser la cultura catalana en Euròpa, ambe la collaboracion d’òmes de letras e d’artistas catalans e franceses, e l’ajuda financièra de Francesc Cambó, òme d’afars, mecènas e òme politic catalan màger. Atal espelís lo 25 de març de 1929, a Marselha La Revue de Catalogne. Pèire Roqueta n’es lo director literari ambe l’ajuda de sos amics de las Amitiés Méditerranéennes : Emili Carbon per cap-redactor, Renat Guastalla, administrator, Rogièr Carbon e Lazare Gérin-Ricard, secretaris de redaccion. Malgrat la qualitat del contengut e lo sosten financièr del mecènas, la parucion de la revista s’arrèsta après son cinquen numèro (1° d’agost de 1929) per manca d’abonats.

Emili Carbon a pas daissat una òbra escricha en provençal. A títol anecdotic, senhalem qu’a dedicat a son amic un poèma en provençal e en grafia mistralenca : « Dins nostre cami » tres quatrens, « Per lou Peire, ambe moun affecioun », datats de Marselha lo 1/1/1938. S’explica : « Excuse-moi de te répondre dans la langue des conquérants, mais si je peux parler la nôtre sans trop de ridicule, je ne la possède malheureusement pas assez pour y mouler ma pensée en l’écrivant ». (2/05/1939) Dins aquela letra ditz aver pas la « flamme dévoratrice » de son amic, mas se ditz « patriote provençal » e jutja « intéressantes » las proposicions de Robèrt Fabre-Luce per la creacion « d’un mouvement de néo-provincialisme » – pròche del separatisme – desvolopadas dins lo Marseille-Matin del 3 o 4 de mai de 1939. Los fraires Carbon son sòcis de la Societat d’Estudis Occitans (SEO), fondada en 1930 e reviscolada en 1939 pel Catalan en exili Josep Carbonell. A aquela data, Emili fa partida de la delegacion de la SEO de Marselha, còsta Emili Bodin, Carles Camprós, Antòni Cònio, Paul Eissavèl, Jòrgi Rebol, Paul Ricard e Pèire-Joan Rodin (Pèire Roqueta). Son nom « Emili Carbon, doctor en Droit » (sic) figura dins la tièra dels membres del Conselh d’Administracion sul papièr a letras de la SEO en 1939.

A la Liberacion, es fondat a Tolosa l’Institut d’Estudis Occitans que prendrà la seguida de la SEO. Quand Pèire Roqueta crèa a Marselha sa seccion provençala, lo Centre Provençal de l’IEO, Emili Carbon lo rejonh. Dins las annadas 1945-1950, alara que Pèire Roqueta balha de corses publics setmanièrs de provençal e de parlicadas a Ràdio-Provença, Emili Carbon, qualificat d’ « animator incomparable » fonda un Cercle Occitan, ambe una formula d’aperitius literaris setmanièrs, en participant al cicle de las « Òbras racontadas » (Mistral e Mirèlha, Calendau, per exemple). Balha tanben conferéncias e debats, per exemple sus l’òbra poetica de Renat Nelli lo 13 d’abrial de 1953, una introduccion a l’Art Roman dins lo cicle medieval en 1960-61, una conferéncia sus Manolo Hugué a la « Maison Gasconne » en febrièr de 1978... Lo centre se vòl un fogal de cultura umanista, provençal mas tanben dubèrt a tota l’Occitània, Catalonha compresa, embraçant totes los aspèctes de la cultura. Es tanben un luòc de difusion de las idèas regionalistas e de debats. Atal fa un expausat lo 12 de genièr de 1953 sul Neo-regionalisme qu’es seguit de debats e un autre intitulat : « Qu’est-ce que l’Occitanisme ? » al Fogal Massalia dins las annadas 1970.

