Recèrca

sus 3
Filtrar
Filtres actifs
Type de Document : Œuvre
Sauf
Catégorie : Ressources web
Catégorie : Ressources scientifiques
fre (19)
oci (13)
Tipe : Òbra

 La Declaracion dels dreches de l’òme e del ciutadan es probable lo tèxte mai celèbre de la Revolucion francesa. S’agissiá, per la tota novèla Assemblada constituenta, de redigir la tièra dels dreches fondamentals a partir dels quals seriá establida la Constitucion.
La Declaracion foguèt adoptada lo 26 d’agost 1789 e donèt luòc, per sa portada universala, a fòrça traduccions, emai tanplan adaptacions, pastiches o versions, coma la famosa « Declaracion dels dreches de la femna e de la ciutadana » redigida emai publicada per Olympe de Gouges en 1791.
Autanlèu coma foguèsse adoptada, dins un contèxte politic favorable a la revirada de tèxtes oficials en lengas de França - los istorians an poscut parlar de « politica de las traduccions » per lo primièr periòde revolucionari marcat pel Decret del 14 de genièr 1790 prevesent que « lo poder executiu farà revirar dins tots los idiòmas de la França los decrets de l’Assemblada nacionala » - mantas reviradas occitanas de la Declaracion dels dreches de l’òme e del ciutadan foguèron recensadas.

Aquel article establís l’inventari de las diferentas reviradas e versions occitanas de la Declaracion dels dreches de l’òme dempuèi la Revolucion fins a las versions e reviradas contemporanèas.

Las reviradas de l’epòca revolucionària

Una granda partida de las reviradas occitanas dels tèxtes oficials, respondent al Decret del 14 de genièr de 1790 a malurosament desaparegut.
Lo tarnés Dugas emai sos collaborators avián notadament, als costats d’autres traductors mai ocasionals, produch un centenat de volums de revirada en occitan dels decrets e actes constitucionals. Sola una partida d’aquel còrpus es servada als Archius nacionals (AA 32, dossier 963 : traductions des textes et décrets de l’Assemblée nationale en occitan et autres langues de France pendant la Révolution).
La màger part de las reviradas de la Declaracion dels dreches de l’òme que son pervengudas fins a nosautres s’inscrivon dins aquel contèxte de la politica de las reviradas. Pasmens, la version mai celèbra, la de l’avocat bordalés Bernadau, es estada reculhida dins l’encastre de l'enquèsta de l’abat Grégoire qu’aprestèt son famós Rapport e que mercarà una virada de la politica lingüistica revolucionària a partir de 1793-1794.

La revirada bordalesa de Pierre Bernadau

L’autor

Pierre Bernadau (1762-1852) es un avocat bordalés, per alhors istorian de Bordèu, erudit afogat de biografia emai ocasionalament poèta d’expression occitana. Aquò’s coma membre de la Societat dels Amics de la Constitucion que respond al questionari mandat per l’abat Grégoire, tot en li senhalant - ironicament ? - qu'a pas que saisi qu’imparfaitement le sens des questions [posées] aux patriotes. Dins la siá responsa, Bernadau a lo tesic de donar a Grégoire un apercebut aitanplan complet que possible de la realitat de l’occitan parlat a Bordèu emai dins son virat. Pren l’iniciativa de jónher a son mandadís una revirada de la sainte Déclaration des droits de l’homme. Bernadau explica aver realizat aquela revirada emai la de las lois municipales (creacion de las comunas lo 14 de decembre 1789) dins la langue mitoyenne entre tous les jargons en usatge dins las campanhas a l’entorn de Bordèu. Bernadau ditz qu’a fach aquelas primièras reviradas amb d’anotacions per èstre très-utiles aux paysans del Bordalés. La revirada de Bernadau s’inscriu doncas dins l’esperit del periòde de la « politica de las traduccions ». L’idèia èra de rendre intelligible al pòble non francofòn los progrèsses e dreches autrejats per la Revolucion.

Lo document

S’agís d’un manuscrit de 11 paginas datat de 1790 e contenent la revirada occitana amb lo tèxte francés donat en interlinha. Es religat al dintre d’un recuèlh de documents mandats a l’abat Grégoire dins l’encastre de son enquèste suls patois e servat dins lo fons de l’abat Grégoire a la Bibliotèca de la Societat de Port-Royal (còta : ms. REV 222).

Lo tèxte

La connaissance que j’ai des campagnes qui m’avoisinent m’a fait imaginer de traduire, dans la langue mitoyenne entre tous les jargons de leurs habitants, la sainte Déclaration des droits de l’homme et les Lois municipales, tant du 14 décembre dernier que celles décrétées depuis. Le tout est accompagné de quelques notes très-précises mais très-utiles aux paysans. J’espère que l’administration de la Gironde favorisera mon projet. J’aurais l’honneur de vous en adresser copie, si vous croyiez que l’Assemblée nationale, ou même le club des Jacobins, voulût accueillir mon hommage. »
Responsa de Pierre Bernadau à l'enquête de Grégoire, editada per Augustin Gazier, « Lettres à Grégoire (suite) » dins : Revue des langues romanes, 2e série, t. 3, 1877, pp.178-193. Consultable en linha sus Gallica.

Tanben coma per de nombroses traductors del periòde, Bernadau fa primièr una causida lingüistica, cercant a revirar dins una fòrma emai un nivèl de lenga occitana comprensible pro largament per delà las variacions localas. Causís l’occitan tal qu’es parlat a Bordèu, langue mitoyenne entre tous les jargons ça-ditz el.
Per sa situacion de pòrt emai de caireforc, mai que mai entre los domenis dialectals gascon e lengadocian, l’occitan parlat suls cais de Bordèu, onte Bernadau a d’alhors passat sa vida, es una mena d’occitan « unificat » de la ribièra de Garona (es l’occitan popular de Bordèu qu’un sègle après Bernadau, apelavan lo « pishadèir ») : los Tolosans, Peiregòrds, Agenés, Landés, Bearnés, Auvernhats que se crosavan e se rencontravan sul pòrt de Bordèu, podián tots comprene lo pishadèir. I trapam mescladas de fòrmas apartenent a las doas grandas variantas del territòri, coma los demonstratius aqueth (gascon) emai aquel (lengadocian). Bernadau utiliza los dos indiferentament dens sa revirada.
La revirada de Bernadau es reputada pauc fidèla al tèxte original. L’istorian Jacques Godechot en particular senhalèt que la revirada de Bernadau èra pas basada complètament sul tèxte de la Declaracion dels dreches de l’òme tal coma foguèt adoptada en 1789, mas sus una parafrasi mai o mens fidèla d’aquela. Es possible que Bernadau, al contra del Provençal Bouche, aja cercat a rendre intelligibla la Declaracion non solament en la revirant dins la lenga del pòble, mas tanben en reformulant de biaisses de dire que jutjava sens dobte tròp tecnics.

