Les années 1970 sont marquées par la contestation sociale et économique d’un certain modèle de l’état. De 1968 et la contestation de la France gaulliste aux chocs pétroliers et ses conséquences économiques et sociales, la période est un foisonnement de mouvements contestataires, alternatifs, à travers toute l’Europe, parfois favorables à l’usage de la violence.
Dans les pays d’Oc, cette période correspond au fameux borbolh créatif et idéologique qui voit la naissance de la Nouvelle chanson occitane, mais aussi la théorisation de certains concepts comme le Colonialisme intérieur, un des thèmes développés par Robert Lafont et largement repris par de nombreux théoriciens de la pensée occitane.
L’idée que dans le contexte étatique français, les pays d’Oc soient traités comme des pays colonisés - en plus de ce que l’on peut considérer comme une colonisation culturelle - sur le plan du développement économique, se répand. La stratégie économique des pays du Midi serait limitée à en faire des nids à touristes, envahis par l’industrie hôtelière et les promoteurs immobiliers, servant de jardin à Paris et sa banlieue. Des pays sans économie propre - détruite par les politiques agricoles françaises - tout juste bons à être placés sous tutelle.
Cette idée, associée à un contexte d’intense militantisme occitan, donne naissance à des comités d’action, des groupes de petite taille décidés à passer à la vitesse supérieure dans leur quête de reconnaissance de l’identité occitane, quitte à envisager l’action directe et le recours à la force.
Deux régions sont particulièrement touchées par ce phénomène. Le Languedoc, en proie à la crise viticole et possédant une tradition « rouge » de contestation sociale et le Périgord, pays hautement touristique. Tous deux se sentent dépossédés de leur patrimoine. Dans une moindre mesure Bordeaux, base arrière des groupes occitanistes, recrute beaucoup dans les milieux associatifs occitans et universitaires. Le Périgord notamment fait partie des régions occitanes où la langue et la culture sont demeurées vivantes, avec un Félibrige actif sans être politisé et une vie musicale et poétique occitane intense.
C’est dans ce contexte qu’apparaît le Comité d’Action Sarladais (CAS), autour de slogans comme « Le capital croque le Périgord » ou « Lo Perigòrd es pas a vendre » (le Périgord n’est pas à vendre). Ce dernier fait référence au rachat de fermes abandonnées et de terres par de riches « colons » empêchant l’installation de jeunes agriculteurs. On recense aussi l’utilisation plus marginale du slogan « Lo vent a bufat, l’Estat a pas paiat » (le vent a soufflé, l’État n’a pas payé) qui fait référence à une tempête ayant saccagé des noyers et aux promesses d’indemnisations des agriculteurs non tenues. De petits groupuscules fleurissent : outre le CAS apparaît également le « Front de Liberacion de la Val de Dròpt », tous deux tentés par l’action directe et les opérations coup de poing. Au sein de ces groupes, chaque membre ne connaît qu’une partie des autres membres, la clandestinité est de règle. Ils seront bientôt réunis dans la mouvance de « Volèm Viure Al País », qui prône alors l’action directe et une certaine forme de violence, en particulier dans le Sarladais et du côté de Sainte-Foy-la-Grande, avec des ramifications à Bordeaux, en Lot-et-Garonne et en Sud-Gironde. Il existe aussi un « Moviment Anarquista Occitan » (mouvement anarchiste occitan) en particulier en Périgord. Quelques petits journaux satiriques occitans sont également imprimés, comme Lo Pelharòt à Bergerac.
L'Immortèla, una cançon venguda imne.
La cançon De cap tà l'immortèla es l'òbra mai coneguda del grop bearnés Los de Nadau, vengut Nadau en 1986. Fa partida del tresen album del grop, L'Immortèla, sortit en cò de Ventadorn, lo grand labèl occitan del temps. Ben que cançon de creacion, De cap tà l'immortèla es venguda en solament un quarantenat d'annadas, una cançon vertadierament populara dins los païses d'òc, sovent gaitada coma tradicionala.
