Explorar los documents (42 total)

v_Lengas2.jpg
Lengas
Lieutard, Hervé. Directeur de publication
Publicada dempuèi 1977, Lengas, revista de sociolingüística, constituís, per la regularitat e la composicion de sos numèros pareguts, una font de documentacion e de reflexion irremplaçabla sus las questions que tòcan l’usatge e l’evaluacion sociala de las lengas. A partir d’un cas concrèt, lo de l’occitan, considerat dins sa globalitat geografica e istorica (dempuèi l’Edat Mejana fins a uèi), Lengas a desvolopat una analisi a l’encòp rigorosa e dobèrta a prepaus de las situacions de conflicte lingüistic o de diglossia. S’i tròban tanben d’estudis precises, realizats a partir d’enquèstas de terren o de documents d’archius (imprimits, manuscrits, tesminònis indirèctes o dirèctes de tota mena), d’ensages de sintèsi mai teorics o encara d’apròchis metodologics que mai d’un amb lo temps venguèt « classic ».
Per la diversitat de sos collaborators e la multiplicitat de sos apròchis disciplinaris (de l’istòria a la sociologia e a la sociolingüistica, en passar per l’istòria de las practicas literàrias, la bibliografia e mai la geografia) Lengas ofrís aital un panorama rasonat de çò aquesit per la sociolingüistica dempuèi mai de trenta ans. Se tròban tanben, a costat de bilances que pertòcan d’autras situacions lingüisticas en Euròpa e dins lo mond, un escapolon fòrça larg de documents e d’analisis sus la cultura occitana despuèi l’Edat Mejana fins al jorn de uèi.
v_LPO.jpg
Lenga e país d'òc
Verny, Marie-Jeanne. Directrice de publication
Torreilles, Claire. Directrice de publication
La revista Lenga e País d’òc foguèt publicada al CRDP de Montpelhièr de 1982 a 2012. Revista pedagogica, redigida en occitan mai que mai, representa per los ensenhaires d’occitan de tot l’espaci linguistic un luòc dubèrt de referéncia e de ligason. En 30 ans, l’evolucion de l’estatut de l’ensenhament de l’occitan e donc de las situacions rencontradas foguèron l’escasença, pels ensenhaires, d’inventar de responsas nòvas e originalas, a cada nivèl d’aprendissatge, de la mairala a l’universitat, responsas que meritavan d’èsser expausadas, discutidas, escambiadas. Per aquò, la revista es una aisina didactica indispensabla tant per la preparacion als concors de recrutament coma per la formacion dels mèstres o la reflexion pedagogica personala suls objectius e las ressorças d’una disciplina en plena mudason institucionala.

Cada numèro de Lenga e País d’òc es tradicionalament organizat en 4 rubricas :
« Estudis » presenta d’articles de fons sus la cultura occitana : istòria, civilizacion, lenga e literatura.
« Practicas » recampa d’analisis de practicas e de dorsièrs vertadièrament pedagogics.
« Tèxtes » propausa, en relacion amb lo tèma del numèro, una causida comentada de tèxtes e documents variats e calibrats pels besonhs del cors de lenga.
Enfin, de « Nòtas de lectura » recensan qualquas parucions interessantas.
Tres numèros especials foguèron excepcionalament consacrats a un escrivan occitan : Joan Bodon en 1999 (n°36), Robèrt Lafont en 2011 (n°50-51), Marcela Delpastre en 2012 (n° 52-53).
v_crounico-sant-maiou.JPG
La Crounico de Sant-Maiòu
Boudon-Lashermes, Albert (1882-1967). Directeur de publication
La Crounico de Sant-Maiòu es l'organ de l'Escolo Pèire Cardenau, escola felibrenca del Puèi de Velai, foguèt publicada sens interrupcion de 1913 a 1925 jos la direccion d'Albert Boudon-Lashermes (1882-1967) qu'en assegurava l'estampatge sus son estampariá personala.