Per lo consultar

Consultar lo manuscrit original (Bibliotèca de la Societat de Port-Royal, ms REV 222) : https://occitanica.eu/items/show/20274
Augustin Gazier (1844-1922), que dirigissiá la bibliotèca de la Societat de Port-Royal, a publicat dins la Revue des langues romanes de 1874 a 1879 l’integralitat de la responsa de Bernadau a Grégoire, inclusent la traduccion de la Declaracion dels dreches de l'òme.
Consultar l’edicion d’Augustin Gazier dins la Revue des langues romanes : https://occitanica.eu/items/show/5126
Consultar la version manuscricha de l’edicion d'Augustin Gazier : https://occitanica.eu/items/show/19881

Autras traduccions de l’epòca revolucionària

Per èstre mai celèbra, la traduccion de Bernadau n’es pas la sola realizada a l’epòca revolucionària pel domeni occitan.

La Counstitucién francézo per Charles-François Bouche (1792)

Charles-François Bouche (1737-1795), òme politic sestian fòrça actiu pendent lo periòde revolucionari, deputat del Tèrç als Estats general puèi a l’Assemblada nacionala, fa estampar en 1792 sus las premsas de l’Imprimariá nacionala La constitution française traduite conformément aux décrets de l'Assemblée-nationale-constituante en langue provençale et présentée à l'Assemblée-nationale-législative. S'i trapa en preambul una traduccion en provençal de la Declaracion.
Coma Bernadau, Bouche cercava una forma d’occitan provençal de larga comunicacion. Per contra, a la diferéncia de l’avocat bordalés, sa revirada de la Declaracion dels dreches de l’òme es jutjada de marrida qualitat sul plan de la lenga emplegada. Probable per respièch excessiu per la « sacralitat » del tèxte francés emai benlèu per la dificultat de revirar de nocions e biaisses fòrça tecnics per un locutor e erudit provençal de la fin del sègle XVIII, lo tèxte de Bouche es mai una mena de provençalizacion del tèxte francés que non pas una vertadièra traduccion.

En saber mai sus La Counstitucién francézo par Charles-François Bouche.

Traduccions perdudas

L’existéncia d’autras versions de la Declaracion dels dreches de l’òme en occitan es atestada emai los documents sián uèi introbables o definitivament perduts. La sociolingüista Brigit Schlieben Lange, especialista de l’occitan pendent lo periòde revolucionari, menciona dins un article de la revista Lengas la version d’un nomenat Larrouy en parlar de Bearn e datada de 1790. Es possible qu’aquela version siá servada dins lo fons AA32 dels Archius nacionals.
Tot parièr lo Dictionnaire des usages socio-politiques : 1770-1815, fas. 5 : Langue, occitan, usages (Paris : Klincksieck, 1991) cita una revirada occitana de la Declaracion atestada a Sent Micolau de la Grava, non luènh de Los Sarrasins per un document testimoniant qu’èra estada legida e comentada en « lenga vulgara » amb la Constitucion per tant de las rendre intelligiblas a tots los ciutadans.
A Gap, un nomenat Farnaud escriu als administrators del Departament d’Auts Aups per lis-i senhalar la siá revirada de la Declaracion emai de la Constitucion en langage vulgaire ou patois de ce pays. Pòt èsser Pierre-Antoine Farnaud (1766-1842) que foguèt secretari general de la prefectura dels Auts Aups jos l'Empèri. Es conegut per èstre l’autor d’un Noël patois compausat per lo prefècte Ladoucette, celebrant Napoleon, e cantat al temps de la messa de mièjanuèch de 1806, o de son paire Joseph-Antoine Farnaud (1731-1817). Lo tèxte de la traduccion es malurosament pas servat amb la letra als Archius departamentals dels Auts Aups (L417).
Per fin, Renat Merle, dins sa tèsi sus l'Écriture du provençal de 1775 à 1840 (Béziers : CIDO, 1990 cita la demanda d’una traduccion en provençal a Ais lo 7 de novembre 1790 : on réclame la lecture de la Déclaration des Droits de l’Homme en langue provençale. La proposition est mise aux voix et adoptée. Malgrat de virulentas oposicions, çò-ditz Renat Merle, una revirada foguèt realizada en provençal a la demanda dels ciutadans sestians. Es possible que s’agisca de la de Charles-François Bouche, que fasquèt estampar en 1792.

Adaptacions literàrias

La Déclaration versifiée en provençal par Félix Gras (1896)

L’escrivan Fèlix Gras (1844-1901), lo « felibre roge », propausa una version de la Declaracion dels dreches de l’òme en provençal dins son roman istoric Li Rouge dóu Miejour (= Les Rouges du Midi, Avignoun : J. Roumanille, 1896). S’agís en realitat d’un cort extrach que, dins lo recit, es portat en pancarta e declamat per un federat de Marselha en rota per París. Sol lo primièr vèrs es, de verai, inspirat de la Declaracion : Lis ome naisson libre e soun tóutis egau. La seguida es un tèxte patriotic que repren los principis de la Revolucion.

Lis òmes naisson libre e son totis egaus.
Lo pòble fai sa lèi e i'a plus ges d'esclau.
A 'sclapat li cadenas, a dubert li presons,
La terra es tota sieuna e sieuna es la meisson !
Lo pòble es libre en tot : dins sis actes e si crèires :
Rèis, senhors ò marqués res a rèn a ié vèire !
L'òme qu'èra un esclau, l'òme qu'èra un darbon,
Es libre e non dèu còmpte en res, qu'a sa reson !
E viva la Nacion !
Félix Grax, Li Roges dau Miegjorn : transcripcion en grafia classica per Domenja Blanchard. Cressé. Éditions des régionalismes, 2016.
Consultar lo tèxte dins l'edicion originala sus Gallica.

La version teatrala d'André Benedetto (1976)

André Benedetto (1934-2009), comedian, autor e meteire en scèna a inserit un bocin de la Declaracion dels dreches de l’òme traducha en occitan dins la siá pèça Les Drapiers jacobins (Novèla companhiá del teatre dels Carmes d’Avinhon, creacion en 1976 pel festenal de Montalban).
Les Drapiers jacobins es una reflexion fòrça influenciada per Fèlix Castan sus la question de l’unitat nacionala al temps de la Revolucion emai una critica de la construccion de la « nacion jacobina », borgesa emai destructritz de las culturas popularas en rason del contengut de classa.
Atribuís al personatge del revolucionari montalbanés Gautier-Sauzin, que ne fa un brave robespierrista, una revirada occitana de la Declaracion dels dreches de l’òme. Se Antoine Gautier-Sauzin a ben de verai existit, ne sabèm en realitat pas grand-causa. Es l’autor d’una peticion servada als Archius nacionals contenent un vertadièr programa d’instruccion publica en occitan entitolat « Réflexions sur le genre d’instruction publique qui conviendrait à nos campagnes méridionales » . Lo caractèr excepcional d’aquela peticion n’a fach lo ponch de despart de la pèça de Benedetto. Çaquelà la revirada de la Declaracion dels dreches de l’òme es una pura invencion teatrala. André Benedetto balha d’alhors lo nom de la traductritz, Marie-Charlotte Chamoux. Repren tanben a la tirada seguenta la version versificada de Fèlix Gras.

