L'album Tèrra de masucs contient 14 titres :
– des traditionnels revisités : Sem montanhols, Lo masuc, Pórc gras, Catarina, Triste es lo cèl, Mon païre pecaîre
– des créations : Ome d’oc, Lo vespre, Regrets, Creit me jovent, Tèrra de masucs, Ai somiat, Lo sabaud, Le buron.
Les textes sont de Raymond Lahondes, André Clément, Max Rouquette, Roland Chabanon et Henri Monier.
Les musiciens qui accompagnent Philippe sur scène ont participé à l’enregistrement : Florence aux choeurs, César aux percussions, Xavier à la cabrette, Bob à la basse, François-Xavier aux guitares, à la programmation et aux arrangements et Fabien à la programmation, au mixage, au mastering et pour certains arrangements.
Il y a également des invités surprise : les Tres a Cantar et la chanteuse lyrique Céline Peschot.
L’album est très varié comme à chaque fois. Il est léger, dansant et festif.
Las cronicas "Ces chansons qui font l'histoire" de Bertrand Dicale, difusadas sus France Info son totas reünidas sus un portal e mesas a disposicion dels ensenhaires e del public grand.
Bertrand Dicale consacrèt una de sas cronicas a la cançon Gloire au 17e del cançonièr popular e engatjat Montéhus (Gaston Mardochée Brunswick (1872-1952)), escrita a la seguida de las mutinariás del regiment d'infantariá pendent la Revòlta dels vinhairons de 1907.
Lo Viatge grand de l'Ulisses d'Itaca es la resulta d’una meditacion longament amadurada a prepaus dels poèmas omerics. Robèrt Lafont a bastit sa recèrca e son escritura sus la part centrala d’aqueles poèmas « cordurats » entre eles per los rapsòds antics : la que i son contadas, de sa quita boca, las erràncias marinas de l’eròi de totas las rusas.
Aqueles moments majors del poèma atribuit a Omèr son estats revirats a l’occitan provençal a partir del tèxt original grec. Son precedits de comentaris ( glòsa ) que Robèrt Lafont i situa los passatges concernits e i balha, per cadun, en s’ajudar de las recèrcas pus recentas, claus e interpretacions. Per sa revirada, a causit d’emplegar un vèrs non rimat de setze sillabas, lo que per el se sarrava al mai pròche de l'examètre omeric.
Lo libre aqueste, aital, se presenta, en occitan, coma l’òbra d’un sabent mesclat d’un poèta : lo legeire, dins una lenga a l’encòp quotidiana e majestuosa, manejada amb gaubi sobeiran per un dels mèstres de l’escritura occitana d’ara, s’i trobarà de plan pè amb los tèxtes omerics. La soliditat de las coneissenças e l’ample de la revirada rejonhon aquí l’art reconegut de l’escrivan dins un obratge unic a mai d’un títol.