La publicacion tira son nom de l'universitat de Sant-Maiòl que, a l'Edat Mejana, aculhissiá al Puèi Santa Maria (uèi Lo Puèi de Velai), d'estudiants venguts d'Occitània tota. La ciutat èra d'aquel temps una ciutat literària prestigiosa.
v_armanac-cetori.JPG
Armanac cetòri
Soulet, Joseph (1851-1919) Directeur de la publication
[imatge id=20325] Cada an, en genièr, de 1894 a 1913, l'Escolo de Ceto ( creada en 1894, cabiscòu Josèp Enric Castelnau), puòi l'Escòla Felibrenca de Sant Clar (fondada en 1902, president Josèp Solet), fan paréisser l' Armanac cetòri.
Dins aqueste periòde i aurà sonque tres pausas. L'Armanac espelirà pas en 1896 (garrolhas entre Castelnau e Solet sus la rega editoriala de seguir), en 1900 e en 1901 (mòrt dau pichòt Vinçent de Solet, en 1899).
Pendent vint annadas, Josèp Solet (1851-1919), autodidacte, afogat de l'òbra de Frederic Mistral, negociant en vin e alcoòl, ten l'orjau per agradar as setòris : « es per vautres, braves setòris qu'avèm congrelhat aquela òbra ». Bota la proa sus « de galejadas, de contes, de poësias, tirats dau pòble e escriches dins nòstra armoniosa lenga miègjornala : la lenga dau breç lengadocian ».
Lo meriti de J. Solet es d'aver fach de l'Armanac cetòri pas solament un luòc dau languiment, das reires, dau remembre, mas puslèu un luòc de l'imaginacion e de la creacion.
(Presentacion redigida per Alan Cameliò, escrivan, especialista de l'Istòria sociala, culturala e linguistica de Seta, president del Ceucle occitan Setòri). 

Contengut

Cada almanac conten la tièra dels « ajustaires qu'an ganhat la lança e lo pavés » dempuèi 1846, la ròsa dels vents amb lor nom en occitan, un calendièr amb expressions occitanas nombrosas ligadas a las datas, fèstas, sasons, e tanben tèxtes, cronicas de vida locala, cançons, provèrbis, contes, etc. En occitan per d'autors setòris. Aquesta pichòta publicacion annadièra es una mina d'informacions e de trabalhas sus l'Istòria, la cultura e la lenga a Seta e a l'entorn del bacin del Taur.
armanac-auvernha.jpg
Armanac d'Auvernha

En 1931 les revues félibréennes L'Alauza d'Auvernha et Lo Cobreto s'associent pour publier le premier Armanac d'Auvernha. Les textes publiés, en auvergnat ou en français, représentent la Haute et la Basse Auvergne et les deux graphies de la langue s'y cotoient.

La publication ne reparaîtra qu'en 1944 sous la direction de L'Alauza d'Auvernha uniquement.
almanac-narbounes.jpg
Almanac narbounes
Cigalo Narbouneso
L'Almanac narbounes est publié à partir de 1913 par la Cigalo Narbouneso, école félibréenne fondée en 1911 par Paul Albarel (1873-1929). La publication, interrompue en 1915, reprend de 1923 à 1932. En 1934 il devient l'Almanac Lengodoucian. Il paraîtra à nouveau sous le titre d'Almanac narbounes en 1937.
vignette_alm-occitan.jpg
Almanach occitan
Dambielle, Honoré (1873-1930). Directeur de publication
L’Almanach occitan es lo primièr almanac “nacional” occitan, s’adreça a Occitània tota al contrari de totes los almanacs regionals o locals qu’an vist lo jorn dempuèi lo mitan del sègle XIX e que son legits sonque per lor província. L’Almanach occitan es d’un cèrt biais la sintèsi, la quint essència de totes los almanacs regionals.

