Explorar los documents (15414 total)

vignette_mal.jpg
Lo mal de la terra / Yves Rouquette
Caucat, Domenge
Lo mal de la tèrra es per Robèrt Lafont « una nostalgia tormentanta de la condicion populara. Mas lo mal es mai prigond, noirit d’una experiéncia crestiana de la dolor del monde e tanplan d’un occitanisme a la Bodon que ressentís la mòrt del país d’òc coma una mòrt de l’òme. »

Es lo temps 1957-1958 de la guèrra d’Argèria e per Ives Roqueta de las interrogacions, de la començança d’una experiéncia religiosa dins un fogal de caritat de Marta Robin a Sant Bonet de Galaura. Aviá interromput sos estudis de letras classicas dins son refús de renegar los seus en cambiant de classa sociala : « Me caliá escampar tot aquò (sas originas) per devenir un grand òme, valent a dire un grand ase. »

E Lafont de contunhar : « Biograficament, es "lo mal de viure". Lo mal de la tèrra recampa los tèmas de la misèria umana a l’entorn de la confidéncia d’una crisi vitala e del tèma de la Passion del Crist. Lo poèta "tòca aquí lo fons". »

Lo mal de la tèrra que conten dètz-e-sèt poèmas se dobrís sus lo tèxt eponim, cortet, dins l’afirmacion d’aquel mal que ne patís l’autor per seguir sus una Òda a la Santa Cara del Crist que Roqueta vei coma la cara del monde modèrne. Lo ton del libre es donat. Mea culpa fach al nom d’una umanitat que lo poèta es al còr, camins de vida autobiografics de las paurs d’enfança al gost de mòrt a la pèrda dels sòmis del jovent, o a una quista de l’amor que dona d’èr al Libre dels grands jorns de Bodon. Maucòr e mal d’amor. Desesper que s’enlusís un brieu dins una Òda a Nòstra Dòna la vièlha e a son umble escalpraire sempre ligat per l’autor a un anar-venir entre absurditat de la vida e interrogacion de sa fe.

Roqueta rejonh alara a travèrs los poèmas seguents, entre realitat e simbòls, una natura que fa resson a sa vulnerabiliat e a son angoissa dins un immens e dolorós tendrum : « Lo mal de la tèrra » qu’es tanben per Joan Larzac son fraire prèire : « lo mal del Cèl. »

Un libre fòrt e ponhent, aquel que dins l’òbra d’Ives Roqueta ditz benlèu lo mai impudicament la fragilitat e la sensibilitat de son autor.
vignette_Camelat.jpg
Miquèu de Camelat
Miquèu de Camelat (1871-1962) est un dramaturge, poète et écrivain de langue gasconne. Né à Arrens en Bigorre, il suit des études secondaires au petit séminaire de Saint-Pé-de-Bigorre. Il refuse cependant de devenir prêtre et revient chez lui en 1887 où il se consacre à la littérature gasconne. Il découvre l'oeuvre des Félibres.

En 1890, il obtient un premier prix de poésie à la Félibrée de Tarbes. Miquèu y rencontre Simin Palay. Les deux acolytes participent à la création de l'Escòla Gaston Fèbus, association littéraire dont les objectifs principaux sont l'étude et le développement de la langue et de la littérature occitanes d'expression gasconne. Dès 1897, il participe avec l'association au lancement de la revue Reclams de Biarn e Gascougne, qui publie des textes dans tous les dialectes occitans.

De 1909 à 1914, Miquèu de Camelat dirigea le bimensuel populaire gascon La Bouts de la Terre d'Armagnac, Biarn, Bigorre e Lanes  et sera interrompu au numéro 112 pour cause de guerre. Il est également l'auteur de poésies et de nouvelles comme  L'espigue aus dits  publié en 1934.
vignette.jpg
Bernard Manciet : le feu est dans la langue
Réunis à l'occasion du colloque qui s'est tenu à Bordeaux en les 20 et 21 novembre 1992, les meilleurs spécialistes de littérature occitane ont procédé à une première analyse d'ensemble de l’œuvre de l'écrivain Bernard Manciet. Les actes de ce colloque ont été rassemblés et préfacés par Guy Latry.