Pendent mantun decenni, Emili Carbon es donc un pròche collaborator de Pèire Roqueta. Es sòci del Conselh d’Administracion del Centre Provençal, atal coma Amedèu Muset, professor d’espanhòl e Mme Maïte Pin-Dabadie, femna de letras que parteja sa vida entre Banhèras de Bigòrra e Marselha. N’es, un temps, lo vicepresident e es per aquesta rason que presenta lo conferencièr Ròbèrt Lafont vengut parlar de « La miugrana entredubèrta » lo 14 d’octobre de 1960. Es abonat a Òc e a las Annales de l’IEO e participa financièrament a la Causa, es en mai membre del Conselh d’Estudis de l’IEO (veire las tièras de 1947, 1949 e 1962). Collabòra a L’Ase negre, organ occitanista mesadièr, successor d’Occitania, fondat pel trio Robèrt Lafont, Leon Còrdas e Elena Cabanas en 1946. Es atal qu’escriu un editorial en primièra pagina del numèro 7 de febrièr-març de 1947, « Faire Province ». En 1955, participa ambe Pèire Roqueta, Pèire-Loís Berthaud, Robèrt Lafont e un cèrt Gerard (que son pichon nom es desconegut) al projècte – que farà meuca – de la publicacion : »Presentation de la Provence » que deviá realizar l’IEO. Aquela iniciativa seguissiá la parucion l’annada d’abans de la brocadura « Presentation du Languedoc » qu’i participèron Carles Camprós, Max Roqueta, Robèrt Lafont, Max Allier, Leon Còrdas... ambe un prefaci de Joan Cassou.

En 1963, ven de prene la retirada quand legís dins Òc la debuta del roman de Joan Bodon « Lo libre dels grands jorns » que l’impressiona favorablament : « J’admire non sans quelque nostalgie ces jeunes » e constata ambe tristesa, que, per el, « il est un écrivain mort jeune ». (Corr. del 13/08/1963 adreiçada a Pèire Roqueta).
Dins la pontannada 1960-1970, la question de la regionalizacion anima los debats publics qu’i participa lo Centre Provençal. Dins lo selhatge de mai de 1968, ambe l’arribada d’una novèla generacion de militants, lo movement occitan se radicaliza. Aquela evolucion agrada pas al Conselh d’Administracion del Centre Provençal ( que Carbon ne fa partida), partisan d’un regionalisme umanista. Lo Centre Provençal quita l’IEO e pren lo nom de Centre Provençal de Culture Occitane. Explica publicament las rasons d’aquela separacion dins un fuèlh titolat : « Occitanisme et Marxisme, une mise au point du Centre Provençal de Culture Occitane » (roneotat, sens data ni signaturas) qu’afortís son « regionalisme umanista » e s’aubora contra la « pretencion » d’unes occitanistas « d’analisar la situacion del Pòble d’Òc ambe una optica de lucha de las classas e d’establir atal una relacion estrecha entre l’Occitanisme e lo Marxisme ».

Arvieu, Jean-Luc

Joana Bartés nais a Casadarnas dins Erau dins una familha que parla pas que la lenga d’òc. Consacra tota sa vida a l’escritura dins aqueste idiòma. S’emplega tanben a la difusion de las òbras literàrias occitanas en s’implicant dins La Societat Arqueologica de Besièrs, l’Escolo de Trencavel e la publicacion de sa revista « Trencavel » de 1937 a 1943. Aderís al Felibritge, coma manteneiritz en 1928. Vice-sendic de la Mantenença del Lengadòc, es elegida Majorala del Felibritge – o puslèu, segon los estatuts, cooptada – en 1941. Es la primièra femna qu’accedís a aquela dignitat.

Altras formas del nom

< Clardeluno (pseudonim)
< Clardeluna (pseudonim)
< Sylveto (pseudonimi)


Elements biografics

Joan Bartés nais a Casadarnas dins Erau lo 11 de genièr de 1898. Son paire, Emili, poèta, cançonièr, contaire, fasiá vinhairon. Son enfança es marcada per l’amor que li pòrtan sas grands. Sa grand mairala, Cesarineta, èra tanben de Casanardas. Es a ela que fisa sas lanhas de drolleta e sos primièrs poèmas de joventa. Cesarineta li transmet en lenga d’òc las vièlhas cançons coma la de « l’Escriveto. Dins sos obratges, parla tanben plan sovent de sa grand Marciala e de sa rèiregrand Castela, la maire de Cesarineta, « que me parlaboun qu’en lengo d’òc »1.

