Recèrca

Filtrar
Filtres actifs
Sujet : Carnavals
Portail : Enciclopèdia
Tipe : Òbra

Le Bon soir des moundis es un tèxte de poesia borlesca en occitan, pro enigmatic, construch en vèrs irregular coma un inventari de las insultas e vòt de malastre. Es datat del mitan del sègle XVIII, estampat en fulhet e conegut per un sol exemplar conservat a la Bibliothèque universitaire de l’Arsenal (Tolosa-1).
Aquel tipe de document a difusion populara es pro rar dins las colleccions publicas. Aparten pasmens a un còrpus abondós de tèxtes borlesques e carnavalesques que compausan una granda part de la literatura occitana de l’epòca modèrna (sègle XVI-fin sègle XVIII) dont Tolosa es un dels principals fogals a l'entorn del fòrça famós poèta Pèire Godolin (1580-1649).
Pauc conegut, descrich per le sabent Jean-Baptiste Noulet dins son Essai sur l’histoire littéraire des patois du midi de la France au XVIIIe siècle (Paris : J. Techener, 1859, p.172) coma contenent un « tissu d’ordures et d’injures dégoûtantes, en usage, ce semble, parmi le bas peuple, à la fin du XVIIIe siècle » (teissut d'orduras e d'injúria desgostanta, en usatge, çò sembla, demest lo bas poble, a la fin del sègle XVIII) lo percebrem uèi al contrari coma un testimoniatge preciós de la lenga populara dels Tolosencs, de lors divertiments e de lor umor dins una cultura collectiva fòrtament emprenhada de carnavalesc.
Lo fulhet conten al revèrs un autre tèxte en francés titolat « Pour les femmes » (Per las femnas) (e non “Contra” coma o pretend Noulet) qu'es un argumentari de defensa de las femnas, argüissent lor natura egala veire superiora a l’òme.

Consultar lo document

Consultar lo document sur Occitanica

Descripcion del document

Le bon soir des moundis. Tust, Tust, quié-là ? [Toulouse] : [s.n.], [17..]

Aquel fulhet que conten dos tèxtes estampats al rècto e al versò es conegut per un sol exemplar religat amb d’autras brocaduras en occitan dins un recuèlh eissit de la colleccion de l’erudit e bibliofila occitanista Frix Taillade (1819-1901) que sa bibliotèca es estada aquesida en 1906 per la bibliotèca de l’Universitat de Tolosa. Es uèi conservat dins lo fons ancian de l’Universitat de Tolosa (Bibliotèque universitaire de l’Arsenal - SCD Toulouse-1 ; quòta : Resp 35341-3/26).
Aquel document occitan tolosenc es imprimit sus un fulhet rècto-verso de format mejan (390 × 185 mm) que se pòt aparentar a de produccion populara de còlportatge que propausava a la venda ambulanta d'obratges estampats a feble prètz. Aquela practica a grandament obrada a la bona difusion de nombrosas òbras entre l'Edat Mejan e lo sègle XX. Las òbras de Pèire Godolin, Jasmin, Mesté Verdié e d'unes almanacs felibrencs son per exemple estada largament difusats mercés al còlportatge.
Sens data ni nom d’autor o d’estampaire, es estat datat posterior a las annadas 1720-1730 del fach de la mencion del « pape de Hollande » (Papa de Olanda). Es possible de veire dins aquel tèrme una allusion al esquisma provocat a las Províncias-Unidas (actuals Païses-Basses) per lo prelat catolic Dominique-Marie Varlet (1678-1742), avesque in partibus de Babilònia, excomunicat en 1725 per aver administrat de sagraments a las Províncias-Unidas mentre qu'èra estat relevat de sas foncions, e en oposicion als òrdres del papa. Refusant de se sometre al Sans Ses, Varlet fonda alara una glèisa catolica esquismatica a Utrecht, que serà apuèi coneguda jos lo nom de Église vieille-catholique (Glèisa vièlha-catolica) o Union d’Utrecht.

