Joséphin Péladan (1859-1918), tanben conegut jol pseudonim de Sar Péladan, es un escrivan francés simbolista e idealista, wagnerian. S’interessa a las sciéncias ocultas e misticas : sòci de l’Òrdre Kabbalistic de la Ròsa-Crotz, fonda puèi l’Òrdre de la Ròsa-Crotz catolica e estetica del Temple e del Graal. Es l’organizator dels Salons de la Ròsa-Crotz. Participa a mantunas revistas artisticas e literàrias e es l’autor d’unes tractats d’iniciacion e de tragèdias.
Dins la letra datada del 8 de mars de 1888, Mistral merceja Péladan per “l’envoi” en son onor, escrich dins son obratge À Cœur perdu. S’agís probablament d’una dedicaça manuscricha que Péladan auriá notada dins un exemplari mandat a Mistral. Es pas rar que Mistral recépia e legisca los obratges d’autres autors, per apuèi los complimentar e faire una pichòta critica de l’òbra, emai s’aquela compòrta d’aspèctes negatius.
Aquí, lo merceja mas s’espandís pas sus la critica : “vous dire par écrit mon impression sincère serait compromettant, et je la garde pour moi”. Es doncas malaisit de saber exactament consí cal comprene aquel “compromettant”. Lo personatge de Joséphin Péladan es tal que pòt pas daissar Mistral indifferent : aqueste adòpta dins la seguida de la letra un ton moralizator, un pauc sentenciós, sembla de voler metre Péladan en garda contra son actitud o son discors tròp provocators, mas demòra fosc e misteriós, cita pas brica de fach precís. Benlèu qu’aquela letra es un bon testimòni de la prudéncia caracteristica de Mistral.
La letra seguenta, datada del 13 de febrièr 1897, es mai serena. Dins lo temps que separa aquelas letras, los dos òmes an degut aprene a se conéisser mai, al mens entretenon de ligams amistoses : “nous vous remercions, ma femme et moi, de la charmante visite que vous nous fites [sic] le mois passé”. Péladan contunha de li mandar sas òbras en li dedicant d’epigrafas e Mistral saluda a cò de Péladan tant l’òbra poetica coma l’òme : çò qu’èra probablament de provocacion dins la primièra letra es vengut dins la segonda “idées courageuses”, “indépendance fière” e “nouveautés fécondes”.
Ludovic Legré es eissut d’una anciana familha borgesa marselhesa compausada gaireben sonque de comerciants. S’inscriurà pas dins la tradicion familiala puèi que farà d’estudis de drech fins a venir avocat. Es tanben poèta e istorian mas subretot botanista. Es en seguida de son expertesa que mantunas plantas rejonheràn l’erbari etnografic del Museon Arlaten. Porgirà tanben son expertesa scientifica per la redaccion del diccionari provençal-francés de Mistral, Lou Tresor dóu Felibrige. Serà tanben secretari de l’Acadèmia de Marselha fins a 1904, e cal notar que pairinarà Mistral per son intrada dins la dicha acadèmia. Dintra en relacion amb Mistral per sa cosina, maridada al fraire ainat de Teodòr Aubanel, Joseph, pròche de Mistral.
Afogat de poesia e de lenga provençala, Legré a fòrça correspondut amb Mistral. Es mai especialament un dels organizators màgers del passatge que Mistral faguèt a París per fin de promòure Mirèio (1859). S’aprend dins la letra de Frederic Mistral a Ludovic Legré del 10 d’agost de 1858 que Mistral prevesiá d’i rescontrar Georges Sand, çò que se faguèt pas. Es Alphonse de Lamartine que l’introduirà dins lo mitan parisenc. Legré aguèt tanben una influéncia sus la causida de la ciutat de Cassís per tela de fons del segond poèma de Mistral, Calendau (1867). S’aquò es pas clarament dich al dintre de lor correspondéncia, Mistral o senhala a Paul Meyer dins una letra escricha en 1900 : “C’est lui [Legré] qui me donna l’admiration de Cassis et de son littoral, lors de ma poursuite d’Esterelle dans les strophes de Calendau.”