La vida de Clardeluna se passa dins son vièlh ostal mairal a Casadarnas fins a sa mòrt lo 11 de decembre de 1972. Es sebelida a costat de son fraire Loís jos una simpla crotz de fusta. De mans an pausat aquela inscripcion sus una placa de marbre : « Aqui jai Clardeluno ». Los Cartabèus de las annadas trenta la presentan coma « fema de letro ».

Engatjament dins la Renaissença d’Òc

Los primièrs ensages coneguts de Joana Bartés son sos mandadisses al concors de poesia francesa de la Societat Arqueologica de Besièrs. En 1921, la jurada autreja una medalha de bronze a sos « Accords Mineurs ». En 1923 e 1925, de poèmas e de sonets li valon una medalha de vermelh. Dins aquestas annadas, participa al concorses de lenga romana de la meteissa societat. Lo recuèlh de poèmas « A moun païs » recep una mencion en 1921, « Darnier vespre de permissiou », sceneta de dos personatges, una medalha d’argent en 1923 e « L’Escriveto », pèça de teatre, la medalha d’argent en 1925. Lo mai grand prèmi, lo brot d’oliu d’argent, li es decernit en 1928 per son recuèlh de poesias « Lous Enmascoments e lous Sounges ».
En 1927, publica « L’Imagièr », poèma sus un tèma medieval, de onze cants, ont un joglar trobador, nommat Clar de Luno, conta als bèls senhors : « lo Conte de Raimon l’Imagièr e de Zabèl, la cortesana dels pels de fada, que li vogèt messorga e foliá amarganta ».

Manténer, defendre e illustrar la lenga d’òc, tala es l’òbra que Joana Bartés li voda tota son accion. : « Qual sap joust quano rudo pougno nous caldra beleu acatar lou coupet deman ! Mès d’an ount que vengue la malparado, li balhem pas pouder sus nostro amo : nous laissem pas entemenar, demourem nautres. E souvenguem-nous que qual tèn sa lengo, tèn la clau que di cadenos li deliuro »2 .

Sa lenga qu’es lo dialècte lengadocian, es noirit de mots del terraire, de los que son gaire emplegats dins lo lengatge d’escadajorns, mas que vòl manténer. Participa a totas las manifestacions felibrencas. Lo sendic de la Mantenença de Lengadòc, Pèire Azemà, l’encarga de recampar las mai polidas paginas dels autors lengadocians. Aquela « Antoulougio Escoulario » ont son reculhidas las òbras de nonanta poètas espelís en 1931.
En 1936, publica « Nèit d’estiu », drama païsan violent, jogat pel primièr còp en 1937 al Teatre Municipal de Besièrs, qu’es représ en 1998 e 1999 pel Teatre de la Rampa. La meteissa annada, fonda L’Escolo Trencavel que pren la relèva de La Cigalo Lengadouciana, ela meteissa eiretièra de L’Escolo del Titan. De 1937 a 1943, assegura ambe August Domergue e Leonci Baumadier la publicacion regulara de la revista « Trencavel » jos l’escais de Sylveto.
Estima qu’es pel teatre que l’accion del Felibritge es mai fruchosa, pr’amor qu’es per el que se pòt mai aténher lo pòble, e escriu de scenetas, de comèdias e de dramas. Mantuna tropa d’amators dins los vilatges del Besierés e del Narbonés los botan a lor programa.
A Casanardas, fa cantar per Nadal los Nadalets lengadocians per una còla de jovents e joventas que se ditz Lou Roudalet Casadarnol. En 1942, publica per la Mantenença « Lou Cansounier del Lengadoc » que presenta quaranta quatre cançons.
Elegida Majorala del Felibritge a la Santa Estèla d’Avinhon en 1941, recep la Cigala de Besièrs, creada en 1881 pel felibre Juniòr Sans, portada puèi pel Besierenc Renat Fornièr a comptar de 1906.