Contengut

Lo rectò conten « Le bon soir des moundis », seguit del jos-títol « Tust, Tust, quié-là ? ». Lo verso content un autre tèxte, en francés aquel es titolat « Pour les femmes » (Per las femnas).

Le bon soir des moundis se compausa de doas partidas. La primièra es una lista d’injúrias popularas en occitan. Mantunas mancan pas de vèrbia, d'unas relèvan quasi de l’absurde : Capèl de ressegaire, que le mèstre non val gaire, Visatge de pautrada, fisionomia mancada, Frut d’espital, enfant de còr de Marselha, Visatge de cuèr bolhit, visatge de trenta-sièis faiçons ...

La segonda es titolada « Passen as souhaits » e enumèra de vòts absurdes e borlesques. Tornamai, los vòts en question sofrisson pas de la comparason amb las insultas que los precedisson, al nivèl de la riquesa imaginativa, folastre e fantasista : Te soèti las perpelhas coma una bòta de rafes, Te soèti las dents e la machoara rengadas coma las nòtas de musica. Nos saram de còps de l'ambient d'un tablèu de Jérôme Bosch : Te soèti que tas costèlas serviscan de cabana al diable per se metre a l’abric del solelh, Te soèti que quand te mocas, te mocas la cervèla, Te soèti que Lucifèr te trigosse per de vinhas podadas de frèsc, juscas que siás en brotons. La calcavièlha es pas luènh darrièr lo bofon e l’òbra s'enriquís d’una dimension quasi inquietanta de per la fantasiá absurda e desbridada de l'imaginacion que ne fa pròva. Emai lo decòr quasi familièr de Tolosa deven fantasmagoric : Te soèti que le dòma dels Carmes e des Recolets te serviscan de pendents d’aurelhas, Te soèti quatre caissals coma le Pilièr d’Orleans.

Al tèrme de trenta-sièis vòts se tròba una Respounso (responsa), que se limita, en un desenat de linhas, a d’autras insultas e una seria de bon soir dins lo meteis esperit. Lo tot se clava per la senténcia amix eron, amix sion.
Ne sabèm pas mai sus l’identitat dels dos interlocutors ni sus lor garolha..

Lo tèxte francés imprimit al verso del fulhet pòrta lo títol Sur les femmes, sens mai de precision. Se seriá un pauc exagerat e anacronic de lo qualificar de feminista, es pasmens un tèxte que plaideja - en aparéncia - l’egalitat entre òmes e femnas, emai la superioritat d'aquelas sus la gent masculina : “De plus l’origine et le nom de la femme, selon l’Écriture sainte, est plus noble que celui de l’homme” (Emai, l'origina e lo nom de la femna, segon l'Escritua Santa, es mai nòble qu'aquel de l'òme). Lo mens que se'n pòsca dire es qu'es en rompedura totala de ton e d'atmosfèra amb la partida occitana del rècto. I cal veire un elògi carnavalesc ? L’inversion de las valors es una de las basas de Carnaval, es possible que lo plaidejat en favor de la presa de poder de las femnas dins la societat relèva en realitat del meteis esperit subversiu e provocator que la partida occitana.

Un pichon tresaur de literatura borlesca occitana de l’epòca modèrna

S'aquel tipe de documents es rare uèi dins las colleccions publicas, aquò vòl pas dire qu'èran pas nombroses dins la produccion estampada de difusion populara, en particulièr a Tolosa, que foguèt dempuèi la fin del sègle XVI un fogal de literatura borlesca, satirica e popular d'expression occitana.
Es malurosament dificil de reconstituir lo ròtle e la « vida » que podiá aver un tal tèxte dins lo Tolosa del sègle XVIII. Son format, son supòrt e son contengut convidan a pensar que s'agís pas d’escriches per èsser legits mas probable diches o jogats. S’agiriá d’un tèxte carnavalesc ? Sabèm l’importància del carnaval dins l’anciana Tolosa, coneguda per de nombroses escriches, dempuèi Godolin al sègle XVII. Mantuns passatge semblan dirèctament inspirats del grand poèta popular tolosenc Godolin, de noms son tirats de sas òbras, coma Ramonet l’Asclaire al mens que s'agisca de folclòre tolosenc qu’aviá espleitat Godolin dins sas òbras. Sabèm que Godolin a représ mantuns personatges de l'imaginari local, coma Tòcasòm.

