Explorar los documents (83 total)

vignette_Elucidari.jpg
L'Elucidari, l'occitan literari e scientific un sègle après la Crosada contra los Albigeses
Bertrand, Aurélien

Resumit

L’Elucidari, o Elucidari de las proprietatz de totas res naturals, es un manuscrit occitan anonim del sègle XIV. Es un dels rares testimoniatges de la vida culturala e scientifica occitana gaireben un sègle après la fin de la Crosada contra los Albigeses qu'aviá definitivament mes fin a la lirica dels trobadors.

Fébus et un écuyer (en bas à droite) portent devant le trône de Dieu le haume au cimier du comte de Foix, Extrait du ms. 1029 de la Bibliothèque Sainte-Geneviève de Paris, feuillet 1

Altras versions del títol :

< Elucidari do las proprietatz do totas res naturals

< De proprietatibus rerum (version latina originala)

Exemplaris conservats

1 exemplari conegut :

- Paris, Bibliothèque Sainte-Geneviève, ms. 1029 : ligam de la notícia d’inventari en linha

Descripcion fisica : Pergamin. 9-CCXCV fulhets. Nombrosas e remirablas pinturas que una part es estada retalhada per un religaire. 387 × 205 mm.

Marcas d'apartenéncias : 
- Als ff. 8 e I, armariás ecarteladas dels comtes de Fois e de Bearn (ecartelat als 1 e 4 d'aur als 4 pals de gueules (Fois), als 2 e 4 d'aur a doas vacas de gueules (Bearn)
- dins l'enluminadura del f. I, l'escudièr sosten l'èlme de Gaston Fèbus, comte tre 1343

- al folio 294v se pòt remarcar la mencion :

« Ce livre est a celuy qui sanz blasme
En son droyt mot porte : J'ay belle dame. »

s'agís de la devisa de Jean III de Grailly devengut en 1412 Jean Ier de Foix, nebot e eiretièr del successor de Gaston Fèbus, Mathieu de Foix-Castelbon (1374-1388),  sembla se raportar a Joana d'Albret, segonda femna de Jean de Grailly (1422). Lo manuscrit, que sembla èsser estat l'exemplari familial transmés d'eiretièr en eiretièr de Fèbus, figura dins l'inventari datat de 1533 de la bibliotèca d'Henri II d'Albret, rei de Navarra de 1503 a 1555.

- L'« Ex libris S. Genovefae Paris., 1753 » significa qu'es dintrat dins las colleccions de la Bibliothèque Sainte-Geneviève entre 1687 e 1719.

Origina e Possessors

Lo manuscrit a apartengut a mai d'un descendent o membre de la familha dels Comtes de Fois puèi de la familha d’Albret. Se pòt per exemple citar mercés a las divèrsas mencions d’apartenéncia presentas sus le manuscrit :


1/ Jean Ier, comte de Fois (1384-1436) nebot e successor de Gaston III de Bearn, dich Fèbus
2/ Henri II, roi de Navarre, (1503-1555), eiretièr mai londan de Gaston Fèbus
3/ Joana d'Albret (1528-1572), successora de Henri II
4/ La preséncia de l’« Ex libris S. Genovefae Paris., 1753 » permet d’identificar la dintrada del manuscrit dins las colleccions de la Bibliothèque Sainte-Geneviève a Paris entre 1687 e 1719.

Nòta d’estudi

L’Elucidari, o Elucidari de las proprietatz de totas res naturals, es la traduccion occitana del De proprietatibus rerum de Bertomiu l’Anglés, franciscan natiu d’Anglatèrra qu’estudièt la teologia a París abans de se n’anar en Alemanha.

La còpia occitana d’aquel manuscrit redigit a l'origina en latin es comanditada per la cort de Bearn alara que son jove comte, futur Gaston Fèbus, a pas qu’un desenat d’ans. Es probable la maire del jove comte, Alienòr de Comenge, alara cargada d’assegurar una quasi regéncia dempuèi la mòrt de Gaston II en 1343, que sembla èsser la comanditària probabla d’aquesta traduccion. Tanben, la preséncia a la debuta del manuscrit d’un poème dedicat al jove prince, segur absent de la version latina, e que met en scèna son rescontre amb l'allegoria de la Saviesa laissa pensar qu’aquel tèxte deviá participar a l’educacion del jove comte e lo preparar a l’exercici del poder.


Excepcion facha del poèma dedicat al jove Gaston de Fois que lo precedís, la traduccion occitana de l’Elucidari es una compilacion del caractèr enciclopedic de l’ensems de las coneissenças jutjadas essencialas al sègle XIV. En 295 fulhets, l’Elucidari propausa una ierarquizacion de las res (comprendre “elements de la Creacion”) dempuèi Dieu e los àngels fins als animals e las colors sens oblidar los èssers umans. Cada entrada propausa la denominacion de las res e lor etimologia (sovent aproximativa, de còps incorrècta), puèi indica los elements que las compausan. A mira didactica, l’Elucidari es precedit d’una taula que reprend los primièrs mots de cada definicion classats alfabeticament e que remanda a la pagina correspondenta ; se conclutz tanben per un index que reprend aquel sistèma mas que fa referéncia als noms que designan las res materialas. Ça que la, aquel sistèma recampa pas la totalitat de las definicions abordadas per lo tractat.
Una tièra de preparacions medicalas que suènhan los mals corents de la vida de cada jorn es tanben presenta dins lo manuscrit.