Consulter le sommaire de l'ouvrage ci-dessous :
vignette_dialectesGascon.jpg
Gascon « negue » (negre)

On désigne par l’appellation “parlar negue” (parler noir)  ou “parlar gròs” (parler gros) un ensemble de variantes dialectales de l’ouest du domaine gascon, principalement dans les Landes, la Gironde et la région de Bayonne. Il se caractérise par un certains nombre de traits phonologiques propres, mais non exclusifs à ces parlers, comme la réalisation [ɘ] de -a- et de -e- atones. [imatge id=21647]

vignette_escriveire-public.jpg
L'escriveire public (Yves Rouquette)
Caucat, Domenge

Edicion originala Institut Estudis Occitans, « Messatges», Tolosa, 1958.

Es per aquel recuèlh d’un dotzenat de poèmas qu’Ives Roqueta dintra en poesia en 1958 e s’impausa coma un autor que compta dins una declaracion d’apartenéncia e d’intencion de se far la paraula del monde que parlan pas e d’i tornar sa dignitat.

Poèmas d’amor, lirics e enfuocats, d’amistats –amb una guinhada barroquisanta cap a l’univèrs de Pèire Francés, l’amic Pèiròt- o evocacion del país per « dire lo campèstre dels òmes, en images de lenga » dins « una fam de mots jamai assadolada ».1

Roqueta a 22 ans amb al còr aquela panta d’èsser la votz de son pòble, de se’n noirir per ne faire la matèria primièira de son òbra. « La joinessa del poèta exigís qu’abranda aquela panta, que denóncia, qu’acusa, qu’anóncia un país abitable .» Es çò que fa dins una lenga escrincelada, dirècta que se sap faire violenta, posant volontàriament dins l’expression sociala, lo natural de la paraula viva. Amb Ives Roqueta, lo poèta occitan es una votz collectiva, votz populara, votz contemporanèa e immemoriala : tre son primièr recuèlh, se definís e definís lo poèta coma trabalhador d’utilitat publica.

Vaquí çò que ne dirà mai tard : « L’escritura pòt pas èsser ni presa, ni exercici de poder. Es un trabalh coma un autre. Lo bonur seriá que foguèsse "trabalh d’utilitat collectiva", servicis qu’òm se rend entre egals… »

Tres partidas plaçadas caduna jos los auspicis de tres poètas franceses famoses qu’inspirèron l’autor : Paul Éluard, Guillaume Apollinaire e René Guy Cadou a qual, segon R. Lafont : « los poèmas d’amor e d’evocacion del país devon fòrça sens denegar lo segond Eluard. »

Ives Roqueta, a travèrs aquelas influéncias, capita d’alargar son caminament poetic personal tot fasent ausir una votz singulara. Se fa lo poèta de la paraula, sens s’alunhar completament de sos mèstres Josèp Sebastian Pons o Max Roqueta – a qual es dedicat lo libre- quora pintra « lo caratge de la tèrra » dins sos mormolhs mai secrets, dins lo bruch dels arbres o de l’aiga, « dins lo pantais del cade ».

Dins un estudi sus l’òbra, Maria Joana Verny vei dins lo poèma eponim L’escriveire public un rebat del poèma de Max La lenga s’es perduda : « Diferisson pasmens per sa fin, los dos poèmas : Max ne demòra a l’impossibilitat de parlar " ieu demòre mut e nus per lo camin ", alara qu’Ives, dins l’ardor de sa jovença, se quilha en quilhar " una taula / contra lo vam dels sèrres " e es aquí que se proclama " escriveire public " ».2

Lo poèta s’inscriu d’ara enlà al mitan de son pòble, dins aquel « revirament messianic »3, que comença ja segon Lafont, « de definir " lo mal de la tèrra " ». Es lo títol del recuèlh seguent qu’esperlongarà « los damnes de la tèrra » qu’acaba aqueste.