Mai d'un luòc emblematics de Tolosa son citats dins lo Bon soir des moundis, coma lo Convent des Carmes, aquel dels Recollets e aquel dels Cordeliers, o encare la glèisa de la Dalbade, le quartièr de la Naubernat, lo « pont » e sas « lunas », comprendre lo Pont-Neuf (las « lunes » son probable los sièis desgolidors que lo perçan), o encara lo Pilier d’Orléans, celèbre pilar de la catedrala Saint-Étienne al pe del qual es enterrat Pierre-Paul de Riquet.
D'unas d'aquelas insultas seràn represas per lo farsejaire bordalés Meste Verdié (1779-1820) dins sa farça Cadichoune e Mayan (1819) e indica una cèrta difusion d'aquel tèxte, per via escricha o orala.

Mise en ligne : 24/04/2019
Tipe : Òbra

Créée et interprétée par le Teatre de la Carrièra, la pièce Bogre de Carnaval raconte une histoire de vie et de mort, une histoire de la vie quotidienne, celle d'Antoni Testanboi et de Marion, l'histoire de leurs amours, de leur mariage, la naissance et l'éducation de leur enfant, leur mal-mariage, la maladie de l'Antoni et la mort finale de leur couple...

Pour réaliser cette pièce, les membres du Teatre de la Carrièra se sont interrogés sur la tradition carnavalesque comme contribution à la lutte menée par le mouvement occitan dans les années 1970 pour monter un spectacle s'inspirant des forces libératrices et subversives qui traversent Carnaval.


Pour cela, des enquêtes ont été réalisées en Languedoc et en Provence ont permis de recueillir les chants présentés lors du spectacle. Ces chants ont été réinterprétés afin de restituer avec les moyens d'un spectacle l'esprit carnavalesque et de le livrer au spectateur avec toute sa saveur, ses potentialités de contestation et de liberté. Un disque vinyle, édité par le label Ventadorn, est sorti en 1978 : les titres qui y figurent sont reportés ci-dessous, en bas de page. [imatge id=174]

Les membres du Teatre de la Carrièra :
Alranq, Claude 
Clément, Anne
Coulomb, Christian
Pelletier, Manuel
Roquefeuil, Jean-Louis
Tuech, Maurice
Verdié, Patrick
Bonafé, Marie-Hélène


À propos de la création de la pièce :
 