Al delai de son aspècte estrictament documentari, l'Elucidari es un testimoniatge preciós de la difusion del saber per la lenga vernaculària al sègle XIV. Contràriament a l’autre grand manuscrit comandat per la cort dels comtes de Fois, la Cirurgia d’Albucasis, lo De proprietatibus rerum que l’Elucidari n’es eissut coneis un nombre important de traduccions manuscritas dins mai d’una lenga d’Euròpa coma lo francés, l’anglés, lo neerlandés o l’italian, çò que testimònia de l’interés important que ten lo saber dins las corts europèas del sègle XIV. Es d’alhors plan sovent del latin qu’es revirada la màger part dels tèxtes qu’ensajan de recampar lo saber de totas las originas. A aquel temps la predominança del latin es deguda a l’importància moderada de las lengas vernacularas en defòra de lors zònas d’emplec originalas mas tanben a l’instruccion donada mai que mai dins d’universitats teologicas ont la lenga d’ensenhament es lo latin. Es sonque après los sègles XV e XVI, amb lor poténcia e lor importància creissanta de mai d’una nacion europèa, que las lengas vernacularas començan de remplaçar lo latin. Tròban tanben dins l’estampariá naissenta un vector de difusion plan mens car que las còpias manuscritas.

Bibliografia

Édicions :

- Guinn Scinicariello, Sharon. A Critical Edition of Books I-VII of the "Elucidari de las proprietatz de totas res naturals", Ph. D. dissertation, University of North Carolina, Chapel Hill, 1982, 509 p

Estudis :

- Appel, C. « Der provenzalische Lucidarius ». Zeitschrift für romanische Philologie, 13, 1889, p. 225-252

- Evans, Dafydd. « La langue de l'Albucasis et de l'Elucidari ». Actes du Congrès international de langue et littérature d'oc et d'études francoprovençales (Montpellier, septembre 1970). Montpellier, Centre d'études occitanes, 1971, t. 9, p. 329-336

- Evans, Dafydd. « L'emploi de la rime dans l'Elucidari ». Cultura neolatina, 38, 1978, p. 87-93

- Evans, Dafydd. « Occurrences of rhyme in medieval prose ». French Studies Bulletin, 10, 1984, p. 9-10

- Latini, Brunetto. Li livres dou tresor  : publié pour la première fois d'après les manuscrits de la Bibliothèque impériale, de la Bibliothèque de l'Arsenal et plusieurs manuscrits des départements et de l'étranger par P. Chabaille. Paris, Imprimerie impériale (Collection des documents inédits sur l'histoire de France. Première série: Histoire littéraire), 1863, xxxvi + 736 p. (ici p. xii) [Veire l'estudi sus Gallica]

- Meyer, Heinz. Die Enzyklopädie des Bartholomäus Anglicus : Untersuchungen zur Überlieferungs- und Rezeptionsgeschichte von "De proprietatibus rerum". München, Fink (Münstersche Mittelalter-Schriften, 77), 2000, 523 p

- Meyer, Paul. « Inventaire des livres de Henri II roi de Navarre ». Romania, 14, 1885, p. 222-230 [Veire l'estudi sus Gallica]

- Raynaud de Lage, Guy. « Le Livre de chasse et l'Elucidari ». Annales du Midi, 1952, p. 349-357.

- Ricketts, Peter Thomas. « Le livre XVII du De proprietatibus de Barthélemy l'Anglais et l'Elucidari », L'occitan, une langue du travail et de la vie quotidienne du XIIe au XXIe siècle. Actes du colloque, 23 et 24 mai 2008, éd. Jean-Loup Lemaître et Françoise Vielliard, Paris, De Boccard; Ussel, Musée du Pays d'Ussel – Centre Trobar, 2009, p. 239-245.

- Ricketts, Peter Thomas. « La traduction du De Proprietatibus rerum de Bartolomé l'Anglais en occitan ». Froissart à la cour de Béarn: l'écrivain, les arts et le pouvoir, éd. Valérie Fasseur, Brepols, Turnhout, 2009, p. 215-221

- Ricketts, Peter Thomas. « L'ouïe et la surdité dans l'Elucidari de Barthélémy l'Anglais ». La voix occitane. Actes du VIIIe Congrès de l'Association internationale d'études occitanes (Bordeaux, 12-17 septembre 2005), éd. Guy Latry, Bordeaux, Presses universitaires de Bordeaux, 2009, t. 1, p. 451-456

- Ricketts, Peter Thomas. « Le De proprietatibus et l'Elucidari occitan : le cas du livre XVII ». Encyclopédie médiévale et langues européennes. Réception et diffusion du "De proprietatibus rerum" de Barthélémy l'Anglais dans les langues vernaculaires, éd. Joëlle Ducos, Paris, Champion (Colloques, congrès et conférences. Sciences du langage, histoire de la langue et des dictionnaires, 12), 2014, p. 223-233

- Ventura, Simone. Autour de la version occitane du De proprietatibus rerum de Barthélémy l'Anglais. éd. Pierre Nobel, Besançon, Presses universitaires de Franche-Comté (Littéraire), 2004, p. 47-62.

vignette.jpg
Gaston Fèbus, prince occitan / Claudine Pailhès
Pailhès, Claudine (1952-....)
Gaston III, comte de Fois, vescomte de Bearn, dintrèt dins la legenda jol nom e la grafia occitana de Fèbus.

Dins lo contèxte tumultuós de la Guèrra de Cent Ans (1337-1453), qu'opausa reialmes de França e d'Anglatèrra, marca l'epòca per son sens agut de la politica e son amor de las arts e de las letras. Se son demoradas mai que mai las accions militàrias màgers d'aquel estratèg militari, lo fast de sa cort e los desbòrdaments de son caractèr, Fébus aguèt tanben un ròtle de granda importància sus lo desvolopament de la lenga e de la cultura occitanas al sègle XIV.

Bon coneisseire de l'occitan dins sa varianta bearnesa tant coma l'occitan literari dels trobadors, fa de sa lenga mairala un otís politic que li permet d'aumentar son poder sus l'ensems de la populacion de sos territòris. Es tanben un actor del desvolopament cultural en particulièr per lo domeni scientific.