L’òbra de Joana Bartés es abondosa. Figura demest las femnas, pas sonque demest las poetessas occitanas, mas tanben demest las poetessas de lenga francesa qu’an escrich d’òbras en vèrses de longa tòca. Son « Escriveto » compòrta un milièr de vèrses e son « Imagier » qualques tres mila cinc cents. Demòran inediches de pèças de teatre, de cronicas de guèrra, des contes e plan possible de poèmas.

Bibliografia de l'autor


Poesia
:

- Escriveto, Ed. Au Gay Savoir, Béziers, 1926.
- L’imagièr, Ed. Au Gay Savoir, Béziers, 1927.
- Lous emmascoments e lous sounges, Ed. Clardeluno, Cazedarnes, 1930.
- Lo miral del temps, Ed. Subervie, Rodez, 1968.
- Al Païs estrange, Ed. Clardeluno, Cazedarnes, 1968.
- Lou miral magic, Ed. Subervie, Rodez, 1970.
- Lou camin esquerre. Lou Miral Ancian, Ed. Subervie, Rodez, 1974.

Teatre :

- Las gentilhos, Ed. de la « Cigalo Lengadouciano », Béziers, 1928.
- En velhant lou mort, Ed. Calendau, Montpellier, 1933.
- La neit d’estiu, Ed. Clardeluno, Cazedarnes, 1936.
- Las loufos frejos, Ed. Trencavel, Béziers, 1937.

Roman :

- Lison o Lengadoc 1900, IEO, collection A TOTS, 1986.


Òbras publicadas dins de revistas :

Revue La Cigalo Lengadouciano, Béziers, n° 131 :

- Lou darniè vespre de permessiu, saynète à deux personnages.

Revista Trencavel :

- 1937
Per l'ainadoto e per son jouve, conte d'amour.

- 1938
La marrido soupo, saynète pantomime.
Sagan d'amourouses, saynète.
La figuièro e la vigno, conte.
Lous tres pichouns de Bethléem, conte.
Lou conte de la bèutat perdudo, conte.

- 1939
Femno batudo, adaptation du premier acte du Médecin malgré lui.
Lou conte de la Servieto, de l'Ase et de la Crosetto, conte.
Lou Nadal de Jan de la Roso, conte.

- 1940
Lou minou de l'enfant Jesus, conte.

- 1941
Lou castel de Mirabat, conte.
Lou rasimat, saynète.
Lous voulurs de l'enfant Jesus, conte.

- 1942
Nadal 1942, conte.

- 1943
Lèco brises prend la bourro, conte

Òbra demorada manuscrita3

Brutus, comédie farce en deux actes.
Sorres, comédie dramatique en trois actes.
Per l'ounour, comédie dramatique en trois actes.
La belo endourmido, féérie en trois prologues, trois actes et huit tableaux.
Lou proucès de Caramentrant, jugement, un acte.
Aucèl de passage, comédie dramatique, trois actes et un épilogue.
Un cop de cisèu, comédie ballet en deux actes.
La mal maridado, courte scène comique.
Sèm quites, farce, un acte.
Tres poulos per un gal, courte comédie, un acte.


1. Jean Vinas, Hommage à Jeanne Barthès, Société Archéologique Scientifique et Littéraire de Béziers, 1972, p. 2

2. Ibid, p 3

3. Christian LAUX, Bibliographie des œuvres de Jeanne Barthès, CIRDOC, [s.d.].

Lespoux, Yan

Pierre-Louis Berthaud  (Bordeaux, Gironde, 24 août 1899, Séry-Magneval, Oise, 8 août 1956), journaliste, homme politique, majoral du Félibrige (Cigale du Tarn), membre de l’Institut d’Études Occitanes (IEO), franc-maçon, cofondateur de la revue Occitania (1956).

Éléments biographiques

Fils d’instituteurs, il étudie à Bordeaux où il obtient une licence de Droit et Lettres. Mobilisé en tant que traducteur auprès des forces américaines en 1918, il est alors membre de la SFIO. Son ascension dans la fédération socialiste de la Gironde est d’ailleurs rapide puisqu’il assiste au congrès de Tours de 1920 en tant que délégué (bien que son mandat semble ne pas avoir été validé). Mais il se trouve éloigné de la vie militante pendant plusieurs années suite à un grave accident d’automobile auquel vient s’ajouter une tuberculose.