« Dans le début des années 70, j'avais découvert Les travaux et les jours de Dario Fo et c'était une révélation d'entendre ces chants populaires chantés par des grandes chanteuses comme Giovana Marini (avec qui nous avons travaillé plus tard sur Yerma) et Catarina Bueno. Puis quand je suis  venue jouer au Teatre de la Carrièra, mon premier rôle  était celui d'un homme, le Cinglou le nervi du patron des mines dans Tabò. Et après cette expérience j'ai joué beaucoup de rôles d'hommes avec beaucoup de plaisir : c'était déjà le carnaval. Avec Marie Hélène Bonafé nous avions  réalisé toutes les deux une soirée « d'animation » cévenole avec La disputa au liech de Jean Castanha où je jouais le vieux mari et des chants. Cette soirée autour des chansons a créé une envie d'aller plus loin dans cette voie.
Par ailleurs nous découvrions les carnavals : Limoux, Pézenas surtout et cette cérémonie inconnue pour moi protestante des Cévennes. Avec Claude nous avons fait des stages de formation sur le jeu carnavalesque, nous avons aussi suivi un stage « commedia dell'arte » avec Jacques Lecoq à Paris.
Toute ces découvertes nous ont donné envie de faire un spectacle sur le carnaval. Dans mon enfance à Saint Hippolyte on chantait et jouait la chanson La noce à Aimée, nous sommes donc partis d'une noce avec improvisations, le monde à l'envers hommes en femmes, femmes en hommes. Pour le travail    du chant Catarina Bueno est venue nous aider et Claude Alranq  soutenait le travail. Mais c'était avant tout une création collective : 4 comédiens et 3 musiciens.
Le travail sur les personnages carnavalesques qu'ils soient comédiens ou musiciens était très riche : tout en étant comiques ils devaient aussi par moment inspirer la pitié – le pauvre cocu par exemple. La participation avec le public   était très importante : au milieu du spectacle nous allions inviter les gens à danser dans la salle. Le spectacle s'est beaucoup joué dans des salles communales.
La mise en scène était très simple comme dans le théâtre de tréteaux, l'acteur était le roi mais sans jamais prendre le devant de la scène: c'était une équipe énergique et qui allait de l'avant. Toute cette énergie c'était tout le travail théâtral que fait l'équipe du Teatre de la Carrièra depuis des années et les pistes de jeu proposé par Claude Alranq avec le corps et la voix habités par les personnages populaires de l'Occitanie.
Un des plus grands souvenirs est la tournée en Bretagne, jouer dehors en plein hiver...En 2001 j'ai fait une tournée de contes en Bretagne et il y avait des anciens de 1978 qui m'ont dit : pour nous Bogre de Carnaval a été très important: après on a commencé à ajouter des couplets à nos chansons, une chanson c'est une histoire. J'ai pensé aux cantastorie italiens. »

Anne Clément



Mise en ligne : 21/02/2012
Tipe : Practica festiva

Lo carnaval es un ensem festiu de practicas e de rites populars que celèbran lo passatge d'una sason a una autra e lo reviscòl de la natura. Es tanben, e subretot, un periòde de contestacions e de remesa en question de l'òrdre establit dins la societat que lo practica. Dobrís una parentèsi dins la quala desbòrdaments, daissar-anar e transgressions son tolerats per las autoritats.

1/ La practica a l'ora d'ara

Darrièr lo tèrme « carnaval » se tròba tot un ensem de practicas vivas dins lo mond tot. Sas fòrmas evoluisson d'una region a l'autra, mas tanben d'una epòca a l'autra, en foncion de las tensions intèrnas e politicas que ne son lo contèxte. Si los traches generals son conservats, los principis de la fèsta son sovent represes e adaptats a las realitats localas, en passar alara al travèrs del prisme d'una cultura e d'una lenga. Los carnavals occitans, presentan de nombroses traches comuns als carnavals del Nòrd de França e del demai d'Euròpa. S'inscrivon dins lo cicle de las festivitats popularas entre Nadal e Quaresma en marcar simbolicament la fin de l'ivèrn. Lor data e lor durada vàrian segon las epòcas e las regions (Epifania, 2 de febrièr, 3 de febrièr, etc.). Precedisson generalament lo periòde de Quaresma, dins un jòc d'oposicion entre desbòrdaments e peniténcias, gras e magre, etc. Pendent carnaval, las inversions de totas menas (de sèxes, de classas, quitament d'espècia), lo pòrt de la masca e autres travestiments envasisson l'espaci public. Aquesta practica comunautària possedís pasmens de règlas, de commemoracions e de rites que li son pròpris. Al dintre del cortègi se retròban un grand nombre de personatges a l'entorn de la figura-clau de Carnaval, coma los òmes salvatges e los jutjaments de cocuts (assoadas, o asinadas). Pòrtan principalament e tradicionalament de noms occitans que remandan frequentament a lor foncion al dintre del cortègi. Carnaval el meteis es afiblat de diferents noms en foncion dels luòcs coma per exemple « Bourrache Ier roi des buveurs » (a Canet-d'Aude en 1955), « Sent Pançard » dins lo sud de la Gasconha, o encara « Caramentrant » en Provença. Lo temps de la fèsta s'acaba d'un biais invariable pel jutjament del Rei Carnaval, tengut collectivament e encara sovent escrit e interpretat en occitan, e son immolacion. Aqueles jutjaments constituisson un moment-clau de las fèstas, e una de las sorsas principalas d'inquietuds de las autoritats en plaça. D'efècte, servisson de tribuna per la populacion, que pòt aital exprimir son malcontentament. Carnaval es acusat de totes los mals patits, de los malurs traversats al cors de l'annada passada. Festejat, adorat fins ara pels participants, Carnaval ven alara lo boc-emissari sul qual se devèrsan totas las frustracions.