Gautier-Sauzin, à Caminel - Te cau bèn ausir aquela declaracion, mon amic. Te la vau revirar dins nòstra lenga.
Lei drechs de l’òme :
«Lei deputats de tótei lei francés pèr lei representar, e que fòrman l’assemblada nacionala, enfaciant que leis abús que son dins lo reiaume e tótei lei malastres publics arribats vènon de çò que tant lei pichòts partioculars coma lei rics ò lei gents en carga, an oblidat ò mespresat lei francs drechs de l’òme, an resolgut de rapelar lei drechs naturaus, vertadiers, e que se pòdon pas far pèrdre ais òmes. Aquesta declaracion a donc estat publicada per aprene a tótei son drech e son deber, pèr fins qu’aquéstei que governan leis afars de la França abusen pas de son poder, pèr fins que cada ciutadan pòsque vèire quand li es mestier de se plànher s’agarisson sei drechs, e pèr qu’aimem tótei una constitution edificada pèr l’avantatge de tótei e qu’assegura a cadun la libertat. Es pèr aquò que lei dichs deputats reconèisson e declaran lei drechs seguènts de l’Ome e dau ciutadan davant Dieu e amb sa santa ajuda. »

André Benedetto, « Les drapiers hacobins ou La pétition de Montauban : Pièce en trois actes », dins Théâtre, 1. Paris : P. J. Oswald, 1976.

Traduccions contemporanèas

La Declaracion de 1789 es estada mantuns còps reescricha e completada (1792, 1795, 1848…) avant d’èsser gaitada coma un tèxte constitucional francés de plen drech. Son inspiracion es de conéisser dins la Declaracion universala dels dreches de l’òme adoptada per las Nacions Unidas lo 10 de decembre 1948. La portada universala d’aquela implicava que siá traducha dins totas las lengas del monde, oficialas o non, mantas traduccions occitanas foguèron realizadas en 1998 :

La Declaracion universala dels dreches de l’òme en occitan (lengadocian, grafia classica)

Consultar en linha sul siti del Naut-Comissariat de las Nacions Unidas als dreches de l'òme :
https://www.ohchr.org/EN/UDHR/Pages/Language.aspx?LangID=prv1

Sul meteis site se trapa tanben una revirada en auvernhat (grafia dicha Bonneau) : https://www.ohchr.org/EN/UDHR/Pages/Language.aspx?LangID=auv1

La traduccion dels escolans del collègi Jean-Jaurès de Sant-Africa

Publicada dins lo n°35 de la revista pedagogica Lenga e país d’òc, aquela revirada en occitan lengadocian es estada realizada per la classa de 4° bilingüa del collègi Jean-Jaurès de Sant-Africa (Avairon) dins l’encastre d’un trabalh d’educacion civica.
Consultar la traduccion dels escolans del collègi de Sant-Africa : https://occitanica.eu/items/show/20514

Mise en ligne : 12/12/2018
Tipe : Òbra

Résumé

La poésie de Pey de Garros, est une poésie bucolique écrite dans une langue populaire riche, vigoureuse et naturelle. C’est une des premières œuvres occitanes du XVIe siècle qui revendique sa filiation avec les écrits des troubadours et « tente de poser l’existence d’une langue et d’une nation gasconne ».

Titre original complet

Poesias gasconas de Pey de Garros Laytorès dedicadas a magniphic e poderos princep le Princep de Navarra son seño

Exemplaires conservés

Albi BM - Rochegude 2436

Paris BnF - 16- YE- 1797

Paris BnF - RES- YE- 863

Paris B Mazarine - 4° 10917 O [Res]

Toulouse BU Arsenal - Resp 35293

Versailles BM - Goujet 23 4°

Londres BL -  241.l.14

Note de contenu

La poésie de revendication s’affiche aux premières pages de l’ouvrage dans l’avis au lecteur où l’auteur expose sa défense de la langue gasconne, seul passage en français de l’ouvrage.

Note d’étude

Pey de Garros, publie les Poesias gasconas en 1567, après ses Psaumes de David viratz en rhythme gascon publiés à Toulouse deux ans plus tôt. Bien que peu lue, l’œuvre de Garros renouvela profondément la littérature d'Oc au XVIe siècle. Garros est le premier auteur qui, de façon totalement novatrice, assume dans l'expression littéraire les particularités dialectales du gascon dans l'ensemble occitan. Il marque - comme le relève Robert Lafont - dans le devenir occitan, la naissance du gascon écrit. Utilisant dans son œuvre une graphie personnelle qui se situe en rupture avec les anciennes traditions d'écriture des archives, il veut ainsi faire entrer sa langue dans la modernité à l'instar des autres langues européennes. Le but de Garros est de rendre sa dignité à la langue gasconne, lien d'une nation encore à naître.

Non seulement il refuse d'écrire en français, « lengatge hardat » (langage fardé) pour adopter « la lenga de la noiritut » (langue de la nourrice), opposant ainsi le naturel à l'artifice, mais, par son choix des genres poétiques, il se distingue volontairement de la Pléiade française.

Éditions et traductions

Œuvres complètes de Pey de Garros ; [trad. du gascon en français par Alcée Durrieux]. Édition nouvelle. - Auch : G. Foix, 1895 (CAB 784)

Traductions partielles

Les églogues de Pey de Garros ; suivies du Chant nuptial : texte de 1567 avec une traduction, des notes et un glossaire par André Berry,.... Toulouse : É. Privat, 1953. (CAC 801)

Eglògas : poësias gasconas / Pey de Garros Éd. bilingue établie par Jean Penent. - [Toulouse] : Letras d'òc, 2012, Texte original accompagné d'une adaptation en orthographe moderne (gascon), d'une adaptation en occitan languedocien et d'une traduction française. - Bibliogr. p. 269-275 (CAC 9421)

Postérité de l’oeuvre

L’œuvre de Pey de Garros occupe une place éminente et fait de lui un des promoteurs de la renaissance provençale. Il est un des premiers promoteurs de la tradition d’écriture occitane qui s’inspire du modèle antique de Virgile et de sujets bucoliques. Après lui cette voie sera suivie par Larade et Goudelin au XVIIe siècle, l’abbé Favre et Claude Peyrot au XVIIIe siècle et se prolongera jusqu’aux Chansons pastorales de Despourin au XIXe siècle.