Son tots aquestes aspèctes del personatge de Gaston Fèbus que presentèt Claudine Pailhès, Conservator general del patrimòni, directritz dels A.D. d'Arièja e especialista de Gaston Fèbus, dins sa conferéncia donada al CIRDÒC lo 16/10/2015 a l'escasença del collòqui "La Guèrra de Cent Ans en paises de lenga d'òc (sègles XIV-XV)", organizat per l'associacion Histoires et Cultures en Languedoc.
BNF_Fr616_Gaston_Phebus.jpg
Eyraud, Noémie
Gaston III (1331-1391) comte de Fois e vescomte de Bearn accedís al poder en 1343, data de la mòrt de son paire Gaston II. Essent qu’es encara tròp jove, sa maire Alienòr de Commenge se tròba un temps a la regéncia.
Sas tèrras s’espandisson a l’entorn de Fois pel comtat e de Tarba, Pau e Lo Mont pel vescomtat. Costejan las del rei de França Felip VI de Valés, del rei d’Anglatèrra Edoard III emai las de la corona d’Aragon, en plen contèxt de Guèrra de Cent ans (1337-1453). L’abiletat estrategica e politica de Gaston esparnhèt a son pòble los chaples de la guèrra.

Lo comte vòl conservar la sobeiranetat de sas tèrras. Justifica son autoritat e son autonomia d’un costat en se reclamant sol sobeiran de Fois e de Bearn, mas tanben en assetant las especificitats localas, mantenent aital a despart l’organizacion politica, administrativa, sociala e linguistica del reiaume de França.

Dos principis màgers de son administracion son doncas d’una part la conservacion de las tradicions juridicas ja en plaça e d’autra part l’usatge de la lenga occitana dins l’exercici de son poder.

La vida sociala de Bearn depend dempuèi de sègles dels Fòrs de Bearn, tèxtes de dreches e privilègis reconeguts a la populacion, redigits en occitan e qu’avián una vertadièra valor legislativa.

Per çò que concernís la lenga, se parla majoritàriament gascon sus l’ensems del domeni mas tanben lengadocian dins una part del comtat de Fois. Per se far comprener dins tot lo domeni, Gaston Fèbus, que sa lenga mairala es lo bearnés, s’exprimís en occitan, qu’es aital la lenga parlada dins la vida de cada jorn e a la cort, lenga de l’administracion e del poder. S’es conservada una documentacion oficiala redigida en occitan fòrça importanta. Totun Gaston, qu’es un aristocrata letrat e cultivat, mestreja tanben lo francés e lo latin.

Las arts a la cort

Lo fast de sa cort es a la nautor de sa noblesa : las arts i an una plaça d’onor.

Los musicians e joglars que circulan dins Euròpa tota venon a la cort de Gaston, fasent d’aquela un centre de diffusion dels corrents polifonics novèls : l’Ars Nova e l’Ars Subtilior. Los darrièrs trobadors i son volontièr aculhits : Gaston presa fòrça lor lirica e se pòt que se siá assajat tanben a la composicion. Doas cançons li son atribuidas, emai se son pas atestadas. La primièra es una canso : « Canso de mossen Gasto comte de foix per la qual gazaynet la joya a tholoza ». L’autra atribucion, populara e un pauc azardosa, que li es prestada es lo Se Canta (tanben conegut jol nom d’Aquelas montanhas).

Las letras e las sciéncias an tota lor plaça dins la bibliotèca de Gaston Fèbus, que compta per exemple una revirada en occitan de la Cirurgia d’Albucasis, òbra fondamentala de medecina, d’origina araba, e una revirada en occitan del De proprietatibus rerum (l’Elucidari en occitan) de Bertomiu l’Anglés, obratge enciclopedic sus las res (elements de la Creacion). Se devon notar tanben los dos libres que devèm al quite Gaston, qu’escriguèt pas en occitan mas en francés, lo Livre des oraisons, qu’es un libre de pregàrias fòrça personal, e lo Livre de chasse, un obratge remarcable e remarcat, qu’es demorat un obratge de referéncia en matèria de venariá.

Lo mite Gaston Fèbus

Lo mite fargat a l’entorn de son personatge li es en partida deguda, que Gaston Fèbus aviá lo biais per metre en valor sa personalitat famosa, mas d’autres aprèp el an entretengut aquel mite. La posteritat de Gaston Fèbus foguèt ajudada per las Chroniques de France, d’Angleterre et des pays voisins de Jean Froissart. Lo nom de Gaston Fèbus demorèt asociat a la noblesa saberuda, gràcia tanben a son Livre de chasse, qu’èra encara una referéncia dins la disciplina de sègles après son escritura.
Al sègle XIX, après l’aveniment d’un interés creissent per l’Edat Mejana e los trobadors, la volontat d’ancorar la renaissença occitana dins una perspectiva istorica prestigiosa menèt de felibres bearneses a se tornar apropriar la figura mitica de Gaston Fèbus.
 

 

rlr.jpg
La Cirurgia d'Albucasis : revirada en dialècte tolosan (país-bas de Fois) del sègle XIV / Charles de Tourtoulon
Tourtoulon, Charles de (1836-1913)
Aqueste article que pareguèt en doas liurasons dins la Revue des langues romanes (seria 1, tòme 1, 1870), Charles de Tourtoulon, membre de « l’Escòla romanista » de Montpelhièr - la Société pour l’étude des langues romanes nascuda un an abans - es lo premièr estudi e la primièra edicion parciala del tèxt conegut coma la version occitana de la Cirurgia d’Albucasis.

