“Cênt Sérîngas, vers la murâilla,/ cargadas, noun pas à mitrâilla,/mais à quicon dé quâou lou noum/réndrié lou vers trop poulissoun,/éscartéroun la populâça/qué d’amoun défendié la plâça./ Lou Diântré d’un qué l’y réstêt/ dé tant qu’aco lous émpestèt;”1. Mercés a l’abat Jean Baptiste Fabre, dont celebram lo 240en anniversari, podèm metre de color dins una dintrada de còps pesuga. Fèlix-Marcel Castan parlava de la « frairetat dels escrivans ligats al lor pòble, companh literari per totes »2. Amb Fabre, sèm apelats a tornar descobrir darrièr la galejada, la virtuositat, dins lo satir, la poesia, la d’una lenga qu’es pas separada de la matèria qu’exprimís, ont lo mot conten encara la causa que representa. Aquí es « lou vers trop polissoun », se passa d’èsser dit qu’es ja flairat. Alara oblidem pas la leiçon del paire Fabre, l’excelléncia culturala se revèla sovent luènh de tot esperit de seriós, el que disiá : « Aïci lou patois m’escapa;/Monségneur, excusas lou;/ dès qué soûli de bona himou/aquella fouliê m’arrapa »3.
1. Jean-Baptiste Fabre, Lou Siégé dé Cadarôussa. Le siège de Caderousse, A l’asard Bautezar! (1797) 2023, p. 114.
2. Fèlix-Marcel Castan, Argumentari. Lo semen del militantisme, IEO, Ensages, 1994, p. 59.
3. Jean-Baptiste Fabre dans, Marcel Barral, “J.-B Favre. Poèmes inédits en langue d’oc”, Revue des langues romanes, LXXVII, 1967, pp. 125-144.