Proche du nouveau maire de Bordeaux, Adrien Marquet, il devient conservateur adjoint à la Bibliothèque municipale de Bordeaux en 1925 ; poste qu’il occupe jusqu’en 1928, année où il quitte son emploi suite à une brouille avec Marquet pour se lancer dans le journalisme en tant que secrétaire de rédaction du journal L’Avenir de la Vienne.

Il devient directeur de ce journal en 1929 et le quitte en 1932 après ce qui semble être une longue succession de brouilles qui le voient notamment accusé d’être un sympathisant de l’Action Française.

De retour en Gironde dans la maison familiale de Gaillan-en-Médoc, il tente de relancer sa carrière de journaliste en envoyant des articles à divers journaux et revues et essaie vainement de trouver une place au quotidien La Petite Gironde qui appartient au même consortium que L’Avenir de la Vienne

Il fait aussi là ses premiers pas dans la politique en tant que candidat. Après avoir vainement tenté en 1929 de monter une liste « républicaine d’intérêts municipaux » lors des élections municipales à Poitiers, il mène en tant que candidat républicain indépendant une liste pour les municipales de 1935 à Gaillan, terminant à la deuxième place, derrière la liste de droite et devant celle de gauche.

Il rejoint finalement Paris en 1937, époque à laquelle il démissionne de la franc-maçonnerie à laquelle il avait été initié à Bordeaux en mars 1927. C’est à cette époque, semble-t-il, qu’il se met à faire plus régulièrement des piges pour divers journaux. Marié en janvier 1939 à Juliette Dissel, il s’occupe à la même période de l’accueil des intellectuels catalans réfugiés qui sont hébergés à Roissy-en-Brie. Il devient par ailleurs directeur-gérant de la Revista de Catalunya pour les numéros édités en France en 1939-1940 et s’occupe du secrétariat de la Fondation Ramon Llull.

Il quitte Paris lors de l’exode en juin 1940 pour rejoindre le sud. On le retrouve à Vichy en octobre 1940. Il occupe alors un poste de rédacteur au ministère de l’Information du gouvernement de Vichy. Là, dès le début de 1941, il entre en contact avec les services anglais pour leur transmettre des informations, notamment les minutes de la commission d’armistice de Wiesbaden. Il devient membre du réseau de résistance Mithridate et est arrêté par la Gestapo le 21 janvier 1944 interné à Moulins puis à Compiègne avant d’être déporté à Dachau le 6 juin 1944.

De retour de déportation en mai 1945, son divorce ayant été prononcé pendant sa déportation, il se remarie avec Madeleine Castelain, rencontrée alors qu’ils travaillaient dans le même service du ministère de l’Information de Vichy. Il reprend rapidement ses activités de journaliste parlementaire et devient syndic de la presse parlementaire entre 1947 et 1949. Il assure par ailleurs le secrétariat du Comité international des anciens détenus de Dachau et représente à ce titre la France à la Commission internationale pour Service international de recherches sur les archives de la déportation conservées à Arolsen, ainsi que la vice-présidence de l’Amicale des Anciens de Dachau et la gérance et la direction de la revue de cette association.

Après un échec aux élections législatives de 1951 dans le Tarn où il s’est présenté sous l’étiquette RPF, il est désigné le 11 juillet 1952 par l’Assemblée nationale, conseiller de l’Union Française avec l’étiquette UFAS (gaulliste). Cette charge l’amène à présider la Commission de l’Information et à être délégué de l’assemblée auprès de l’UNESCO. Son action parlementaire trouve son point d’orgue lors du débat sur le traité instituant la Communauté Européenne de Défense contre laquelle il prend fait et cause en 1954. Il est toujours conseiller de l’Union Française lorsqu’il décède d’une crise cardiaque le 6 août 1956.

Engagements dans la renaissance d’oc

 Pierre-Louis Berthaud s’intéresse très tôt à la langue d’oc et devient peu à peu un militant actif. En contact avec la langue dès la prime enfance dans la maison familiale où vivent ses grand-parents à Gaillan, il dit avoir pris conscience à l’adolescence de l’unité de la langue d’oc lorsque, ayant acheté une brochure intitulée Poètes provençaux modernes, il se rendit compte que le parler de Gaillan était, à peu de choses près, celui utilisé par les félibres provençaux.