La Cirurgia d’Albucasis es una traduccion en lenga occitana del sègle XIV d’un tractat de cirurgia extrach de l’enciclopèdia medicala Al-Tasrif del grand medecin cordoan Abu Al-Qasim (v. 940-v. 1013), dich « Albucasis » en Occident.
En comparant lo manuscrit unenc de la Cirurgia (uèi conservat a Montpelhièr, Bibliotèca Interuniversitària de Medecina, H95) amb una version latina contemporanèa (Montpelhièr, BIU, H89 ter), Charles de Tourtoulon d'aviada abandona l’ipotèsi d’un passatge dirècte de l’arab a l’occitan e establís que la traduccion occitana foguèt facha a partir d’una version en latin.

Çaquelà l’origina del manuscrit es pas montpelhierenca, malgrat l’importància dels estudis de medecina dins l’istòria de la vila. Foguèt realizat al sègle XIV per un grand prince pirenenc, lo comte Gaston III de Fois, lo famós « Gaston Fèbus », coma ne testimònia de marcaires linguistics pirenencs nombroses dins la lenga utilizada pel traductor coma las armas e devisa de la dinastia de Fois-Bearn inscrichas al primièr fulhet.

L’article comença per una introduccion istorica e linguistica puèi s’acaba amb l’edicion dels primièrs fulhets del manuscrit de l’Albucasis occitan. Doas edicions completas del tèxt de la Cirurgia foguèron publicadas dempuèi, en 1985 (La Chirurgie d'Albucasis : ou Albucasim : texte occitan du XIVe siècle : Jean Grimaud et Robert Lafont dir., Montpellier : Centre d'études occitanes) e en 1992 (La Chirurgia : versione occitanica della prima metà del Trecento : Mahmoud Salem Elsheikh ed. scientifique, Firenze : Ed. Zeta).

Legir l'article :

- 1ra part, RLR, S1-T1, 1870, p. 3-17 (legir l'article en linha sus Gallica).
- 2da part, RLR, S1-T1, 1870, p. 301-307 (legir l'article en linhe sus Gallica).
vignette_occitanica-noir.jpg
Lo registre « Potentia » dels estats de Provença, testimòni de gaireben tres sègles d'emplec administratiu de l'occitan
CIRDOC - Institut occitan de cultura

Résumé

Le Livre des états de Provence, surnommé Potentia en raison de la potence qui orne sa reliure depuis le XVIe siècle, est un registre d’une cinquantaine de pièces des XIVe, XVe et XVIe siècles reliées à l’activité des états généraux de Provence, forme ancienne des parlements modernes et constituées par les provençaux eux-mêmes, figurant une sorte d’autoadministration de la Provence dans sa langue vulgaire et donc en occitan. Durant cette période, la Provence n’appartient pas encore directement au royaume de France, ce ne sera le cas qu’à partir de 1481, et c’est cette spécificité qui constitue l’un des intérêts principaux du recueil. Il s’agit également de l’une des sources les plus importantes d’autogestion locale pour l’époque et ce pour l’ensemble du territoire national. L'abondance de documentation y est telle que son étude relève à la fois de l’histoire politique, militaire, économique, fiscale, du droit et des institutions.
Le recueil est également un témoignage précieux du type d’utilisation dont l’occitan pouvait être l’objet chez les scribes et les juristes lettrés de cette période.

Autres version du titre :

< livre « Potentia » des États de Provence

Exemplaire conservé

1 exemplaire manuscrit connu :

- Archives départementales des Bouches-du-Rhône (Marseille), cote B 49

Note d’étude

Le registre Potentia est une ressource privilégiée de l’utilisation de l’occitan au sein des catégories sociales lettrées provençales des XIV, XV et XVIe siècles. Durant cette période le français n’y est ni la langue de communication courante, ni la langue administrative, ne commençant à s’imposer que vers la fin du XVe siècle en partie suite au rattachement direct de la Provence au territoire français en 1481. C’est ainsi le témoignage de presque trois siècles d’utilisation administrative de l’occitan qui est inscrit dans ce recueil. Ce témoignage est laissé par les états, non pas généraux ou provinciaux (puisque le territoire n’appartient alors pas pleinement à la France mais à des princes français : les rois de Naples, issus de la « seconde maison d’Anjou » ), mais de Provence.

Ce recueil renseigne ainsi sur l’histoire politique et militaire de la Provence à partir de 1390 et ce jusqu’en 1435 environ, date à laquelle la levée et l’organisation des troupes échappent en grande partie au contrôle des états, témoignant d’une diminution de l’influence de l'institution au profit du souverain.

L’histoire fiscale et administrative du territoire peut également être étudiée au travers de ce recueil, il est évidemment question de l’impôt et de la manière dont celui-ci est prélevé entre 1394 et 1523. Cependant, si ce sont bien les états qui consentent à l’impôt c’est le souverain qui exerce en pratique cette fonction. Il n’est donc pas rare de constater des décalages entre les sommes et tributs théoriquement levés et les sommes et tributs levés en pratique. Ces décalages peuvent d’autant plus se faire ressentir que la question de l’équité et de l’égalité devant l’impôt est souvent le sujet des discussions au sein des états. Cependant, si ces thématiques ne sont pas propres aux états de Provence, leur récurrence signifie très probablement l’insistance et les difficultés des gens du pays à faire respecter leurs ordonnances. Ces difficultés ont également joué de manière certaine un rôle important dans le processus de genèse de l’État moderne qui s’imposera peu de temps après l’abandon des états.