2/ Aprendissatge e transmission

Lo temps de carnaval, la fèsta, la licéncia, lo daissar-anar dins l'espaci public son tolerats, incluses las mascas e autres travestiments. Per aquestes atributs los Òmes explòran lor part animala. Òmes salvatges, palhassas, petaçons, orses, son aitant de costumes frequents dins los cortègis occitans. Las mascas de carnaval i apondon l'anonimat e accentuan l'aspècte grotesc. Temps de remesa en causa e d'inversion, carnaval consèrva encara sas originas paganas e sa foncion sociala al travèrs d'aquestas practicas divèrsas, qu'an perdut pasmens un pauc de lor dimension simbolica. Cançons e danças en occitan venon ritmar las festivitats de carnaval : « Dimars gras qu'a nau porcàs », « Adieu paure carnaval », « Carnaval es arribat », « Joan petit », o la dança dels bufadors. Aquestas presentan una cèrta recurréncia sul territòri occitan tot long del periòde de carnaval. Per exemple la cançon « Adieu paure Carnaval » acompanha lo rei de las festivitats per son darrièr viatge. Las danças propausadas son sovent satiricas, de còps que i a licenciosas, meton frequentament en scèna de parelhs, e principalament de jovents. Un grand nombre de danças se son aital desenvolopadas a l'entorn de las festivitats de carnaval, qualques còps especificas a una region, e s'apiejant sus de fòrmas pre-existentas o en creant de novèlas. Los jutjaments, fictius, adaptats de fèstas en fèstas, redigits tradicionalament en occitan en amont de lor interpretacion, constituisson una tribuna per la populacion que pòt aital exprimir son malcontentament. Pastoralas, jutjaments, e cortègis son interessants d'un punt de vista cultural e patrimonial per diferents aspèctes (evolucion de la lenga a diferentas epòcas, mesa en scèna de personatges tirats del folclòre e de mites locals...) que son aitant de testimoniatges d'especificitats de carnaval en Occitània. Repetits d'annada en annada, los tèxtes, particularament dins lo cas dels jutjaments, son adaptats al contèxte particular, politic e economic, de l'annada de lor redaccion. Los tèxtes de carnaval, notadament aqueles dels jutjaments, son conservats, represes e adaptats d'una annada sus l'autra segon lo contèxte politic e economic de l'annada. Constituisson doncas de vertadièras sorsas de coneissença.