Dès le début des années 1920, il est en contact avec Ismaël Girard et, très certainement, abonné à Oc. Il faut sans doute voir en partie dans ce rapprochement l’intérêt qu’il développe alors pour la Catalogne à laquelle il consacrera de nombreux articles jusqu’à la Seconde Guerre mondiale. C’est d’ailleurs cet intérêt qui l’amène à prendre contact au début des années 1930 avec Louis Alibert et l’abbé Joseph Salvat. En 1930, il participe aux fêtes du centenaire de Frédéric Mistral et est impressionné par Charles Maurras. C’est à la suite de ces fêtes qu’il va donner à Bordeaux et Poitiers des conférences consacrées au poète provençal, conférences réunies en 1931 dans une brochure intitulée Frédéric Mistral, la langue occitane et la latinité.

Curieux, sans cesse à la recherche de nouvelles informations il est abonné à la revue Calendau animée par Pierre Azéma et Léon Teissier, et se rapproche dès 1934 de la revue Occitania pour laquelle il écrit quelques articles en tant que correspondant pour la Gascogne. Intéressé par le projet politique que porte Occitania, il participe en décembre 1935 à Narbonne au congrès des Amis d’Occitania duquel sortira un « Programme occitaniste de base » à tendance fédéraliste. Lorsqu’il s’installe à Paris en 1937, il rentre rapidement en contact avec les Amis de la Langue d’Oc, l’école félibréenne parisienne, dont il devient vite un membre actif. C’est à ce moment-là qu’il se lie véritablement d’amitié avec Jean Lesaffre qui participe lui-aussi à l’aventure d’Occitania. C’est à ce titre de membre des Amis de la Langue d’Oc qu’il organise l’accueil des intellectuels catalans.

En 1939, il prend en charge depuis Paris l’édition d’un journal destiné aux soldats occitans sur le front. Ce sera Oc – titre que lui confie alors Ismaël Girard – édition de guerre qui paraît le temps de cinq numéros entre janvier et mai 1940.

Le fait d’avoir un emploi au ministère de l’Information à Vichy ne freine pas l’action militante de Pierre-Louis Berthaud. Il continue par exemple à gérer pour les Catalans la Revista de Catalunya et la Fondation Ramon Llull. C’est encore à Vichy qu’il crée en 1942 un Centre Permanent de Défense de la Langue d’Oc après avoir publié en 1941 dans la Revue Universelle ses "Réflexions sur l’enseignement de la langue d’oc". Ce Centre Permanent de Défense de la Langue d’Oc a toutefois une activité limitée puisqu’il est porté essentiellement par le seul Pierre-Louis Berthaud.

Celui-ci n’en est pas moins actif et s’implique notamment dans les vifs débats suscités dans la presse nationale et régionale par le décret Carcopino du 24 décembre 1942 qui autorise un enseignement facultatif des dialectes locaux. Toujours à Vichy, reprenant une idée de Max Rouquette du temps de la revue Occitania, il tente de créer un Office de Presse Occitane destiné à envoyer aux journaux nationaux et régionaux des articles sur la langue et les débats suscités autour d’elle. Là encore, l’échec est patent faute de pouvoir s’appuyer sur un collectif de militants susceptibles de prendre en charge une partie du travail.

C’est à cette époque, vraisemblablement depuis 1938-1939, que Pierre-Louis Berthaud travaille à une bibliographie occitane, mais ses fiches disparaissent après son arrestation par la Gestapo en janvier 1944. Il n’en arrive pas moins à publier en 1942 une Bibliographie gasconne du Bordelais.