De plus, bien que l'administration du territoire soit ici exercée par des gens « du cru » on ne retrouve pas de manière exacte au sein du registre un occitan tel qu’il pouvait être parlé à l’époque. Ceci s’explique par le fait que le recueil est avant tout rédigé par des scribes ou des notaires lettrés ayant reçu une formation latine. Ainsi, si le recueil témoigne de l’usage de l’occitan administratif de l’époque un certain nombre de formes orales est parfois ignoré (comme cela était souvent le cas dans le langage employé pour les juristes) et la langue écrite s’apparente parfois plus à du latin qu’à de l’occitan : des mots comme redoubtables ou debte sont présents au sein du recueil et notent des lettres pourtant amuïes dans la prononciation et toujours utilisées en latin, témoignant de la notation d’un lexique sous l’influence du latin.

Le registre témoigne donc de l’histoire de la Provence pendant près de trois siècles, d’une époque où un parlement local s’exprimant en langue vulgaire participait à l’administration du territoire et qui verra son influence diminuer petit à petit au profit du souverain et cheminant avec logique vers une protestation en sus de l’ordonnance de Villers-Cotterêts (ou édit de Villers-Cotterêts) en 1539 qui imposera l’usage exclusif du français dans l’administration et la justice.

Editions et traductions

Éditions :

- Gouiran, Gérard. Hébert Michel. Le livre Potentia des états de Provence (1391-1523). Paris : Comité des travaux historiques et scientifiques, 1997, XCII-535 p. [Cote CIRDÒC CAC 6855] [Accessible sur Gallica]

vignette_Chansonniers.jpg
Los cançonièrs occitans, a las sorsas de la lirica occitana
CIRDOC - Institut occitan de cultura

Definicion

Se designa per lo tèrme de cançonièr los recuèlhs manuscrits de « cançons », poesias de trobadors d’expression occitana, compilats e redigits entre lo mitan del sègle XIII e lo mitan del sègle XIV.
Los cançonièrs occitans - de còps apelats « cançonièrs provençals » segon la tradicion filologica del sègle XIX - fòrman de recuèlhs de la lirica occitana dels sègles XII e XIII, ordenats per un creator, qu’es dins qualques cases un trobador, mas dins la granda majoritat un « colleccionaire » o « compilaire » segon un projècte antologic : mai sovent segon un genre (cansos, sirventes, tensos e partiments, etc.) e, al dintre de cada genre, per trobadors enauçats al reng d’ « autor », que lo compilaire pòt presentar per una biografia (vida) e una explicacion de son poèma (razo).
Un cançonièr es pas exactament un recuèlh fidèl de l’art dels trobadors mas « constituís una delimitacion, veire una organizacion particulara del còrpus de la poesia lirica dels trobadors, provesida d’un sens istoric e cultural emai rapòrt a l’ensems de la tradicion12 ».

Pasmens, los 40 cançonièrs occitans conservats, que i cal apondre las còpias e las citacions de trobadors dins d’autras òbras (manuscrits diches « de la tradicion indirècta »), constituisson un conservatòri de la lirica occitana dels sègles XII e XIII, qu’an transmés 2542 poèmas atribuïts a 460 trobadors coneguts que i cal encara apondre las òbras anonimas. Lo nombre d’aquelas darrièras es d’uèi pas encara determinat, las sorsas pòdon variar d’environ 250 a qualquas desenas.

Autras apellacions

< chançonièrs provençals
< chançonièrs lemousins

La tradicion filologica del sègle XIX faguèt de « provençal » l’adjectiu que designava lo domeni de l’occitan ancian dins son ensems que tornava emplegar l’apellacion italiana de l’Edat Mejana proensal (provenzale en italian), en referéncia a la provincia romana (Gàllia meridionala). Los tèrmes de « provençal » e « ancian provençal » son d’uèi abandonats al profièch d’ « occitan » per tal de pas crear d’ambiguitat amb la region de la Provença istorica o actuala e amb lo dialecte provençal ancian.
Una apellacion mai anciana e mens espandida qualifica tanben aqueles cançonièrs de « lemosins » mai que mai en causa del nombre important de trobadors eissits d’aquela region. Es pasmens estada lèu mesa de costat.

Caracteristicas materialas dels cançonièrs

Los cançonièrs occitans fòrman lo còrpus literari medieval mai important del domeni occitan amb 40 manuscrits (cançonièrs originals complets o fragmentaris, e còpias de cançonièrs perduts), e mai d’un centenat se comptam las còpias de cançonièrs. [imatge id=21645]

Aquel còrpus presenta de documents fòrça divèrses, sovent sus pergamin (34 sus 40), de formats e de contenguts fòrça diferents, que van del cançonièr preciós, de grand format, fach amb fòrça suènh e illustrat de miniaturas, que conten un grand nombre de poesias presentadas segon una organizacion rigorosa, a de cançonièrs del format mai pichòt, mens precioses e voluminoses.
Los cançonièrs faches amb lo mai de suènh pòdon conténer de miniaturas, sovent d’inicialas istoriadas (representacions d’un personatge dins las inicialas mai importantas del tèxte) que contenan lo retrach estereotipat de cada trobador representat segon sa vida. An per la màger part d'entre eles d’atributs que los plaçan socialament : en armas o a caval, en vestit nòble, clerical o popular. Se remarca una majoritat de trobadors nòbles (cançonièrs A, I, H e K).

Lo cançonièr R suggerís un imatge mai faceciós de la poesia dels trobadors amb las inicialas que s’acaban amb de fàcias grotescas de jonglaires, d’aucèls e de quimèras.

Los cançonièrs musicals

[imatge id=21646] Qualques cançonièrs contenon tanben de notacions melodicas. Aquelas cançons an per principal subjècte l’amor, exprimit amb magnificéncia dins lo genre de la canso. Aquel laus poetic de la femna aimada es magnificat per lo trobador per sa capacitat a « trobar » una combinason engenhosa entre mots e musica. D’aquela poesia cantada, sonque 4 cançonièrs an servats una notacion musicala de la melodia (1/10en solament dels tèxtes de trobadors compòrtan una melodia) : R, BnF fr. 22543 ; G, Milan, Bibl. Ambr., R 71 sup. ; W, BnF fr. 844 ; X, BnF fr. 20050. Dins los cançonièrs musicals, la melodia de la primièra estròfa es la sola a èsser notada.