Bibliographie

Colloque sur Pey de Garros et la situation culturelle de l'Aquitaine méridionale au XVIème siècle : Auch Lectoure, 15, 16, 17 avril 1965 Institut d'Etudes Occitanes. [Toulouse] : Institut d'Etudes Occitanes, 1968

Pey de Garros : ca 1525-1583 : actes du Colloque de Lectoure, 28, 29 et 30 mai 1981 réunis par Jean Penent ; Centre d'étude de la littérature occitane. - Béziers : Centre International de Documentation Occitane, 1988.

François Pic, « Bibliographie de l’oeuvre imprimée de Pey de Garros » dans : Pey de Garros : ca 1525-1583, Béziers : Centre International de Documentation Occitane, 1988, p. 71-88.

Jean-Yves Casanova, « Entre Gascogne et France : l'idéologie de Pey de Garros dans les Poesias Gasconas de 1567 et l'ethnotypisme linguistique du Faeneste », Albineana, Cahiers d'Aubigné, 1995,  6, p. 289-306.

L'œuvre de Pey de Garros : poète gascon du XVIe siècle André Berry ; éd. établie par Philippe Gardy et Guy Latry. Talence : Presses universitaires de Bordeaux, 1998.

Ressources numériques

Exemplaire Bibliothèque de Toulouse (Arsenal) 1567

Exemplaire BnF Gallica (1567)

Mise en ligne : 09/03/2016
Tipe : Òbra
      Mort et résurrection de M. Occitania est, historiquement, la première pièce de Claude Alranq pour le Teatre de la Carrièra. Elle est le fruit de ses engagements et de ses rencontres : en 1968, alors qu’il travaille à Lyon comme « métallo pour survivre » selon ses propres dires, il fonde avec quelques amis un tout nouveau type de théâtre de rue, pensé pour être joué sur les « places de marché, [les] sorties d’usines et [les] foyers sociaux. »

Dans le même temps, il fait la connaissance de Bernard Lesfargues, poète du Périgord, qui lui révèle « les tenants et les aboutissants de “notre accent” ». Fort de toutes ces réflexions, il écrit en 1969 Mort et résurrection de M. Occitania, à propos duquel il déclarera plus tard : « pour un coup d’essai, ce ne fut pas pour moi un coup de maître mais un plongeon dans l’utérus du pays natal. »

La pièce raconte l’histoire d’un pauvre vigneron, inspiré par la figure du père de Claude Alranq. Il meurt, mais une sorcière le ressuscite, et il a trois jours pour trouver les causes de sa mort, sans quoi il disparaîtra pour de bon… Souffrirait-il du mal méridional, étouffé par les profiteurs qui asphyxient le pays ? Faut-il faire appel aux renforts culturels et aux résistances d’hier et d’aujourd’hui, d’ici et d’ailleurs ?

Le propos sert de prétexte à un théâtre de situation, de combat, de débat, où chaque représentation donne lieu à un échange avec le public pour améliorer la pièce et mieux coller à la réalité du terrain.
En 1972 paraît, éditée par 4 Vertats, une édition de la pièce préfacée collectivement par le Teatre de la Carrièra. Voici le contenu de cette préface :

« Aqueste montatge es la resulta d’un trabalh collectiu. Es estat jogat mai de 200 còps dins los vilatges del miègjorn mas tanben en Bretanha e un pauc pertot dins l’hexagòn per las diferentas equipas que trabalhèron dins lo Teatre de la Carrièra. Aquela tresena edicion es lo fruch de totes las transformacions fachas dins l’espectacle, pauc a pauc al filh de las parladisas amb lo public. Aquela peça es estat montada per una equipa de lyceans de Besièrs en 1972 e per la tropa del Teatre Universitari Occitan de Montpelhièr. A suscitat tanben qualques initiativas d’aquel tip en Occitània. Tot comencèt per una enquista qu’avèm facha en Occitània dins l’idèa de portar pèira, e mai modestament, a la luta de liberacion del pòble occitan contra l’Estat capitalista. L’espectacle que n’es sortit, partís donc dels problèmas que cada jorn e concretament, se pausan al mond. S’aquel montatge deviá esser représ, aquesta exigéncia demorarà primièira : es pas lo texte escrich e aicí estampat que dèu comptar, aquò’s l’endrech e la situacion economicò-sociala de l’endrech ont serà jogat. Cada endrech e cada situacion. En consequéncia ÒM POT E ÒM DEU faire totas las adaptacions utilas tocant las situacions, los personatges, lo jòc, los fachs. Lo tèxt es sens cap de pretencion de cap de mena. Se deu plegar a las exigéncias del endrech. Totes los personatges apartenon al còr impersonal. Ne’n sortisson pas que per prene un ròtle donat, mai personalizat. De ròtls doncas ne pòdon téner mai d’un, levats los actors que jògan los ròtles mai en vista. »

Traduction :

« Ce montage est le résultat d’un travail collectif. Il a été joué plus de 200 fois dans les villages du Midi mais aussi en Bretagne et un peu partout dans l’Hexagone, par les différentes équipes qui travaillent au sein du Teatre de la Carrièra. Cette troisième édition est le fruit de toutes les transformations faites dans le spectacle, peu à peu, au fil des discussions avec le public. Cette pièce a été montée par une équipe de lycéens de Béziers en 1972, et par la troupe du Théâtre Universitaire Occitan de Montpellier. Elle a suscité aussi quelques initiatives de ce type en Occitanie. Tout a commencé par une enquête que nous avons faite en Occitanie avec l’idée d’apporter notre pierre, même modestement, à la lutte de libération du peuple occitan contre l’État capitaliste. Le spectacle qui en est sorti part donc des problèmes qui, chaque jour et concrètement, sont posés aux gens. Si ce montage devait être repris, cette exigence demeurera primordiale : ce n’est pas le texte écrit et ici imprimé qui compte, c’est l’endroit et la situation économico-sociale de l’endroit où il sera joué. Chaque endroit et chaque situation. En conséquence ON DOIT ET ON PEUT faire toutes les adaptations utiles touchant les situations, les personnages, le jeu, les faits. Le texte est sans prétention aucune. Il doit se plier aux exigences de l’endroit. Tous les personnages appartiennent au choeur impersonnel. Ils n’en sortent que pour prendre un rôle donné, jamais personnalisé. De ces rôles, donc, plus d’un peuvent les remplir, à l’exception des acteurs qui jouent les rôles les plus en vue. »

Sources :

- Claude Alranq, « Mai 68 en Occitanie » blog de Mediapart, article publié le 30 mai 2018 : https://blogs.mediapart.fr/paul-allies/blog/300518/mai-68-en-occitanie (consulté le 11 octobre 2019)
- Teatre de la Carrièra, Mort et résurrection de M. Occitania, 4 vertats, 1972, 66 p.
Mise en ligne : 20/03/2019
Tipe : Correspondéncia

Qual es Filadelfa de Gerda ?