La Société pour l'étude des langues romanes (Societat per l'estudi de las lengas romanas) es fondada en 1869 a Montpelhièr a l'entorn dels romanistas Charles de Tourtoulon, Francesc Camboliu, Anatole Boucherie, Achille Montel e Paul Glaize. Son rejonches tre lo primièr conselh d'administracion per d’autras especialistas coma Charles Revillout o Octavien Bringuier. Per la seguida, d’autres noms prestigioses los rejonheràn amb primièr Alphonse Roque-Ferrier, que vendrà lo secretari e principal animator de la Societé e de sa revista fins a la debuta del sègle XX, puèi Camille Chabaneau, o encara Achille Luchaire. En 1870, la joina Societé crèa una revista sabenta, la Revue des langues romanes, que pareis per lo primièr còp en 1871.
La Société recampa de cercaires, ensenhants, archivistas, bibliotecaris e erudits que perseguisson d'òbras de recèrca en filologia romana (estudi de lenga e literatura anciana de literaturas romanas), e en particulièr d’estudis occitanas. Mas la Societé s'inscriu tanben dins una quista de reconeissença de la lenga d'òc coma granda lenga de produccion literària als costats de las autras lengas latinas. Aquela quista rejonh las tòcas e las intencions del Felibritge que los fondators de la Societé n'èran totes membres.
La Société pour l'étude des langues romanes deven lèu lo principal centre d’estudi e d’edicion de la recèrca en domeni occitan e roman en defòra de París, e per sas publicacions, serà un contrapunt a las posicions filologicas dominantas dins la França de la joina IIIe République (tresena Republica) de l’aprèp-desfacha de 1870. En plen contèxte de nacionalisme exacerbat de l’après desfacha de Sedan, l’Universitat parisenca, darrièr Gaston Paris, fòrta de sas cadièras de professor a l'École des Chartes (Escòla de las Cartas), al Collège de France (Collègi de França) e a l'École pratique des hautes études (Escòla practica dels nauts estudis), entreten una ideologia centralista e unitària dins l’estudi de las questions linguisticas en França. Las posicions de Paris van fins a negar l’existéncia de lengas « vertadièras » sus lo territòri nacional autres que lo francés oficial en propausant una carta linguistica formada d’una infinitat de variacions linguisticas localas a la periferia del francés oficial.
Fàcia a aquela vision, la Société e sa revista van tornar a las sorsas e editar quantitat de tèxtes literàrias, scientifica, administratius en occitan ancian mas tanben valorizar la literatura occitana contemporanèa en publicant los tèxtes des grands autors occitans contemporanèus. Dins lo darrièr tèrç del sègle XIX e la debuta del sègle XX, la Société d’études des langues romanes foguèt doncas un organ particularament important de çò que foguèt nomenat lo movement de Renaissença d’òc, perqué obrava a l'encòp per una decentralizacion scientifica, la reconeissença de la lenga occitana e de la valor de son patrimòni literari e escrich.
Lo fons de manuscrits conservat a la Bibliothèque universitaire Ramon Llull de l’Université Paul-Valéry de Montpellier documenta lo primièr periòde d’activitat particularament ric de la Société, entre 1869 e 1900. Aquel periòde es marcat per un desvolopament dels estudis romans - e doncas occitanas - dins las universitats del Miègjorn de la França amb la creacion de cadièras a las qualas son nomenadas de personalitats que contribuisson a la vida sabenta de la Société montpelhierenca : Charles Joret a las Ais, Léon Clédat a Lion, Achille Luchaire a Bordèu, Anatole Boucherie e Camille Chabaneau a Montpelhièr.
En 1878, la Société participèt en collaboracion amb lo Felibritge a l’organizacion de las Fêtes Latines (Fèstas Latinas) a Montpelhièr. Aquelas fèstas apèlan alara a bastir una confederacion latina europenca (basada sus l’ententa catalane, italiana, romanesa e occitana) en fin de propausar una responsa a las esitacions politicas del felibritge tiralhat entre de tendéncias autonomistas e los apèls del nacionalisme francés. En defòra del camp politic, aquelas fèstas veson l’organizacion d’un important concors literari lo Chant du Latin (Cant del Latin), que visa l’exaltacion aquel sentiment de fraternitat romana. Los tèxtes mandats per aquel concors compausan tanben lo fons de la Société.
La Revue des Langues romanes, existís encara uèi e es editada per l'Universitat Paul-Valéry de Montpelhièr.
Lo fons de manuscrits de la Société des langues romanes de la Bibliothèque universitaire Ramon Llull de l’Université Paul-Valéry es compausat de 87 manuscrits, recampats en 48 volums. Propausan de poesias e de faulas en lengas d'òc e catalanas del sègle XIX e d'estudis linguistics sus d'unes parlars occitans.