3/ Istoric

Pauc de certesas existisson sus las originas realas de carnaval. De per sas caracteristicas (celebracion del passatge d'una sason a l'autra, las inversions, lo daissar-anar tolerat per las autoritats etc.) d'unes autors o comparan a las Saturnalas romanas, fèstas que se debanavan en decembre pendent las qualas los esclaus prenián la plaça de lors mèstres. D'un autre costat, l'istoriana Anne Lombard-Jourdan explòra la pista gallesa del dieu Kernunnos, en relevar notadament l'existéncia d'un mite ancian que met a l'onor la figura simbolica del cèrvi, que pèrd sas banas al mes de febrièr per las melhor renovelar en un ramatge mai polit. La quita etimologia del tèrme « carnaval » demòra uèi encara sorsa de questionament. Se'n pòt trobar de traças en França tre 1268, jos la fòrma de quarnivalle. Es pas qu'a las environas del sègle XVI, qu'aquesta expression, frucha de la tradicion orala, pren la fòrma que li coneissèm a l'ora d'ara. Sovent citada, sembla que la pista latina que fa de carnaval lo derivat de carnelevare (mot latin format de carne, « carn » e levare, « levar, traire », que significa literalament dintrar en quaresma) siá la frucha d'una construccion posteriora al sègle X, data admesa d'un biais comun per son aparicion. En fargar una etimologia en rapòrt amb Quaresma, la Glèisa enterinava aital son intencion de recuperar una ceremonia pagana, en la plaçar jos la dependéncia de Quaresma. Los desbòrdaments qu'acompanhan las festivitats de carnaval foguèron lèu una sorsa d'inquietud per las autoritats, tan religiosas coma civilas, que vesián en elas de riscas potencialas per lor autoritat. Temptèron d'o frenar fauta de poder suprimir una fèsta tan populara, e foguèron progressivament juntas per l'Estat que vegèt dins los cortègis e jutjaments de Carnaval, un vertadièr dangièr. Al virar de la Renaissença, aquestes prenon efectivament un torn mai politic e los incidents se multiplican (Sarlat, 1574, Romans, 1580), entrainant la reaccion de las autoritats. Aital al sègle XVI de decrets nombroses son edictats que limitan las libertats autres còps acordadas pendent aqueste periòde. Los sègles XVII e XVIII accentuan la part de revòlta contenguda dins lo lengatge carnavalesc que noirís en retorn una mesfisança totjorn mai granda dels poders politics. Ne serà aital al cors dels sègles seguents, sens, pasmens, jamai metre a bas completament las festivitats de carnaval. Aital, malgrat las atentas politicas, e malgrat la parentèsi de conflictes armats de 1914-1918 e de 1939-1945, carnaval retròba al l'endeman de la Segonda Guèrra mondiala, un segond buf, e constituís a l'ora d'ara encara un temps fòrt a la velha de la prima. Las annadas 60-70, reconcílian la fèsta e la politica e uèi encara, lo teatre occitan contemporanèu posa una part de son inspiracion dins las fòrmas tradicionalas de carnaval.

4/ Salvagarda

Lo carnaval es una practica plan viva, en Occitània coma dins lo demai del monde, qu'evoluís segon las epòcas e los luòcs de sa practica. Tòrna inventar de contunh sas fòrmas en s'apiejar sus un eiretatge que li es pròpri, e que s'adapta a la societat dins la quala se desenvolopa, tal un miralh desformant de la societat. Demòra un temps a part, una parentèsi de daissar-anar e de fèsta a la sortida de l'ivèrn. A l'ora d'ara d'unes carnavals, entre autres occitans, son inscrits a l'Inventari del Patrimòni cultural immaterial en França.

5/ Actors de la practica

Se carnaval demòra una fèsta populara es uèi sovent organizat e encadrat per d'associacions localas coma los comitats de las fèstas per exemple o tanben las escòlas. En domeni occitan lo movement de las escòlas Calandretas es tanben un actor màger dels carnavals occitans novèls. Enfin dins d'unas ciutats, coma a Limós, existís una entitat especifica en carga de l'organizacion del carnaval.

Mise en ligne : 27/02/2012
Tipe : Practica festiva

Gargantua es aqueste eròi gigantàs e legendari, que percorreguèt França al fial de las cronicas e que Rabelais se n'inspirèt per crear lo personatge de sos recits literaris (La vie très horrifique du grand Gargantua, père de Pantagruel, jadis composée par M. Alcofribas abstracteur de quintessence. Livre plein de Pantagruélisme, 1534).

1/ La legenda conta que...