De son nom vertadièr Claude Réquier nascuda Duclos, originària de Gerda pròche de Banhèras de Bigòrra. Poetessa e felibressa occitana, amiga de Mistral, coronada a l’Acadèmia dels Jòcs Floraus e als Grands Jòcs Floraus del Felibritge. A la debuta de las annadas 1910, se sarra del partit politic Action Française de Charles Maurras. Catolica e regionalista, es fòrça activa dins la defensa e la valorizacion de las tradicions localas.

Descripcion de la correspondéncia

Aquela letra, datada del 8 de novembre de 1894, es dactilografiada, s’agís probablament d’una còpia. Es la responsa a una demanda de Filadelfa de Gerda : comprenèm qu’esperava de Mistral una presentacion de las Corts d’Amor. El refusa e explica que las recèrcas serián tròp laboriosas per que prenga lo temps de s’i consacrar, e remanda Filadelfa a las òbras de Marieton sul subjècte d’una part e de Joan de Nòstradama, Les Vies des plus Célèbres et Anciens Poètes Provençaux d’autra part. Mistral evòca sovent las Corts d’Amor dins sas òbras : podèm supausar que son per el un espaci simbolic de l’edat d’aur provençala idealizada. S’es efectivament fòrça inspirat de Nòstradama, mas la presenta letra nos entresenha sus lo crèdit qu’acòrda a la valor istorica de son obratge. Los tèrmes e expressions qu’emplega daissan pas cap de dobte : lo raconte es fòrça ninòi (“très naïf”), l’autor es suspècte (“suspect”) mas nuança sas criticas : “il dit des choses si poétiques qu’elles sont dignes d’être crues par ceux qui vivent d’illusion”. La nocion d’ilusion es indissociabla del percors de Mistral : se remarca particularament dins son procediment creatiu e romanesc, que partís de mites e legendas per metre en scèna un passat gloriós e idealizat. Las Corts d’Amor interèssan Mistral mas sul plan poetic mai qu’istoric.

Mise en ligne : 26/03/2014
Tipe : Òbra
Entre 1965 et 1983 ces trois pubications vont être le laboratoire vivant de la pensée politique du mouvement occitan à travers reportages, enquêtes, témoignages, débats et comptes rendus engagés.

Viure (1965-1973)

Revue trimestrielle publiée à Nîmes de 1965 à 1973 (30 numéros) sous la direction de Robert Lafont. Lors de sa création, le comité de rédaction réunit Jean-Paul Bringuier, Claude Fabre, Gui Martin et Yves Rouquette. Jean Larzac et Philippe Gardy rejoindront l’équipe en 1966. Le premier numéro paraît en 1965, il débute par un texte liminaire Revolucion occitana, souvent repris par la suite, qui constitue un manifeste et annonce mai 68. Le texte est rédigé par Robert Lafont et Yves Rouquette.
L'importance de Viure tient à son caractère précurseur dans tous les domaines. Par ses analyses (aliénation, colonialisme intérieur, socialisme, nationalisme...) la revue a donné les éléménts nécessaires à la réappropriation de l'histoire et de l'identité occitanes.
Des désaccords au sein du comité de rédaction entraîneront la disparition de la revue en 1973.

Dire : revista de critica occitana  (1976)

Revue trimestrielle, publiée à Avignon en 1976, seuls 3 numéros paraîtront. Le comité de rédaction se compose, entre autres, de Yves Barelli, Claude Barsotti, Gaston Bazalgues, Philippe Gardy, Robert Lafont et Philippe Martel.
Entièrement rédigée en occitan, la revue tente de combler le vide laissé par Viure et en présente les mêmes caractères.

Aicí e ara (1979-1983)

Revue trimestrielle, publiée à Montpellier de 1979 à 1983 (15 numéros) sous la direction de Rémi Pach. Le comité de rédaction réunit Jean-Frédéric Brun, Jean-Pierre Laval, François Pic. Le titre de la publication fait référence au manifeste publié dans le premier numéro de Viure en 1965 « Aicí e ara. Dins aqueste païs e dins aqueste sègle, l’òme… L’òme deliure e responsable » et affirme la volonté de filiation entre les deux publications.  Revue de réflexion et de critique sur l’occitanisme, indépendante de tout mouvement ou parti politique, les articles traitent de sujets politiques, culturels et littéraires. Aicí e ara est aussi ouverte aux autres minorités nationales. La revue est à l’origine de la création en 1980 de l’Union del Pòble d’Òc, qui se veut un rassemblement et non un parti, le Manifeste de l’U.P.O est publié dans le n°9 de novembre 1980.  La revue est rédigée entièrement en occitan jusqu’au n° 10 de février 1981, à partir de mai 1981 apparaissent des articles en français. En mai 1982, après une interruption d’un an, une nouvelle série voit le jour et la revue annonce un changement de cap, elle ne s’adresse plus seulement aux occitanistes et accorde une place plus importante à l’aspect culturel. Les articles en occitans, dans un esprit d’ouverture et de tolérance, s’ouvrent à la graphie mistralienne. Le dernier numéro paraît en février 1983, son éditorial fait le constat de démobilisation et de régression du mouvement occitan depuis l’arrivée de la gauche au pouvoir.
Mise en ligne : 20/03/2019
Tipe : Òbra

Lo Compendion de l'abaco del nom donat als instruments mecanics plans que facilitavan lo calcul) es un tractat d’aritmetica de Frances Pellos (14..-....) (Francés Pelós en grafia occitana classica), matematician niçard. L’obratge, estampat a Turin en 1492 es, en l'estat de las coneissenças actualas, lo primièr libre estampat en occitan.