De retour de déportation, il reprend son activité militante en faveur de la langue d’oc. Il réussit ainsi à faire publier en 1946 le premier volume de sa Bibliographie occitane (1919-1942). En 1947, il publie avec Jean Lesaffre un Guide des études occitanes. Cette même année, lors de la Sainte-Estelle de Périgueux, il est élu majoral du Félibrige, succédant avec la cigale du Tarn à Jean Charles-Brun, ce qui n’est pas sans éveiller quelques tensions au sein du Félibrige eu égard au fait que Pierre-Louis Berthaud est aussi proche de l’Institut d’Études Occitanes dont il intègre le conseil d’administration. Son investissement en faveur de la langue et de la culture catalanes ne se démentent pas non plus ; il participe en 1945 à la création à Paris de l'Institut Català d'Art i Cultura, et de la revue Presencia Catalana dont il deviendra directeur-gérant en 1948, année où il préside la commission organisatrice des Jocs Florals de la Llengua Catalana, de Paris.

C’est entre 1950 et 1951 qu’il s’investit dans ce qui apparaitra pour nombre de militants en faveur de la langue d’oc de cette époque comme son action la plus importante : en tant que fin connaisseur des mœurs parlementaires et délégué parisien du Cartel de Défense des Langues Régionales, il œuvre en coulisse auprès des députés, sénateurs et ministres en faveur du vote de la loi Deixonne sur l’enseignement des langues et dialectes locaux.

Pour autant, Pierre-Louis Berthaud n’abandonne pas ses travaux de recherche. Il travaille à un deuxième volume de la bibliographie occitane et profite de sa campagne électorale dans le Tarn en 1951 pour effectuer des recherches dans divers fonds d’archives et découvre ainsi la poétesse albigeoise Suzon de Terson (1657-1684). Le début des années 1950 est aussi le moment où les relations entre Pierre-Louis Berthaud et le Félibrige se tendent. Début 1952, avec l’abbé Joseph Salvat et Frédéric Mistral Neveu, il remet sur le tapis un sujet sensible en lançant auprès du Félibrige une démarche en vue de lever « l’indignité consistoriale » qui touche Charles Maurras depuis la Libération. En 1951, c’est grâce à lui que lors de la Sainte-Estelle d’Aurillac Pierre Rouquette est élu majoral contre Charles Rostaing. Cette élection fait ressurgir le conflit latent entre « Provençaux » et « Occitans ». L’année suivante, lors de la Sainte-Estelle de Clermont-l’Hérault, les trois candidats « occitans », Jean Lesaffre, Léon Cordes et Roger Barthe sont battus par des candidats « provençaux » après une intense campagne menée auprès du consistoire par des majoraux « provençaux » et Sully-André Pierre. Parrain de Jean Lesaffre qui se présentait au majoralat en hommage à Joseph Loubet dont la cigale était vacante après sa mort, Pierre-Louis Berthaud vit particulièrement mal ce camouflet. C’est en réaction à ce qu’il considère comme une machination qu’il démissionne en juin 1952 de son titre de majoral et qu’il publie une acerbe Letro au Capoulié sus lis eleicioun de Clarmount e l’anamen dóu Felibrige. Sa démission rejetée lors de la Sainte-Estelle de 1953, il demeure majoral mais a tôt fait de réserver son action militante à l’Institut d’Études Occitanes et de devenir un véritable trouble fête au sein du Félibrige en jouant notamment un rôle essentiel dans la mise en place d’une véritable contre-cérémonie pour célébrer les cent ans de l’association en 1954 en Avignon et en convaincant les ayant-droits de Théodore Aubanel d’éditer les œuvres du poète en graphie classique.

Bien qu’occupé par ailleurs par ses différentes activités, parlementaires ou au sein des associations d’anciens déportés, Pierre-Louis Berthaud consacre beaucoup d’énergie jusqu’à sa mort à l’Institut d’Études Occitanes au sein duquel il apparait comme un conseiller très influent. Son dernier projet est la reprise du titre Occitania avec Ismaël Girard. Les deux hommes, avec l’aide de Robert Lafont, entendent créer un journal d’information économique et culturelle destiné à sensibiliser les milieux d’affaires aux perspectives de développement des régions occitanes. Trois numéros paraissent en 1956 avant la mort de Pierre-Louis Berthaud. Le journal continuera à paraître sous l’autorité d’Ismaël Girard jusqu’en 1962.