Publicat a Samatan dins Gèrs jos la direccion d’Onorat Dambielle de 1923 a 1928, l’almanac es bilingüe, conten rubricas amusantas e divertissentas mas tanben bio-bibliografias d’autors occitans acompanhadas de retraches d’aquestes autors. Cada numerò conten d’extraches d’òbras dels escrivans occitans mòrts pendent la guerre de 1914-1918. Amb las biografias d’aquestes autors constituïsson lo Livre d’or des lettres occitanes.
L’almanac compren tanben un annuari occitan. Largament difusit, es legit per 50 000 legeires dins 12 províncias.
almanach-chantant-auvergne.jpg
Almanach chantant de l'Auvergne
Publié pour la première fois en 1854 sous le titre Almanach chantant de l'Auvergne, le titre évolue au fil du temps. Il devient Almanach chantant de l'Auvergne et de l'Allier puis Almanach chantant de l'Auvergne du Bourbonnais et du Velay.
A partir de 1920 le félibrige se structure en Auvergne avec la création de l'Escolo de Limagno (Clermont-Ferrand) et de l'Escolo oubernhato (Aurillac). En 1923 l'almanach devient Almanach chantant de l'Auvergne e Armana felibren.
armanac-de-la-gascougno.jpg
Armanac de la Gascougno
Sarran, Fernand (1876-1928)
Médan, Léopold (1883-1960)
L'Almanac de la Gascougno est publié pour la première fois en 1898 sous la direction de l'abbé Fernand Sarran (1876-1928) qui signe ses textes du pseudonyme Lou Cascarot en référence au Cascarelet, pseudonyme de Joseph Roumanille dans l'Armana prouvençau.
A partir de 1904 le titre devient Armanac de la Gascougno. En 1923 un sous-titre précise : Armagnac, Biarn, Bigorro, Lanos.
Les textes publiés sont principalement issus du folklore et de la tradition orale locale.
En 1929, après le décès de l'abbé Sarran, c'est Léopold Médan qui prend la direction de l'almanach, sous le pseudonyme Lou Campanè, il sera publié jusqu'en 1959.
armanac-nissart.jpg
Armanac nissart
Eynaudi, Jules (1871-1948). Directeur de publication
Rolland, Victor (1868-1943). Directeur de publication
Cappatti, Louis (1886-1966). Directeur de publication
Isnard, Pierre (1881-1970). Directeur de publication
L'histoire de l'Armanac niçart est assez chaotique et sa publication très irrégulière.

Il paraît pour la première fois en 1903 sous la direction de Jules Eynaudi (1871-1948) et Victor Rolland (1868-1943). L'éditorial du premier numéro indique que son but est de divertir les lecteurs et de fournir des renseignements utiles : données pratiques, calendrier, liste des fêtes mobiles et phénomènes astronomiques de l'année. En 1905 et 1906 l'Armanac de paraît pas.
Quand il reparaît en 1907 il affirme ses objectifs littéraires et linguistiques et fait référence au Félibrige, il exalte le patriotisme nissart et devient une imitation niçoise de l'Armana prouvençau.
Il cesse à nouveau de paraître de 1915 à 1919 du fait de la guerre, puis reprend jusqu'en 1922.

En 1928 il reparaît sous un titre légèrement modifié,  Armanac nissart, dirigé par Louis Cappatti (1886-1966) et Pierre Isnard (1881-1970). A partir de cette date la publication défend l'originalité et le particularisme du Comté de Nice, loin de l'esprit félibréen de Jules Eynaudi. Les nouveaux directeurs sont hostiles à la Provence et s'intéressent plutôt aux régions liguriennes. En 1932 la revue abandonne la graphie félibréenne au profit du système graphique dit "rationnel" (mi-étymologique, mi-ligurien) mis au point par Eugène Ghis et Pierre Isnard.
L'Armanac paraîtra de façon régulière jusqu'en 1942. Un numéro paraît en 1947 et un dernier en 1960 pour le centenaire du rattachement du Comté de Nice à la France.
sus 5