Autras apelacions conegudas

< Lo Compendion de lo Abaco, [varianta del títol de l'òbra sens elision presenta dins lo recuèlh]

< Lo Compendion del Abaco, [varianta modèrna amb contraccion del títol de l'òbra]

Exemplars coneguts o conservats

Existís mai d'un exemplars coneguts d'aquel obratge conservats a :

Londres, British Library, IA. 32436
Veire la notícia del document  sus lo site de la bibliotèca

Nice, Bibliothèque municipale Romain Gary, 3 exemplaires : Rés. 12389, Rés. 12390, XV 254
Veire las notícias dels documents  sus lo site de la bibliotèca ; accedir al document numerisat sus Occitanica

Nîmes, Bibliothèque Carré d’art, INC 64 
Veire la notícia del document sus lo site de la bibliotèca

New York, Columbia University, Rare Book and Manuscript Library, Incunabula Goff P-260 
Veire la notícia del document sus lo site de la bibliotèca

Paris, Bibliothèque nationale de France, Res. p. V. 351.
Veire la notícia del document sus lo site de la bibliotèca

Séville, Biblioteca Colombina, V, p. 294 
Veire la notícia del document sus lo site de la bibliotèca

Tokyo Nihon University College of Commerce

Descripcion fisica

Incunable in 4° de 82 fulhets numerotats en chifras romanas en naut de pagina. Una numerotacion, mens regulara, en bas de pagina balha en letras d’alfabet l’òrdre dels quasèrn e en chifras romanas la dels fulhets al dintre del quasèrn. « La pagina del títol es compausada d’un enquadrament de fusta gravada... conten de multiples tablèus e operacions , 40 figuras geometricas dins lo tèxte e 2 fustas gravadas ».
Extrach de la descripcion detalhada de F. Pic (ref. çai-jos, traudccion CIRDÒC) Incunable in 4°, 80 f. ill. bois gravé. 

Exemplar de Nimes :
Incomplet des ff. 51-54. - Tèxte en dialècte niçard, 41 linhas ; car. got. 2 grandors ; letras d'espèra ; figures geometricas et 2 gr.s.b. (f. 79). Nòtas ms sus 2 ff. bl. Aponduts abans lo títol.

Nòta de contengut

Frances Pellos presenta son òbra del biais seguent dins son primièr capitol :

Dieus done a mi gratia et sia en son plaser che fassa principi he fin de aquest compendion de abaco de art de arithmeticha he semblantment dels exemples de jeumetria contenguts en los presents sequents capitols, (...) Non obstant ordeneray la presente opera per capitols, debitament entendabla a un cascun, per so que las dichas arts son necessari, nedum a merchans, mas ad ogni persona de che condition se vulha sia.

Se presenta per la seguida e dins la conclusion de l'obratge : 

Complida es la opera, ordenada he condida
Per noble Frances Pellos, citadin es de Nisa,
Laqual opera a fach, primo ad laudem del criator
Et ad laudour de la ciutat sobredicha,
Laqual es cap de Terra Nova de Provensa,
Contat es renomat per la terra universsa.


Son doncas pas los universitaris mas los mitans mercants que produsisson a partir del sègle XIII aqueles novèls « algorismes » (metòdes de l'art del calcul) o libres d’« abaco », que lor tòca es de portar los rudiments matematics necessaris al bon exercici del negòci. Es la rason per la quala aqueles tractats son redigits dins las lengas d'usatge dels mercants, en occitan, italian, francés, etc. e non en latin.

Lo Compendion de lo Abaco, que figura demest los primièrs libres de matematics imprimits en Euròpa, testimoniatge de la place qu'ocupa la lenga occitana dins los escambis comercials a l'auba de la Renaissença

Primièr obratge de matematicas aplicadas, redigit dins un provençal medieval sonhat, que compòrta de traches especificament niçards que lo rendon particularament interessant per l'estudi d'aquel dialècte a la fin del sègle XV. D’aprèp l’istorian André Compan : « Es primièr un còdi mercant, un tractat d’economia qu'es lo benvengut dins aquela fin del sègle XV a Niça e dins son comtat. En efècte, un sègle aprèp la dedicion de nòstra region als comtats de Savòia, en 1388, l’aviada mercantila metèt en bona plaça la renommada de Niça. Es aital que podèm retrobar dins aquel tractat las unitats de valor e e los escambis monetaris que demoraràn valables fins a la Revolucion ». L'autor, a la fin del tèxte, pren lo temps d'especificar qu'es niçard e qu'escriguèt aquel obratge a la lausenja del creator e de sa vila renommada « per la terra universsa ».1

Nòta d’estudi

A despart de l'edicion originala, existís una reedicion realizada per Robert Lafont. Dins son edicion, Lafont perseguís per un estudi genealogic que, en s'apiejant sus la noblesa de Francés Pelós, lo raprochariá de las divèrsas brancas de la familha Pellosio a las armas d' « òr a l'ors de sabla passanta » e en ligam amb lo quite nom de Pelós.

Criticas e recepcion de l'òbra

Edicion critica  
Compendion de l'Abaco / Francés Pellos ; texte établi d'après l'éd. de 1492 par Robert Lafont, avec un comment. philologique ; comment. mathématique de Guy Tournerie. Montpellier : Univ. de Montpellier Fac. des lettres et sciences humaines, 1967. 

Bibliografias  
Jacques-Charles Brunet, Manuel du libraire et de l’amateur de livres, 5e édition, Paris, Firmin Didot, 1860-1865, T. 4, colonne 475. 

Catalogue général des incunables des bibliothèques publiques de France, Nendeln, Kraus-Thomson, 1970, T. XVI, p. 8977. 

Estudis  
Baldassare Boncompagni, « Intorno ad un trattato d’aritmetica stampato nel 1478 », Atti dell’Accademia Pontifica de’ nuovi Lincei, T. XVI, 1862-1863, p.161, 332-335. 

J. Rance-Bourrey, « Incunables niçois », Nice Historique, vol. X, mars 1908, p. 89-91. 

Étude critique et méthodique d’un ouvrage en moyen provençal : Lo compendion de l’abaco de Frances Pellos 1492 par Adolphe Viani sous la direction de Jean Granarolo [S.l.] : [s.n.], 1981. Thèse de 3e cycle : Études régionales : Nice : 1981. 

Roger Casaglia, « Frances Pellos e lou 500ème aniversari dou Compendium de l’Abaco », Nice Historique, 1982, n. 2, p. 108-112. 

François Pic, « Itinéraire bibliographique en mathématiques occitanes de F. Pellos (1492) à J.-F. Fulconis (1562) » dans : Huit siècles de mathématiques en Occitanie : de Gerbert et des Arabes à Fermat, Monein : Ed. PyréMonde, impr. 2008, p. 138-158. 

Michel Guillemot, « Les méthodes de fausse position dans le Manuscrit de Pamiers (1430) et le Compendion de l’Abaco de F. Pellos (1492) » dans : Huit siècles de mathématiques en Occitanie : de Gerbert et des Arabes à Fermat, Monein : Ed. PyréMonde, impr. 2008, p. 138-158. 

