La mar sus las espatlas : la mer sur les épaules, est-ce un fardeau trop lourd à porter ou une grande étendue ouverte à tous les espoirs ? C’est déjà, inspiré d’un vers d’Ives Roqueta, le titre d’un recueil de poèmes de Miquèl Decòr qui était chez l’imprimeur au moment où le poète bisanòt nous quitta au printemps dernier. Le livret de 36 pages prend place au côté de ses prédécesseurs (Lo pastre de las estelas, La nuèit esquiçada, La camèla blanca, Soledre,…) dans la collection Vendémias de l’Institut d’Estudis Occitans-Aude.
On y retrouve, avec force et profondeur, les thématiques qui traversent son œuvre. Dans sa préface, Miquèla Stenta salue cette poésie de la simplicité qui vise à atteindre le cœur des hommes et de toute chose et, par-delà le constat du mal-être du monde, garde un espoir têtu. Avec le poète, nous voyageons de son cabanòt au milieu des vignes minervoises à des ailleurs (Espagnes, Maghreb et Afrique du sud principalement) : l’espace du poète est sans limite peuplé d’actes intemporels, de la recherche de l’amour et de la paix, d’une comtesse de Tripoli à rencontrer ou retrouver un jour…
Dans des vers rythmés ou en très courtes proses, Miquèl Decòr était un maître pour faire valser la langue et tisser les mots « téisser lo lengatge ». Les mots courent comme les eaux : celles des sources et des fontaines, de Cesse au rio Vero, jusqu’à « la mar qu’ofrís sa sal » (la mer qui offre son sel). Les lecteurs du Minervois apprécieront un poème écrit pour les Calandrons de Carcassona et dédié au caporal Barthas : « La voliam pas la guèrra / Jaurès, lo sindicat, la patz, / Combatre la misèria… / N’aviam plan pro a far / Sens anar faire la guèrra. » Non, Miquèl, tu n’étais pas un « faidit » de trop, puisque l’âme du reviscòl/renouveau te guidait aussi bien que Bernat de Ventadorn voyant l’alouette chanter le retour renouvelé et espéré de l’aube.
Alan Roch
L’IEO-Aude ven de publicar un recuèlh de poèmas del Miquèl Decòr. Son titol La mar sus las espatlas repren un vèrs de l’Ives Roqueta ; aquela mar sus las espatlas es un fais de suportar o la dobertura cap las espandidas de l’esper ? Aqueste recuèlh de tèxtes escrits entre 2012 e 2017 se trapava sul camin de l’estampariá quand lo poèta nos quitèt a la prima passada. Lo libròt de 36 paginas pren plaça al ras de sos predecessors (Lo pastre de las estelas, La nuèit esquiçada, La camèla blanca, Soledre,…) dins la colleccion Vendémias.
Tornam trapar, amb fòrça e prigondor, las tematicas que marcan l’òbra del poèta. Dins lo prefaci, Miquèla Stenta saluda aquesta poesia de la simplicitat qu’a per tòca d’aténher lo còr dels umans e de tota causa e que sèrva un esper caparrut fàcia al constat del mal-èsser del monde. Amb lo poèta, viatjam dempuèi son cabanòt al bèl mitan de las vinhas menerbesas fins a d’endacòm mai (Espanhas, Magrèb, Africa del sud mai que mai) : l’espandi del poèta non coneis termièras, poblat d’actes intemporals, de la cèrca de l’amor e de la patz, d’una comtessa de Tripòli de rescontrar o tornar trapar un jorn… Lo poèta es un teisseire de mots En vèrses ritmats o en pròsas cortetas, Miquèl Decòr es un mèstre per faire valsar la lenga e téisser los mots e lo lengatge. Aqueles mots corrisson coma las aigas : las de las sorgas e de las fonts, de Sessèr al rio Vero, fins a « la mar qu’ofrís sa sal ». Un poèma escrit pels Calandrons de Carcassona es dedicat a la memòria del caporal Barthàs : « La voliam pas la guèrra / Jaurès, lo sindicat, la patz, / Combatre la misèria… / N’aviam plan pro a far / Sens anar faire la guèrra. » Non, Miquèl, èras pas brica un « faidit de tròp », vist que l’èime del reviscòl te menava tan plan coma lo Bernat de Ventadorn que vesiá la lauseta cantar lo retorn renovelat e desirat de l’alba.
Alan Roch