Recèrca

sus 16
Filtrar
Filtres actifs
Sujet : Littérature occitane -- 20e siècle
Portail : Mediatèca
oci (150)
fre (9)
Tipe : Article scientific / Data : 2018-01-27
Comunicacion de Felip Gardy dins l'encastre del seminari « Normes et écarts dans la littérature occitane. XIXe-XXe siècle » organizat per Joan-Francés Courouau (Universitat de Tolosa, UTJ, PLH-ELH) en 2016.
Tipe : Article scientific / Data : 2018-01-27
Comunicacion de Felip Gardy dins l'encastre de la jornada d'estudis ReDoc-LLACS : La colleccion « Messatges » de l'IEO 1945-1960, Montpelhièr, 27 de genièr de 2018.
/ Data : 1910-192.

Jules Couder (6 août 1845- 31 juillet 1931), né et mort à Uzès (Gard), est un poète local d'expression occitane. Il est l'auteur de centaines de petites pièces qu'il intitule « vers patois ».

Cette œuvre réalisée par divertissement personnel (selon Jules Couder lui-même) est disponible en ligne : poésies, chansons, fables et contes, parfois signés de son pseudonyme Jicé, mais aussi articles et chroniques d'histoire locale.

Jules Couder, érudit local, s'inscrivant dans le courant que partagèrent nombre d'érudits locaux, prit plaisir à écrire en langue occitane, suivant ainsi l'exemple des écrivains de la renaissance félibréenne.

Consulter la présentation du Fonds Jules Couder conservé à la médiathèque d'Uzès
Mise en ligne : 05/02/2020
Tipe : Numèro de revista / Data : 1924-01
Lo primièr numèro d'OC comença per un editorial entitolat  « Non pas al dessus de tot mas al trefons del còr i a so nostre » que definís la vocacion de la revista. Conten tanben, entre autres, un tèxte del Catalan Antoni Rovira i Virgili e un article sus la fondacion de la « Ligua per la lengua d’oc a l’escola ».
Mise en ligne : 04/10/2019
Tipe : Article scientific / Data : 2018

La Festa (1983-1996) de Robert Lafont est un roman-fleuve de l’envergure du Jean-Christophe (1904-1912) de Romain Rolland et il se déploie comme lui en une fresque historique européenne que l’on pourrait qualifier, en citant Claudel, de « déclaration de conscience ».

C’est le roman d’une génération, celle qui a vingt ans pendant la Deuxième Guerre Mondiale. Placé dans la filiation non déguisée du héros du premier roman de Robert Lafont, Vida de Joan Larsinhac (1951), le personnage central des deux premiers tomes, Joan Ventenac, connaît le destin tourmenté d’un écrivain engagé dans les luttes de son siècle.
Résistant, il l’est, dans les faits, en plusieurs lieux, à différents moments de sa vie : maquisard en Cévennes, combattant à Budapest, soutien clandestin du FLN à Paris. Il l’est en permanence dans la conscience intime des enjeux et du sens de l’histoire qu’il est en train de vivre et de celle qu’il revit en pensée et en écriture, en particulier l’histoire de Jean Cavalier et des camisards cévenols.

Cette conscience occitane malheureuse mais lucide empêche Ventenac de céder, quelles que soient les circonstances, au triomphalisme des libérations ou à ce qu’il ressent comme l’expression de « la bonne conscience de la France ». Elle est le fondement de son anticolonialisme et de son opposition à toutes les formes de la raison d’État.

Dans la construction du roman, l’épisode de la résistance des paysans du Larzac au projet d’extension du camp militaire occupe une place symbolique. Les premières manifestations de soutien organisées dans l’été 1973 rassemblent en un lieu d’espoir et d’utopies croisées des personnages séparés par la vie et déchirés par leur « haute conscience de l’histoire ».

L’écriture romanesque virtuose de Robert Lafont noue les fils du récit de résistance et de son commentaire, de l’oubli de soi et du narcissisme analytique, de l’exigence de liberté et du désir de bonheur dans ce roman chevaleresque des temps modernes qu’il nomme lui-même un Don Quichotte occitanien.

Cet article a fait l'objet d'une communication au colloque de Corte :  Resistenza è machja literaria, 16-17 octobre 2013.
Mise en ligne : 20/03/2019
Tipe : Revista / Data : 1924-1964 ; 1969-
La revista OC foguèt fondada en 1923 a Tolosa per Ismaël Girard (1898-1976) e Camille Soula (1888-1963), son primièr numèro pareguèt lo 27 de genièr de 1924. La publicacion  a conegut fins a uèi 14 serias, de cambiaments de periodicitat, de format, d’adreiça mas tanben de contengut. Sa trajectòria es d’una cèrta manièira significativa de la de l’occitanisme. La revista a jogat un ròtle important dins la renaissença occitana del sègle XX, es dins OC que foguèron publicats los tèxtes màgers dels grands escrivans occitans contemporanèus.