L’ensems de las melodias dels cançonièrs faguèron l’objècte de doas grandas edicions scientificas. Primièr per Ismael Fernández de la Cuesta e Robert Lafont dins Las cançons dels trobadors editat per l’Institut d’Estudis Occitans en 1979 puèi per Hendrik Van der Welf dins The Extant Troubadour Melodies editat per Rochester en 1984.
L’ensems del còrpus de las cançons amb notacion musicala faguèt l’objècte d’un trabalh de recèrca, d’interpretacion e d’enregistrament per lo Troubadour Art Ensemble dirigit per Gérard Zuchetto. Aquel trabalh, La Tròba, es estat publicat entre 2006 a 2011.

Datacion e provenença

Se los cançonièrs occitans an permés de conservar e transmetre la poesia lirica dels sègles XII e XIII, influenciant la poesia lirica europenca dins son ensems e devenent a partir del sègle XVI (Joan de Nòstradòna) e mai que mai del sègle XIX (Rochegude, Raynouard, Bartsch, Meyer, Jeanroy, etc.) un objècte d’estudi internacional, los cançonièrs revèrtan en realitat la lirica occitana dels trobadors sonque amb una fidelitat un pauc relativa. [imatge id=11274]

D’abòrd perque l’entrepresa de compilacion a fixat per escrich una poesia qu’èra cantada e viventa. Es deguda a un compilaire colleccionaire de cançons de trobadors, e non als trobadors eles-meteisses, a qualquas exepcions pròche. Laura Kendrick a per exemple notat que las poesias del primièr dels trobadors, Guilhem IX duc d’Aquitània, probablament jutjadas tròp calhòlas, son jamai plaçadas en debuta dels cançonièrs mai ancians o ne son de còps absentas : « Lo ròtle dels compilaires dels sègles XIII e XIV es estat de recadrar d’un biais mai valorizant los imatges que los trobadors de las primièras generacions an donat d’eles-meteisses e de lor art »3. Doncas, coma lo nòta Jean-Baptiste Camps, « cada cançonièr se vòl una redefinicion, veire una recreacion, del còrpus de la literatura occitana, e pòrta en el de traças pro fòrtas d’un projècte. » 4

Puèi los cançonièrs son produches amb una diferéncia cronologica, dins un periòde comprés entre 1250 e 1350 mentre que los trobadors son actius de las annadas 1200 a las annadas 1300 environ. La lirica dels trobadors es doncas compilada e mesa a l’escrich dins un contèxte de declin, puèi de desaparicion, los cançonièrs devenon de libres-conservatòris coma o nòta Jean-Baptise Camps : « Per la màger part redigidas a las darrièras oras de la glòria de la lirica occitana, fixan e dònan una forma acabada, una interpretacion, de çò qu’èra una tradicion viventa, chimarrada, e sovent plan pauc sàvia. Fan d’aquela lirica un objècte de coneissença, mentre que deven pauc a pauc una literatura per especialistas, per erudits. » 5
La darrièra diferéncia es ela geografica. En efièch, una granda partida dels cançonièrs conservats es la frucha de la migracion dels trobadors a la recèrca d’un novèl patronatge : Marcabru partirà per la cort de Barcelona, Peire Vidal en Espanha, d’autres en França del Nòrd. Es apuèi l’Itàlia que pendent lo sègle XIII reculhirà un grand nombre de trobadors. Raimbaut de Vaqueyras es lo primièr a passar los Alps, vèrs 1191, e a se fixar alprèp de Boniface de Montferrat. Serà fòrça imitat, probablament en causa de la crosada contra los Albigeses. Demest los cançonièrs modèrnes mai de la mitat seràn doncas produches en Itàlia. François Zufferey a pogut notar qu’aquelas diferéncias borrolan fòrça nòstra percepcion de la lirica dels trobadors, coma per exemple la koinè, unitat linguistica dels tèxtes medievals que preval sus l’origina de l’autor. La koinè poiriá doncas èsser mai deguda al compilaire qu’a l’autor.
Segon Laura Kendrick aquela teoria poiriá èsser perlongada. Per ela, aqueles qualques exemples suggerisson que los compilaires de la poesia dels trobadors an pogut prene modèl sus certanas compilacions de tèxtes biblics classics per lor mesa en pagina e per lor aparelh visual.

Classament e siglas

Arbre d'amor present dins lo manuscrit N del <i>Breviari d'amor</i>, Sant Petersborg, Bibliotèca nacionala de Russia, Ms. Prov. F. V. XIV.1

La bibliografia contemporanèa dels cançonièrs occitans medievals es establida a partir de doas menas de sorsas. D’una part los manuscrits testimònis, que contenan pas que los tèxtes lirics dels trobadors e d’autra part los manuscrits que citan aqueles tèxtes coma lo del Breviari d’amor per exemple.
Foguèt doncas necessari dempuèi las debutas de l’estudi d’aquel còrpus de classar aqueles manuscrits ancians per tal de constituïr d’ensembles mai coerents possible. La primièra persona a efectuar un tal trabalh es lo romanista Paul Meyer dins Les derniers troubadours de Provence publicat en 1871, ont propausa un sistèma de classament basat sus lo luòc de depaus dels cançonièrs mas aquel sistèma serà pas représ per sos confraires. Es en fach l’alemand Karl Bartsch dins son Grundriss zur Geschichte der provenzalischen Literatur publicat en 1872 que met en plaça lo classament contemporanèu dels cançonièrs provençals. Aquel primièr trabalh serà mantun còps melhorat amb los progrèsses de la recèrca sus la matèria medievala occitana. D’abòrd per Alfred Jeanroy dins sa Bibliographie sommaire des chansonniers provençaux paregut en 1916, puèi per Alfred Pillet e Henry Carstens dins Bibliographie der troubadours en 1933, pauc après per Clovis Brunel dins sa Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien provençal pareguda en 1935 e enfin per François Zufferey dins sa Bibliographie des poètes provençaux des XIVe et XVe siècles pareguda en 1981.

