Explorar los documents (15414 total)

Occitanista.jpg
live.jpg
retrache-godolin.png
CIRDÒC-Mediatèca occitana
Olivier Lamarque
Lo Ramelet moundi, « lo ramelet tolosenc », es l’òbra de Pèire Godolin, poeta occitan que coneguèt un succès popular extraordinari als sègles XVII e XVIII.

Las debutas d’un poèta popular


Es a Tolosa, en 1580, que nais Pèire Godolin d’un paire cirurgian. Fa d’estudis de drech e ven avocat, un mestièr que farà pas jamai. Se fa conéisser pel primièr còp al concors de poesia dels Jòcs florals, en 1609, quand lo recompensan per una de sas poesias en francés. Mas tre 1610, Godolin causís d’escriure en occitan e publica  A l’hurouso memorio d’Henric le Gran, a l’escasença de l’assassinat d’Enric IV per Ravalhac. Es en 1617 que pareis lo Ramelet moundi (Ramelet mondin*), un recuèlh de poesia qu’a plan de succès : en 1647, aquel libre es editat pel tresen còp ! E mai publican un diccionari occitan-francés per que lo monde que coneisson pas plan l’occitan pòscan comprene las òbras del poèta.

* « Mondin » o « ramondin »  vòl dire « tolosenc ». Tolosa es la vila dels comtes Ramond.

La lenga nòbla de la carrièra


Coma l’indica son títol, lo Ramelet moundi se vòl un ramelet de flors (poeticas) tolosencas en lenga de Tolosa magnificada en « lenga dels comtes Ramon », los comtes de Tolosa de l’Edat Mejana, d’aquí l’invencion del terme « moundi ». En descasença dempuèi lo sègle XVI, la lenga occitana viu alara l’aspra concurréncia de la lenga francesa, lenga del rei. Actor d’una vertadièra renaissença de las letras occitanas, Godolin anoblís d’aquel biais la lenga de las carrièras de Tolosa sens crénher l’efièch borlesc que se pòt retrobar dins sos subjèctes d’inspiracion, del repertòri carnavalesc a las cançons a beure, e que contribuïguèron a l’extraordinària succès popular de son òbra.

Après sa mòrt, son òbra contunharà d’èsser publicada pendent los sègles XVII e XVIII entièrs e daissarà una produccion estampada abondosa que participarà a la renaissença de las letras occitanas.
Oai.jpg
1592-Portrait_de_Henri_IV_en_[...]Goltzius_Henri_btv1b8401455q-BNF-GALLICA.jpeg
CIRDÒC-Mediatèca occitana


Enric IV de França e de Navarra es dintrat dins l'istòria coma « lo Bon rei Enric » o « lo Bearnés ». Aqueles dos escaisses testimònian de la legenda que, plan lèu, s'apoderèt de la figura d'un rei que son astrada foguèt pas comuna. Primièr, rei de Navarra e cap del partit protestant contra la dinastia dels Valois, venguèt apuèi rei de França catolic en 1589.

Naissença d'un simbòl


Enric de Navarra es l'eiretièr d'un reialme que mena una importanta politica d'independéncia de cap a l'Espanha e a la França. Sa naissença en 1553 es aital mesa en scèna per son grand, lo rei Enric II de Labrit, coma un acte d'afirmacion de la sobeiranetat e de las especificitats de son reialme. Dins un castèl de Pau ornat per l'ocasion de las cortinas las mai ricas a las colors dels Bearn-Navarra, Joana de Labrit met al monde lo jove prince sus l'aire de Nouste dame deu cap deu poun (vièlha cançon bearnesa).

Vengut rei de Navarra e cap del partit protestant, Enric compren tanben, plan lèu, lo sense dels simbòls. Per bastir sa legenda, recep la contribucion dels escrivans de la renaissença literària gascona iniciada jos lo regne de sa maire Joana de Labrit. Lo mai important, lo plan « patriotic » Pey de Garros, compausa atal de Poesias gasconas que contribuïsson a crear lo mite del « bon rei Enric »... de Navarra.

Un Gascon a la Cort de França


Mas alara que s'entregafan catolics e protestants pendent las Guèrras de religion, son accent e sas manièras d'òme ensenhat « a la bearnesa » se van far escarnir per lo Partit catolic e real. Atal nais lo personatge del « Gascon » e lo genre de la « gasconada » que persistiràn dins lo comic francés dusca tard dins lo sègle XVII. Aquel personatge del Gascon vantòrla e farfantaire respelirà a la fin del sègle XIX amb lo Cyrano de Bergerac d'Edmond Rostand.

L'eiretatge bearnés d'Enric IV aurà atal doas facietas del temps de sa vida. Mas sa mòrt en 1610, sobta e violenta, cambiarà los subjèctes de trufariá de la velha en simbòls d'un rei simple e pròche de son pòble.Lo motiu del Gascon s'invèrsa quand, en 1611, l'escrivan Guilhem Ader crèa l'ideal gascon amb un cap d'òbra de la literatura occitana, Lo Gentilome Gascon. Son eròi, Henric Gascoun, se confond amb Enric IV atal descrich coma un conquistaire flamejant, un cap de guèrra gloriós.

« Nòstre Bon rei Enric »


Enric IV serà alara lo « Bon rei Enric », lo Bearnés, una figura positiva que se’n serviràn, per torn, los divèrses camps, tant reialistas coma revolucionaris o enciclopedistas...