De 1924 a 1930 OC Gazeta d’accion occitana, de novelas litterarias e artisticas
Dins aquel periòde, la revista es l’incarnacion d’una pensada occitana modèrna e autonòma, en rompedura amb l’inactivitat del felibritge. La revista emplega, al ras de l’occitan, lo catalan e sustot lo francés, los articles pòrtan sul panoccitanisme, lo federalisme, la defensa de la lenga e de la cultura occitanas. OC quita de paréisser lo 1èr d’abrial de 1930 e se dona una interrupcion de mai d’un an abans de trobar sa novèla formula.

De 1931 a 1934  OC Revista de la renaissença dels païses d’Oc
En 1931 OC ven l’organ oficial de la Societat d’Estudis Occitans (la creacion de la SEO es anonciada dins lo n°131 del 1èr d’abrial de 1930) que las tascas mai importantas ne son la creacion d’un sistèma grafic e d’una lenga « literària » amb un vocabulari capable d’exprimir lo monde contemporanèu. OC ven una revista sabenta, lo format cambia, ara conten de tèxtes mai longs e mai scientifics. Loís Alibèrt (1884-1959) dirigís la novèla seria, es un lingüista disciple del romanista Joseph Anglade (1868-1930). OC quita de paréisser en 1934.

1940  OC ! edicion de guerra
De genièr a mai de 1940 OC serà publicat jos la direccion del jornalista Pierre-Louis Berthaud (1899-1956) amb un suplement : Lo Teatre d’òc jos la direccion de Juliette Dissel  (1902-1962).

De 1941 a 1945 OC Quasèrns de las letras occitanas, suplement de Terra d’Oc
Publicat jos la direccion d’Ismaël Girard, lo blason de la SEO ondra la primièra pagina acompanhat de la devisa La fe sens obras morta es.

Sonque un numèro pareís en 1945, pòrta un novèl sostítol : Revista de la pensada occitana. En 1946 OC ven l'organ de l’Institut d’estudis occitans, novelament creat, que pren la seguida de la SEO.

De 1948 a 1964 OC es la revista literària de l’IEO
Es lo periòde mai ric de la revista sul plan literari e artistic, los cap-redactors se succedisson :

1948-1954 Félix Castan
1955-1956 Xavier Ravier
1957 Ismaël Girard
1958-1962 Robert Lafont
1962-1964 Ives Roqueta

La crisi que tresvira l’IEO en 1964 significarà la fin de OC organ de l’IEO. Seguiràn d’unes numèros d’una autra revista, Letras d’Oc, que pareisserà de 1965 fins a 1967. En 1969 Ismaël Girard torna prendre la publicacion d’OC que lo sostítol ven : Revista de las letras e de la pensada occitanas. En 1978, pauc de temps après la mòrt d’Ismaël Girard, serà Bernat Manciet que ne vendrà lo cap-redactor e Max Roqueta lo director.
Uèi la publicacion, que serà lèu centenària, es dirigida pel poèta Frederic Fijac.
Mise en ligne : 21/03/2019
Tipe : Manuscrit / Data : 1914
Còpia manuscrita de l'òbra de Jusèp Condò Sambeat, 1914 : "Era Caritat"
Aquesta comèdia aranesa es una òbra en pròsa que ganhèt la medalha d'argent dels Jòcs Florals de 1914 de la "Scolo deras Pirinéos"

Mise en ligne : 03/06/2019
Tipe : Numèro de revista / Data : 1925-12
Oc conten d’inedits de poesia e de pròsa, totes los dialèctes son representats sens distincion de grafia. Cada numèro compren tanben una cronica de las letras occitanas e de las letras francesas.
Mise en ligne : 21/11/2019
Tipe : Numèro de revista / Data : 1925-12
Oc conten d’inedits de poesia e de pròsa, totes los dialèctes son representats sens distincion de grafia. Cada numèro compren tanben una cronica de las letras occitanas e de las letras francesas.
Mise en ligne : 21/11/2019
Tipe : Numèro de revista / Data : 1926-01
Oc conten d’inedits de poesia e de pròsa, totes los dialèctes son representats sens distincion de grafia. Cada numèro compren tanben una cronica de las letras occitanas e de las letras francesas.
Mise en ligne : 21/11/2019
sus 16