Lo còrpus definit, l’emplec de sigles es estat adoptat per tal de definir cada manuscrit specificament. Aquò en causa de l’abséncia d’apellacion sus cada manuscrit puèi qu’un grand nombre d’aqueles possedís pas de títol o es sonque fragmentari. Karl Bartsch destria dins un primièr temps los manuscrits en fonccion de la natura de lor material de fabricacion e aplica d’apellacions per letra latina majuscula (exemple : manuscrit A) que se referisson als manuscrits de pergamin mentre que las apellacions per letra latina minuscula (exemple : manuscrit a) se referisson als manuscrits de papièr. Aquela propausicion de denominacion serà apuèi melhorada per cada bibliografia e uèi encara las modificacions basadas sus aquel sistèma son encara possiblas. Cal pasmens destriar aquelas apellacions, pròprias als romanistas, que son de còps represas pels establiments de conservacion (exemple lo cançonièr K de la BnF) de las apellacions emplegadas per los establiments de conservacion e que reprenon de còps las letras de l’alfabet.

En 1935, Clovis Brunel repertòria per un estudi minuciós 376 manuscrits dins sa Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien provençal que i distinguís 95 manuscrits, uèi lo classament de François Zufferey recensa 40 cançonièrs occitans, aquò perque met de caire las còpias multiplas d'unas pèças, los cançonièrs franceses e catalans e causís una definicion mai estricta del cançonièr coma emanacion de la lirica dels trobadors.

Lista dels cançonièrs occitans

Aquela lista foguèt establida per François Zufferey dins sas Recherches linguistiques sur les chansonniers provençaux.

Cançonièrs en pergamin
:

A = Fin del sègle XIII, Venècia (copistas probablament auvernhats)
Rome, 
Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 5232 -> Voir le manuscrit en ligne
B = Fin del sègle XIII, Nauta-Auvèrnha
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 1592 -> Voir le manuscrit en ligne 
C = Sègle XIV, region de Narbona
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 856 -> Voir le manuscrit en ligne
D = 1254, Venècia
Modène, 
Biblioteca Estense, α . R. 4. 4 -> Télécharger le .pdf du manuscrit 
E = Sègle XIV, region compresa entre Besièrs e Montpelhièr
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 1749 -> Voir le manuscrit en ligne 
F = Venècia
Rome,
 Biblioteca Chigiana, Chigi L. IV. 106 
G = Origina possibla : Lombardia
Milan, 
Biblioteca Ambrosiana, R 71 sup. -> Voir le manuscrit en ligne (accès payant, 5€ pour 24 heures d’accès) 
H = Venècia
Rome, 
Biblioteca Apostolica Vaticana, vat.lat. 3207 
I = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 854 -> Voir le manuscrit en ligne 
J = Realizat a la fin del sègle XIII o al sègle XIV, probablament a Nimes
Florence, 
Biblioteca Nazionale Centrale, Conv. Sopp. F. IV. 776 
K = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 12473 -> Voir le manuscrit en ligne 
L = Origina possibla : Lombardia
Rome, 
Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 3206 
M = Origina possibla : Lombardia
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 12474 -> Voir le manuscrit en ligne 
N = Origina possibla : Màntoa
New York, Pierpont Morgan 
Library, 819 -> Voir le manuscrit en ligne 
O = Venècia (copistas italians e Jacques Teissier, de Tarascon)
Rome, 
Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 3208 
P = 1310, Venècia o Toscana
Florence, 
Biblioteca Medicea Laurenziana, XLI. 42 
Q = Lombardia, benlèu Pavia o Cremona
Florence, 
Biblioteca Riccardiana, 2909 
R = Debuta del sègle XIV, origina possibla : Tolosa
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 22543 -> Voir le manuscrit en ligne 
S = Originas possiblas : Venècia o Toscana
Oxford, 
Bodleian Library , Douce 269 
T = Sègle XV, Venècia
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 15211 -> Voir le manuscrit en ligne 
U = Originas possiblas : Venècia o Toscana
Florence, 
Biblioteca Medicea Laurenziana, XLI. 43 
V = 1268, realizat en Catalonha o per de copistas catalans
Venise, 
Biblioteca Nazionale Marciana, fr. App. cod. XI 
Y = Sègle XIV, realizat per un copista italian dins Nòrd de França
Copenhague, 
Bibliothèque Royale, Thott 1087 
Z = Sègle XIV, realizat en Catalonha o per de copistas catalans, sus un modèl italian
Barcelone, 
Biblioteca de Catalunya, 146 -> Voir le manuscrit en ligne 

Fragments : 

A’ = Fin del sègle XIII, Venècia (cospistas probablament auvernhats)
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 12474 (fol. 269) [= fol. 71] -> Voir le feuillet en ligne 
Ravenne, Biblioteca Classensa, 165 [= fol. 88] 
K’ = Debuta del sègle XIV, Venècia
Udine, 
Biblioteca Arcivescovile, Cod. frag. I, 265 
K’’ = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, naf. 23789 -> Voir le manuscrit en ligne 
m = Venècia
La Haye, 
Bibliothèque Royale, 135 F 28 [= cah. III] 
Milan, Biblioteca della Facoltà di Giurisprudenza [= cah. VI] 
p = Sègle XIII o XIV, Lengadòc oriental o Provença
Perpignan, 
Bibliothèque Municipale, 128 -> Voir le manuscrit en ligne 
r = Lombardia
Florence, 
Biblioteca Riccardiana, 294
s = Lombardia
Sienne, 
Archivio di Stato, C 60 (int. 4) 
x = Venècia
Rome, 
Biblioteca Nazionale Centrale, Vitt. Em. 1119 
y = Venècia
Sondrio, 
Archivio di Stato, Romegialli [me, Coll. Paolo Gaffuri] 
z = Venècia
Bologne, 
Archivio di Stato  