Lafont tot respièchant l’estetica d’Ives Roqueta se permetiá dins Òc, a la sortida del libre, qualques criticas sus la fòrma mas mancava pas de saludar « un libre fòrça important que pòrta lo ton de la vida vidanta », una poesia que se fa « l’ensag de la vertat. »

Del poèma al poèta, se pòt pas que partejar la conclusion de Maria Joana Verny : « Roqueta escriveire public… òc-ben, lo títol d’aquela òbra de joinessa es ben aquel que se poiriá donar a l’ensemble de l’òbra per rendre compte d’aquela volontat capuda de donar una votz a aqueles que n’an pas. »

Aquela votz de contaire, rocalhosa e universala, d’un que marquèt son temps nos demòra per sempre mai => https://occitanica.eu/exhibits/show/las-voses-de-la-modernitat---/ives-roqueta--l-escriv--ire-pu

1     Joan Eygun, Prefaci, dins Pas     que la fam / La faim, seule -     1958-2004, Letras d'òc, 2005.     « ua hami de mots jamei     arregolada »   
2     Maria-Joana     Verny,     « Ives Roqueta, escriveire public », Revue     des langues romanes, Tome     CXXI N°2 | 2017, 407-434.   
3     Ibid

vignette_20959.jpg
Jorn
Jorn est une revue trimestrielle publiée de 1980 à 1986 sous la direction de Roselyne Roche. Revue littéraire de création et de critique, les quatorze numéros publiés ont largement contribué au renouveau de l'écriture littéraire en occitan.
La publication est née de la rencontre des écrivains Jean-Paul Creissac, Jean-Marie Auzias et Bernard Lesfargues, les principaux collaborateurs seront Philyppe Gardy, Roland Pécout, Jean-Yves Casanova, Françoise Joana, Marie-Jeanne Verny.
Revue de création, chaque numéro présente un choix de textes : poèmes, extraits de romans, nouvelles, chroniques. C'est aussi un lieu d'échanges, d'analyse et de critique.

Parallèlement à la revue, Jorn publie, en co-édition avec les éditions Fédérop, plusieurs ouvrages  parmi lesquels Lo paisatge endemic de Philippe Gardy, Elena de Bernard Manciet, ou encore Médée de Max Rouquette. 

En 1995, alors que la revue a cessé de paraître, les trois écrivains, Jean-Paul Creissac, Jean-Claude Forêt et Philippe Gardy, prennent la suite de Roselyne Roche à la direction des éditions Jorn. Dans la continuité du projet initial, ils vont publier les plus grands noms de la poésie occitane contemporaine : Max Rouquette, Bernard Manciet, Robert Lafont, Bernard Lesfargues... tout en défrichant de nouveaux territoires en diffusant de nouvelles voix et des talents méconnus.
vignette_fe-sens-obras.jpg
Grand Prix des lettres occitanes
Le Grand Prix des Lettres Occitanes a été créé à l’initiative de l’Institut d’Etudes Occitanes en 1950 pour récompenser une œuvre en langue d’oc. Il est décerné tous les cinq ans. Son premier lauréat en a été Robert Lafont pour son roman Vida de Joan Larsinhac, le 2 avril 1950 à la faculté de Lettres de Montpellier. Parmi les membres fondateurs du prix se trouvent Louis Alibert et Pierre Azema. En 1955 le prix est décerné au poète Robert Allan (1927-1998) pour son recueil Li cants dau deluvi.
vignette_20956.jpg
Avem decidit d’aver rason / Rotland Pecot
Pécout, Roland (1949-....)
Centre International de Recherche et de Documentation Occitanes - Institut Occitan de Cultura

Contenu bientôt disponible

vignette_laval.jpg
Jean-Pierre Laval
Jean-Pierre laval est président de l’association Païs Nostre et journaliste retraité pour France 3 Languedoc-Roussillon.
sus 1542