Aqueste personatge mitic a de caracteristicas que lo rendon aisidament identificable, e que se sarran de las d'una autra figura « d'òme salvatge », Joan de l'ors. Aquestes gigants an un brave apetís e una barba druda. Gargantua se fa tanben remarcar per sa maladreça e son caractèr barrutlaire. La legenda vòl qu'aja percorregut lo campèstre, transformant lo païsatge sus son passatge al fial de sos repaisses (e de sas dejeccions), de sòbras laissadas per sas bòtas, de calhaus escampats per jòc... Li arriba quitament d'agotar de ribièras quand a set ! Aquel apetís insadolable illustrariá l'apetís que marca lo periòde seguent las dificultats de la pèsta e de la guèrra de Cent Ans (fin del sègle XV, debuta del sègle XVI). Malbiaissut, mas pas jamai marrit intencionalament, Gargantua es un eròi popular, un golarut que sas aventuras, de còps escatologicas, fan rire lo grand public de l'epòca. Los recits legendaris sus sa naissença dison que seriá nascut de personas de talha inferiora a la mejana e que, al contrari, el, auriá conegut un creis plan important. Per çò qu'es de Rabelais, afortís que son personatge de Gargantua seriá nascut un tres de febrièr (e d'autres autors o pensan tanben) en sortissent de l'aurelha esquèrra de sa maire. Aquesta data de naissença e son caractèr absurde lo sarran de l'esperit carnavalesc que los recits ne son embugats e que ne partejan ja la foncion catartica.

2/ Istoric de las practicas, fòcus sus Langonha.

Se la vila s'atribuís Gargantua coma eròi fondator, en se basant segurament suls prepausses de Felix Viallet, aquò's degut en part a un episòdi legendari que s'i seriá debanat. Fach pro rar, lo sang de Gargantua i auriá rajat, en seguida d'una nafradura al det, colorant aital las tèrras a l'entorn. Mas cal pas doblidar que Langonha, a la fin del sègle XV, es una vila situada a la crosada dels camins de comèrci, amb una fièra famosa e atractiva. Aital, recep aquesta literatura de còlportatge que Gargantua n'es un dels « best-sellers ». Cal pasmens esperar lo sègle XIX per veire aparéisser lo cap gigant de Gargantua que las cartas postalas ancianas de Langonha ne perpetuan lo sovenir. Aqueste es mostrat dins l'encastre del cortègi de carris florits que desfilan per la ciutat. Un cap monumental, que mesura mai o mens tres mètres cinquanta. Amai, es articulat, sos uèlhs e sa boca semblan prene vida e convidar los estajants a la fèsta. Mas doblidem pas que Gargantua es pas l'eròi d'una region en particular, tant los recits de còlportatge li fan percórrer e transformar los païsatges de França.

3/ Las practicas actualas a l'entorn de Gargantua.

Amai siá eissida d'una literatura en màger part orala, la legenda de Gargantua contunha de viure encara a l'ora d'ara. Aquò's lo cas, per exemple, en Losera, dins la vila de Langonha (« Lo país de Gargantua ») que i festejan lo gigant dempuèi 1884. E se las sortidas de « Gargantua » del 1èr d'agost s'arrestèron a l'entorn de 1978, son cap tornèt sortir un primièr còp en 2000, e dempuèi, torna participar als passa-carrièras de carris carnavalescs. Se remarca tanben a Langonha la creacion recenta de la confrariá del Manouls Langonais de Gargantua, que met en lum aquesta especialitat culinària de tombadas de moton e de vedèl (los manols) mas tanben la confisariá sonada « La Gargantille ». E dempuèi lo 7 d'abril de 2000, Langonha ten lo recòrd del mond de la salsissa la mai longa : 23 160 m tot bèl just. Un còp de mai en omenatge a Gargantua.

4/ La transmission d'ièr e d'uèi.

Los primièrs recits de literatura orala sus la figura de Gargantua e dels gigants en general espelisson en França a partir de l'Edat Mejana, per conéisser fin finala una capitada bèla al sègle XVI. Creis lo nombre de cronicas oralas, tan coma aquel dels obratges escriches, a la seguida de Rabelais. En 1675, pareisson aital Les Chroniques du Roy Gargantua, cousin du très redouté Gallimassue e en 1715, es publicada la Vie du fameux Gargantua, fils de Briarée et de Gargantine. D'uèi, la legenda de Gargantua se transmet d'un biais diferent, en acòrd amb las modalitats actualas de partatge de las coneissenças. Se trapan aital de sites internet que li son dedicats, e existís quitament sus Facebook un #Gargantua.

Mise en ligne : 25/09/2014