Chansonniers en papier : 

c = Sègle XV, originas possiblas : Venècia o Toscana
Florence, 
Biblioteca Medicea Laurenziana, XC inf. 26 
f = Debuta del sègle XIV, Provença, probablament Arle
Paris, 
Bibliothèque Nationale de France, fr. 12472 -> Voir le manuscrit en ligne

Copies (en papier) de chansonniers perdus : 

a = Manuscrit del sègle XIV perdut, còpia de la debuta del sègle XVI facha a Florença per Jacques Teissier, de Tarascon 
“chansonnier de Bernart Amoros” reconstitué à l’aide des sources suivantes : 

Florence, Biblioteca Riccardiana, 2814 (fol. 1-132) 
Modène, Biblioteca Estense, γ. N. 8. 4. 11, 12, 13 -> Télécharger le .pdf du manuscrit 
Florence, Biblioteca Nazionale Centrale, Pal. 1198 
b = Manuscrit del sègle XIII perdut, còpia del sègle XVI, facha pel copista Barbieri
chansonnier de Miquel de la Tor reconstitué à l’aide des sources suivantes : 

Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, Barb. lat. 4087 (fol. 9-53)
Barbieri, Giovanni Maria. Dell'Origine della poesia rimata opera di Giammaria Barbieri... Pubblicata ora per la prima volta e con annotazioni illustrata dal cav. ab. Girolamo Tiraboschi. Modène : Presso la Societa tipografica, 1790 
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, Barb. lat. 3965 
d = Sègle XVI, origina possibla : Venècia
Berlin, 
Staatsbibliothek, Phillipps 1910 
e = Sègle XVI, origina possibla : Lombardia, sus un modèl lengadocian occidental
Rome, 
Biblioteca Apostolica Vaticana, Vat. lat. 7182

1. Stefano Asperti, « Répertoires et attributions : une réflexion sur le système de classification des textes dans le domaine de la poésie des troubadours », dans Contacts de langues, de civilisation et intertextualité. IIIe Congrès international de l’association d’études occitanes, t. II, Montpellier, 1992, p. 592

2. Citacion originala en francés.

3. Citacion originala en francés.

4. Citacion originala en francés.

5. Citacion originala en francés.

g-russo-estudis.JPG
De l'amor pantaiat a l'amor sacralizat : la creacion del mite « Jaufré Rudèl » / Gilda Caiti-Russo
Caiti-Russo, Gilda.
Aquesta comunicacion foguèt deliurada lo 29 de genièr de 2015 a l'Universitat Paul Valéry dins l'encastre de las Jornadas d'Estudis CAPES.
vignette_JCAPES-2015_RUSS.jpg
La Creacion del mite « Jaufré Rudèl » / Gilda Russo
Caiti-Russo, Gilda. Conférencier
Aquesta comunicacion foguèt deliurada lo 29 de genièr de 2015 a l'Universitat Paul Valéry dins l'encastre de las Jornadas d'Estudis CAPES.
vignette_5270.jpg
Videoguidas de Ginhac e Sant Guilhèm dau Desèrt
Centre interrégional de développement de l'occitan (Béziers, Hérault). Auteur
Kaleo design. Metteur en scène ou réalisateur
Los alentorns de Ginhac dins Eraut aculhisson la Tambourithèque, musèu del jòc de tambornet. Aquel espòrt tradicional de Lengadòc, de la familha dels jòcs de pauma, se practica uei encara mercés a l’instrument que li balhèt son nom  : lo tambornet. Long del sègle XX, sa practica perd lo vam abans que l’accion de diverses apassionats, dont l’autor occitan d’Argelièrs d’Erau Max Roqueta, participe al reviscòl e a la restructuracion de l’espòrt.

Après la santat del còs, la de l’esperit en prendre lo camin de l’abadiá de Sant Guilhèm dau Desèrt. Fondada a l’Edat Mejana, l’abadiá ven lèu lèu un site immancable de la Via Tolona, una de quatre grandas vias del pelegrinatge que mena a Compostèla. Sa legenda daurada e la de son fondator se transmetan encara sus las rotas que menan a la tomba del sant. Per aquò, cal passar l’estranh Pont del Diable...

Aquestas videoguidas d'animacion foguèron realizadas en 2014 dins l'encastre del projècte e-Anem, finançat pel FEDER en Lengadòc-Rosselhon.
vignette_P5a.jpg
Videoguida : Fenolhedés : de Corbeil als Pirineus (en lenga occitana sostitolada francés)

L'istòria del Fenolhedés es estrechament ligada a la de las Corbièras, massís que l’engloba e que foguèt, tre l’Antiquitat, una sorsa d’interés politic e estrategic. Massís ancian, mens naut que Pirenèus, las Corbièras demòran pasmens una zòna de traversada malaisida, e constituisson atal un espaci d’importança dins tota estrategia de defensa. Tèrra de las Corbièras e de Lengadòc, Fenolhedés agacha çaquelà del costat de la plana de Rosselhon.

Aquesta videoguida d'animacion foguèt realizada en 2014 dins l'encastre del projècte e-Anem, finançat pel FEDER en Lengadòc-Rosselhon.

Version occitana sostitolada en francés.

sus 9