Totun, se Enric manten de son vivent la sobeiranetat politica (los Estats de Bearn), juridica (Fors et coutumes) e mai linguistica (Enric IV s'adreiça a sos subjèctes bearneses pas qu'en occitan) de sos Estats, serà pasmens coma rei de França lo grand continuaire de la marcha cap a l'absolutisme e lo centralisme, que sa lenga unenca serà sonque la lenga istorica dels reis de França e de lor domeni, lo francés.
boissier-de-sauvages-retrach.jpg
CIRDÒC-Mediatèca occitana
Pierre Augustin Boissier de Sauvages naît en 1710 dans une famille de la noblesse d'Alès (Gard). Frère du médecin et naturaliste François Boissier de Sauvages (1706-1767), il consacre lui aussi une partie de son temps aux sciences naturelles et publie plusieurs études relatives à la sériciculture (culture des vers à soie), qui fait la richesse de l'économie de sa région au XVIIIe siècle. 

Ses recherches sur cette question le mènent sur les routes cévenoles. Là, il côtoie des hommes et femmes dont la langue maternelle est l'occitan. Ils vont lui fournir la matière de son œuvre majeure : le Dictionnaire languedocien-français, l'une des plus importantes œuvres lexicographiques occitanes imprimées aux côtés des dictionnaires d'Honnorat et de Frédéric Mistral. 

Aux XVIIIe et XIXe siècles, la Provence attire de nombreux visiteurs. Les dictionnaires occitan-français se multiplient pour permettre aux «Français du Nord» de comprendre la langue du pays, et d'apprendre le 'bon français' aux Méridionaux. Après une première édition en 1756, très proche de cette façon de voir, la seconde édition du dictionnaire de Boissier de Sauvages, parue en 1785, va proposer une approche nouvelle de l'occitan. 

Après des années de travail sur des écrits médiévaux et modernes en langue d'oc, Boissier écrit désormais avec une connaissance accrue de l'ensemble occitan "d'Antibes à Bordeaux" et de l'héritage littéraire occitan.   

Alors que le français devient progressivement la seule langue parlée par les habitants des Cévennes, ce dictionnaire devient pour Boissier de Sauvages, l'occasion de conserver le parler cévenol et de lui rendre toutes ses lettres de noblesse.   

Lui-même est bientôt érigé en "monument". Un buste portant la mention "l'obro laouzo lou mestre" lui est dédié à Alès... avant d'être fondu en 1942. Demeure son Dictionnaire, impressionnant témoin de son œuvre.



IMG_1422.JPG
CIRDÒC-Mediatèca occitana
La duquessa Alienòr d'Aquitània (vèrs 1124-1204) es passada dins la legenda per son astrada excepcionala, devenguda successivament reina de França e reina d’Anglatèrra. Es estada l’objècte privilegiat dels poètas e ecriveires de son temps, quora partisans, quora ostiles, que nos transmetèron dos retraches fòrça diferents de la granda dama del sègle XII : una « legenda negra », la d’una femna leugièra e avida de poder, e una « legenda daurada », la d’una princessa de tria, incarnacion de la Dòna idealizada dels trobadors.

A l’atge de 14 ans, Alienòr eireta d’un dels domenis mai importants d’Euròpa occidentala, que s’estira dels Pirenèus fins al Leir. Esposa en 1137 l’eiretièr del reiaume de França, lo futur Loís VII, e deven reina a sos costats. Lor maridatge es anullat per la Gleisa quinze ans mai tard, en 1152. Esposa alara Enric Plantagenèst, potent senhor de la Normandia e de l’Anjau, que deven rei d’Anglatèrra dos ans mai tard. Lo coble Plantagenèst regna alara sus tot l’Oest del reiaume de França e sus lo reiaume d’Anglatèrra. Lo regne d’Enric Plantagenèst e d’Alienòr va conéisser una edat d’aur culturala marcada mai que mai per l’apogèa de l’art dels trobadors.

Alienòr e los trobadors : mite o realitat ?


Alienòr es l’eiretièra d’una de las corts mai novatrises sus lo plan artistic. Son grand, Guilhem IX, es lo primièr trobador conegut e considerat coma lo principal inventor d’aquel art novèl qu’es lo trobar. Son paire Guilhem X es un grand mecènas e recep un grand nombre de trobadors coma Cercamon o lo jove Marcabru.
Devenguda reina de França, qualques recits descrivon Alienòr coma una sobeirana que se distinguís per sos gostes e sas proteccions artisticas al dintre d’una cort mens liberala dins sa concepcion del desir e de l’amor. Lo trobador Marcabru seriá per exemple estat fòrabandit d’aquela cort per lo rei qu’auriá pas tolerat lo cant d’amor que la reina n’èra naturalement l’objècte privilegiat.
S’es malaisit de destriar la veritat istorica de la legenda, es segur que Bernat de Ventadorn, que la noma explicitament dins una de sas cançons, es estat un dels grands objèctes de proteccion de las corts d’Aquitània e d’Anglatèrra. Es tanben revelator que l’edat d’aur del trobar occitan se situa al moment del regne d’Alienòr e d’Enric Plantagenèst.

Lo coble Plantagenèst e las arts


Quina que siá la realitat del ròtle d’Alienòr dins l’apogèa de l’art occitan del cant d’amor dins la segonda mitat del sègle XII, lo regne del coble Plantagenèst representa indenegablament una edat d’aur culturala. Lors domenis, crosament de las civilisacions d’oc, d’oïl e bretona, veguèt espelir e se desvolopar totas las innovacions màgers de la literatura occidentala del sègle XII, lo roman arturian, la lirica occitana o encara l’epopèa.

Alienòr d’Aquitània morís a prèp de 80 ans a Peitieus en 1204. Sa sepultura a l’abadiá de Fontevraud es susmontada d’un jasent que la representa un libre a la man, darrièra innovacion que devèm a un personatge digne de sa legenda.
mademoiselle.jpg
forever.jpg
inventé.jpg
sus 1542