Ressorsas numericas 
BM Carré d'art Nîmes
BMVR Nice


1. Traduccion realizada per lo CIRDÒC.

Mise en ligne : 11/02/2014
Tipe : Òbra
Lo Leberaubre est une revue littéraire fondée par trois écrivains limousins Jan dau Melhau, Marcelle Delpastre et Micheu Chapduelh, éditée à Agonac  de  1975 à 2010 par l'association Cultura e literature populara lemosinas.
Le titre est une contraction de leberon (loup-garou) et aubre (arbre) et se donne pour mission « de balhar de las raiç au leberon e far corre l’aubre la nuech », c’est-à-dire de donner des racines au loup-garou et de faire courir l'arbre la nuit.
Le premier numéro débute par un texte intitulé Manifeste d'a Roier qui définit la ligne éditoriale de la publication : littérature populaire limousine, paganisme, animisme et fantastique.


Mise en ligne : 20/03/2019
Tipe : Òbra

Lou Mayrau medouquin, tèxte medoquin anonim per l'enròtlament dins las armadas de Loïs XIV

Lo document entitolat Vers composés par M..., sur le départ de François Baudouin et ses compagnons médoquins allant à l'Armée, sovent designat per Lou Mayrau medoquin, es una brocadura anonima, sens data nimai mencion d'estampaire, coneguda per un sol exemplari descobèrt tardivament dens las colleccions de la Bibliotèca municipala de Nantes.
Se lo tèxte poiriá èsser contemporanèu del contèxte istoric que descriu (darnièr tèrç del sègle XVII), , lo sieu estampatge e la siá difusion estampada son probable posterioras de pròche d'un sègle. Enlà la raretat de l'obratge – ne'n coneisson pas qu'un sol exemplari – son subjècte emai sa provenença, lo parçan de Bordèu, fan qu'es excepcional dins lo còrpus de l'escrich occitan d'Ancian regime.
Lo tèxte es correntament intitolat per son primièr vèrs, Lou Mayrau medouquin (Lo vaquièr medoquin), que designa lo sieu personatge principal, un cèrt François Baudouin, lauraire proprietari d'a l'entorn de L'Esparra, dins la partida landesa de Medòc (actuala Gironda). Las de la siá vida de pagès, Baudouin contra, dins aqueste recit en vèrs a la primièra persona, coma respond favorablament a la sollicitation d'un oficièr recrutaire, M. de Rouchon, vngut li prepausar de s'engatjar dens las armadas reialas. Aprèp ager mes los sieus afars en òrdi al prèp del notari de L'Esparra, Baudouin se ronça dins lo recrutament d'una tropa de companhs parats a lo sègre a la guèrra. Se plaça a lor cap, amb de vam mas non sens una cèrta gravitat, l'espèctre de la mòrt al combat planant en permanécia. Lo tèxte s'arrèsta al moment que s'avian per los Paises-Basses e Maastricht que s'agís de tornar prene a l'enemic.

Una òbra unenca e misteriosa dins lo còrpus de l'escrich literari occitan

Descobèrt per Pierre-Louis Berthaud en 1938 per la siá segonda edicion de 1851 – tanplan rara coma l'edicion originala – de còps que i a gaitada coma una engana literària del sègle XIX, cal esperar las annadas 1980 per que François Pic 'trape enfin l'edicion originala del tèxte dins las colleccions de la Bibliotèca de Nantes. Se François Pic confirma las conclusions de Pierre-Louis Berthaud sus l'autenticitat del tèxte – e non pas una fabricacion del sègle XIX - l'estudi de l'edicion originala, mai que mai los sieus caractèrs materials e iconografics, sembla orientar de cap ad una impression bordalesa de la segonda meitat del sègle XVIII. François Pic identifiquèt los motius utilizats per l’estampaire emai la gravadura plaçada en frontispici. Sas recercas an desmostrat que s’agissiá de motius d’usatge en cò de fòrça estampaires de Bordèu e de Tolosa al sègle XVII. Alan Viaut, especialista de l'occitan gascon, a publicat una edicion critica del tèxte en 1990 dins la revista Garona. Segond èl, los marcaires cronologics nombroses e precises que malhan lo tèxta semblon indicar que s'agís plan d'un tèxte compausat e difusat al moment de la guèrra de Olanda, emai se n'es estampat que fòrça mai tard.

Lo caractèr excepcional d'aquel tèxte ven tanben de la siá provenença. Lo parçan de Bordèu n'a pas conegut l'abonda de produccion estampada occitana que coneisson d'altres foguièrs, de la Renaissença a la Revolucion. Per Medòc, s'agís del sol tèxte literari conegut pel periòde.

Un tèxte de propaganda dins lo contèxte de la guèrra de Olanda ?

Lou Mayrau medouquin sembla fòrça èsser un tèxte de propaganda per l'enròtlament de pageses medoquins dins l'armada de Loïs XIV, alavetz en guèrra contra una brava partida d'Euròpa. Lo tèxte fa d'efièch fòrça referéncias dirèctas a la guèrra de Olanda que, de 1672 a 1678, opausèt o reialme de França e son aliat anglés a Espanha, al Sant-Empèri roman germanic emai a las Províncias-Unidas (actuals Paises-Basses).

Baudouin parla d'anar a la guèrra contra l’Amperure d’Allemagn , lou Flamand, qu'a mes sourdats en campagne per fin de tourna dens Mestriq (Maastricht) lo prince d’Orange. Un còp dens la plaça, lodich prince d'Orange se veirà encauga (empreisonar) dens la vila. Totas aquelas indicacions poirián far referéncia a un episòdi precís de la guèrra de Olanda : lo sèti de Maastricht per las armadas del prince d'Orange e dels Paisses-Basses espanhòls per fin de tornar prene la ciutat als Franceses en 1676. L'accion se passariá doncas en 1676 e non pas en 1672 coma l'indica una mencion sus la pagina de títol.

Guèrra costosa, la guèrra de Olanda fasquèt l'objècte d'una intensa propaganda ostila al reialme de França a travèrs Euròpa. De mai, de temptativas de sedicions contra Loïs XIV, encoratjadas per los Habsbourg dins lo reialme de França, espeliguèron, mai que mai en Normandia emai dins las províncias meridionalas (Guiana, Lengadòc, Provença, Dalfinat). Dins aquel contèxte politic e militari complicat pel rei de França, la creacion e la difusion de tèxtes de propaganda en lenga del pòble coma Lou Mayrau medouquin sembla d'a fons plausibla, emai se lo mai grand mistèri demòra sus l'autor e sas motivacions realas. Es de signalar qu’en 1672, la senhoria de L’Esparra aparteniá a la granda familha gascona de Gramont qu’un membre Antoine IV de Gramont (1641-1720), s’es illustrat justament coma general pendent la guèrra de Olanda. Autrament dich, n’es pas impossible que le tèxte emane directament del ròdol d’aquela poderosa familha gascona, una de las mai poderosas del reiaume emai d’Euròpa. Lo Mayrau medouquin, vist aital, far pensar a una levada d’òst senhorial (lo drech del senhor de levar de tropas) de la maison Gramont sus las sias tèrras medoquinas. Mas rès ne permet çaquelà d’aplejar aquela ipotèsi.
Mise en ligne : 18/02/2019
Tipe : Correspondéncia

Qual es Augusta Forès ?