L'immortèla abòrda la question de la dralha de recerca per tal de retrobar la lenga perduda. Constituïs donc una traca de contracant de la cançon contestatària que s'ataca au sistèma acusat d'aver destruït aquela lenga. La lenga e çò que s'i restaca (lo país, la cultura perduda) i son representats per la metafòra d'una flor, l'Immortèla, nom occitan de l'edelweiss dins Pirenèus, planta supausada ne pas jamai morir e ne pas crànher la gelada nimai las tempèris, qualitats transpausadas sus la lenga que, ben que maltractada, ne morís pas. Lo narrator es representat coma un cercador, qualqu'un qu'escalada la montanha en cèrca de la lenga-flor. L'accent es mai mes sus la desmarcha de questa e las dificultats d'aquela desmarcha, que non sus la quita flor (la libertat, qu'ei lo camin) e suls espers totjorn renovelats que convidan a anar mai luènh a malgrat lo descoratjament (après lo malh un aute malh, après la lutz ua auta lutz)
La cançon pren plaça dins un album globalament bastit sus un ton revenficatiu e militant, dins l'esperit general de la Novèla cançon occitana de las annadas 1970, que Los de Nadau ne'n foguèt un dels gropes emblematics. Dins aquel moviment artistic e musical, la cançon servís a desnonciar çò que releva del "colonialisme interior", concèpte popularizat mai que mai per Robèrt Lafont e aplicat a Occitania, suls plans cultural, economic e politic. Lo ròtle jogat per l'escòla de la Republica a partir de la fin del sègle XIX dins la desconstruccion a l'un còp de la competéncia lingüistica e del patrimòni cultural de las populacions dels païses d'Òc es larjament mesa en avant, coma la cançon-títol Mossur lo regent, pareguda dins lo primièr album eponim en 1975. Los de Nadau s'inscrivon plenament dins aquel moviment jusc a la debuta de las annadas 1981, onte l'amòrça d'una decentralizacion emai las evolucions dels gostes e dels genres amorçaràn lo declin d'aquel primièr atge de la Novèla cançon occitana. Los de Nadau, puèi fòrt lèu Nadau, coneis de prigondas mudanças d'efectiu, d'estíle e de prepaus qu'acocharàn d'un grop diferent tot en estant la seguida del primièr. De cap tà l'Immortèla quitarà d'èsser enregistrada al disc, avant de far sa tornada a la debuta de las annadas 1990 sus l'enregistrament video Nadau en Companhia, que capta la prestacion del grop al Zenit de Pau en 1993. La cançon tòrna paréisser jos una fòrma leugierament diferenta. Lo branlo del debit rapide de 1978 s'es ralentit, en meteis temps coma ganhava en solemnitat. Lo cant de marcha es vengut un imne.
L'Immortèla es cò sèc venguda una cançon emblematica del grop, puèi de la musica occitana tota, puèi per fin del moviment occitanisa que l'a rapidament assimilat a un "imne" occitan oficiós als costats del Se Canta e de la Copa santa, que tenon tanben aquela dimension. Escapant als sieus autors, ven una cançon populara occitana coma s'aviá totjorn existit. La cançon es represa sus mantun disc de Nadau a partir de las annadas 1990, emai sus tots lors DVDs. Lo grop l'interprèta a cada concèrt dempuèi las annadas 1990, de còps en fin de serada, de còps en introduccion. Constituïs a cada còp un ponch d'òrgue indeniable de la prestacion e es represa en còr per lo public. Es tanben entonada per las manifestacions occitanistas e autres eveniments reivindicatius.
Paraulas de la cançon
Enregistraments
L'Immortèla, Ventadorn, 1978, sous le titre De cap tà l'Immortèla.
Nadau en companhia, VHS, 1993.
S'aví sabut, CD, 1995.
Nadau en companhia, CD en public au Zénith de Pau, avec chœurs et orchestre 1996.
Nadau a l'Olympia, VHS, 2000.
Nadau en companhia, Hèsta de las Calandretas, zénith de Pau, VHS, 2002.
Nadau a l'Olympia, DVD, 2005.
Nadau, Olympia 2010, DVD et CD, 2010.
Nadau, Zénith de Pau, 2017, DVD et CD, 2017.