Aqueles manuscrits pòdon èsser regropats en quatre categorias :
- mandadisses per lo concors triennal de la revista
- mandadisses per lo concors del Chant du Latin de 1878
- mandadisses per publicacion dins la Revue des Langues romanes
- mandadisses literaris e scientifics d'origina indeterminats
La màger part d'aqueles manuscrits son estats depausats al cors del sègle XX per la Société des Langues romanes a la Bibliothèque Universitaire Historique de Médecine. Son estats transferits a la Bibliothèque de Lettres et Sciences humaines (devengut apuèi Bibliothèque universitaire Ramon Llull) en 1980.
Lengas representadas dins lo fons : occitan (lengadocian, provençal), catalan, francés, latin
Importància materiala : 87 documents, recampats en 48 volums (una quòta per volum)
Supòrts representats : Manuscrits, tapuscrits
Acreissement : Fons courant - Réserve
Modalitats d’entrada : Aquel fons es estat depausat en 1895 per la Société des Langues Romanes a la Bibliothèque de Médecine de Montpelhièr, puèi transferit a la Bibliothèque de Lettres et Sciences humaines en 1980
Identificant del fons (quòtas extrèmas) : H 625 - H 676
Hraris de consultacion : Del diluns al divendres de 9h a 19h
Los documents pòdon èsser fotografiats per un usatge privat mas, per de problematicas de conservacion, las fotocòpias son pas autorizadas. Se devètz difusar aquelas reproduccions dins lo quadre d'un trabalh universitari o d'una publicacion, voldretz contactar per abans la responsabla del fons.
C’est à l’Estivada de Rodez, alors grand rendez-vous annuel de l’Occitanie créative, qu’une dizaine de jeunes créateurs décident de prendre à bras le corps le problème de l’audiovisuel occitan en changeant de stratégie : laissant la revendication traditionnelle pour « l’occitan à la télévision », le collectif se concentre sur l’expérimentation de formats, d’écritures, de genres qui peuvent trouver leur place sur le web, dans les festivals, dans de nouveaux réseaux de diffusion auprès d’un public plus jeune.
Le Collectiu Dètz, association loi 1901, se compose alors d'une dizaine de professionnels de l'audiovisuel autour de la langue et de la culture occitanes. Fondée en 2010, l'association a réalisé depuis cette date un nombre important de vidéos, constituant un important fonds audiovisuel.
Les ressources du collectif Dètz sont accessibles dans Occitanica : voir les ressources disponibles dans Occitanica.
41 Le Portalet
30700 Uzès
http://www.biblio-uzes.com/
info@uzes-mediatheque.com
La médiathèque d'Uzès est installée au cœur de la ville, dans l'hôtel Espérandieu, au riche passé culturel.
La médiathèque propose au public toute sorte de documents : livres, revues, journaux, bandes dessinées, CD audio, vidéos (VHS, DVD), cédéroms, accès à internet. Ils peuvent être consultés librement sur place ou empruntés à domicile par les personnes inscrites.
La médiathèque d'Uzès comprend de nombreux documents en langue occitane inclus dans le Fonds local. Parmi les auteurs représentés on peut citer : Albert Roux, Émile Brunet, Alfred Brunet et Jules Couder dont le fonds est présenté à cette adresse.
L'Armanac de la Lauseta, publié entre 1877 et 1879, se veut fédéraliste et pan-latin. Cet almanach républicain à tendance de gauche se positionne en alternative à la pensée du mouvement félibréen provençal.
La Lauseta est un almanach né sous l'impulsion de Louis-Xavier de Ricard, de sa femme Lydie Wilson de Ricard et d'Auguste Fourès. Ce dernier y a apporté de nombreuses contributions sous forme de poèmes, de contes et de chroniques notamment. Les textes de Lydie Wilson de Ricard y sont signés du pseudonyme Dulciorella ou Lidia Colonia.
Le premier numéro de La Lauseta a été publié en 1877, le second en 1878 et le troisième et dernier en 1879. La publication a pris fin rapidement suite à la mort en 1880 de Lydie Wilson de Ricard et à un voyage en Amérique Latine de Louis-Xavier de Ricard.
Un ultime numéro est sorti en 1885 sous la direction d'Auguste Fourès uniquement.