AfficheFestival.pdf

Dissabte 28 de mai :

de 14h à 17h Iniciacion a las danças occitanas amb l’associacion Honorine

Divendres 3 de junh :

Sul còp de 19h30 repais “assiettes garnies” inscripcion obligatòria
Conferéncia sul téma del fuòc, conférence sur le feu : animator del musèu Tautavel, l’AC3, un pompier...

Dissabte 4 de junh :

Lo matin : mercat dels productors de la localitat e empr’aqui. Marché des producteurs

A miègjorn : pichon repais artesanal - amborgués de l’ostal cuèch al fuòc de lenha : hamburger occitan au feu de bois– Musica – Dança del” bufet”.

Dins la vesprada : Competicion d’escopiment de clòsc d’oliva (craché de noyaux d’olives)– Concors de cagarol - Panièr remplec a ganhar – (80 personas).
Canton de lectura amb l’associacion Attrap’livre – Iniciacion al tamborin amb lo COC – Exposicion de pinturas amb Arts au Château. Obradors de pinturas e de esculturas amb Carine Caroul e Tiennouch inscripcion obligatòria. Iniciacion al cant e a la dança del “Bufet” amb lo Cercle Occitan Joseph Michel

17h00 Balèti per los pichotos amb Castanha e Vinovèl

20h00 : Repais occitan amb l’Associacion Les Brumes Matinales (200personas) Melon, sépia o sieta de substitucion a demendar a l’inscripcion, dessèrt, pan e vin comprés. Melon, seiche à la rouille, zezette inscripcion obligatòria.
21h00 : Balèti amb La Niha
22h00 : Concèrt amb L’Art à Tatouille

Dimenge 5 de junh :

9h00 : Excursion pedèstre e bilingüa occitan/francés amb Lo cercle occitan e l’ AC3 Randonnée familiale autour du feu.

Miègjorn : Grasilhada al fuòc de lenha . Grillade inscripcion obligatòria.

16h00 : Demostracion en musica de dètz animals totemics del vilatge e de la region. Déambulation des animaux totémiques.

19h30 : Repais occitan amb l’Associacion Les Brumes Matinales ragost d’escobilhas inscripcion obligatòria.

21h00 : Espectacle, dins lo vilatge, amb lo Teatre de las Originas.. Déambulation avec le théatre des origines: Fuòc de la sant Jean amb lo lop de Castelnau, feu de la st jean avec le Loup de Castelanau

vignette_5201.jpg
Vidèoguidas del Lauragués

Al sègle XIX, lo Castèlnòudarrienc Auguste Fourès conta sa vila e sas riquesas. Un poèta e autor occitan que sa vida foguèt tan trepidanta coma sa mòrt foguèt singulara.

Fa qualques annadas que Castèlnòu d’Arri vos convida a la Fèsta del Caçolet, mas quina es l’istòria d’aquel plat mitic e legendari ? N’es la capitala Castèlnòu d’Arri ? Lauragués s’enorgulhís tanben d’una autra produccion rara e preciosa, que la cultura e la transformacion demandan paciéncia e precision : lo pastèl.

Aquelas videoguidas d'animacion foguèron realizats en 2014 dins l'encastre del projècte e-Anem, finançat pel FEDER en Lengadòc-Rosselhon.

vignette_518.jpg
Partition : Acadèmi dou Tambourin
Acadèmi dou Tambourin

Partition d'airs pour tambourins éditée à l'occasion de l'exposition universelle de 1889 à Paris contenant :

 

  • Menuguet cacalian
  • Aubado : la Gaiardo
  • Farandoulo dei Tarascaire
  • Marcho naciounalo de Prouvènço (Cabassòu)
  • Revèi dei Tambourinaire (Lou Capoulié Michèu)
  • La Targo
  • Turo-luro-luro, lou gau canto (Saboly)
  • Menuguet d'Arnaud
  • Aubado de Castelan
  • Parado dei Tarascaire
  • Magali
  • Lou maset de Mèstre Roumiéux
  • Marcho dou Luetenènt de Prince
  • Lei Chivau-frus (Lou Rèi Reinié)
sus 2