Poèta lengadocian originari de Castelnòu d’Arri, jornalista, istorian albigeïsta, federalista. La primièra part de son òbra es escricha en francés puèi, vèrs 1875, encoratjat per Mistral e Aquiles Mir, comença de publicar en occitan. Mistral lo complimenta alara fòrça sus sa poesia. Es, amb Louis-Xavier de Ricard, un dels “felibres roges”, republican e anticlerical. Fondan en 1876 l’almanac La Lauseta, que ne pareisseràn pas que quatre numèros entre 1877 e 1885. En 1881, es proclamat majoral del Felibritge (Mantenença de Lengadòc) e gausís de l’apuèg de Frederic Mistral..

Descripcion de la correspondéncia

Dins la letra del 6 de decembre de 1875, Mistral felicita Forès per sas òbras e sa dintrada dins lo Felibritge. Pasmens, l’encoratja a adoptar una grafia e un estil mai occitans, valent a dire mens pròches del francés. Li aconselha doncas de s’inspirar dels trobadors per sa grafia e de posar mai l’inspiracion dins son país per l’estil. Dins la mission que Mistral s’es donada per la lenga occitana a travèrs lo Felibritge, vòl demorar totjorn lo mai pròche de çò que se fa en matèria de creacion occitana, dintrar en contacte amb totas las personas en mesura de portar lor pèira a l’edifici e las guidar dins aquel sens.

Dins la letra del 10 de mars de 1882, Mistral pressa Forès de l’aparentar pas publicament als Republicans. Aqueste passatge mòstra l’ambiguïtat que tòca l’orientacion politica de Mistral : après una joinessa republicana decebuda, sembla de quitar tot engatjament politic vertadièr e se sarra de la tendéncia ideologica del Felibritge impausada per un Romanilha blanc. Son solet engatjament va a la “Causa provençala”.

Lo 17 de genièr de 1883 Forès demanda l’apuèg de Mistral per un acte de solidaritat a favor de l’Alsàcia-Lorrena victima d’aigats. Vòl mostrar a la capitala l’estacament dels felibres a la patria e contrar las acusacions de separatisme que ne fan l’objècte : los vòl sollicitar per publicar un fascicle de vèrses occitans, vendut al benefici dels sinistrats. Es un Republican, politicament engatjat, e vòl pas prene lo risc que sas idèas federalistas sián mal interpretadas.
Mistral li respond lo 19 del meteis mes, primièr pel pagament de sa contribucion, mas tanben per un conselh : li cal plan soscar a son projècte de sosten a l’Alsàcia-Lorrena que poiriá pas tant capitar coma o espèra. Sus la question del separatisme, Mistral estima que las acusacions devon pas inquietar los felibres que pròvan pron lor estacament a França. Aquelas remarcas semblan de revelar la desillusion de Mistral sul plan politic : fòra d’un contèxt politic, d’acusacions de separatisme representan pas una menaça vertadièra a la credibilitat del Felibritge. Se percep una distància entre las preocupacions de Forès, politicas, e aquelas de Mistral, vengudas gaireben sonque poeticas e culturalas.

Mise en ligne : 19/03/2014
Tipe : Correspondéncia

Qual es Stéphane Mallarmé ?


Poèta francés de las originas borguinhonas e lorencas. Es considerat coma lo mèstre del simbolisme. Son mestièr de professor d’anglés li pesa e sas exigéncias literàrias fòrça ambiciosas li causan un fòrt sentiment d’impoténcia. En octòbre de 1867, obten una mutacion a Avinhon, ont tòrna trobar sos amics felibres Mistral, Romanilha e subretot Aubanel, amb losquals entretendrà una correspondéncia regulara. En 1871, partís a París e es aquí, al mitan de la vida literària, que comença de se desgatjar de son sentiment d’impoténcia. Se met a publicar en abondància, e cada dimars, aculhís a cò d’el los poètas e artistas de son temps.

Descripcion de la correspondéncia

La correspondéncia de Frederic Mistral a Stéphane Mallarmé es constituïda d’un desenat de letras e cartas mandadas entre 1865 e 1879 que revèlan la proximitat entre los dos òmes : a partir d’una data compresa entre 1868 e 1873 Mistral se met a tutejar Mallarmé, çò que mòstra una cèrta familiaritat. Los escambis son mai que mai d’òrdre privat, emai intim : se tracha sovent de la familha de Mallarmé e Mistral se dubrís sus d’unes subjèctes sentimentals. Mantunas convidas de Mistral semblan de mostrar que los dos òmes se devián encontrar sovent dins l’encastre privat, mai que mai a Malhana. Per çò que concernís la poesia, Mistral encoratja son amic a “sortir de la pénombre” e a se “laisser envahir par la nature”, se tòrna trapar aquí lo poèta estacat au solèlh e a la lutz : “le bonheur fait la lumière et la lumière fait la poésie”. Parla tanben de son pròpri procediment poetic, çò qu’es puslèu rar dins sas correspondéncias : “mon poème provençal plaira-t-il? Je l’ignore mais je le fais avec plaisir, avec passion, émotion même”.

Dins una de las letras, datada del 20 de novembre de 1873, Mistral respond a un “projet” de Mallarmé, que seriá fòrça malaisit, a partir d’aquela sola letra, de ne conéisser los tèrmes exactes. Mallarmé vòl integrar lo Felibritge a un malhum mai larg de poètas de totas nacionalitats que se farián los critics e reviraires los uns dels autres? De tot biais a Mistral l’idèa li agrada pas : la tasca seriá tròp importanta, lo poèta vendriá “l’employé d’une compagnie d’exploitation réciproque”, reduch “en servitude”, e aquò portariá tòrt a la poesia occitana, seriá “la mort de toute spontanéité, de toute poésie sérieuse”. Mistral insistís en passant sus la manca d’institucions que ne patisson los poètas occitans, los luòcs oficials de circulacion de la lenga e de la cultura, perfièchament foncionals pel francés, ignoran completament l’occitan e los felibres pòdon pas comptar que sus eles-meteises per se far conéisser e presar del public : “pas un de nous n’a une minute de son temps à employer au service d’autre chose que de la Cause provençale”. Se Mistral demòra pròche de l’idèa de se dubrir e d’establir de ligams amb los representants d’autras culturas, o vòl pas far al prejudici de la sieuna pròpria : los poètas occitans devon concentrar lors energias sus la creacion poetica e la defensa de la lenga.

Mise en ligne : 20/03/2014
sus 3